II
[…] Cadascú sembla guiar-se únicament pel seu enteniment i, tanmateix, mai es creua en el camí de l’altre. És el símbol més apropiat de l’afirmació de la llibertat pròpia i del respecte per la de la resta.
Schiller. Aesthetic Education.
“De veritat consentirem que també Praga sucumbisca sense remei entre la marea eslava? (…) fins que arribe el dia en què acabe la contrareforma eslava i Praga torne a ser el que fou: un dels punts centrals de la cultura humana i alemanya” (Neue Freie Presse, Viena, 3 de juliol de 1883).
Reiner Stach. Kafka.
La gent (…) voldria creure i estar convençuda d’alguna cosa (…) el menys important és si es pot aprovar o no amb la raó (…) Avui se l’anomena el principi del Führer. (…) Tot el món desitja ansiosament un guia fort! (…) Es demana fins i tot una doble filosofia i una doble moral, una per als guies i una altra per als guiats!
Robert Musil. L’home sense qualitats.
L’esquerra parla a mitja canya en la nostra llengua. La dreta la ignora. Un 75% dels missatges emesos desconeixen on són. Només un 10% dels mitjans de comunicació ho saben, on som. Una societat desencaixada que no s’escolta és invisible a ulls aliens, i als propis també. Un espai comú de comunicació en català és condició prèvia a ser res.
Ningú no ho entendria. De fet ningú no ho entén, que la nostra siga una comunitat desencaixada.
Les exigències efectives als treballadors de l’escola, malgrat l’evidència de nul·litat en què ha mudat en aquest present la instrucció que hi emana, ni que siga simbòlicament, no ajuden gens ni mica a una compactació, ni real ni il·lusòria, d’un projecte en comú, que, però, no s’apliquen ni els polítics nostrats ni els altres. Encara.
Una mostra fefaent, el ridícul majúscul a què assistim amb el tema dels títols acadèmics.
Ja se’ns fa tard perquè la bellesa i l’ètica de la nostra vida s’expresse com es mereixeria, a la llum del món, sense angoixes deutores i ànsies diferides; perquè el sentit de les paraules i les coses s’adiguen en franca harmonia; perquè les proporcions amb què ens observem i construïm sàpiguen què volem esdevenir. Amb música i tot.
Els acords que expressaren pobles per compartir diversitat aquí ni s’han contemplat.
Els Pirineus segueixen sent una frontera per als de sempre, aquells que mai han cregut en Schengen, i els ha tocat ben fort que Berlín s’aixeque per vetllar que les decisions democràtiques s’han de respectar, i encara els han de tocar una mica més els dallonses quan escolten que s’han de seure a parlar, a debatre, a fer política. La tasca.
Ja han partit els sentiments. Ara només queda signar el contracte de la separació.
Quan la música de Händel i Bach hi regnava a Europa es va consumar l’ascens del borbó a ca nostra, que en temps de Haydn i Mozart ja resultava del tot prescindible al cor del continent, Napoleó guanyador, i que amb Beethoven era ja un anacronisme. Cent anys havien passat. I fins avui, dos-cents anys després, en què és… Què és?
Hi ha coses que únicament s’han perpetuat a l’aguait de la por, bressol de la ignorància.
El que és Espanya per a la resta del continent: una península, un afegit de darrera hora que ja no s’esperaven, des del segle IX, amb la mort de l’emperador, que marxà a aixopluc. El septentrió d’aquesta zona –catalans i bascos- el seguiren. En el pecat hi rau la penitència. El XIII els catalans ja temptaren d’afegir el migdia. No a allò.
És simptomàtic. Sempre hem mirat cap al nord. Ara sabem que era l’única opció d’exili.
Si ens hem d’entendre, parlem-ne. No tenim cap deute amb aquella banda vertical de l’istme. Cadascú feu el seu dibuix. La tradició ens feia, però, més pròxims a l’herència austriacista que no a la gàl·lica, de nova planta. Berlín no és París. El que el XVIII franc va resoldre amb el garrot –reis al marge-, el XIX germànic ho va acordar.
I abans encara Anglaterra, molt abans.
El final dels acords hereditaris entre les cases d’Hongria i Àustria, de 1364, base de la monarquia austrohongaresa, signats a l’aixopluc del món germànic, esdevingué, també sota l’empenta d’Alemanya, cendra al forn de la 1a guerra mundial, la causa del qual estava en tots els llocs, en cadascú dels éssers humans, per bé que la seua immediatesa no es percebia com quelcom tràgic, sinó més aïna còmic, una mena de pensament espiritual de poca volada teixit per mestres d’escola i duaners, sense que faltara algun científic de renom. De sobte el món s’havia quedat sense persones i farcit d’oficis, immensament allunyat de qualsevol ressò ideal, segons que constata Hölderlin. L’efecte màxim d’aquesta cancel·lació de la diversitat humana convertida en pragmàtica d’allò útil és la llengua. Que pobles distints parlaren igual era excusa suficient per atribuir-se’ls, aplicant així el valor identitari de la llengua en exclusivitat: si la llengua és la casa, ca meua és tot l’espai que l’usa, i l’única nació possible és l’alemanya. Aquell esperit universalista austríac, bressol dels troncs dels llinatges plurilingües, que adobava les qüestions polítiques de saba europea, llangueix sota l’efectivitat germànica. El liberalisme, la llibertat de pensament, la dignitat humana, el lliure comerç, la raó, el progrés, deixa pas a les teories racistes, segons una gradació que va des de la inacció davant de la bèstia, passant per la inoculació del verí, fins arribar a l’acció d’aquella. Les paraules oculten pensaments i aquests s’usen per justificar injustícies, que deia Voltaire. Negar els fenòmens indesitjables de naturalesa política és com viure el desastre en diferit. Creure que no prendre decisions per no col·lidir contra l’estat de coses ens n’alliberarà és obrir-li el pas a la mort del pensament. El final de l’assaig humà. No es pot viure de decorar palaus.
Si que una cosa m’enlaire o m’enfonse es converteix en l’única certesa per tal d’actuar, aleshores l’ideal ha mort i el món pot assumir el fet més abjecte com estendard de vida. No perdre de vista mai on rau la bondat d’una elecció és la via per tal d’evitar el mal absolut. Algunes posicions (“A por ellos”) varen passar per davant de la raó el fàstic que els movia. I no hem d’oblidar que el que és inequívoc és sempre l’acord col·lectiu pres lliurement, no el cúmul de prejudicis que genera l’odi. Com més pròxim et situes de l’origen d’aquest més lluny estàs de poder decidir.
Solen ser els marges, però, els primers a oldre la pestilència. Els jueus de Galítsia –parts de les actuals Polònia i Ucraïna– eren vistos pels jueus assimilats de Praga, París o Viena, per exemple, com quelcom a evitar, amb més fermesa si cap que l’antisemitisme que es practicava envers un d’aquests per la banda d’un germànic. Els centres es podien permetre, d’aquesta manera, de contenir a banquers –reals o de ficció, Ephrussi, Leo Némirovsky o Leo Fischel–, escriptors –Franz Kafka, Joseph Roth–, funcionaris o militars, sempre que no ascendiren gaire en l’escala social, si més no més enllà d’allò que era la norma assumida, i així Kafka o els Trotta, posem per cas, realitat o ficció. La raó, al centre, tot i que desdibuixada, no era encara el forn dels fenòmens indesitjables de naturalesa política de les rodalies.
El crit “A por ellos” no hagués partit mai del centre. El vot per un 155 regional, tampoc. Una altra cosa és que, és des del centre, un cop escampada la benzina arreu, des d’on s’encendrà la flamarada. L’anticatalanisme, com l’antisemitisme, s’exerceix, de primeres des dels marges, externs o interns. Al País Valencià fins i tot gent poc sospitosa de ser catalanista comença a entendre que fer de marge atiador pot tornar-se en contra dels interessos propis. És la primera vegada que s’entén, així, que qui primer rebria de valent, des del centre anorreador, seria, efectivament, el marge català que ens puga quedar. Aquest és un exemple de marge intern (Franz Kafka i son pare; o Iréne Némirovsky i els seus). Els externs, Andalusia posem per cas, han rebut ja indirectament: VOX (Musil, vienés, en relació a Berlín).
El centre enlluerna. Planck i Mann, sense cap mena de dubte les persones que des d’un punt de vista científic i literari més apropades al centre podien considerar-se els primers anys del segle XX, varen estar d’acord amb l’inici de la 1ª guerra mundial, que Viena considerava un passeig en barca contra Sèrbia, i Alemanya ja sabia que era una provatura d’allò que l’única cosa que la podia enlairar seria des d’aleshores l’única certesa que la guiaria. La resta, fàstic.
No va haver violència. I sí, en canvi, venjança en el tram de la instrucció del judici del procés, i acarnissament per la banda de la fiscalia. No en va haver, al carrer el dia de l’escorcoll de la conselleria d’economia. I sí, en canvi, actuacions il·legals, aquell dia, en aquell lloc, per part de la policia judicial. No n’hi va haver, mai, enlloc. I sí, en canvi, vulneració de drets humans i processals sobre gent de pau.
Sobta tanta impunitat. El dret regirat del tot i fet estralls davant del món. I el silenci per comparsa.
