Vicent Baydal: "El que seria lògic i favorable com a valencians seria lluitar pel federalisme"

Historiador, professor, divulgador i autor de l'obra 'Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians'
14 abril 2019 06:00h
L'historiador acaba de publicar 'Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians' (Drassana, 2018) amb pròleg d'Abel Soler. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Després de l'èxit que va suposar la publicació d'Els valencians, des de quan som valencians? (Afers, 2016), l'historiador, professor i divulgador Vicent Baydal (València, 1979) acaba de llançar un nou títol dedicat a repassar la història dels pobladors, personatges i esdeveniments que han tingut lloc al País Valencià, des de la prehistòria fins a pràcticament l'actualitat.

Amb Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Drassana, 2018), Baydal proposa una lectura còmoda i ràpida, quasi com si foren posts il·lustrats de xarxes socials, del passat i del present del territori. El llibre fa un repàs de les civilitzacions que van habitar el País Valencià fins a la configuració d'allò que hui es coneix com a poble valencià, a partir de 1238 amb l'arribada de Jaume I. Tot i que el volum té una eminent finalitat didàctica i divulgativa de personatges, conflictes i, fins i tot, de la gastronomia, l'historiador no refusa plantejar la necessitat d'emfatitzar en la creació d'una col·lectivitat valenciana per a superar, conjuntament, temes com ara l'infrafinançament i aconseguir majors quotes d'autogovern, entre altres qüestions.

Quin ús té la història en la societat actual?

Pràcticament tot té una història i esta sempre explica coses de tot tipus. Per exemple, per què a mi em diuen Vicent. La història també diu que en l'edat mitjana entre el 90% i el 95% dels cristians valencians parlaven valencià. En l'actualitat parlem valencià un 40% de la societat, la qual cosa té una explicació històrica: s'ha produït una interrupció lingüística a partir del segle XIX. La història explica moltes coses del nostre dia a dia com, per exemple, per què els valencians estem infrafinançats dins de l'estat espanyol. Això també té unes claus històriques que comencen amb la batalla d'Almansa i amb la fundació de l'estat espanyol contemporani a partir del segle XVIII d'una manera molt castellanocèntrica. La història explica moltíssimes coses no només culturals, sinó també polítiques i socials. Hem de conéixer-la perquè les coses positives ens ajuden a entendre'ns i les negatives ens ajuden a ser-ne conscients i intentar solucionar-les. Per això, la història és també una eina de transformació social.

Baydal lamenta que "tot el que ha avançat la historiografia en els darrers 40 o 50 anys no ha arribat a la societat". / DANIEL GARCÍA-SALA

La societat veu la història com un coneixement prescindible, és a dir, que no li interessa saber què és?

Potser si preguntàrem, la gent diria això, però, constate dues coses: hi ha interés de la gent i hi ha un ús de la història brutal. Els llibres de divulgació històrica que he publicat tenen molt d'èxit. Hi ha milers de lectors que estan disposats a llegir sobre història valenciana. I, per altra banda, independentment que la història es considere important o no, se'n fa ús per part de la societat i de la classe política. El que passa és que eixe ús que es fa de la història moltes vegades es fa sense preguntar-nos als historiadors o amb unes bases històriques de fa cent anys.

El problema és que tot el que ha avançat la historiografia en els darrers 40 o 50 anys no ha arribat a la societat. Tot allò que diem a les facultats no arriba i la societat està amb les mateixes idees que tenien els historiadors fa un segle. En eixe sentit, Vox ha fet un ús polític molt bèstia de la idea de la Reconquesta, una idea que en les universitats està molt superada. El llibre anterior, Els valencians, des de quan som valencians? (Afers, 2016), començava amb una frase d'Esperanza Aguirre que deia: "España es una gran nación que tiene 3.000 años de historia y eso lo tienen que aprender los niños en los colegios". Això és una idea decimonònica, pròpia del nacionalisme francés, anglés i espanyol del segle XIX. Ara sabem que no és així i que les nacions són una cosa que comença a formar-se en l'edat mitjana i que agafa cos a partir del XIX, però això no arriba a la societat. Hi ha una manca de comunicació entre el que es fa a les universitats i el que arriba a la gent.

Què frena que eixa història no arribe a la societat?

Hi ha diversos responsables i diversos factors. En primer lloc, els mateixos historiadors per factors estructurals. A mi, invertir uns mesos a fer este llibre acadèmicament no m'ha comptat en absolut, és a dir, en el cursus honorum curricular no compta la divulgació, només compta l'alta investigació, llavors, és normal que cap investigador vulga dedicar-s'hi perquè no li ix a compte si vol optar a una plaça a la universitat. I, en segon lloc, les estructures de la societat valenciana no aprofiten el que podrien aprofitar eixos coneixements historiogràfics, és a dir, als mitjans de comunicació hi ha un camp immens per a fer ús de la nostra història, però no tenim estructures de divulgació cultural. Un altre problema és que no som una societat autocentrada en els valencians, llavors, si no estem autocentrats, no reclamem el finançament, però, tampoc fem estructures culturals autocentrades en els valencians. Hi ha interés, però no hi ha una estructura productiva.

El divulgador assenyala que a les universitats valencianes es dedica la mateixa càrrega lectiva a estudiar la història valenciana que la que apliquen els centres andalusos al coneixement del seu passat. / DANIEL GARCÍA-SALA 

Quins mecanismes té la societat per a saber que la història és verídica?

La història no és una ciència exacta però hi ha unes garanties de cientificitat. Estem acabant un nou llibre sobre la pseudohistòria a Catalunya i a Espanya i el que veiem clarament sobre estos pseudohistoriadors no és solament que no tenen títols, sinó que, a més, rebutgen tot el camp científic. Neguen la major i diuen que o són uns venuts o que els altres no saben on tenen la mà esquerra, quan precisament ens hi dediquem professionalment. En tot cas, la història té un tamís subjectiu, és a dir, en Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Drassana, 2018) apareixen els principals personatges de la història valenciana però passats pel meu tamís, és a dir, hi ha una sèrie d'interessos que a mi, com a persona valencianista i progressista, m'interessen i que interessen a una part de la societat però no a tota.

La història com a disciplina té una alta presència en el currículum educatiu. Tots els valencians han estudiat història, però, no coneixen la seua història. Els seus llibres busquen omplir aquestes llacunes?

No hi ha tanta càrrega d'història en el currículum. Jo faig classe a una facultat de Dret i els alumnes arriben a primer de grau sense saber a penes res de la història valenciana. Coneixen algunes coses d'història espanyola contemporània. Si comparem els programes de la Universitat de València, de la Jaume I i la d'Alacant tenim molta menys càrrega d'història valenciana que les universitats gallegues, aragoneses, catalanes i mallorquines. A les universitats catalanes i balears pots fer un 15% d'història catalana o balear. Ací, com a obligatòria, estàvem en el 2,5%, és a dir, a l'altura dels andalusos. A les universitats valencianes fem història espanyola, europea o mundial perquè els mateixos investigadors i docents universitaris han decidit que els nostres interessos passen per estudiar, per exemple, el cultiu del cotó als Estats Units i no per estudiar els nostres cultius.

Com deia abans, no som una societat autocentrada i no tenim la suficient història en ESO, Batxillerat i la Universitat, però tampoc els mitjans de comunicació majoritaris no parlen de la història valenciana i quan ho fan no és un tema de debat sinó que és un tema un poc folklòric.

Vicent Baydal: "La identitat espanyola excloent està en molts partits polítics estatals que, d'alguna manera, volen sotmetre la identitat col·lectiva valenciana". / DANIEL GARCÍA-SALA

Estem davant l'inici d'una mena de nova renaixença cultural i, tal vegada, també política?

En l'actualitat, el poble valencià no ha tingut una gran autonomia, és a dir, no ha anat per unes línies diferents a la resta d'Europa, sinó que sempre hem estat en un context europeu i ibèric. Ara, i des de fa un parell de segles, el futur dels valencians està molt lligat a Espanya i a Europa. Per a bé o per a mal, ens agrade o no, no actuem pel nostre compte.

Per una altra banda, des d'un punt de vista col·lectiu, la identitat valenciana es va formar en el segles XIII, XIV i XV. Va ser una idea molt potent, ja que, gent que vivia a Vinaròs o a Alcoi se sentia valenciana, però va tindre un camí d'alts i baixos. La identitat valenciana va arribar a hores molt baixes en el segle XVIII i XIX, sobretot després de la divisió provincial de 1833 i, ràpidament, es van formar les identitats politicoprovincials castellonenca i alacantina que van reduir molt la identitat col·lectiva valenciana. La primera renaixença va intentar tornar a aquella identitat que subjeia per davall i va donar peu a un valencianisme polític en els anys 30, però, això va quedar trencat brutalment pel franquisme. Després, els valencianistes de dretes es van recol·locar dins del franquisme i els d'esquerres estaven a l'exili, van morir o van anar a la presó. Els anys 60 i 70 va començar un nou valencianisme totalment diferent al d'abans de la guerra. Ara, des de fa 10 anys, eixe valencianisme per primera vegada ha començat a tindre representació política i ha sigut un element del debat polític que en els anys 80 i 90 havia sigut un element de debat però pràcticament per a demonitzar-lo. Per primera vegada, hi ha una representació política d'eixes idees valencianistes i, no només això, sinó que hi ha una recuperació de la identitat valenciana. Hi ha un context gràcies a l'autonomia, tot i que espanyola, però és l'única eina que tenim actualment els valencians per a treballar i enfortir la identitat col·lectiva valenciana.

I eixe treball d'enfortiment cap a on ha d'anar?

Els historiadors no podem saber el futur, però, mirant el passat més llunyà i els últims 30 o 40 anys hi ha elements molt positius en el sentit de poder enfortir la idea de col·lectivitat valenciana i de tindre una veu col·lectiva pròpia que no hem tingut pràcticament durant 300 anys. Ara bé, també hi ha amenaces i problemes perquè, al cap i a la fi, encara que les identitats col·lectives tenen un vessant cultural i lúdic, en tenen un altre polític molt fort i, en este sentit, la identitat valenciana dins de l'estat espanyol entra en conflicte moltes vegades amb la identitat nacional espanyola molt excloent. Eixa identitat espanyola excloent està en molts partits polítics estatals que, d'alguna manera, volen sotmetre la identitat col·lectiva valenciana. Tenim l'element positiu d'haver creat unes certes estructures durant estos 40 anys i que hi ha gent que s'ha empoderat en la seua valencianitat, però també tenim el problema d'estar en un Estat amb uns sectors molt reaccionaris cap a eixa identitat valenciana. Allò ideal seria arribar a un punt en què tots poguérem viure eixes identitats col·lectives, siga valenciana o siga nacional espanyola, dins d'uns certs acords, d'una transversalitat i d'una coherència.

El professor de la Universitat Jaume I de Castelló veu "lògic i favorable" per als interessos valencians "lluitar" pel federalisme. / DANIEL GARCÍA-SALA 

Això implicaria un canvi d'estructura política. Quin model territorial caldria per a establir eixa convivència?

Dins de la història de l'Espanya contemporània, l'estat de les autonomies és una gran excepció. Des del 1707 hem viscut sempre en un estat molt centralista i molt castellanocèntric. Els dos únics intents de trencar amb això i de fer un estat més federalista van ser la I República Federal, que no va durar ni un any, i la II República, que va durar cinc anys, més tres de guerra. Des del 1707 fins al 1978, només sis anys de federalisme. L'estat de les autonomies va ser un intent de solucionar els problemes politicoterritorials i nacionals que s'havien tingut. El problema ha estat en com ha evolucionat eixe model. El que és ben clar és que la identitat valenciana i el cas del poble valencià no depenen, per l'estat actual de les coses, de la nostra voluntat. Si tenim autonomia no és per nosaltres, en realitat és per bascos i catalans. El valencianisme de començament del segle XX va nàixer emmirallant-se en el nacionalisme basc i català i, evidentment, va tindre la seua pròpia evolució. El que seria lògic i favorable com a valencians seria lluitar per eixe federalisme, però no està en les nostres mans, perquè si catalans i bascos no volen federalisme, qui vol federalisme a Espanya?

Eixe model ja el plantegen alguns partits d'àmbit estatal.

El problema és que eixe federalisme, segurament, ja no és la solució, almenys per als catalans. Han fet un salt cap a l'independentisme i, per tant, el federalisme ja no ho solucionaria. La idea de (Pasqual) Maragall era bona almenys perquè els valencians poguérem continuar desenvolupant-nos com a poble dins d'un estat autonòmic o federal. No sé si ara ja estem en moment de fer això, però, evidentment, el que ara ens juguem és entre recentralització i autonomia o federalisme. Els valencians amb certa consciència col·lectiva valenciana hem de lluitar de totes totes per eixa via.

Quin encaix tenen en eixa col·lectivitat les comarques castellanoparlants?

S'ha d'intentar projectar i impulsar una identitat col·lectiva valenciana que les incloga perquè les identitats col·lectives no són immutables. La identitat col·lectiva del segle XIV és totalment diferent a la del segle XXI. El que m'agradaria, i no ja des del valencianisme sinó des de les institucions, és liderar una identitat col·lectiva valenciana que tinga en compte a tots, no només als qui parlen valencià. A nivell històric això és molt clar, perquè no només permet actes d'agermanament amb Catalunya i les Illes Balears sinó que permet molts actes d'agermanament amb Aragó. Necessitem una idea col·lectiva valenciana que diga que no només són valencians els qui parlen valencià, sinó que tots som valencians. Ara bé, tenim un patrimoni que hem de potenciar en tots els sentits.

Baydal: "El que ens ha passat des del valencianisme és que ens hem centrat únicament en la llengua". / DANIEL GARCÍA-SALA

Per a crear eixa col·lectivitat han d'haver-hi renúncies?

Evidentment, hi ha cultures sociològiques diferents però el que demanaria és que ens autocentrem. El que ens ha passat des del valencianisme és que ens hem centrat únicament en la llengua. Ens ha importat més el que feia una institució catalana per la llengua, que evidentment ens afecta i està bé, que el que estava passant a Crevillent o a Morella. Llavors, no serien tant renúncies sinó autocentrar-nos. I, per part dels qui no han format part d'eixe valencianisme, també han de deixar de pensar que la col·lectivitat valenciana no té importància perquè sí que en té. No només perquè hi ha un poble valencià que està ací des de fa set segles, perquè molta gent parlem valencià i pensem com a valencians, sinó perquè al mateix Estat formem un col·lectiu. Això, li agrade o no a la gent que viu ací, tinga la ideologia que tinga, en el cas de l'infrafinançament o la infrainversió és veu molt clar. Si tu vius ací, encara que no et sentes valencià, l'Estat et tracta com a valencià i t'infrafinança com a valencià. Per això, cal autocentrar-se per totes bandes, ja siga per qüestions culturals o per materials.

Seria positiu per al valencianisme que el vessant més catalanista se sumara també en eixe autocentrisme?

És cert que el valencianisme que hi ha dins del Bloc o de Compromís evidentment té un vessant catalanista, però camina cap a l'autocentrisme, el que passa és que, a voltes, en compte d'autocentrar-se es dilueix, que és un poc el problema, però diguem que els corrents més catalanistes estan fent el seu camí. En eixe sentit, no crec que qui pense en els Països Catalans haja de renunciar a res, sinó que ha de donar suport a eixes tasques d'autocentrar-se, d'unir els valencians dels Ports amb els valencians de la Marina. Allò important és lluitar per a trencar les barreres provincials, cosa que realment és molt difícil i no sé si està en mans del valencianisme, perquè hi ha molts interessos creats. Si pensem en totes les estructures de mitjans de comunicació majoritaris de premsa, normalment són provincials i això fa, a voltes, que hi haja molt poca consciència valenciana. El que és essencial és el tractament des de les institucions públiques.

L'escriptor lamenta que els historiadors no hagen dedicat temps a "desmuntar eixa pseudohistòria blavera valenciana". / DANIEL GARCÍA-SALA

Al País Valencià, s'han donat casos, com el de l'Institut Nova Història, de plantejaments pseudohistòrics que s'han acabat acceptant?

No amb una figura com Jordi Bilbeny, perquè la característica de l'Institut Nova Història és que ha fet una fundació, rep suports i està centralitzat. La pseudohistòria ha existit sempre, com en el segle XIX i en el XX amb teories de la conspiració, ara la diferència és que hi ha Internet i llavors es fa massiu. Però, els valencians hem tingut un cas recent de pseudohistòria que ha sigut el blaverisme. Les tesis pseudohistòriques amb què es basava el blaverisme en realitat estaven fetes des de la universitat. Com a bona pseudohistòria, diuen que es basen en una sèrie d'estudis i autors que després no existeixen i juguen al mateix que fa Jordi Bilbeny, el cherry picking, és a dir, agafe les cireres que m'interessen per a demostrar la meua teoria però amague totes les altres. Llavors, això és pseudohistòria i l'hem patida els valencians. En eixe sentit, els historiadors no ens hem detingut a desmuntar eixa pseudohistòria blavera valenciana perquè és farragós, però, hauria sigut convenient que, en un moment determinat, haguérem baixat al fang i haguérem fet algun llibre.

En canvi, des de la sociologia sí que s'ha fet eixa tasca de retratar el moviment ideològic del blaverisme.

Sí, en eixe sentit, el llibre d'Enric Guinot (Els fundadors del Regne de València; 3i4, 1999), encara que no era una resposta directa, sí que partia d'eixe problema de dir: 'A vore, com que dieu que ací no hi hagué repoblació catalanoaragonesa?' Doncs, anem a mirar els 40.000 cognoms que tenim entre 1240 a 1420 i vorem que la majoria venen de Catalunya, la minoria venen d'Aragó i, encara altres, de Castella i Navarra.

"Els historiadors no podem amagar el que van patir els jueus pels intents de conversió i persecució. Ara bé, el que no podem dir és que Sant Vicent era un nazi perquè això no té cap sentit", afirma Baydal. / DANIEL GARCÍA-SALA

Darrerament s'estan escoltant crítiques al voltant de les activitats amb motiu de l'Any Sant Vicent Ferrer i un suposat blanqueig del seu antisemitisme. Cal jutjar el predicador des del presentisme, s'han de jutjar personatges històrics des dels criteris actuals?

El que hem de fer és conéixer eixes figures que han sigut importants. No pot arribar el 600 aniversari de la mort de Sant Vicent Ferrer i no fer res, perquè va ser important per als valencians, i no només perquè molts valencians es diguen Vicent, sinó perquè Sant Vicent va ser una persona molt important en l'Europa del moment. Els historiadors no podem amagar el que van patir els jueus pels intents de conversió i persecució. Ara bé, el que no podem dir és que Sant Vicent era un nazi perquè això no té cap sentit. Hem d'entendre per què Sant Vicent va fer el que va fer i deixar els judicis morals per a una altra qüestió. En eixe sentit, és difícil jutjar amb els nostres valors actuals tots els personatges anteriors a la contemporaneïtat. A partir de la contemporaneïtat sí que entrem en els nostres paràmetres culturals amb els nostres valors. Per exemple, la memòria històrica sí que l'hem de valorar amb els nostres paràmetres perquè hi ha una societat que avança en democràcia, drets humans, etcètera.

Amb altres arguments, però, també s'escolten crítiques cap a la figura de Jaume I.

El cas de Jaume I, a qui li dedique un capítol en el llibre, com quasi tots els reis de la seua època, era expansionista, sanguinari, nepotista i, des del punt de vista actual, no tindríem una bona consideració moral de Jaume I. Tanmateix, sense negar això, per a nosaltres és molt important perquè va crear el Regne de València, és el pare de la identitat col·lectiva valenciana. No podem parlar de Jaume I i no commemorar-lo. Al mateix temps, crec que no s'han de fer distincions. A les xarxes he llegit estos dies que a Sant Vicent se li estava donant més importància que a la commemoració de Blasco Ibáñez. No sé si és veritat, però si ho és, doncs, és un greuge comparatiu que no té trellat perquè Blasco Ibáñez va ser per a la història dels valencians tant o més important que Sant Vicent Ferrer. I no només s'ha de fer això, sinó que s'ha de recuperar la història de molta gent que no és coneguda però que ha sigut important per als valencians o que ha representat una via de progrés per als valencians, de justícia contemporània en este cas, perquè són els valors que volem potenciar.

En el llibre també parle de Josefina Pla, una autora de Santa Pola (el Baix Vinalopó) que al Paraguai es considera una de les primeres figures literàries del segle XX i ací no la coneix ningú. S'han de potenciar els nostres personatges i recuperar certes figures que els historiadors no hem atés encara.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next