III
“[…] no sabia com comportar-se amb les dones. No havia comprés que en realitat […] no sabia com comportar-se amb ningú.
Jan Swafford. Beethoven
“La qüestió jueva seria completament eliminada si els jueus volgueren decidir-se a parlar hebreu, a adoptar els seus antics noms i a vestir-se a la oriental (…). Un galitsià (…) ric (…) [amb] túnica (…) encaixen (…). Sóc enemic de l’assimilació, com la practica l’aristocràcia anglesa (…) si prefereix imaginar-ho (…) pel nostre passeig del Ring (…) un mahometà amb el seu fes roig, un eslovac amb la seua pell de corder o un tirolés amb les cames descobertes, enmig de la més refinada elegància de l’Europa occidental.”
Robert Musil. L’home sense qualitats
Potser el romanticisme va resultar ser el segellador entre les parts i el tot, les diferències regionals i el projecte d’estat, en llocs tan diversos com ara França (pàtria de l’analític destructor, Rousseau) i Alemanya, entre finals del XVIII i mitjans del XIX. Un projecte cultural, ideològic i polític que va soterrar per sempre més vel·leïtats pel passat enyoradís. Allà on no hi havia projecte calgué la renaixença per fer-se escoltar. Una provatura que reclamava el projecte, que no va arribar. El segle XX, en aquests casos, amb les sotragades a Europa, ha servit per cloure encara més el doble sentiment de pàtria iniciat el XVIII, quan va reeixir el projecte i, en els llocs on no va poder ser, engrandir significativament la sensació d’orfandat d’aquells renaixentistes fracassats. Sense projecte no era possible l’Estat.
I sense projecte no hi ha subjectivitat possible. El concepte de nació serà allò que desterrarà la superstició i ens farà ciutadans, no en comunitat, sinó en un Estat. Quan a la resta d’Europa el romanticisme assenyala el lloc on ningú ha estat, la terra natal (Ernst Bloch), des de Chateaubriand a Wagner, i tothom sap que serà l’hel·lenisme i el cristianisme qui ens hi conduirà, el segle XIX encara arrossega Espanya cap a un monoteisme mosaic generador de l’exclusió: solament pot haver-hi un poble escollit (el castellà).
La poesia, si ho és, hauria de ser revelació, epifania. I la filosofia, el seu comentarista. En un episteme en construcció, sustentat en la renúncia a la totalitat, fragmentari a perpetuïtat, on la dialògica infinita fos el marc d’actuació, l’home parlaria amb els déus, i els silencis li serien també propis. En canvi, la pretensió d’assolir el coneixement que ens vàrem imposar ens ha fet a tots prosaics, eterns recitadors de l’evidència, ens que pul·lulen els marges del clar del bosc on hi habita el poeta. Tots som filòsofs després de la caiguda del pensament en mans de la història. Abans la conversa es mantenia directament amb l’ésser. A continuació ja vàrem haver de fer ràtzies per comprendre com paulatinament ens hi allunyàvem irremeiablement i definitiva. L’oralitat iniciàtica deixava pas a l’escriptura del bastard, destinada a la mort (per això Sant Vicent Ferrer mai agafà la ploma).
Escoltar el silenci al clar del bosc (claritas és atribut de la veu), el sentit que es vesteix amb l’escriptura verbalitzada del poeta devora l’ésser, i res més. Altrament, interpretar-lo, o bé, cercar amb la mirada la fulgent presència d’aquest. Hermenèutica o Heurística romandran, així, als marges de la clarícia (de la veu). Únicament hi haurà coneixement en aquell dialogisme il·luminat. Els altres, ni els filòsofs, ni la brama, tindran més accés que la prima intuïció de l’aprenent, provatura de reedificació ininterrompuda i ininterrompudament. A l’alba de la separació vàrem quedar condemnats a l’oblit de l’ésser, i esdevinguérem ens a l’exili de Logos. Uns pocs privilegiats romangueren ancorats a la riba on els déus hi fan estada. Uns pocs escollits aconseguiren de mantenir l’enllaç de les coses al Mite, conservar el ressò de pensar i ser en la durabilitat del temps, agermanar per sempre més la paraula a l’ullal verd, i escoltar.
Quan s’imposa la bondat apassionada, aqueix vici primigeni dels pobles que se senten per damunt dels altres, pares superiors que creuen que ens han donat la vida, com la història ha pretès d’ensenyar malintencionadament a ca nostra d’ençà de la guerra de successió, la diferència entre el bé i el mal, sota l’aparença d’un procedir correctiu, s’esborra, i la voluntat, i en cas necessari la violència, crea una nova jerarquia de valors on l’home s’emmiralla. Altrament no es pot concebre, raonablement, que encara en 2019 uns senyors de negre i un estat en retrocés puguen creure’s amb el dret, que no han fundat ni coneixen, de jutjar accions basades en la generositat que atorga el fet d’haver assumit, precisament, l’inici d’un camí que evite la dissolució de la moral i l’ètica, justament en un moment en què Europa requereix, ara més mai des de la Segona Guerra Mundial, d’una fermesa en els valors suprems que la varen dissenyar. Costa d’entendre, després de tantes vies transitades, des d’aquell exili ginebrí del creador del contracte social, que a l’imperi on un temps no es posava el sol, ara cendra de ressol, no hagen comprés que ja s’ha acabat, com l’obligatorietat de la milícia, d’imposar res a qui, nació, no se’n senta part. Imperis més grans ho varen conèixer, la inevitabilitat de reinventar-se entre llengües i pobles diversos.
Els castellans, en canvi, han intentat cancel·lar-nos per eliminació o assimilació sempre. En lloc d’actuar com a part d’un tot, s’han comportat reiteradament com el tot de les parts, succionant els marges. Es comporten com un temps ho feu l’ànsia germànica envers els territoris que considerava de la seua influència, gairebé des del Cisma d’Occident, així, temptant de xuclar-nos l’esperit i l’ànima fins deixar-nos secs de ser. Però no ho han aconseguit, ni amb la Inquisició, ni les guerres, ni les dictadures, i ara tampoc fent-nos voler creure que la raó s’entelarà aquí de despropòsits. La visibilitat de la injustícia al voltant del procés lluirà.
La llengua. És la línia vermella. És la trinxera a batre, el cim. Por la unidad de España, la unicitat lingüística, la uniformització, la mort de l’altre.
Hom no podia suportar, des de la seguretat d’una posició d’assimilat i relaxat oficiant (l’autoodi a ca nostra o un jueu a Berlín) que ningú li recordara l’evident dimissió i l’oblit vergonyós en què quedava davant la presència de l’altre, que era el seu avantpassat, a qui ja no li esqueia de parlar-li en aquella llengua (un eslové que ha fet vida a Viena, a son pare, o un camperol instal·lat a l’eixample de València, al veí), ni tampoc de practicar cultures d’origen (l’ortodòxia del jueu de frontera, les menges del pobletà). En aquell món d’un temps es va optar per temptar de cancel·lar la diversitat (cinc llengües oficials, deu nacionalitats), i en aquest món d’ara, por la unidad de España, també. Si ho permetíem faríem nostres aquelles decisions d’extermini que ja coneixem. Un poble no pot permetre l’assassinat lingüístic i atribuir la responsabilitat a una suposada disciplina d’oficiant. La mort ens ateny, i no hi ha graus diversos a repartir. Ens ateny absolutament. La unitat d’Espanya? I qui serà qui lamentarà després la desolació subsegüent? Els morts?
Aquells varen pensar que per la llengua la casa els pertanyia. Aquests pensen igual, que amb la llengua faran de la casa dels altres el seu redol. Respectivament, prussians i castellans. Entonen altre cop “A por ellos”, Por la unidad de España. I el Führer!
I no els serà suficient per tal d’aturar-se que hom dialogue, o just el contrari. Instal·lats en l’odi, l’única sortida possible que els queda per trobar la cohesió interna que creuen cercar, l’única eixida real que veuen, és l’anulació física de l’altre. El juí del procés.
Als txecs, per simular una revolta de l’ordre constituït contra la legalitat catòlica i germànica dels Habsburg, els va costar car aquell inici del XVII. Tan car que encara ho recorden els carrers de la ciutat de Praga. De fet, per als txecs de tots els temps des d’aleshores que els matxucaren de forma tan cruenta, fou per provar de sostreure’s del jou alemany. De rerefons, clar, la llibertat de religió. Fins a finals del XIX, els alemanys no se’n tornaren a témer una altra, fins que el parlament obté una majoria d’eslaus als escons.
Als catalans, per promoure’s democràticament, segons el principi que regeix aquest concepte, i temptar de construir una república independent, fins que no varen ser majoria per l’autodeterminació al parlament, no els varen empresonar, malgrat que milions de persones es passejaven pels carrers, any rere any, d’ençà de la cancel·lació de l’estatut de 2006 (2012). Les majories fan por a aquells que no s’estan pel diàleg. Les majories dels altres, evident.
Aquell supremacisme va desencadenar dues guerres. Aquest la vergonya de la privació de llibertat per a uns innocents. De moment.
