Entelèquia

23 abril 2019 06:00h
PXHERE

Partint de l’evidencia que el trifaxito és la dreta franquista, incivilitzada, cavernícola i monàrquica, conspiradora contra la II República des del primer moment de la seua instauració, propulsora de la guerra civil del 1936-1939, en mi resa reassumir la gestió del seu poder perdut, cercant una entelèquia, la d’un imperi finit, farcit de nacional-catolicisme. Ara, el senyor Fernando de la Rosa, jutge i magistrat fins fa només uns dies, president de l’Audiència Provincial de Valencià i candidat al Senat estatal per les gavines de potes corcades pels seus excrements, qualifica, curiosament, l’esquerra valencianista de nacionalista catalana, sustentadora d’entelèquies, per voler formar part dels “Països Catalans”.

El senyor De la Rosa, qui de babau no té un pèl, ha sabut créixer al socaire de la dreta cavernícola franquista esmentada i el seu nacional-catolicisme omnipresent. Afermar allò de l’entelèquia ha estat coherent amb les seues idees: es creu que Espanya és d’ell. Sabem sobradament que el nacionalisme espanyol conceptua, qualifica, titlla els seus enemics al seu domini, des dels temps de l’imperi, de nacionalista, de rebel, de sediciós, d'heretge, de revolucionari, usant i havent usat mitjans considerables de poder i força oportuns.

Amic personal de Francisco Campos, l’inefable expresident de la nostra Generalitat, res d’estranyar en un personatge com el senyor De la Rosa, conseller aleshores del seu govern, tots dos plegats nacional-catòlics tronats, farcits d’entelèquia, els quals, endemés, mai de la vida han sabut absolutament res del que passava al seu voltant, del ramat d’amiguets de l’ànima que els afalagava quan governaven i que, producte del seu quefer, han deixat sense crèdit moral i econòmic aquesta nacionalitat històrica, abocada als peus, als culs i als excrements d’aquells que la nomenen ja no comunitat de veïns, sinó del “Levante Español”, el qual amb el sol, la platja i la paella ja en té prou.

Com que el senyor Fernando de la Rosa i la cordada veuen des de la seua entelèquia suprematista espectres falsos dignes del foc etern, perquè albiren paranòicament una deriva perillosa vers el catalanisme, tot davant l’evidència en contra expressada al CIS, ja que el 3% de valencians es considera solament valencià; el 60%, valencians i espanyols, i el 21%, només espanyols (solament superats per Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid). A aquestes dades han d’afegir-se aquestes altres, que llencen per terra la seua “paranoia” manipuladora de catalanisme, amb la finalitat de dividir més els valencians, perquè, d'aquests, el 49% no és capaç de parlar bé valencià i el 27,6% no l’entén res de res o quasi res. El 65% de la població no està capacitada per a escriure’l i el 47,1% tampoc el sap llegir. Amb l'única particularitat positiva que un 85% de la població valenciana creu que el valencià s'hauria d’usar igual o més que en l'actualitat, contretament un 43% considera que més; un 42%, igual, i només un 11% pensa que menys.

Per a més inri, per a dividir-nos més si cap, el magistrat Fernando de la Rosa, un “filòleg” com la copa d’un pi, així com un “historiador reputat”, preguntat per Valencia Plaza sobre si valencià i català són la mateixa llengua, assegura que “Des del meu punt de vista, són idiomes absolutament diferents, responent a cultures diferents. No té res a veure la cultura valenciana amb la catalana. Sense anar més lluny, nostre Segle d’Or fou al segle XV, mentre que el de Catalunya fou en el segle XIX i principis del XX. Són cultures diferenciades; l’evolució ha estat diferenciada i els idiomes son absolutament diferenciats”. “Aleshores”, pregunta l’entrevistador, “l’AVL impulsada pel PP, que ho vingué a dir al 2005, fou un error? “L’acadèmic” de la Rosa” respon: “A l’AVL hi ha lingüístics i experts, però, també hi ha d’altres que diuen que no estan d’acord amb eixe dictamen. Ho respecte, però jo pense que no és així, el que dic és que s'ha de defendre allò nostre, no importar models lingüístics ni culturals aliens a la nostra cultura”.

Com que els arguments defensats pel magistrat no se sostenen pel seu peu, li recorde allò que diu en sentències el Tribunal Constitucional sobre el valencià i català. La cosa que no li resultarà aliena al senyor De la Rosa perquè formà part fa temps d’altre òrgan de la justícia estatal, el Consell General del Poder Judicial, a proposta del PP, i breument, com a President del dit Consell, per dimissió del no gens menys inefable Carlos Divar, Déu de segur el tindrà a la glòria. Divar li endossava llavors despeses particulars a l’òrgan que presidia. Alhora refrede la memòria de la senyora Bonig, la del senyor Cantò i José Maria Llanos de Vox, per si tots plegats desconeixen les sentències al respecte per la justícia emeses, la mateixa justícia que adoren, enlairen i preventivament aplicarien si els deixaren.

Sentència del 21 d’abril de 1997, per la qual el TC va acreditar la doble     denominació en relació als estatuts de la Universitat de València en els quals es recollia. La sentència detalla que al usar la doble denominació, amb un suport científic, recollida en una norma reglamentaria dictada per l’Administració general de l’Estat, amb la corresponen habilitació de Llei”, per la qual cosa no dona lloc a interpretació contrària. A la mateixa sentència es detalla que la denominació “no contradiu valors, bens o interessos constitucionalment tutelats i no vulnera precepte legal qualsevol”.

Conseqüentment, per aquesta sentència del Tribunal Constitucional, nombroses sentències posteriors del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, han recollit aquesta dualitat: Sentència 330/2004, 393/2004, 518/2004, 677/2004, 158/2005, 539/2005, 12502/2005, 1526/2005, 474/2006, 1079/2006, 332/ 2007, 382/2007, 1218/2007, 1233/2007, 558/2008, 637/2009, 737/2009, 829/2009, 997/2009, 559/2010, 408/1011 i 4/2013. Tot plegat, segons les dades proporcionats per Alfons Esteve i Gómez, responsable tècnic de la Direcció General de Política Lingüística de la Universitat de València.

Amigues i amics, no hi ha prou paraules per qualificar les manipulacions i descreences d’aquells que no s’estimen per res del món el valencià, la llengua pròpia dels valencians, cooficial al nostre territori. L’article i el tema donen peu a reflexionar públicament sobre l’entelèquia. Seré un fantasiós inclòs en eixe 3% de valencians que es considera només valencià? No estic segur, o sí, tot considerant que Joan Fuster ens deixà escrit sobre “La cautela” a un article publicat en “El temps” número 28, 1985: “[...]Mentrestant, qui està segur de què... Hi ha gent, molta gent, massa gent, que estan segurs, i no sols de les coses, què és una cosa? Sinó visceralment segurs. En general estar segur, en tràmits pragmàtics, no els lògics, equival a tenir poder. Només estan segurs, i segurs de ser, els poderosos i mentre ho son. Totes les ontologies descansen sobre la força...I no acabaríem mai.

Comptant que el senyor Fernando de la Rosa, potser fos triat senador pel País, i el Senat, és servible o inservible per a d’allò que els interessa... A votar el 28 d’abril, si el destí em deixa, i en totes les votades albirades, em propose, per veure de deixar a tota aquesta gentada amb dos palms de nassos sense poder, almenys durant el temps necessari, perquè assoleixen la democràcia que mai han tingut. Amén.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next