En blanc IV

1 abril 2019 06:00h
Foto: PXHERE

Allò principal és que els holandesos triomfaran al final sobre els espanyols.[Beethoven (en referir-se a la música d’Egmont, que segueix el drama de Goethe, basat en un fet real del segle XVI en què Carles V aboleix els drets dels holandesos i usa la inquisició per reprimir-los)].
Jan Swafford. Beethoven.

Bremshuber preconitza la repressió sense contemplacions de totes les persones d’altres races; sense cap mena de dubte açò és menys cruel que tolerar-les i menystenir-les! (...) “Cadascú ha de deixar-se matar per les seues idees; però qui obligue altres persones a morir per idees alienes és un assassí (...)”*, és el desig de fermesa i de direcció que té la joventut actual (...). La resolució* ha estat treta d’un llibre actual.
Robert Musil. L’home sense qualitats.

La situació insegura dels jueus, insegurs en si mateix, insegurs entre els homes, explica perfectament que creien que únicament se’ls permet posseir allò que agafen amb la mà o entre les dents.
[Franz Kafka. Carta a Milena Jesenská, 30.05.1920].
Reiner Stach. Kafka.

Ja de petit tenia un pressentiment molt clar de com serien els meus estudis i la meva vida professional. No esperava d’aquets la salvació; feia temps que havia renunciat a trobar-la allí.
Franz Kafka. Carta al pare.

Estar a prop de les coses, saber-les dir, ocupar el lloc de la molla de l’os, el seu ésser, copsar el fenomen de l’esperit hegelià, la llengua, el treball, la família, l’important per als ens que coneixen, això és estar a casa, l’economia vital del cos, del se que tothom duu al damunt, habitar la nació, saber-se desglaç a perpetuïtat del nou.

Kant deia que únicament a través de la Raó, sempre en relació amb altres Raons, era possible entendre el Món, tenir-ne una idea vera. Sabem que pel Llenguatge tenim l’experiència del Món, i viceversa, expliquen els teòrics de la relativitat lingüística. Què li queda a un poble mancat de Raó i de Llengua, si no és vagar pel bosc i no atènyer mai el clar?

Per què ho faria la Louki, això de deixar-se anar (En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano) i en canvi un capità sense nom no descansaria fins que haja portat el seu vaixell a destinació (La línia d’ombra, Joseph Conrad)? Per què? Per què la Paula Spencer pot suportar disset anys de pallisses d’en Charlo (La dona que ensopegava amb les portes, Roddy Doyle) en silenci? Què és aquí això que s’anomena versemblança? Quina és la raó (logos) que sustenta en la ficció l’emoció (pathos) i una credibilitat (ethos) acceptables per als lectors? On som si algú sense nom pot fer-se responsable de les seves obligacions, per bé que diferides a la posició desitjada, i contràriament la figura fantasmal de l’ésser femení no pot ni somniar a trepitjar sol ferm des d’un poder, fer-se visible, real, versemblantment convertida en ésser humà? On?

On som, si hom no es pot expressar, comparèixer en igualtat, davant de la raó i el dret? Sabem que el poder, les instàncies que l’exerceixen, és capaç de contenir al seu si i a l’ensems creences i formació, prejudicis i protecció, odi i supervivència. Hom és capaç de cantar epopeies en hexàmetres i saber-se Homer de memòria i creure en l’existència dels sacrificis rituals. L’any que Einstein exercí de professor a la Universitat Alemanya de Praga va experimentar-ho personalment: creia que havia arribat (1911-12) a un món ancorat a l’Edat Mitjana. Hom pot pretendre que els funcionaris siguen bilingües en quatre anys (abril 1897, Bohèmia) i haver de dimitir per la reacció del poder real o veure descafeïnades les seues propostes (LUEV i successors?). Finalment, hom seu davant de la instància que el jutja pels prejudicis, les creences i l’odi, per encara ser vist com un extraterrestre. On som, si això pot passar?

A la Praga de transició. Des de la influència germana a l’eslava, que podem datar entre finals del segle XIX i començaments del XX, bressol universitari centreeuropeu, el saber s’escrivia en alemany. Tot i que les dues universitats que hi havia compartien espais físics (biblioteca i aula magna, per exemple) i malgrat que hi havia tres vegades més alumnes que optaven per la banda txeca (3100) en lloc de l’alemanya (1300), a inicis de segle, el coneixement s’escriu en alemany. Tant al voltant d’Aula o de Germania, aplecs d’estudiants agermanats, la primera deutora d’un concepte liberal hereu de la revolució alemanya de 1848, que no es considera excloent, i la segona, en canvi, de marcat sentiment germanitzat que ja preveu la reclamació de les zones germanoparlants de Bohèmia i Moràvia, els Sudetes, i altament exclusivista (antisemita, clar, i antitxeca, també), s’organitza el món universitari, respectivament. Però sempre sota el fet diglòssic que assenyala allò txec com a local i provincià, i, contràriament, allò alemany com a universal i farcit de recursos. Si a aquesta formació en conflicte afegim que el jueu no pot aspirar a alts graus de nivell funcionarial, que s’ha d’acontentar de créixer entre les professions liberals, entendrem no solament en quina llengua es cou el saber, sinó que sabrem en quina llengua s’exerceix el poder. I entendrem que els jueus, tot i parlar i escriure en alemany, són el darrer esglaó.

La Constitució espanyola de la transició dels setanta pul·lula el mateix espai. Únicament és obligat el coneixement –i per tant el saber– en castellà, i l’exercici del poder que se’n deriva, doncs. Els presos del procés en són pacients privilegiats. No són espanyols. No parlen espanyol. Són considerats, senzillament, enemics. Com els jueus, al capdavall, no són de bon encaix.

Txèquia, però, ara és independent.

Hom observa atentament les paraules i els gestos. En qualsevol àmbit d’allò humà ens fiten, ens col·loquen en posició i a disposició, alternativament, des del centre o des de la perifèria, dels actes de parla que teixeixen el llenguatge. No ens podem retirar absolutament. No podem evitar de comparèixer. Tard o d’hora les paraules i els gestos ens interpel·len, i hem de respondre. Les circumstàncies, la formació, el context històric, els objectius, els horitzons, fan de marges dels crits de vida. Nosaltres en som ressò. De la consistència d’aquells depèn que aquests no siguen esfilagarsats successius atonals sense sentit.

         Hom observa des de la càtedra i el que veu és odi i set de venjança dels Nieto i Zoido, Cobos et alii, envers Catalunya i allò català, la llengua i els usos. Hom ho observa des del moll doctoral de la teoria dels llenguatges i el que hi veu és la intransitivitat del llenguatge dels agents judicials i policials a l'hora de referir-se a allò català. Són ‘se’ indissoluble en la seva acció a Catalunya. No poden articular-se, esdevenir, efectivament, llenguatge. Són sorolls barthesians irreductibles. No formen part d’allò destinat a mostrar-se, ni en el sentit grec ni en el sentit jueu, i, per tant, resten a l’ombra del pre-logos. Són encara per ser condemnats a perpetuïtat a no dialogar amb l’altre. El fracàs levinasià. Un imponderable kantià. Ho són i en són conscients. Ja no són centre raonable, i des de la perifèria exiliada de l’ètica colpegen l’ésser que ha comparegut.

Aquests funcionaris d’un centre ja eixelebrat tampoc no poden entendre Catalunya. Han renunciat a trobar en la seva professió cap sentit, si aquesta es desenvolupa a Catalunya. Ser funcionari, doctor/catedràtic, jutge, comissari és un atribut, i aquest s’ha d’exercir, sobretot, des de la posició que s’ha escollit, metge, notari, procurador, per damunt de qualsevol altra consideració. No és possible, èticament, practicar-lo des de la moral segrestada, sinó sempre des de l’eficàcia social. Hom no pot, en sentit estricte, deixar de ser funcionari topològicament. Altrament l’estructura que sustenta la comunitat se’n va en orris. Si bé és individualment que hom pot satisfer dèries i passions, sempre és entre els altres que hom decideix en funció de béns compartits. L’ésser polític, aquí, ens assenyala a tots, però als funcionaris sobretot, particularment.

Un català a Madrid exercirà funcions si cancel·la la primera condició –ser català– i deixa de practicar-la. Des del punt de vista dels Nieto, Zoido i Cobos, funcionaris del centre, els catalans funcionaris (jutges o president de la generalitat) no tenen atributs plens que puguen posar en acció, solament mantenen per delegació un poder sota control (el del centre). Són extramurs i són catalans. Són jueus de frontera. I la més mínima pretensió de deixar de ser-ho ha de ser exemplarment castigada. Com la triple exclusió d’un jueu a Praga, així són considerats els acusats del procés. Kafka també va renunciar a ser res a Praga, excepte a ser literatura. Musil, de Viena, mai no va ajudar cap jueu. Mann, sí, en la distància helvètica ja. Ciutadans de ple dret, els catalans i els jueus, cadascú al seu lloc, no ho són. Aquell estat atorgava títols de doctor a persones a les quals privava després d’ascens funcionarial. Aquest ha tornat les prevencions manifestes en desconfiança màxima envers representants polítics, jutges, policies, mestres, empresaris, i, en general, contra tota la ciutadania que es manifesta.

Límits per raó de raça, de religió, de llengua, tant se val. En aquell imperi no era el mateix ser de Praga que de Viena o de la ciutat lliure de Lübeck. I si eres jueu tampoc no era el mateix ser-ho de Galítzia que de Praga, Viena o Berlín. Aquí no és el mateix ser espanyol de medul·la que català de conviccions. Des de Madrid és pitjor ser català, a qualsevol efecte, que ser de les antigues colònies. De qualsevol. Els catalans aquí són considerats jueus de Galítzia.

Exemples a dojo. Hom aprova una oposició de Lengua catalana y literatura (sic) a les Illes, encara MEC, i obté trasllat al País Valencià de Professor (després catedràtic) de Llengua i literatura valencianes, però si sol·licita un full de serveis observarà que la primera etapa professional (a les Illes, Llengua catalana i literatura) apareix en blanc. No poden coure que siga la mateixa cosa. Els hi va la vida a acceptar-ho. I prefereixen deixar-ho en blanc.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next