En la cafeteria

12 desembre 2019 06:00h

Soc d’aquells que opina que l’escriptura i la lectura necessiten de la soledat i el silenci. Em costa entendre com algú, assegut en una cafeteria, pot compondre un vers o donar-li forma a un retrat literari. I ja no et dic escriure una columna en la sorollosa redacció d’un diari. I així i tot, hi ha qui ho fa.

En alguna ocasió ho he intentat i, a pesar que tinc problemes d’oïda, m’ha costat aïllar-me del soroll ambiental.

En la cafeteria o en el bar d’entrada tot el món et mira. En un país amb uns nivells baixíssims de lectura, u, que a més escriu per plaer i no per a fer inventari dels cafés consumits, és una rara avis. Hi ha qui et jutja de vegades d’una manera sarcàstica. Notes els seus ulls sobre els muscles tot inquirint-te. Et sent molest, una mica ridícul i un poc com un anacronisme. Estic convençut que no em mirarien tant si en compte de ploma tinguera un mòbil en les mans.

Les converses et distrauen i el text que construïxes corre el perill de veure’s contaminat pel to que adquirixen.

He escrit, també llegit i corregit textos propis i aliens, assegut en una taula d’una cafeteria de poble. Ho he fet aprofitant les hores en què pràcticament era buida. Les cafeteries i els bars del nostre país tenen un o diversos habituals que passen més hores allí que a casa. Gent que parla sovint alçant la veu i que per a guanyar-se una cervesa o un café debades ajuda a buidar i netejar les taules. Així que mai no hi estàs sol. Sovint s’asseuen al teu costat i et fan una pregunta darrere d’una altra, espantant la musa amb el seu alé a carajillo.

Hi ha ocasions en què assistixes a una escena que et deixa de pedra i espanta les paraules que et fugen en estampida per la porta del local.

Recorde una vesprada en què entrà a la cafeteria un funcionari municipal. Se’l veia una mica apurat. Era un individu de gran envergadura. Demanà en la barra un café i se’n va anar tot seguit als servicis. En eixir deixà la porta oberta.

S’acostà de nou a la barra i, mentre iniciava una conversa intranscendent amb el propietari del local, es disposà a prendre’s el café.

Del vàter començà a eixir com un gas letal la sentor de la deposició del funcionari. Era insuportable. Un parroquià que era assegut dues taules més enllà d’on era jo començà a parlar en veu alta adreçant-se a ningú en concret com si la sentor li haguera perjudicat l’enteniment. Es queixava d’una manera estranya del recao.

Un segon parroquià li contestà amb frases que aparentment no tenien solta ni volta.

Hi havia una certa tibantor al local que em va trencar la tensió narrativa del relat que tenia entre mans.

El funcionari pagà la consumició i eixí del local acompanyat per la poca inspiració que em restava.

No he tornat a escriure en una cafeteria.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next