Manel: "Sembla que una 'boy band' són Take That o els Backstreet Boys però també ho som nosaltres"

El grup de música català presenta el seu últim treball, 'Per la bona gent'
13 octubre 2019 06:00h
"El sampleig evidencia que tots bevem d'una tradició cultural que es reprodueix no només en cançons, sinó en qualsevol altre tipus de producció, d'obra artística". / DANIEL GARCÍA-SALA

Més de deu anys han passat des dels inicis dels quatre joves de vint anys i escaig que composaven cançons a partir d'un ukelele per a passar-ho-bé.  Després d'una espera de tres anys i mig i d'un procés creatiu minuciós, arriba el seu últim treball, Per la bona gent. Aquest cinqué disc combina pop i tecno, i descobreix el joc de sampleigs i lletres amb tantes interpretacions com oients. El disc arriba de la mà del seu segell propi, Ceràmiques Guzmán, i serà a València, al Deleste Festival, quan es puga escoltar per primera vegada en directe. Guillem Gisbert, Arnau Vallvé, Martí Maymó i Roger Padilla ens obrin les tres portes de Per la bona gent

Presenten el disc Per la bona gent i enceten la gira al Deleste. Per què han triat València per a començar? 

Guillem Gisbert: Ha sigut una mica de casualitat, però hi ha una cosa que fa gràcia i és que el sampleig amb què vam començar 'Per la bona gent', la primera cançó que vam presentar, és 'Alenar', de Maria del Mar Bonet, que parla de València. Si agafes aquella cançó 15 segons abans, l'estrofa parla tota de València. Fa il·lusió el fet que aquesta cançó que hem escoltat tant parle del carrer de Cavallers. Més enllà d'això, volíem un festival que ens encaixés.

I per què Maria del Mar Bonet com a carta de presentació del nou disc? 

Guillem Gisbert: En el fons el fet que sigui la Maria del Mar Bonet compta amb un punt atzarós. Una cosa que teníem clara és que volíem fer sampleigs i que volíem jugar amb aquesta idea. Teníem l'antena posada a talls de música de la tradició catalana, però podien haver-ne sigut d'altres. Al final aquesta estrofa en concret de la Maria del Mar Bonet, que parla sobre les 'tres portes' ["Tres portes té casa meua..."] ens anava bé per a la lletra que estàvem preparant. Dialogaven bé i el sampleig va encaixar. Hi ha moltes vegades que el sampleig no ens ha encaixat; ho hem provat amb altres que no ha funcionat. En aquest cas ho va fer i la cançó ens agradava. 

En aquest treball també samplegen Lluís Llach o Maria Cinta. És d'alguna forma un homenatge a músics que els han marcat per al disc?

Roger Padilla: Més que un homenatge és una apropiació, de fet. La idea de treballar amb sampleig va ser més per unes ganes d'experimentar que de reivindicar uns artistes. Va aparéixer abans el concepte d'intentar experimentar amb samples que de determinar una llista d'artistes que volíem agafar. El Lluís Llach entrava bé en 'Un ram de clamídies' perquè ens va venir al cap la seua cançó de 'Cal que naixin flors a cada instant'. En aquell cas, amb aquesta mateixa cançó hi ha la Maria Cinta. No recorde bé quan es va activar el 'clic' per a saber que funcionava, però era una cançó que coneixíem i posant-la dins ens vam adonar que la roda d'acords podia encaixar. És certa màgia. Però també hi ha hagut altres artistes que en algun moment ens va fer gràcia posar i no ho vam saber fer. En el cas del Sisa, volíem fer servir algun sampleig seu. No vam poder i finalment el vam convidar perquè cantés una cançó ['El vell músic'].

"El fet que la feina tingui dues cares tan diferents és bonic i és una cosa molt poc rutinària". / DANIEL GARCÍA-SALA

Pel que comenten, s'entén que ha sigut un treball de prova i error, de laboratori... 

Guillem Gisbert: Sí, amb els sampleigs hi ha hagut molt d'això. Prens la cançó original i comences a potinejar al damunt. Hem tingut una part de laboratori, d'ordinador, sobretot d'inventar-nos una metodologia de treball que no havíem fet servir mai. En general, la imatge típica d'un grup de música treballant és al local d'assaig i amb les guitarres penjant del coll, i, en aquest cas, ha sigut una cosa molt diferent. 

Com es traduirà tot aquest treball d'ordinador al directe? 

Arnau Vallvè: Automàticament és obligatori tenir coses seqüenciades i disparar les gravades. A partir d'aquí, segurament podrem jugar molt, haurem de disparar coses gravades ja que hi ha moltes al disc que no som capaços de tocar o no tenim prou mans. Suposo que les explotarem més en aquests directes.

Roger Padilla: Poder disparar coses que no et permet el fet de ser quatre a l'escenari. No es pot fer tot. Per tant, anirem jugant amb això. 

Prefereixen directe o el treball que comporta el procés creatiu?

Guillem Gisbert: El que és bonic és que la feina tingui les dues cares tan diferents. De cop, canvies de feina i et dediques a pujar a un escenari; de cop canvies de lloc i et dediques a fer cançons, en un ambient molt privat que som nosaltres quatre. Això és bonic i és una cosa molt poc rutinària, el fet que la feina tingui dues cares tan diferents.   

Comencen el treball amb 'Canvi de paradigma'. Què és el que ha canviat des de Jo competeixo en aquest tres anys i mig?

Arnau Vallvè: En el terce disc, vam decidir fer un disc sense cap mena de col·laboració que no fóssim nosaltres quatre. Volíem un disc de local d'assaig, amb tots tocant; va quedar una cosa molt concreta, molt crua i potser més clàssica estilísticament. Amb Jo Competeixo vam començar a afegir elements que no havíem fet servir mai, com ara els sintetitzadors o bateries electròniques seqüenciades. D'una manera més prudent, perquè eren elements que no coneixíem gaire. A mesura que ens hem sentit còmodes, potser ens atrevim a fer-ho servir més o d'una manera més explícita, perquè li done protagonisme. Va canviant a mesura que vas escoltant coses noves que et duen a un lloc diferent. Mai hi ha un canvi molt brusc d'un disc cap a l'altre, és una evolució. 

Ara han incorporat molts elements tecno, hip-hop. És aquesta la nova direcció cap on pretenen avançar?

Martí Maymó: De cara al futur no ho sabem. Respecte el que ha canviat, sobretot, és que aquest disc no l'hem tocat durant el procés de creació. L'hem generat tot a dintre de l'ordinador. Totes les maquetes i les cançons les hem anat construint com una espècie de lego, tot posant capes. 

Guillem Gisbert: Quan portes un temps dedicant-te a això... Ara anem a Spotify i amb una distància de dit gros premem el primer disc i aquest. Hi ha 12 anys de diferència entre una cosa i l'altra. També és un canvi que té a veure amb el pas del temps: érem gent d'entre 22 o 23 anys i 26 o 27 quan va sortir el primer disc, i ara som gent d'entre 35 i 38. 

I què ha quedat d'aquell grup que començava tocant les cançons amb l'ukelele?

Guillem Gisbert: Els arranjaments eren completament diferents. El primer disc prové una tradició molt folk, molt de banda amb quatre elements. Després incorporàvem les bandes de vents i en el segon disc vam posar també cordes. Però al final no deixem de ser nosaltres quatre en el procés. Per tant, aquest s'assembla que som nosaltres quatre intervenint d'una manera concreta. Continuem intentant fer cançons que ens interessin i que ens resultin estimulants per alguna cosa. Això és el que mantenim. Les disfresses de cadascuna de les cançons és el que ha anat canviant. Amb els cinc discos, cada cançó té una història diferent.

Les cançons tenen molt d'història i de crònica. En què és basen? 

Guillem Gisbert: Molta cançó és narrativa i algunes potser han passat a ser més literals, amb un peu a la realitat. Poden sortir d'una guspira, d'una experiència de la vida real... I ara, en el fons, el sampleig evidencia que tots bevem d'una tradició cultural que es reprodueix no només en cançons, sinó en qualsevol altre tipus de producció, d'obra artística: novel·la, una escena d'una sèrie, un acudit que algú t'explica. Qualsevol cosa pot servir per a després 'apropiar-te-la' i fer una cançó. Hem anat picant experiències al llarg de tots aquests anys i, després, passes per la feina i li vas donant forma. 

"Les disfresses de cadascuna de les cançons és el que ha anat canviant. Amb els cinc discos, cada cançó té una història diferent". / DANIEL GARCÍA-SALA

El videoclip de 'Per la bona gent' recorre molt a l'anunci, com si fora una immobiliària. És una crítica a les aparences? O qui és eixa bona gent? 

Arnau Vallvè: En el fons la cançó ens fa la pregunta, precisament. Però no tenim la resposta. 

Martí Maymó: Més que una crítica va ser que li vam ensenyar la cançó al Lluís Sellarès [el director del videoclip] i ell va proposar il·lustrar el vídeo amb imatges d'una estètica molt concreta. Un estil que mai ningú l'ha agafat com a gènere cinematogràfic, però de seguida s'interpreta que és un anunci, una publicitat de persones estàndards gaudint dels serveis d'un hotel o d'un spa.

D'altra banda teniu 'Boy Band'. És un estil més comercial, més proper al pop que 'Per la bona gent'...

Guillem Gisbert: L'apropament a la cançó és exactament el mateix que a qualsevol altra; tampoc tractem fer una cançó més comercial.  T'imagines el to, mig celebratiu, estrany. En el fons, el to de les cançons el marca la lletra, però també la manera de cantar i el tipus d'arranjament.  És una cançó que en el fons no deixa d'explicar  que alguns de nosaltres durant tot aquest temps hem tingut un tipus de vida que és d'una boy band. Sembla que una boy band són Take That o els Backstreet Boys però també ho som nosaltres.

I, ens els seus inicis, s'imaginaven com a boy band?

Guillem Gisbert: La cançó té una mirada cap a la nostra història. Han passat uns anys i podem mirar enrere. Quan comences simplement tens unes quantes cançons i estàs enamorat d'elles i del fet de fer música amb uns amics i passar-t'ho bé. Potser tot aquest tema de parlar de l'ofici, d'aquesta mirada sobre això, necessita un element reflexiu, necessita que passin els anys. 

I després de passar tots aquests anys, més de 10 anys de trajectòria, poden dir que es pot viure de la música?

Roger Padilla: Més que viure dels discos o de l'streaming, del que es viu al final és de tocar. De festivals, de concerts..., és aquí on està la font d'ingressos.

Guillem Gisbert: Tot i així som conscients del privilegi que tenim i de la sort que hem tingut en la nostra carrera, perquè fa anys que podem guanyar-nos la vida fent això, que és una cosa que és escassa. Especialment, cantant en català.  

"Si ens haguéssim mantingut amb l'estètica del primer disc, també hauríem perdut gent". / DANIEL GARCÍA-SALA

El seu públic és molt fidel. Amb els canvis d'estil l'acollida del públic sembla sempre molt bona. Tenen aquesta mateixa sensació?

Guillem Gisbert: Amb la diferència estètica entre el primer i l'últim disc és molt raonable pensar que hi ha gent a qui li agrada molt el primer i no li agrada l'últim, i al revés també. Però això és resultat d'un camí i si ens haguéssim mantingut amb l'estètica del primer disc, també hauríem perdut gent. No se sap quina és la fórmula per mantenir esforç de fidelitat a la gent.

Després de deu anys, són un grup català consolidat que, a més, que forma part d'una escena musical a Catalunya molt potent. Com veuen el panorama musical ací al País Valencià?

Guillem Gisbert: Realment, no som experts. Vindre aquí a pontificar sobre el panorama musical al País Valencià ens fa una mica de vergonya perquè podem arribar a dir unes barbaritats que no us podeu imaginar. Sempre que hem vingut hi ha hagut grups que se'ns han apropat. En qüestions creatives, tinc la sensació de continuïtat absoluta. 

Martí Maymó: Hi ha molts grups, com per exemple Zoo, que jo veig que a Catalunya toquen per tot arreu constantment.

Els seus treballs han trencat les barreres geogràfiques i socials. Al capdavall, toquen a Madrid, a Castella, fora d'àmbit lingüístic estrictament català... 

Guillem Gisbert: Sí. Tenint en compte el tipus de música que fem entenem que l'element lingüístic, no per qüestions de prejudicis, sinó simplement perquè s'entén o no, marca la quantitat de públic a la qual pots arribar. Hi ha gent que ens diu que no entén el que diem però que igualment li interessa; fa aquest esforç i té aquesta curiositat. Però és veritat que, evidentment, a Catalunya, al País Valencià i a les Balears el públic és major simplement perquè ens entén. Però toquem a Galícia, a Andalusia, a Madrid, al País Basc, a Castella, a Aragó... Vam acabar la gira anterior tocant a les Filipines!  

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next