VALÈNCIA. Del canvi climàtic, hui en dia, se’n parla. Els mitjans de comunicació li dediquen més espai que abans. Les ‘polítiques verdes’ –encara que, sovint, de verd només tenen la paraula– estan de moda tant en les institucions com en les empreses. Nombrosos governs es comprometen a declarar l”emergència climàtica’, malgrat no saber ben bé què suposa aquesta situació ni concretar com podem eixir-ne, o si realment podrem. Davant de tanta incertesa, una certesa: “Vivim temps extraordinaris. Extraordinaris i foscs […] Des de fa dos-cents anys estem alterant profundament el clima de què depén la base material en què se sustenta qualsevol societat, qualsevol economia, qualsevol mena de vida en comú”.
Així comença el primer capítol de ¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal (Capitán Swing, 2019), un llibre escrit a quatre mans per Héctor Tejero (Madrid, 1981) i Emilio Santiago (Ferrol, 1984), i publicat just l’endemà del 26M. Resumint molt el seu currículum, el primer és doctor en Bioquímica i Biologia Molecular i actualment treballa com a bioinformàtic al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. En l’àmbit dels moviments socials, els darrers anys s’ha centrat en l’activisme contra el canvi climàtic; és, a més, un dels fundadors del col·lectiu Contra el Diluvio. El segon és doctor en Antropologia i forma part del Grup d’Investigació Transdisciplinar sobre Transicions Socioecològiques de la Universitat Autònoma de Madrid. És també activista ecologista i membre fundador del col·lectiu Instituto de Transición Rompe el Círculo.
Tejero i Santiago van presentar aquest dilluns, 15 de juliol, a la llibreria Bartleby de València el seu manual, una “proposta atrevida per a convertir la transició ecològica en la dimensió central d’un projecte polític radicalment democràtic i popular”, tal com el descriuen. Qui pense que en les pàgines d’aquest llibre trobarà un discurs blanc, neutre, sense referències a les institucions polítiques, a les administracions i, sobretot, al capitalisme, s’equivoca. No obstant això, ja en la primera pàgina se n’adonarà: Íñigo Errejón signa el pròleg ‘Ocasio-Cortez feat. Gramsci’. Amb tot, també hi ha autocrítica als moviments socials i a les esquerres. Ambdós autors saben de què parlen: Tejero va ser candidat aquest maig a l’Assemblea de Madrid per la plataforma Más Madrid; Santiago ha sigut assessor de la candidatura d’unitat popular Ganar Móstoles.
Comencem pel més visible, el títol. Pot semblar una bajanada però fins i tot ha creat polèmica [va haver-hi qui pensava que realment era un manual sobre incendis forestals]. Per què escolliu aquesta metàfora entre canvi climàtic i incendi?
Emilio Santiago: Realment la metàfora no és nostra; l’empra Greta Thunberg en la seua famosa xarrada davant del fòrum de Davos i ens va paréixer un gest cap a la seua intervenció. A més, crec que resumeix bé la postura que busca fomentar el llibre, que és un punt intermedi entre la passivitat –que és el que no s’ha de fer en cas d’incendi, confiar que hi ha una solució tècnica davant el problema de la crisi ecològica i del canvi climàtic– i una sort d’entrar en pànic –que resumiria les propostes del catastrofisme, que dona per perduda qualsevol possibilitat d’una transició cap a una societat sostenible i justa–. Ens pareixia que era un bon títol tant pel reconeixement a Greta com pel resum d’eixa posició intermèdia, tot i que en vam discutir d’altres [riu].
Héctor Tejero: Sí, i també la idea que, quan una persona està en un incendi, el que busca és una eixida d’emergència. Eixa és un poc la idea del Green New Deal, metafòricament.
Tot i que en el llibre dediqueu unes quantes pàgines al Green New Deal, podríeu resumir-lo ara breument?
H.T.: Green New Deal és essencialment una transició ecològica socialment justa. S’intenten resoldre part dels problemes de la crisi ecològica, el canvi climàtic i la crisi de la biodiversitat però beneficiant la gran majoria de la població. La transició ecològica ocorrerà sí o sí en les dècades vinents; el que està en joc ara és qui se’n beneficiarà i qui n’eixirà perjudicat. El Green New Deal és una de les possibilitats, una transició que beneficia la gran majoria. Com es va dir a França, quan els jupetins grocs, “que no hàgem d’escollir entre arribar a fi de mes o a la fi del món”.
Per què trieu aquest moment per a publicar el llibre?
E.S.: Crec que s’està produint una constel·lació de factors. Això fa que, d’una banda, el canvi climàtic ja no siga un relat més, sinó una experiència incorporada a la vida de la gent; tothom té una anècdota terrorífica climàtica per contar. I, com comentava Héctor, s’estan donant tendències cap a formes de transició molt diverses. El model de Macron n’és una, o fins i tot la negació d’aquest problema, com pot ser el cas de Trump. Per això ens semblava que el Green New Deal, més enllà de la proposta política, podia ser un artefacte discursiu interessant amb què construir una majoria social que promoga els canvis cap a la transició. També hi ha una qüestió de conjuntura: l’aparició d’una figura com Alexandria Ocasio-Cortez fent una defensa del Green New Deal ens pareixia que també era un factor a tindre en compte a l’hora de fer una aposta per aquest dispositiu de construcció política.
Héctor Tejero: “El decreixement està molt bé com a concepte abstracte però li manca concreció”. / DANIEL GARCÍA-SALA
Malgrat que signeu aquest manifest, en un parell de pàgines dieu que el Green New Deal és “insuficient”, que “no n’hi ha prou” amb això. Per què? Què li falta?
H.T.: Un dels eixos sobre el qual pivota el llibre és que la crisi ecològica està associada a una problemàtica inherent al capitalisme: el creixement perpetu i d’una forma depredadora amb les persones i amb la natura. El Green New Deal no pretén superar el capitalisme, el que pretén és guanyar temps. Assumim que el capitalisme és una estructura social molt complexa, per dir-ho d’una manera senzilla.
E.S.: Hi ha arrelament cultural, antropològic… Una inèrcia de segles.
H.T.: Però això no vol dir que no hàgem d’actuar urgentment. El Green New Deal és una part, dins dels límits que et deixa el capitalisme, d’intentar retallar o embridar les seues formes més perjudicials i més demencials, i d’intentar posar els fonaments de la segona part…
E.S.: … la transició postcapitalista.
H.T.: Anar cap a un món sense creixement, que estiga contingut dins dels límits materials del planeta.
Creieu en l’expressió ‘creixement sostenible’?
E.S.: Com a expressió crec que té problemes polítics però com a projecte polític per descomptat que hi creiem. De fet, nosaltres fem una modulació del Green New Deal tenint en compte que els límits del creixement han d’estar sempre en el centre del debat i que no n’hi ha prou amb una transició cap a les energies renovables; és a dir, no es tracta només de fer-ho més net, sinó de fer-ne menys. Per tant, aquesta qüestió dels límits ha d’estar permanentment present i la reducció de l’esfera material de l’economia és un objectiu prioritari. Dit això, crec que el decreixement, com a posició política, té qüestions interessants de les quals podem prendre moltes notes i inspiració, però segurament com a proposta de construcció de majories socials està una mica coixa. De fet, una part del discurs del llibre és el debat amb els decreixentistes; pensem que encara que la proposta siga vàlida, no estan sent capaços d’articular una majoria política al seu voltant perquè puga passar dels llibres a la realitat.
H.T.: El decreixement està molt bé com a concepte abstracte però li manca concreció. Què significa decréixer? Com s’aconsegueix decréixer amb una població que està creixent? Com s’organitza una vida al voltant del decreixement? Això són preguntes que es resolen en la pràctica i, per tant, probablement necessiten respostes pràctiques, però estan ahí.
Si parlem de polítiques verdes concretes, i més específicament de la mobilitat, m’agradaria citar els casos de l’anell ciclista de València o de la zona de Madrid Central. Per què penseu que la dreta té quimera contra aquests projectes si, al final, tothom respirem el mateix aire?
E.S.: La transició ecològica, encara que siga racional, no està assegurada, ja que depén sempre de la conjuntura política. Al final, les batalles polítiques medien les necessitats socials, que poden prendre cursos molt diferents. Crec que la dreta, per diferents motius que van des d’allò més conjuntural –que té a veure amb el tacticisme polític concret d’unes eleccions– fins a qüestions més de fons –que potser tenen a veure amb la idea de llibertat o altres qüestions teòriques–, ara mateix està oposant-se o plantejant una resistència molt forta a qualsevol cosa que tinga a veure amb polítiques de sostenibilitat que, al final, inherentment, porten a polítiques d’intervenció sobre les dinàmiques del mercat. Potser això canvie, ja que la dreta, encara que siga a contracor, sempre va entrant un poc més tard en aquest tipus de canvis. Però potser no; tenim el model Trump, als Estats Units, que directament abraça el negacionisme climàtic i aposta per una mena de perpetuació de l’era dels combustibles fòssils ad infinitum.
H.T.: En el cas de Madrid Central crec que, per sobre del tacticisme –”això és una mesura simbòlica teua i, per tant, jo hi he d’estar en contra perquè no puc reconéixer que ho has fet més o menys bé”–, es construeix tot el tema ideològic de la llibertat, que “Madrid Central és una limitació a la llibertat”. Com que no poden defendre l’aire contaminat, intenten dir “em prens la llibertat” –en altres temes, per descomptat que no es preocupen de la llibertat d’elecció de qui siga–. En aquest cas, però, a banda d’una mesura simbòlica, és una mesura amb un gran consens entre la població de Madrid. De fet, hi hagué una mobilització molt forta quan van llevar les multes, i al final un jutge ha paralitzat la moratòria.
E.S.: La transició sempre serà quelcom circumscrit als conflictes polítics concrets. En cap cas hi haurà una transició ecològica neutral, sempre estarà molt marcada per les batalles conjunturals que es produïsquen en funció de cada lloc i de cada equilibri de forces polítiques.
Emilio Santiago: “Greta Thunberg simbolitza un ajust de comptes generacional i això és important més enllà de les anàlisis científiques”. / DANIEL GARCÍA-SALA
M’agradaria parlar també del concepte de ‘justícia climàtica’. En quina mesura el canvi climàtic ens afecta de manera diferent segons el territori, la classe o el gènere?
H.T.: El canvi climàtic és tremendament injust. Qui més responsables en són, tant històricament –els països amb una industrialització més primerenca– com actualment –els països rics i, dins de cada país, els més rics–, són qui menys ho sofreixen. Per contra, qui més ho pateixen són els països que estan en regions en vies de desenvolupament i, dins de cada país, la gent més pobra. També és desproporcionat el dany segons la classe i el gènere. Com més dependent eres de la natura, menys mediacions socials tens i més clar és aquest exemple. Pel que fa al gènere, per exemple en els països del centre de l’Àfrica se sap que les conseqüències del canvi climàtic tenen un pes molt major sobre les dones que sobre els homes en totes les possibilitats en què es pot mostrar el patriarcat: violència directa, violència indirecta… La idea que tothom està en el mateix vaixell és una idea una poc sui generis; tots estem al mateix vaixell però alguns estan remant i altres…
E.S.: … uns tenen els bots salvavides preparats i d’altres estan condemnats a no entrar-hi.
Els darrers mesos el canvi climàtic ha entrat en l’agenda mediàtica i política gràcies a una adolescent. De fet, a més del gest en el títol, en el llibre parleu de Greta Thunberg com “la millor notícia del 2019”. Per què li dediqueu eixos afalacs?
H.T.: Crec que ha sabut posar al centre de l’opinió pública una tema que era necessari; ha trobat la fórmula d’encendre eixa guspira. Són com aleteigs de papallona que ningú s’espera. De sobte, una xica sueca decideix posar-se en vaga perquè no suporta més; tot i que, en realitat, la situació és igual de suportable que fa cinc anys però no hi havia una Greta que ho fera. I bé, va succeir, com eixos xicotets miracles de la història.
E.S.: Té un missatge ben articulat i, a banda, eixe contrast entre una jove o una xiqueta que es planta davant dels líders mundials i els amolla les veritats a la cara. A més, té una part molt mediàtica i això de seguida entra… Hi ha una sèrie de factors molt conjunturals que fan que una cosa que ha dit molta gent abans, fins i tot gent jove, ara siga rellevant.
De fet, hi ha crítiques a la figura de Greta Thunberg des d’extrems molt distanciats. D’una banda, hi ha els qui diuen que és una eina més del capitalisme verd; de l’altra, qui qüestiona que s’haja de fer cas “del que diu una xiqueta”. Què en penseu?
H.T.: Quasi tots els científics que llig habitualment sobre canvi climàtic estan encantats amb ella perquè el discurs que té és científicament molt sòlid.
E.S.: I jo hi afegiria la qüestió política. Greta simbolitza un ajust de comptes generacional i això és important més enllà de les anàlisis científiques. Si li sumes que té una anàlisi científica sòlida, millor. Pel que fa a la primera part, crec que és un debat etern de les esquerres, de fins a quin punt és inevitable que les dinàmiques d’allò social ho travessen tot. Evidentment, Greta té elements de fenomen mediàtic però convé més disputar-ho que rebutjar-ho.
H.T.: Aquesta idea en parts de l’esquerra, molt funcionalista, que, si alguna cosa ix, és perquè és beneficiós per al capital és falsa teòricament i, a més, molt simple. En aquest país hem vist el ‘fenomen Podem’, que va sorgir arran de les tertúlies i va arribar a tindre com 80 diputats i va fer entrar en crisi part del sistema polític; és banal pensar que tot això estava mogut…
E.S.: … mogut per fils, com si hi haguera una sort d’estat major del capital que fora capaç d’anticipar-se a eixes coses i generar una cosa així com ‘conspiracions reformistes preventives’.
H.T.: Jo estic segur que els líders polítics i les empreses han intentat utilitzar Greta Thunberg per a no fer res; n’estic convençut, perquè és el que van fer també amb l’IPCC i el que fan sistemàticament. Però d’ahí a dir que és ‘funcional a’, caldria veure-ho.
Héctor Tejero: “El problema dels moviments socials és que estan clavats en una dinàmica política i això és especialment nociu, perquè confons el teu cercle més proper amb la realitat o la teua política de minories”. / DANIEL GARCÍA-SALA
Del vostre llibre em va sorprendre especialment l’autocrítica que feu als moviments socials, especialment quan dieu que teniu “una increïble capacitat per a confondre les vostres bombolles socioculturals amb la realitat social”. A què es deu aquesta confessió i quin considereu que ha de ser el paper dels moviments socials en l’extinció d’aquest incendi?
[Ambdós riuen] H.T.: Per a mi és una reflexió de l’experiència. No és una crítica a algú que viu en una bombolla, crec que és una autocrítica a les bombolles que hem viscut nosaltres…
E.S.: … les nostres trajectòries personals com a militants des dels 14 o 15 anys.
H.T.: Ocorre per diferents motius: perquè és còmode, perquè tens una sèrie de biaixos –que té tot el món; també els pot passar als aficionats a l’òpera o a persones a qui els agrada la literatura i creuen que tothom coneix els autors–. El problema dels moviments socials és que estan clavats en una dinàmica política i això és especialment nociu, perquè confons el teu cercle més proper amb la realitat o la teua política de minories, que és absolutament necessària i important, amb allò que realment desitja la majoria de la població o la percepció que té la població. Per exemple, per a nosaltres Ocasio-Cortez o Greta Thunberg són com “qui no les ha de conéixer!”; sistemàticament, quan parle amb la gent que no està ficada en el tema ecologista o en Twitter, no saben qui és Ocasio-Cortez o per què és famosa.
E.S.: Als moviments ens ha agradat pensar-nos molt –i parle de nos en primera persona perquè jo encara milite i em menge una assemblea setmanal– com la metàfora del riu que es desborda, que és capaç de crear una contrasocietat o un dia D que ho canvia tot. Però jo crec que el nostre paper –almenys en aquest context històric; no sé com seria en el segle XIX– és més aviat el de laboratoris; espais molt xicotets que són capaços d’experimentar nous sentits comuns, noves pràctiques, nous diagnòstics, nous discursos, però que no tenen un impacte real en les estructures socials. Això no ho fan els moviments, ho fa la societat en general, en part amb el treball institucional i en part no. Ara bé, són absolultament crucials.
H.T.: Són crucials i necessaris en molts aspectes però insuficients també.
Acabeu de mencionar els canvis generats per la societat, ajudats o no per les institucions. En aquest sentit, m’agradaria reflexionar sobre la responsabilitat a l’hora de fer front a la crisi climàtica. D’una banda, s’apel·la a l’individu, als xicotets canvis de consum; però, d’una altra, també hi ha la part governamental i empresarial. On trobaríem l’equilibri?
E.S.: Vivim en una època que ha desequilibrat massa el pla d’acció cap a la qüestió individual, cap a la qüestió dels canvis d’hàbits. Això no és casualitat, sinó que és part d’un marc cultural neoliberal que funciona amb una mena d’individualisme metodològic permanent i posa sobre les espatlles de l’individu una sèrie de responsabilitats que no són seues. Els hàbits es construeixen en l’esfera social, són fruit d’estructures socials. Malgrat que no s’ha de restar importància als canvis d’hàbits que cadascú en la seua vida pot efectuar lliurement, crec que l’èmfasi és plantejar que la qüestió de la sostenibilitat és una qüestió política i que es decideix en aquells espais on es prenen les decisions que afecten la vida comuna: els parlaments, les institucions i també una dimensió col·lectiva de la vida comuna. Hi ha l’exemple del transport públic: si tardes quatre hores per a anar al treball en transport públic, per molt que vulgues canviar d’hàbits, no ho podràs fer, perquè necessites viure. Ahí cal una política que faça una inversió radical sistemàtica en el transport públic perquè et siga més fàcil o raonable agafar-lo.
H.T.: Nosaltres sempre diem que els canvis individuals són necessaris però insuficients. Però vull afegir un parell de coses. D’una banda, sovint es pren com a excusa per a no fer canvis senzills que “les empreses o l’Estat no fan res”; però tampoc passa res perquè separes el fem o reduïsques el teu consum de carn o no agafes aquest avió cada ics temps. No cal que esperes que arribe la gran revolució mundial. D’una ‘altra, hi ha un aspecte molt important que s’oblida sobre els canvis individuals, i és que són catalitzadors de converses i d’inicis de processos col·lectius.
E.S.: Sí, hi ha un factor de capil·laritat.
H.T.: Quan deixes de menjar carn pel canvi climàtic es genera una pressió social. No és un senyor que està ahí lluny; és el meu millor amic o el meu cosí o el meu tio. Algú en qui jo confie i em pareix una bona persona està deixant de menjar carn perquè es pren seriosament el canvi climàtic. Això pot iniciar una conversa que pot ser molt més assertiva i que et faça canviar d’opinió molt més que un quilo de propaganda en mitjans o un llibre.
E.S.: És com la propaganda pel fet, en el bon sentit de la paraula.
Emilio Santiago: “Hi ha una part de dolor o de dany induït que ja serà impossible d’esquivar però el gruix de la catàstrofe podem transformar-lo”. / DANIEL GARCÍA-SALA
Sembla que en els discursos sobre el canvi climàtic s’ha passat del negacionisme al catastrofisme, és a dir, del ‘no existeix’ al ‘no hi ha res a fer’. Quines són les conseqüències d’eixa rendició?
E.S.: Caldria veure què entenem per ‘catastrofisme’, però la majoria dels autors catastrofistes que tractem en el llibre són gent que està molt informada i és cert que la catàstrofe és una possibilitat real. A més, crec que tenen un segon punt de raó: no tots els canvis socials són ja possibles. Com abans haguérem començat una transició, més senzilla hauria sigut i més fàcil hauria sigut garantir certs estàndards de vida que ara haurem de perdre. Dit això, crec que el problema del catastrofisme quan argumenta que ja s’ha tancat la finestra d’oportunitat i només queda una sort d’adaptació davant la catàstrofe és que és desmobilitzador i, a més, és fals. Per tant, això es pot traduir en unes forces socials de canvi permanentment tancades en el seu trauma, en l’esterilitat i en el fet que guanyen uns altres la batalla política.
H.T.: El negacionisme climàtic explícit és minoritari a Espanya. És un fenomen que té molta premsa i molta literatura associada perquè és important als Estats Units en determinades regions lligades al Partit Republicà que són crucials per a guanyar el país. Però n’hi ha una altra classe que és el negacionisme tou, el de “jo crec que el canvi climàtic sí que existeix però no implica res en la meua vida”. El problema que pot haver-hi des de la perspectiva dels interessos polítics i empresarials és que s’està veient que s’ha passat al que tu deies: “No hi ha res a fer”; “Total, per al temps que ens queda ací”; “Els costs serien molt alts i caldrà assumir certes conseqüències…”
E.S.: Però té truc, perquè al final eixe cost s’externalitzarà.
Fa just una setmana, dilluns passat [pel 8 de juliol], es va publicar un article que deia que “tenim 11 anys per a limitar la catàstrofe del canvi climàtic”. De fet, en el vostre llibre ja parleu del període 2020-2030 com ‘la dècada decisiva’. No obstant això, també alerteu que és dolent establir aquestes dates tan concretes. Quin és el risc de fer-ho?
H.T.: En realitat, eixa és una mala interpretació d’una dada científica: quant tardaríem a emetre el diòxid de carboni que ens duria a estar per sobre de l’1,5º. Això ve en un informe que va ser el tret d’eixida per als ‘Fridays for Future’. El problema és que el canvi climàtic no és un fenomen de tot o res. Els graus són xifres relativament arbitràries científicament; no hi ha un canvi brutal de l’1,4º a l’1,6º o de l’1,9º al 2,1º, sinó que són xifres simbòliques. En la pràctica totalitat de les conseqüències del canvi climàtic el que hi ha és un contínuum: més sempre és pitjor que la xifra anterior. Això dels 11 anys implica que, a partir d’eixe moment, superaràs l’1,5º faces el que faces. La dada ha vingut molt bé en l’àmbit polític per a mobilitzar la gent però pot tindre conseqüències negatives a mitjà termini. D’ací a 11 anys veurem que encara hi ha coses a fer. Nosaltres diem que és una ‘dècada decisiva’ en el sentit que aquests 10 anys són clau sobretot per a no anar fent cada vegada mals pitjors. El canvi climàtic té una cosa perversa i és que sempre pot anar a pitjor; la cosa bona és que sempre pots no anar a pitjor, pots prendre mesures. Per tant, crec que és ambivalent perquè s’ha utilitzat per a mobilitzar i ha funcionat bé però veurem d’ací a 11 anys quan la gent pregunte què passa.
E.S.: És una aposta de mobilització perillosa i ja tenim experiències en la història com tot el catastrofisme socialista de finals del segle XIX, que va jugar també amb dates molt concretes. La part dolenta de jugar amb aquestes dates és que, si el futur et desmenteix, perds més del que guanyes. Crec que és millor parlar de tendències generals i d’un contínuum que posar fites molt concretes que poden donar-te molta mobilització immediata però que a mitjà i llarg termini són dispositius complicats i estan sotmesos a un munt d’incerteses de tota classe.
H.T.: Malauradament, tenim la certesa física que el canvi climàtic anirà a pitjor si no fem res.
El llibre s’estructura en dues parts. La primera, on es fa la descripció del canvi climàtic, és accessible a tot el món; la segona està més aviat adreçada a gent que és militant en l’ecologia política./ DANIEL GARCÍA-SALA
I vosaltres, teniu esperances per a no anar a pitjor?
H.T.: Crec que s’estan prenent mesures. Nosaltres ho anomenem una ‘guerra de posicions climàtica’ perquè serà una batalla llarga; parlem de dues o tres dècades en què hi haurà retrocessos i avanços en diferents països i moments. Però sí que tenim esperança; de fet, hem escrit el llibre [riu]. Ara bé, implica avançar políticament a poc a poc en els pròxims 10 o 15 anys.
E.S.: Hi ha una part de dolor o de dany induït que ja serà impossible d’esquivar però el gruix de la catàstrofe podem transformar-lo.
Quan vos vau proposar escriure el llibre, a quin públic pensàveu adreçar-vos?
E.S.: Un poc de tot i aixina va eixir! [riu]
H.T.: Ens plantejàvem fer un llibre accessible en l’aspecte formal, vam eliminar tota la bibliografia i la vam posar al final… La primera part, on es fa la descripció del canvi climàtic, és accessible a tot el món; després hi ha una part més aviat adreçada a gent que és militant en l’ecologia política.
E.S.: Hi ha com dos nivells: divulgació general i debats amb els cercles que estan preocupats per aquestes qüestions.
I si poguéreu aconseguir que un personatge públic se’l llegira, qui triarieu?
E.S.: Eixa és una de les preguntes difícils que et comprometen…
Després d’una estona meditant la resposta, proposen el nom de Teresa Ribera, “la futura ministra”. També mencionen Íñigo Errejón, tot afegint que ja ho van aconseguir. “Part de l’objectiu del llibre també era eixe –bromegen–. Se l’ha llegit i se’l creu”. Finalment, “a causa de la conjuntura actual”, coincideixen a dir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol i reiteren la ministra de Transició Ecològica. “Hi ha altra gent com [Antonio] Brufau de Repsol que no la convenceràs, així que tant se val si se’l lligen”, sentencien finalment.
