Paco Durá.
Quan es presenta, com és el cas, parlar d’una figura tan rellevant per a la pilota com el mestre Rovellet, sempre m’assalta el dubte de poder estar a l’altura del personatge. Però també tinc l’avantatge que per molt que diga d’ell sempre serà poc, perquè “Tonín” ha sigut una de les glòries més grans que ens han regalat als aficionats a la pilota.
El vaig conèixer ja en la darrera part de la seua trajectòria com a jugador, però la classe i la tècnica que sempre ha brollat de les seues mans, mai ho havia vist a cap altre jugador. I, al pas dels anys, en els quals n’he vist molts més, puc assegurar que ningú m’ha agradat mai més que ell.
Només dir que en la seua època jugava amb un mitger com Bellver, que era de molta força però molt justet de tècnica, contra els millors trios, com el de Museros, amb Ferreret, Ruiz i el Xato; o el de Carlet, amb el Roig, el Xato de Carlet i Patet; o el de Benissanó: Oliver, Deval i Gómez. I tants altres, perquè en el de Museros, si entrava Soro per Ferreret encara guanyava en tècnica. I sense oblidar els duels amb una figura que vingué després com Eusebio, a qui va guanyar dos desafius mà a mà.
També cal dir que Rovellet ha sigut el més elegant que mai ha xafat un trinquet. Des de molt jovenet, amb 15 anys, ja va destacar, enfrontant-se molt prompte a les figures que hi havia a finals dels quaranta i primers anys del cinquanta. Rival directe de Juliet, tots dos eren un espectacle que només els afortunats que visqueren en aquell temps pogueren gaudir.
Rovellet era el jugador més complet, i tenia un tarannà que semblava que l’importara menys perdre una partida, ja que a la següent sempre procurava pagar el “deute” a l’afició jugant molt bé. Era intel·ligent i delectava com ningú quan tenia una bona vesprada. La seua col·locació en el rebot era impecable, per la qual cosa sempre pareixia que la pilota el buscava. Veure’l posar una pilota en la careta era tot un privilegi. I també donava gust quan jugava a l’aire, tant de dreta com d’esquerra. Amb una altra virtut: que la pilota sempre li pegava dins la mà, però això només es protegia amb el guant i dos betetes. Elegant, tant fora com dins del trinquet, acabava les partides igual de blanc que les començava i sense despentinar-se. O siga, tot un model per a prendre exemple.
Per tant, estem davant d’un mestre del trinquet en tots els aspectes i un home que fins a fa pocs anys encara ensenyava els seus coneixements en les escoles federatives. I encara hui podem gaudir d’ell en xarrades i conferències en què de tant en tant participa. Sense cap tipus de dubte, la seua persona en conjunt la podem considerar com “una joia” per a la pilota.
Encara que fa 4 mesos ja ens havíem reunit a Alginet per visitar el seu gran amic Juliet, hui era el seu torn, i el lloc escollit no podia ser altre que un dels trinquets amb més història, el trinquet Pelayo de València, lloc ideal per seure i tenir una conversa amb un mite de la pilota, el mestre Rovellet.
Rovellet i Ricard durant l’entrevista al Bar del Trinquet Pelayo. Fotografia: Clare Setian
Crec que està pràcticament fet, però falta acabar d’arribar a un acord en el propietari. Esperem que arribe prompte, perquè sé que si es tanca després per tornar a obrir serà molt complicat i poden passar molts anys, com ja ha passat en molts trinquets, i al final acaba perdent-se l’afició.
– Deu ser trist vore tants trinquets amb tanta història tancats?
És un crim que hi haja trinquets tancats com el d’Alginet, Algemesí, Olleria, Alberic, Carcaixent, Paterna, Burjassot, Bétera, Benaguasil, Almassora, Moncofa… Caldria una llei que obligara a conservar i reactivar els trinquets, ja que són cultura. Espere que a Pelayo no passe això.
– Com creu que es podria animar l’ambient i que vinga més gent?
És una llàstima que la majoria de gent de València no conega el trinquet. Falta molta més publicitat perquè la gent conega que ací hi ha un trinquet. No potser que gent que viu a dos carrers no sàpiga que ací hi ha un trinquet.
Abans hi havia molt més ambient, els trinquets sempre plens, anaves a Alzira i ple de gom a gom. Jo al·lucine quan veig una partida de raspall en la televisió i està ple el trinquet.
-Penses que ara en falles seria un bon moment?
Sí clar, en falles tota la vida s’ha jugat tota la setmana de falles i el trinquet s’omplia tots els dies. Caldria tornar a això, respectant el dimarts de Massamagrell, la resta dels dies de falles caldria que es feren partides.
I també fer més publicitat, per exemple en la plaça de bous, que està al costat del trinquet, tenen cartells enormes per tota la ciutat. Per què no fer-ne igual del trinquet?
– Què creu que li fa falta a la pilota en general?
Fa falta una persona que es dirigisca al president de la Generalitat i que li diga que menys “deporte autóctono” i més donar suport a la pilota i comentar-li els 4 punts importants que fan falta. Un d’ells la televisió, tots les dies caldria fer un xicotet reportatge del més important del dia.
I després, fa falta un referent que torne a omplir els trinquets, un que sobreisca de la resta i que arrastre l’afició. Per exemple, jugadors com Quart i Llíria que eren referents fins que va eixir Juliet que acabà amb ells. Juliet revolucionà el trinquet, perquè la gent estava cansada de vore sempre a Quart i a Llíria.
– Fou Juliet el seu rival més fort?
El màxim rival durant molts anys va ser Juliet, ja que quan vaig començar jo tenia 17 anys i ell 24. “Açò era més mal que un tir” dins del trinquet no érem amics però una vegada fora sempre hem tingut bona relació, alguna vegada quedàvem per anar junts al trinquet.
Encara que jo vaig tenir la sort de tocar totes les èpoques, vaig arribar a jugar contra Quart i Llíria, després Juliet, després va eixir Eusebio i a última hora ja vaig agafar a Genovés.
Juliet junt a Rovellet. Fotografia Museu de la Pilota de Genovés.
Ens preparevem molt poc ja que teníem moltes partides, unes 4 setmanals. No teníem preparador físic, sols algú anava alguna vegada al gimnàs i alguna vegada al massatgista.
– Alguna lesió?
No, vaig tenir sort i no em vaig lesionar mai, sols els típics dolors a la mà.
– Abans de la seua aparició, alguns historiadors diuen que la pilota vivia una època un poc fosca. Quan i com va canviar aquesta imatge?
Començà a canviar en l’època de Quart i Llíria, ja que la pilota es posa seriosa perquè eixos dos eren molt honrats, i la cosa es formalitzà gràcies a Juliet que li donava serietat a les partides sempre donant-ho tot en cada partida.
– Com va començar la seua aventura en la pilota?
Mon pare ja era jugador professional, i quan acabà de jugar estava encarregat, junt a Simat, del trinquet de Pelayo, i com vivia al costat sempre estava allí jugant, en Quart, en Llíria, Benissa… i sempre estava pel trinquet.
– Com han canviat els trinquets respecte hui dia?
Abans hi havia 4 trinquets bons, els altres “eren quadres de 4 parets” on la pilota mentia molt. Ara hi ha trinquets que semblen estadis, encara que altres no han canviat massa.
En part per això es diu que abans hi havia més tècnica, perquè havies d’adaptar-te als trinquets que hi havia, sinó era molt complicat jugar. Molts no tenien galeries, per això jugàvem més per dins. Per exemple, hi havia trinquets com Castelló o Pedreguer on les parets eren molt baixetes, si t’encantaves la tiraves fora, i el feridor havia d’anar molt en compte al ferir.
Això si, ara fan els quinzes al rebot, i abans això era com un penal.
Rovellet jugant. Anys 50. Fotografia. Museu de la Pilota
Jo crec que no van influir massa. Ens els carrers sí, ja que hi havia queixes i es va prohibir, però en els trinquets no va influir. Nosaltres jugàvem igual en tots els trinquets.
Sols recorde una vegada en Massamagrell que vingué la guàrdia civil i suspengué la partida perquè no teníem carnet de professional, ja que érem menors. Després haguérem de fer una trampeta al carnet i posar algun any més per poder jugar.
-Suposava molt més esforç desplaçar-se per a les partides que actualment?
Les combinacions eren molt roïns, anaves a jugar, per exemple, a Sueca i havies de sopar i fer nit allí, no hi havia tren per a tornar, quan no anaves en un vehicle o altre t’havies de quedar.
Altre exemple, per anar a jugar a Ondara t’havies d’alçar a les sis del matí, hi havia un autobús que anava a Alacant que eixia a les set, i fins a les cinc de la vesprada no hi havia cap altre autobús. Arribaves a Ondara a les 9 o 9.30 i t’havies d’estar allà fins a l’hora de la partida passejant pel poble.
La part positiva és que coneixies a molta gent i feies molt bones amistats. La relació entre els jugadors era molt bona ja que passàvem moltes hores junts.
– Moltes històries parlen de les prohibicions que patia el Genovés a l’hora de jugar, vosaltres també en teníeu?
Nosaltres no teníem cap prohibició, ja que la contra que teníem era sempre molt forta i hi havia molt de nivell. Però sí que jugàvem quasi sempre dos contra tres.
Genovés i Rovellet. anys 70 Fografia: Paco Durà
No, perquè com sabeu els jugadors tenim alts i baixos… és la vida del jugador.
– Per cert, enhorabona pel premi que va rebre fa quatre mesos de part de l’Ajuntament de València en reconeixement a la seua trajectòria. Què suposa un premi com este?
Moltes gràcies. És molt bonic que a estes edats encara s’enrecorden de u, sempre és d’agrair.
Per cert, encara no he pogut contactar amb la regidora de Benestar social que vol regalar-me unes fotografies de l’acte.
Rovellet rebent la placa de reconeixement a l’Ajuntament de València. Foto :Paco Durà
– Sabem que ha tingut molts reconeixements i premis, amb quins es queda?
Els que més recorde són els dos de 1975, el primer fou un Bust de bronze a Borriana com a reconeixement de l’afició, i el mateix any em donaren la medalla de plata al mèrit esportiu a Madrid, quan la federació encara era estatal.
– La seua entrevista eixirà publicada a PilotaVeu, què li sembla aquesta idea?
Em pareix molt bé, tot el que siga donar-li nom a la pilota li va molt bé. Això són bones idees. Tinc un amic que de vegades m’ensenya coses, ja que jo no tinc mòbil d’eixos i em pareix interessant.
– Hem sentit que hi ha gent que va darrere de la figura de Rovellet per escriure un llibre sobre les seues vivències. És cert això?
Sí que ho han intentat, però de moment no estic per fer-lo. Encara que tinc prou memòria i podria contar moltes coses del 1900 cap ací, perquè n’he viscut gran part, i altre coses perquè m’ho han contat els mateixos jugadors de diferents èpoques. Des del Nel de Murla, el xiquet de Simat, el Lloco, mon pare (que va dur molts anys el trinquet), després també Quart i Llíria. Inclús també de raspall, Malonda, Ciscar, Godofredo… i ratlles, ja que m’agradava i he vist moltes partides.
– Ara que ha nomenat el Nel, recorda com va sorgir l’escala i corda?
Sí m’ho va contar el Nel. Ell va ser qui la va incorporar. Abans als trinquets es jugava a ratlles, i adossats a molts d’aquests, sobretot en la zona de la Marina, hi havia minitrinquets de pilota grossa, (es juga en corda al mig) aleshores ell va pensar d’incorporar la corda al mateix trinquet, i des d’aquell moment que s’ha quedat.
