Tot coincident amb el dia internacional de la dona treballadora, la directora valenciana Beatriz Fernández Aucejo es posarà al capdavant d’una banda simfònica formada per dones (Crònica del concert del 8 de març) , organitzada ‘ex professo’ i a un enclavament que està (o hauria d’estar) predestinat a convertir-se en el Palau de les Arts de tots els valencians. El fet atzarós, cromosòmic o genètic de ser dona no és un mèrit més que cal afegir al llarg, treballat i probablement merescut currículum que Beatriz Fernández s’ha llaurat fins aleshores. Estem doncs, davant una directora emergent, que sap on està i és conscient que en vol més. Qui sap si, també merescudament, o perquè s’ho ha guanyat a base d’estudi, treball i esforç, algun dia les decisions musicals del mateix palau que l’acollirà aquest diumenge, les pren ella, per fer canviar una tramoia, per fer sonar un fagot o per assenyalar una correcta emissió a la mezzosoprano. Hem volgut fer un repàs amb ella de diversos temes: la seua formació, el món bandístic i el Certamen de València i la situació de la música i les dones.
Sixto Ferrero / València
-Com definiries ara mateix la teua formació musical, està completa, estàs formant-te en algun aspecte concret, és competent…?
Realment pense que cada dia que passa més he d’aprendre. Naturalment fas tots els estudis oficials, fas la carrera, tens la teua titulació… Se suposa que quan et donen totes eixes titulacions estàs, com a mínim, apta per enfrontar-te professionalment a eixe camp que has estudiat. Ara bé, d’estar apta a intentar cada vegada que fas un concert superar-te significa una dedicació contínua i ser conscient que cada dia que passe apareixeran més coses noves. D’altra banda, ara mateix tinc relació amb diferents mestres; de matí vaig al Palau de les Arts a veure i aprendre del mestre Gustavo Gimeno amb la idea de seguir formant-me amb eixos “joves grans mestres”. Ara és amb el mestre Gimeno, però després serà el mestre Robert Forés…, gent que són d’ací, que tornen a casa i que he tingut l’oportunitat de conèixer-los i de parlar amb ells. Però, d’alguna manera faig per mantindre sempre un continu contacte amb gent que esta molt, molt, molt per d’alt de mi per a seguir les seues passes i seguir avançant.
– Amb què et quedes com a directora: banda o orquestra?
La part orquestral m’apassiona moltíssim. Totes les obres del repertori clàssic, totes eixes grans obres, em criden molt l’atenció, poder treballar-les. Aleshores, un dels meus somnis pel qual intente lluitar és poder-me acostar al món professional de les orquestres. Però, tampoc no excloc la direcció de banda, perquè tot el que estic realitzant fins ara, tot el camí professional va en eixa direcció, el qual realment tot és a nivell, diguem-ne semiprofessional, perquè són bandes amateurs, però on hi ha molta gent professional o estudiant amb molt de nivell. Em definiria com una directora amb un repertori de treball bandístic, però amb un treball intern, del qual no es pot fer pràctica orquestral.
-Quin és el teu referent com a directora?
Tant de bo pogués haver conegut Carlos Kleiber. Un dels grans, del qual malauradament, sembla que pel seu caràcter, no hi ha massa enregistraments. Quan el vaig descobrir, pensava “però aquest director què fa? Si a mi m’ensenyaven el quatre per quatre, tot ben marcat…”, i després el veia a ell i deia: “però on és el compàs, ací no hi ha cap compàs ni res?”, però a mesura que passa el temps i m’adone de les coses que encara he d’aprendre, és quan dic: “Carlos Kleiber és per a molts un referent per la manera de transmetre la música, és única”.
-I un referent actual, o viu, com a directora?
Zubin Mehta, perquè és un dels referents per a mi per la seua claredat física, tot i la seua fesomia seriosa, quan parles amb gent que l’ha dirigit avalen el seu poder.
– Tens algun objectiu marcat, on voldries dirigir?
La lluita que tinc amb mi mateixa és avançar cap al món professional. Tant de bo fos en el món orquestral, però, com t’he dit, tampoc rebutge un món professional bandístic. La qüestió és introduir-te en el món professional per a poder evolucionar sempre més. Perquè arribes a dirigir una banda o una orquestra, no significa que ho hages aconseguit tot i hages acabat. O que d’alguna manera estiga tot fet, res d’això. El repte que tinc marcat és seguir per a poder ser titular, invitada… d’una orquestra o una banda professional.
– Què destacaries d’haver-te posat davant d’una banda de secció d’honor com la Lira Castellonera?
La seua qualitat humana, tant del president i la junta com dels músics, primer això. Quan entres a una sala d’assaig i com a mínim hi ha 85 músics…, clar, són 85 persones cadascuna d’elles amb la seua manera de ser, el seu temperament… Però per damunt de tot destaque la seua qualitat humana i la gratitud amb què m’han tractat, que ha sigut molt satisfactòria i ha ajudat perquè el desenvolupament musical puga dur-se endavant. Però, també en la part tècnica, destacaria la seua lectura, com a banda. Una lectura musical excepcional i una sensibilitat de canvi per introduir-se dins del que és l’expressió musical… molt positiva.
– Calen altres mecanismes, altra tècnica de direcció…?
D’allò que més m’he adonat, tant amb la Lira com ara amb el Concert del Dia de la Dona, és que el nombre d’assajos no és etern, per tant, cal tindre clar el que es vol treballar, dir-ho clarament, amb poques paraules… i fer-ho. Després cadascú té la seua tècnica de direcció, la seua filosofia de la música, però pensant en els assajos cal repensar com han anat, fer un estudi dels assajos per tal que el pròxim assaig siguen els punts crítics, aquells que s’han de treballar. Cal anar a per ells.
– La quantitat, o la dimensió de músics, és directament proporcional a la qualitat o el nivell interpretatiu d’una banda?
Pensant en les bandes de les Societats Musicals, primer pense que darrere de la Societat i la banda, hi ha una escola de música, la qual ha de funcionar correctament a nivell educatiu i després com a estructura, de manera que formen músics. Per això, hi ha vegades que bandes que per nombre haurien de poder tocar obres de gran complexitat, però que eixa transició de Societat com escola a Societat com a banda no és correcta i com a conseqüència no s’arriba al nivell òptim esperat. Així tens que, obres en què el director es plantejaria interpretar amb una banda on són 80, s’adona que la cosa no és real, per això crec que, no sempre és directament proporcional el nombre amb la qualitat. Les societats busquen eixe equilibri, que el nombre de músics amb una educació musical siga estàndard, mitjana o equilibrada perquè d’alguna manera el nombre de músics siga igual a la qualitat interpretativa.
– Com ha de ser la banda ideal?
Equilibrada. En edats, estudis, en repertori…, no perquè una banda siga gran sempre ha de tocar obres grandioses i a l’inrevés, no perquè siga una banda petita ha de tocar sempre obres de banda juvenil. Sempre s’ha de buscar l’equilibri de tot. Per tant, la banda ideal és aquella que en el moment que busques fer alguna cosa concreta t’oferisca diverses possibilitats.
Concert de la Banda de Dones al Palau de les Arts
– I la Societat Musical, com ha de ser, o què li demanes tu com a màxima responsable de les qüestions musicals?
Per a mi una Societat Musical gran és aquella que té molta cura de la seua escola de música, fins al més mínim detall, i com a funcionament dins de la societat. L’escola ha de tindre totes les atencions, perquè d’ací es d’on es construirà tot. Si volem tindre una banda ideal, però no tenim base, no funcionarà res. Si tenim molts alumnes, però la qualitat del professorat no és òptima, o si el col·lectiu social no és el millor possible, els alumnes a mesura que pugen en la seua vesant educativa i interpretativa no tindran eixe vincle emocional amb els companys…, tot ha d’estar imbricat amb l’escola. Tots, però el director/a artístic/a ha d’estar vinculat al 100% amb eixe projecte educatiu, i naturalment amb un engranatge entre director de l’escola, president de la societat, tots els directors de les agrupacions de la societat per tal que cada cert temps es reunisquen i s’avaluen mútuament.
– Ja no existeix aquell prototip de director que arriba amb el “Mercedes”, assaja, tothom el complimenta i després marxa, ja no hi ha divos?
Depèn també de la filosofia amb què u aterra en una Societat Musical. En les Societats on jo he pogut treballar sempre hi ha hagut eixa relació amb l’escola que comentava, amb una mateixa entesa sobre el que cal fer. Aleshores, la figura del divo, del ser el “maestro de los maestros” crec que això va desapareixent, bàsicament perquè la societat també ha canviat i exigeix altre tipus de pensament.
– Seràs la nova directora titular de la Lira Castellonera?
Ja ho sóc. És oficial.
– Com t’ho faràs, amb altra banda més?
No, he hagut de deixar coses. Amb pesar, he deixat Catarroja.
– Com valores la qualitat de la música simfònica per a banda que s’està escrivint en els últims anys?
Aprofitant la investigació que he fet, des que sóc directora de la Banda Federal, de compositors valencians, m’he sorprès de la quantitat de compositors que escriuen per a banda i amb un nivell molt elevat. El problema? doncs el de sempre. Que no els coneixem, bé perquè no s’han donat a conèixer o perquè és molt difícil seguir en la lluita que toquen eixe tipus d’obres. També cada director artístic de cada societat es decanta per un compositor, un estil o una zona geogràfica concreta i potser pensen (els compositors) “els que som d’ací som els pitjors perquè no ens toquen mai, toquen als de sempre”. Però, des de fa trenta anys que encara estàvem amb “Dia de Pasqua (a Catarroja)” d’Izquierdo i ara poses una obra de Paco Bort… i no té res a veure, ha evolucionat moltíssim. La composició simfònica i els compositors valencians estan a un nivell molt òptim.
– Transcripcions o obres originals per a banda?
Preferisc les obres originals, tot i que no excloc les transcripcions pensant que són obres bones, amb història i d’alguna manera el públic quan l’escolta es pot sentir identificat. Però, si és possible fer obres originals per a banda, siguen d’on siguen els compositors, millor que no tocar alguna cosa on potser la instrumentació no és la més adequada. Les transcripcions foren una mostra d’una cultura clàssica relacionada amb les orquestres, però ací hi ha dues bones orquestres i si algú vol escoltar música per a orquestra pot fer-ho i no cal escoltar-ho mitjançant una transcripció que realment no és una obra pensada per a eixa formació.
– Música programàtica o música absoluta?
Pense en un equilibri. Crec que cap és millor que l’altra. Ara, pensant en els músics i la banda se’ls hauria d’educar perquè el seu principal gaudi arriba a través de la descriptiva i a la música pura no estan massa habituats. Caldria paulatinament anar inculcant-ho, amb temple, perquè crec que allò que més els agrada als músics és la música descriptiva original per a banda.
– Et propose un joc, si agafem la història del CIBM de València des de l’any 2000 fins al 2014, quin compositor diries que és el gran triomfador de la màxima secció? Et done opcions: Gregory Fritze, Ferrer Ferran, Gonzalo Gómez Deval, John Adams, Derek Bourgeois o Andrés Valero-Castells.
Jo no m’estudie aquest detalls… (somriu). Deixa’m fer memòria… (torna a somriure). Jo diria que els valencians no han guanyat massa certàmens…. (pensa), em quede amb Bourgeois.
– I si et dic que és Gregory Fritze?
No hauria dit que Fritze hagués guanyat tantes vegades, (somriu).
– Un detall: totes són programàtiques, per això et pregunte, què opines de l’estil d’obres que en les últimes dècades estan formant part del CIBM de València?
De vegades em sorprèn que es porten obres que pertanyen a un repertori de fa molt de temps, i amb un estil que als músics els deu costar una mica. Al CIBM hi ha de tot, compositors de la darrera moda, valencians, compositors que aposten per la descriptiva però amb tendència a la música absoluta, sense ser ni una cosa ni altra, amb l’equilibri que en parlàvem, i compositors ja desapareguts que potser estan més en la línia aquella de les transcripcions. Per tant, hi ha tanta varietat que crec que cadascú s’està adaptant a les necessitats de la plantilla de la banda. D’alguna manera també a allò que li ve de gust tocar als músics.
– Creus que s’ha guanyat transparència, com diuen els organitzadors, i justícia en les qualificacions o encara hi ha cert obscurantisme i males praxis (allò que diuen màfies)?
Des del punt de vista dels organitzadors, ells diuen això. Donen una informació i bé, ens ho haurem de creure, tot i que després cadascú tinga la seua opinió. Després, pels seus actes…, recentment hi ha hagut diferents problemàtiques. De fet, quan anà la Lira Castellonera fa uns anys (2012) que hi hagué una qüestió amb les trompetes i…, allò que diuen els organitzadors ací queda, però, després cal mirar-se les puntuacions i el treball. Totes aquelles coses que intentes fer, justificades musicalment, o si estàs escoltant-ho com a públic traus unes conclusions musicals que després no coincideixen amb les puntuacions. Aleshores pots pensar: “ací què està passant?” I com que després sempre hi ha xicotets accidents dels quals tothom acaba assabentant-se, doncs això, que els organitzadors poden dir que hi ha transparència, i els haurem de creure, però si després hi ha qualsevol incident, que ix a la llum i que no coincideixen realment amb el que es diu oficialment, és que alguna cosa està passant. No obstant açò, haurem de fixar-nos en la transparència que ens estan oferint.
– Tot allò dels maletins al jurat, de les invitacions… ja no existeix, és història?
No et puc contestar perquè no sé si això (sospira)… Al CIBM ve gent internacional, com el mateix nom indica, i que no tots els qui estem ací coneixem, no totes les bandes que participem en el certamen tenim relació amb eixa gent. És a dir, que si algú contacta amb algú és perquè és amic d’amic, d’amic…. d’algú que coneix algú, que va i resulta que està dins del jurat i coincideix en alguna cosa i d’ací pot eixir un punt extra diferent a la resta (de participants), però d’ací a tot això dels maletins…
– Ja no se’n parla tant, no?
Per descomptat que a mi no m’arriba res (somriu).
– Creus que a València hi ha un món musical bandístic amb el seu repertori, les seues pràctiques, els seus compositors i la seua institució i un altre món paral·lel, reduït però, de música orquestral, de cambra, experimentals i jazz, o no tens eixa percepció?
Pels llocs on em desenvolupe jo, veig un equilibri entre la part bandística i orquestral. Molt diferenciada del món del jazz, de cambra o altres agrupacions més reduïdes. També eixa percepció cal entendre-la perquè la música de cambra és interessant per a mi, però no està dins les meues competències. Com el jazz, que existeix. De fet ací tenim Berklee i em consta que està funcionant molt bé perquè fan molts concerts, la gent sembla que acudeix, tant dins com fora i fa la cosa que tenen un molt bon moviment, però, com que no és una matèria que estiga en el meu interès prioritari, encara que hauríem d’estar tots pendents de tota la música que es faça dins les possibilitats, crec que sí podríem dir que ací hi ha dos grans camps: bandístic i orquestral.
– Hi ha hui dia dificultats per a moure’s dins del món bandístic valencià, pel fet atzarós de ser dona, o és igual tant si eres dona com home?
Tot el treball que he fet fins ara és perquè m’hi he trobat amb gent que està immersa en la societat actual. Una societat que no diferencia el sexe, sinó que vol veure la qualitat i les capacitats musicals, que és d’alguna manera el que es requereix. El treball que he pogut fer i l’oportunitat que he tingut ara de dirigir on estic dirigint, evidentment és perquè hi ha gent que segueix les tendències socials i les exigències reals del camp musical. Però sí que hi ha moments que malauradament doncs…, a u no li arriba la informació directament, perquè és molt violent que et titllen per una cosa o altra, però, per darrere ix informació que no és massa afortunada. No obstant açò, mentre que a mi directament no em diguen res, tampoc no ho considere una incidència desagradable. Que és probable que hagen sorgit eixos problemes sense jo ser conscient? Supose que sí.
– Probablement perquè existeix encara una jerarquia on qui pren les decisions, majoritàriament, són gent major, amb excepcions però?
Sí, major i homes. Que sembla són els que ja tenen el cap ben centrat, madurs,…, però les tendències socials canvien, l’evolució segueix i som en un moment completament diferent a anys enrere. Què hem de fer? Adaptar-nos, veure el que hi ha i intentar eixir endavant. No podem quedar-nos en els anys de 1900 perquè no evolucionaríem en res. Si evolucionem en el repertori musical, en compositors, haurem d’evolucionar també en qualsevol altre aspecte.
– Et molesta, o no, quan s’ha dit que et mous en un món d’homes?
No. Bàsicament perquè no li done prioritat a aquesta lluita eufòrica constant, a l’enfrontament. Simplement hem de ser conscients del món musical i en el lloc en què es troba la dona i a partir d’ací hem de seguir avançant. No hem de posar-nos en els extrems, ni les dones ni els homes. No m’ha molestat per eixa causa, i d’altra banda a mi el que m’interessa és la formació i seguir avançant en els projectes. Que diuen que em moc en un món d’homes? Doncs bé, un altre dia dirà qualsevol altra cosa.
– Creus que la normalitat, de veure una dona dirigint, és fer un únic concert de músics femenins per al dia de la dona treballadora?
El fet d’estar ara com a titular de la Banda Federal sí que ha estat aquest any que s’ha plantejat des de la federació, Conselleria i Culturarts per a fer aquest projecte. Evidentment és un dia únic, perquè és el dia de la dona, perquè hi ha molts components femenins com la banda, que és tota femenina i la segona part del programa que serà tota de compositores. Però, clar, la normalitat no és que fóra un dia només, sinó que hauria de ser la quotidianitat de qualsevol persona que vulga dedicar-se a dirigir. Però aquest acte, és puntual i pense que sí, cal fer-lo per reivindicar també que les dones hem d’estar amb igualtat d’oportunitats.
– Aleshores té un significat reivindicatiu o és un homenatge a la dona músic?
És un homenatge, però al darrere està això, la dificultat de la inserció professional, tanmateix tampoc és una dificultat en un sentit diferencial, també de vegades sembla que vulguem ser totalment diferents als homes, no és eixe extremisme. Simplement és això, és el dia de la dona, és un dia internacional i per què no vincular-ho amb la música igual com amb altres arts que també fan altres activitats? Commemorem el nostre dia, homenatgem, però alhora ens donem força per seguir avançant i d’alguna manera demostrar que les dones tenim les mateixes capacitats que qualsevol altra persona.
– Hi ha hagut referents femenins i s’han ocultat (per exemple en el XX: Nadia Boulanger, Vítĕzslava Kaprálová, Ida Gotkovsky o directores com Simone Young o Alondra de la Parra), per tant, s’ha facilitat l’opinió i concepció que una dona ha de tocar determinat instrument o s’ha de dedicar a la docència, però això a València està completament normalitzat i no hi ha prejudicis?
Crec que no, la gent ja s’ha adonat que les coses han canviat. Si un alumne li agrada un timbre o ha vist un instrument i li agrada, i és xica i vol tocar el trombó, per què no pot tocar-lo? No, eixe etiquetatge, crec ja no existeix. Potser en determinades zones passa o ha passat. Per exemple, amb l’estudi que s’ha fet per a la banda femenina hem tingut instruments de tot. Òbviament els instruments greus ens ha costat un poc més trobar-ne, però sabem que hi ha gent federada de tots eixos instruments i que per algunes qüestions personals no han pogut vindre, és a dir que si haguérem volgut fer una banda més gran podríem haver tingut de tot. Això què significa? Doncs que els prejudicis d’anys enrere no existeixen i caminem endavant, que realment és el que importa.
– Què et sembla o què opines si acabes convertint-te en un referent tant per a les xiques que no acaben de decidir-se com per als responsables que trien els llocs de rellevància, com ho és el de director/a d’una banda o orquestra?
Si el fet d’estar exposada al concert del Dia de la Dona serveix per fer reflexionar a moltes estudiants, doncs m’alegraria molt. Però com et deia és una concepció de treball tan continu, que mai no et pares a pensar si seràs un referent o no. Simplement estàs exposada ací, com en el seu dia Carlos Kleiber, o com ho està Zubin Mehta o, ara en aquest moment Gustavo Gimeno, Robert Forés, Cristóbal Soler, etc,… un dia apareixen en la teua vida i dius: “jo vull ser com ells”. Si a algú li passa com a mi m’ha passat davant de grans professionals, a les xiques que estan estudiant, doncs bo, endavant, i que aprofiten l’ocasió com jo ho he pogut aprofitar en altres moments, d’altra gent.
– Per què no hi ha més dones dirigint?
Perquè no hi ha massa directores visibles. Sempre hi ha hagut un referent masculí i potser no arribes a pensar que pots ser com ell. Tot i que això és una qüestió social, després pensant-ho de manera més personal, pense que potser no totes les xiques, igual com tots els xics, que estudien direcció o instruments pensen en després tindre una vida professional d’això…, és difícil establir per què no hi ha més, per això, la resposta més plausible seria perquè no hi ha prou visibilitat professional de dones directores per a tindre una persona a qui seguir o comparar-te.
Hi ha hagut dones al capdavant de Conservatoris Superiors, com per exemple el de València, o fins fa poc la intendent al front del Palau de les Arts, fins i tot hi ha dones al capdavant de càrrecs polítics culturals, com per exemple la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports o de l’Institut Valencià de la música (Culturarts) o al front del Palau de la música de València, això, eixa imatge de dona que pren decisions i té responsabilitats en l’àmbit de la cultura i la música us ha ajudat a trencar motlles, o notes si us ha ajudat en alguna cosa?
Davant tots aquests noms polítics o acadèmics, amb qui més relació directa he tingut és amb el que era l’Institut Valencià de la Música, hui Culturarts, amb qui era la seua directora, Inmaculada Tomás. He tingut bona relació amb ella perquè vaig estar dins de la Jove Orquestra (JOGV) amb el mestre Galduf, i per a mi entrar dins d’aquesta família, amb l’JOGV, amb Inmaculada com a dona, però també moltes treballadores, com Rosa Cardós com a secretària de l’orquestra, et fan més fàcil d’alguna manera, o veus un referent de dones que saben, de dones que dominen la matèria, que et parlen de música o de qualsevol altre tema, aleshores preguntar-se si et fan més fàcil el camí o t’ajuden…, no és que t’ajuden, sinó que aprens d’elles i saps que si elles han arribat fins ací, en el seu punt professional, al càrrec que tenen, és per la seua sapiència. Això t’anima a seguir avançant, però probablement les decisions importants o transcendents del món de la música no passen per tots els noms que hem dit.
– El director o directora musical del Palau de les Arts ha de ser valencià?
Si l’orquestra està a València, almenys haurien de tindre una gran prioritat pels nostres. De segur que hi ha gent capacitada per ocupar el lloc o almenys possibilitar-ho, igual com haurien de fer-ho en tots els aspectes: oportunitats per als joves directors, joves compositors, joves intèrprets, per què no també possibilitats per al gerent del Palau de les Arts?, és un bon principi per a seguir endavant.
– La música rep el suficient suport per part del govern valencià?
La predisposició és màxima. Tota la institució sap de sobra que València és un gran potencial pel que fa a educació musical. Sabem que fan el possible per tal que açò seguisca endavant, però clar, estem en una situació econòmicament molt complicada i això minva les possibilitats i projectes. Tenim molts camps oberts per institucions importants que ajuden a l’evolució musical i donen suport per tal que la música per a banda, orquestra i joves vaja endavant. Ara bé, sempre creiem que el que ens donen no és suficient i hem de pledejar per a seguir un poc més.
– Què et sembla que les bandes siguen senyes d’identitat dels valencians, però encara se’ls dega diners d’altres anys a les escoles de música?
Una cosa és la part social i l’altra és la part institucional, la qual està dins de l’estructuració interna del govern. Evidentment una cosa són les bandes a les quals els donaran suport, perquè és música i és, diguem-ne, el nostre titular. Si volem definir com és la Comunitat Valenciana un d’ells és “plena de música”, però, la realitat és que perquè les coses funcionen es veuen afectades per tots els problemes socioeconòmics que ens està tocant viure. Hem d’acceptar la realitat i seguir. La lluita és de tots, de les institucions i dels qui treballem cada dia amb els més joves.
– Quin consell li dónes a una xica que vol estudiar direcció?
No rendir-se i seguir endavant.
– S’ha de protegir (una xica) contra certs estereotips?
No pot condicionar-se amb el que li puguen dir o no, perquè no es podrà concentrar en el que realment vol. Cal seguir, marcar-se un camí. Un camí que pot ser molt llarg i no podem estar pensant en estereotips, prejudicis, sinó en anar avant, i si això passa en un moment determinat de la nostra professió o dels nostres estudis, doncs ja ho valorarem i prendrem decisions o respostes adients.
