En record de Francesc Gallissà

22 març 2019 06:00h
Foto: PIXABAY

Aquestos dies m’he assabentat que Francesc Gallisà va faltar el darrer mes d’octubre. Tindria la meua edat. Més enllà dels àmbits dels laboralistes, a poca gent li sonarà el seu nom. Fou fundador del Col·lectiu Ronda, un despatx d’advocats dedicats a la lluita per la justícia, per fer-la possible i accessible, diria jo, a les classes populars. En la dècada dels anys setanta alguns de nosaltres tractàrem crear despatxos desvinculats de les direccions oficials de CCOO i el PCE, no érem anticomunistes, però volíem gaudir d’independència i ens consideràvem molt a prop dels grups i corrents de caràcter autònom o autogestionari. Cadascú anava pel seu compte, però poc a poc per unes o altres conductes arribaven notícies d’altres companys i companyes que estaven en una línia semblant a la nostra. 

No recorde detalls concrets; el cas que és que des de diversos territoris acudírem al despatx del Col·lectiu Ronda, a Barcelona, a la Ronda de San Pere, era un pis de principis del nou-cents, senyorial, que ens recordava èpoques passades, érem gent d’Euskadi, de Catalunya, d’Aragó, el País Valencià, Navarra, Andalusia i en algunes ocasions s’incorporaren professionals de Madrid, Galícia... A les trobades intercanviàvem experiències; tal fou el cas de com crear, a l’empara de la llei, associacions de veïns diferents a les de cap de família, nascudes¨aquestes darreres de l'entrisme de la gent el PCE que havia creat el règim. Això era una novetat i en el nostre cas ens serví. La primera que es creà amb aquest sistema al nostre despatx fou la de Benimaclet, a la qual seguiren d’altres. L’estudi de sentències, de materials diversos, va ser de gran utilitat en la lluita legal contra el franquisme a les Magistratures de Treball. No volíem etiquetes, era una coordinadora de laboralistes, com altres que van haver-hi. Doncs eixa mena de plataforma, d’eina de treball, no haguera existit sense en Francesc Gallissà, un professional amb grans dots d’organitzador i una capacitat de feina increïble. Jo vaig aprendre moltes coses, tots i totes aportàvem i rebíem. Juntament amb el Callissà hi eren els seus companys de despatx: Jornet, Pep Munté, Doñana... Algunes sessions també van tindre lloc a Zaragosa, ciutat en la qual la policia ens va retindre després d’una reunió al Col·legi Major Pignateli. En una sonada ocasió, la dels judicis pels acomiadaments de Fasa Renault al 1976, uns quants d’aquesta coordinadora intervinguérem en la defensa d’alguns acomiadats, juntament amb lletrats d’altres corrents (UGT, CCOO). Això durà fins la transició, amb aquesta i la legalització de partits i centrals sindicals van canviar moltes situacions: alguns passaren a la judicatura; altres, com jo mateix, a instàncies públiques, i el Col·lectiu Ronda, per la seua banda, es va estendre com a vooperativa creixent a tot Catalunya.

La necrologia que he llegit, ja mesos després dels succés, m’ha servit per reviure aquells moments, dins dels quals també va haver-hi temps per a prendre alguna copa o, en el meu cas, per passar uns dies a un mas amb alguns companys catalans. D’aquest episodi hi ha noms: Perico Ibarra, que feia d’advocat de presos d’ETA; Juan Carlos Ibarra; Alfonso Bubois; Fernando Salas; August Gil Matamala; Guasch; Rafael Sarazà; Paco Polo; Ignacio Puràs, i d’altres que d'una o d’altra forma es vincularen. Des del País Valencià ho férem els col·lectius de Cirilo Amoros i Quart de Poblet, despatx aquest darrer integrat sols per dones i, per tant, molt més atent a la problemàtica feminista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next