'La política lingüística del PP és antivalenciana'

Quan hom escolta el torrent imparable d'idees i saviesa que emana Vicent Pitach amb el seu discurs, entén ràpidament que està amb la persona indicada per a parlar sobre un dels temes més polèmics que malauradament ha tingut el País Valencià al llarg de la seua història, la llengua. Lluny però d'entrar en conflictes i mentides que no ens interessen, amb Vicent compartim una conversa sobre alguns conceptes que formen part actualment del lexicó de la societat valenciana, i que li hem demanat que ens explique. El resultat el poden gaudir a través de totes i cadascuna de les respostes que ens regala i que esperem que els agraden. Per a nosaltres ha sigut tot un honor compartir amb Vicent la nostra passió per la llengua i li agraïm sincerament dit plaer.

Eduard Ferrando / Castelló de la Plana.
 
- Com podem explicar de manera fàcil d'entendre què és la sociolingüística?
Hi ha ben poques coses tan fàcils d’entendre per a un valencià com la que em preguntes. Simplement, demanant-li que es fixe en fets tan ordinaris i habituals (i no per això menys brutals) com que li veten la llengua a la televisió i la ràdio, li la compliquen enormement a l’escola i més encara als tribunals de justícia, li la segresten d’esferes de prestigi social (per exemple, el govern valencià només parla espanyol...) Doncs bé, les reaccions que aquest valencià interpel·lat genere davant d’unes tals situacions constitueixen el punt de partida de la sociolingüística, que a fi de comptes no és sinó la reflexió i l’estudi (i, si vols, la documentació empírica, l’aplicació de mètodes rigorosos i els diagnòstics corresponents) sobre el comportament amb què actuen els membres d’una societat a l’hora de comunicar-se. És una simplificació límit, ja ho veus, però potser s’adeqüe a la teua pregunta. En tot cas, és una perspectiva de la sociolingüística vista des de l’angle de les cultures submergides. I ben mirat, hauria pogut aparèixer una sociolingüística sense comunitats lingüístiques oprimides?

 - Enguany fa 41 anys des del naixement de la SOCS i 40 del primer congrés on es va parlar de sociolingüística catalana a Toronto, què ha canviat des d'aleshores?
La Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) va nàixer amb el nom de Grup Català de Sociolingüística (GCS). Per bé que havia estat constituïda, per iniciativa de Ll. V. Aracil (posteriorment, se’n va desentendre), l’any 1973, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, la seua presentació internacional tingué lloc, el 1974, al VIII Congrés Internacional de Sociologia, de Toronto. Val a dir que els representants de la nostra sociolingüística hi van produir un impacte notori. Va ser en aquella circumstància precisa que Joshua A. Fishman declarava en una conversa tinguda amb el doctor Antoni M. Badia: “De fet, cada català deu ser un sociolingüista”. Com pots veure, és la mateixa perspectiva que et suggeria a la teua pregunta anterior. I bé, els canvis produïts durant els quaranta anys transcorreguts des d’aleshores han estat de dimensions inabastables, en tots els ordres del panorama social: econòmic, demogràfic, polític i, naturalment, dins el camp civicoacadèmic d’això que encara podem entendre com a ‘sociolingüística’. En última instància, per a un sociòleg tan rigorós i exigent com Rafael Ll. Ninyoles, la sociolingüística no ha arribat a consolidar-se com a disciplina; és més aviat un camp obert d’interessos intel·lectuals.

 
- Un dels fundadors i pioners, Antoni Badia i Margarit ha mort fa molt poc, què representa la seua figura dins de la llengua?
Certament, dins del seu perfil ric i variat d’homenot incomparable de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, el doctor Badia fou pioner de la sociolingüística (recordem La llengua dels barcelonins, 1969), fundador i primer president del GCS. Acaba de morir, als 94 anys, deixant-nos el mestratge d’una vida lliurada, amb “ciència i passió”, una expressió coneguda seua, a la recuperació de la dignitat nacional catalana. Convindria remarcar ací la seua passió específica pel País Valencià, del qual sempre estava pendent i que tant va estimar. I ara hauries de permetre’m uns efluvis personals de recordar-lo com la persona de l’altra banda de l’Ebre amb qui vaig mantenir unes relacions més dilatades i afables, que guarde amb enyor. Vaig ser deixeble seu, vaig acompanyar la seua dona –juntament amb un grupet de companys de curs– durant la setmana que la policia franquista el va tenir empresonat, em va dirigir la tesi de llicenciatura i de doctorat i, a partir de 1976 fins a la seua malaltia definitiva, ens vam trobar de manera sistemàtica i sovintejada, com a mínim cada mes, en reunions del GCS i de la Secció Filològica de l’IEC.
 
- La situació actual suposa que entre la societat es parle molts de conceptes relacionats amb la sociolingüística. Seria convenient tractar d'explicar-los per no fer-ne un mal ús.

- Bilingüisme? 
Bilingüisme (i bilingüe) havia estat un dels mots que figuraven com a estendard de les reflexions de tipus sociolingüístic, en l’àmbit europeu i més en concret dins la tradició sociolingüística catalana. El mot, tanmateix, ha fet crisi, a causa de la seua opacitat semàntica. En efecte, la diversitat de contextos i de valors socials que la confluència de dues llengües pot generar és tan extensa que el terme bilingüe acaba sent confusionari. Al capdavall, bilingüisme ha esdevingut avui més susceptible que mai de ser mitificat, manipulat. Siga com siga, és freqüent trobar tractadistes que inclouen el terme bilingüisme dins la noció de plurilingüisme.
 
- Multilingüisme? 
Així com bilingüisme ha fet crisi, d’altres termes correlatius com multilingüisme i plurilingüisme no aconsegueixen tampoc de consolidar-se com a clarament unívocs, ans al contrari tot sovint circulen com a sinònims. D’entrada, tant el Consell d’Europa com la Unió Europea propugnen l’ús de multilingüe per a “comunitats en què són parlades diverses llengües” i l’ús de plurilingüe per a “individus que parlen diverses llengües”. En tot cas, aquestes instàncies europees estableixen amb claredat que un dels objectius de l’ensenyament obligatori ha de ser que els estudiants dominen la llengua materna, més d’altres dues.
 
- Normalització lingüística?
No oblidem, d’entrada, que la sociolingüística catalana sempre ha mostrat un interès especial pels fenòmens de convivència lingüística i, doncs, entre els seus desideràtums sempre ha estat la normalització de la xarxa social de comunicació. En els casos en què una llengua ha patit un procés de minorització o no ha desenvolupat les seues potencialitats, l’objectiu de la normalització és precisament que la llengua recupere el seu estatus i incorpore elements que li permeten esdevenir un instrument de comunicació i de cultura. Notem, doncs, que la normalització abraça els dos components: el corpus (o codi lingüístic) i l’estatus (l’ús social).
 
-Creus que se n’hauria d’explicar algun concepte més?
Sense la possibilitat d’explicar-los ara, almenys sí que fóra convenient d’esmentar-ne uns pocs. Entre els clàssics tenim: conflicte lingüístic – autoodi – diglòssia – prejudici – lleialtat, deserció, prejudici, poder, control, colonialisme... lingüístics – normativització i normalització – política, planificació lingüístiques – territorialitat – drets lingüístics – minorització, etc. I encara hi afegiria els següents: variació – estandardització – identitat – nació cultural – espai nacional de comunicació – Internet – sostenibilitat i ecologia lingüístiques – comunicació virtual – ciberespai – societat-xarxa – mass media i new media – multiplataforma – viquiespai – catosfera... Ací n’hi haurà prou que els citem per tal que ens resulten familiars.
 
D'esquerra a dreta Vicent Pitarch, Rafael Ll. Ninyoles i Toni Mollà
 
 - Està d'acord amb la distribució de llengua i dialectes en la llengua catalana? I en general?
En principi entenc que les grans línies divisòries que els dialectòlegs han establert per al català (oriental i occidental, amb els dialectes i subdialectes integrats) són satisfactòries, a nivell acadèmic.  D’altra banda, el problema de fons de la delimitació entre els conceptes de llengua i de dialecte ultrapassa també els límits d’espai que ens permet aquesta entrevista.
 
- Carme Junyent, en una entrevista a Vilaweb afirmava: “Totes les comunitats bilingües han acabat amb la substitució de la llengua supeditada”, és aquest el futur que li espera a la nostra llengua?
 
Aquest és un diagnòstic colpidor, sens dubte. Ara: la catalanitat és un fenomen únic al món (d’alguna manera, totes les comunitats són úniques) i, en qualsevol cas, aquesta mena de visions generalitzadores no em fan el pes; d’entrada, no poden tenir en compte factors imprevisibles, els quals, doncs, són susceptibles de capitombar qualsevol prospectiva. Mentre arriba el futur, la meua opció personal és la utopia d’una catalanitat en equilibri amb la resta de comunitats nacionals del context europeu.
 
- En quina situació està actualment la llengua al País Valencià?
Tothom pot fer-ne les avaluacions personals que considere pertinents. Per la meua banda, i en aquesta circumstància precisa, crec preferible d’adduir ací en síntesi algunes conclusions de l’informe CRUSCAT 2013 sobre la situació de la llengua catalana, informe que acaba de ser presentat en públic: Al País Valencià –com a les Illes i a la Franja– la llengua pateix de manera especial les escomeses d’una administració autonòmica que no solament no ha apostat de manera decidida per la rehabilitació de la llengua històrica, sinó que hi potencia mesures que, a mitjà termini, poden alterar greument la funcionalitat comunicativa del català als territoris històrics. I, pel que fa als usos de la llengua, en concret al País Valencià, la disminució dels indicadors d’ús (que ja es visualitza d’ençà de 1995) ha continuat durant el període 2005-2010, en què el decrement general de l’ús és d’uns 3 punts percentuals. Una altra dada destacada de l’Informe és que el consum de mitjans de comunicació en català continua a la baixa al País Valencià i a les Illes Balears.
 
- Aprofitant que citem Carme, què pensa sobre el desdoblament de gènere com a respecte a la figura femenina?
No cal dir que el llenguatge té un fort component masclista (això és, que afavoreix l’ocultació de la dona en les pràctiques comunicatives) i des d’aquesta perspectiva considere oportunes les recomanacions que va fer la UNESCO allà pel 1990 per a l’ús no sexista del llenguatge. Ara: tampoc no hi ha qui puga negar que sovint una aplicació mecànica i exagerada de les tals recomanacions fa incórrer en solucions idiomàtiques feixugues, caòtiques i fins i tot grotesques. En aquest sentit també podria compartir l’opinió de la Carme Junyent, que clama contra la comèdia de desdoblar en masculí i femení”.
 
Vicent Pitarch durant una conferència a l'IEC

Llengua i política
 
- Molts defensen el deslligament necessari entre política i llengua, què en pensa? La mateixa Carme Junyent afirma que hauria de desaparèixer la Direcció Política lingüística... Hi està d'acord?
Alto! Tota política és intrínsecament lingüística. I no hi ha política lingüística més ferotge que la que duu a terme el liberalisme que fa proclames de llibertat lingüística. Personalment, també estic en contra dels departaments de Política lingüística, per la senzilla raó que això representa rebaixar-la a nivells subalterns. La Política Lingüística no pot limitar-se a un departament sinó que s’ha d’incorporar directament a la presidència del govern; en definitiva, ha de ser present en la política global, tot saturant-la.
 
-  De fet hi ha una disciplina, la Glotopolítica, que estudia la relació entre el llenguatge i el context sociopolític, és així?
Ens entendrem més bé si diem que la glotopolítica és un sinònim de política lingüística i, de fet, comprèn les intervencions (això és, la política) tant sobre l’estatus de les diverses llengües en un context social com sobre els seus codis corresponents. De tota manera, el terme glotopolítica, tan estimat pel sociolingüista francès J. B. Marcellesi (que havia mantingut relacions ben estretes amb el Grup Català de Sociolingüística) no veig que haja fet fortuna dins la sociolingüística catalana.
 
- Definitivament, creu que s'ha de deslligar política i llengua? 
Què dius!! Això fóra una trampa. T’he avisat que no et deixes enxampar pels autoanomenats liberals que esbomben la llibertat per a tot, i doncs que cadascú faça de la seua llengua allò que vulga, però són intervencionistes a ultrança en l’espai de les comunicacions. Mira: ara mateix el País Valencià arrossega la desgràcia, el drama, d’estar dominat pel partit que pregona deslligar la política de la llengua alhora que ens està imposant una política lingüística (de protecció de la llengua espanyola, obrim bé els ulls!) tan asfixiant que de vegades supera la que va dur a terme el mateix franquisme. El darrer episodi, fins ara, el de la iniqua consulta sobre la llengua que volen els pares a l’escola dels seus fills, és una baula més en la cadena (ací ‘cadena’ és una metàfora afortunada) de l’extensa política lingüística que perpetra el PP al País Valencià –i al conjunt de la catalanitat–, una política antivalenciana que ja es troba al caire del genocidi cultural.
 
Llengua i comunicació
 
- Com afecta la globalització de la comunicació a les llengües, les noves formes de comunicar-nos?
Ningú no ignora que l’aparició d’Internet, als anys noranta, va transformar progressivament l’ecosistema lingüístic universal. D’altra banda, és prou evident que, en l’escenari de la globalització, això és, en un món considerat mercat únic, l’adopció de noves regles de joc és determinant per al futur de les llengües i cultures, sobretot les de rang mitjà i minoritàries. Així doncs, la nova societat en xarxa ens empeny a reformular totes les polítiques lingüístiques clàssiques amb l’objectiu de posar en el primer pla de l’atenció la realitat de la xarxa digital com a sistema obert, distribuït i públic, el qual, doncs, afavoreix el protagonisme que hi pot tenir la societat civil, al marge de les institucions. Per fortuna, la penetració del català a Internet ha aconseguit posicions molt favorables: l’any 2012, per exemple, seguia al lloc vuitè de l’índex de penetració d’Internet, per davant del francès, l’alemany, l’italià i l’espanyol. És una dada força encoratjadora.
 

D'esq. a dreta: Ramon Sistac - Isidor Marí, Vicent Pitarch i Juandomènec Ros, president de l'IEC, al claustre de l'IEC
 
-  I en el nostre cas, com afecta no tenir una RTV pública en la nostra llengua?
Després d’haver-nos segrestat TV3 i Catalunya Ràdio, l’actual govern valencià del PP va prendre la ignominiosa decisió davant la història de fer desaparèixer Canal 9, l’únic servei públic existent que havia de posar veu i imatge a la identitat valenciana. Heus ací un seguit de mesures perverses que constitueixen un símptoma alarmant de la feblesa política i estructural del poder comunicatiu en la nostra llengua, tal com advertia el professor Gifreu. Siga com siga, em prenc la llibertat de reproduir ací un dels diagnòstics que acaba de fer el Col·lectiu Ricard Blasco, al seu llibre Reset RTVV: “La cohesió social i territorial necessària per al desenvolupament econòmic exigeix un acord civil al voltant del capital públic i, en primer lloc, de l’espai públic de la comunicació. Ens cal una política pública de comunicació que atorgue un paper estratègic a la nova RTVV dins d’una concepció progressista de l’estat del benestar. Al nostre entendre, RTVV és una de les institucions més determinants en la cohesió col·lectiva del país.”
  
- Creu que el nostre diari pot aportar quelcom important a la societat?
Si tenim ben present que la nova ecologia mediàtica es defineix per l’accés a les plataformes en xarxa, aleshores salta a la vista el paper decisiu que han de jugar en les noves polítiques de comunicació iniciatives com LAVEU. D’entrada, el nostre diari digital del País Valencià emergeix com una manifestació esplèndida del protagonisme que ha assolit la societat civil valenciana en l’impuls i sosteniment d’iniciatives de comunicació, tot contribuint al fenomen propi de la catalanitat de constituir un viver gairebé únic a Europa, d’experiències de comunicació d’abast limitat, protagonitzades per la societat civil, la gran esperança, al capdavall, de regeneració de la societat valenciana.


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat