Marina Bou / Barcelona
-Per a qui us conegui i per a qui no. Què és l’Espai País Valencià?
Sobretot, és una agrupació de gent valenciana que intenta fer activitats per promocionar la cultura, la llengua i els moviments polítics alternatius que s’estan donant al País Valencià; a més de donar una altra imatge del que són els valencians a Catalunya.
-L’any passat veu fer 10 anys. Com heu evolucionat en tot aquest temps i en quina situació sou ara?
L’Espai és una entitat que es va formar el 2004, quan jo encara no havia arribat a Barcelona. Sé, pel que diuen, que un grup de valencians va dir-se “xe, per què no fem alguna cosa?” i, aleshores, va decidir començar amb un manifest en defensa de la unitat de la llengua -amb el qual van col·laborar diverses entitats- que van signar uns 400 valencians residents a Barcelona, entre ells Vicent Partal i Jordi Muñoz. A partir d’aquí, van començar a crear algunes activitats i, la més forta, va ser la Jornada Popular que se celebra cada any i que tot just acabem de tancar. Des d’aleshores han hagut daltabaixos, la llista de socis ha oscil·lat sempre entre els 80 i els 120 i, actualment, hi ha unes 4 o 5 persones que han continuat amb la tasca des dels inicis. La resta és gent nova que s’incorpora cada any; sobretot provinent de la xaranga, del teatre i de les danses, gent que ens coneix per casualitat o persones amb ganes de treballar i crear alguna cosa.
-Quines condicions hi ha per formar part de l’Espai País Valencià?
Avui dia, tenim entre 80 i 100 socis. Cal complir amb una quota trimestral de 20 euros o una familiar, tot i que ara estem pensant de crear una per a aturats i estudiants. Arran d’un acord entre Casa València i l’Espai, també existeix una quota comuna per fer-te soci de les dues entitats amb una rebaixa i surt, aproximadament, per 40 euros al trimestre.
-I el perfil majoritari dels socis, quin és?
La majoria està aquí transitòriament, per això hi ha daltabaixos: és gent que, en un moment determinat, ve a Barcelona a treballar i ens coneix. Hi ha socis que paguen la seua quota i vénen a alguna activitat i altres que estan treballant a la permanent o que participen en l’assemblea, gent que supose que té temps per poder moure’s més. És a dir, el perfil de soci té molt a veure amb les circumstàncies personals: véns aquí a treballar, coneixes l’espai i -si pots i tens ganes de participar- véns. La majoria treballem al sector de l’ensenyament, però et pots trobar informàtics, periodistes, publicitaris, etc. Del que hi ha poc són estudiants.
-I catalans?
Pot ser que hi haja socis catalans, però no fem diferències si algú vol ajudar o participar en les activitats. Actualment, a la permanent no hi ha cap català que estigui organitzant actes amb nosaltres, però sí que pot haver algun soci nascut aquí i que tingui contactes familiars amb València.
-En un espai de gent que ve i va, és possible dur a terme una tasca continuada i efectiva?
Totes les associacions tenen daltabaixos. Actualment, ens trobem en un punt positiu perquè hi ha hagut una renovació amb gent més jove que té ganes de treballar.
-Col·laboreu amb altres associacions similars, tant a Catalunya com al País Valencià?
Sempre intentem col·laborar amb alguna que altra activitat: participem en el Correllengua i estem federats a Escola Valenciana, amb qui fem alguna cosa en conjunt. Durant l’últim any, per exemple, la xaranga ens ha demanat ajuda i hem participat també amb La Base, un ateneu de Poble Sec. Ara, estem mirant si col·laborem amb Òmnium Cultural per fer alguna activitat en homenatge a Ovidi Montllor, tot i que això encara hem d’acordar-ho. També hem trobat punts de contacte amb La mata de Jonc, vam col·laborar amb Enllaçats per la Llengua, etc. Si sorgeix, sempre intentem col·laborar amb tot el que siga possible i si hi ha alguna associació interessada a fer alguna activitat i podem (perquè el problema és que, a vegades, costa trobar algú que es faça responsable i organitzar-nos), no dubtem en dur-la a terme.
–I amb Casa València, com vau entrar en contacte?
Quan jo vaig arribar, ja hi havia gent que formava part de Casa València. Sé que l’Espai País Valencià tenia llogat un localet al carrer Pere Serafí i que costava una quantitat bastant elevada. Aquí hi havia gent de la Borumballa, gent que tocava la dolçaina a Casa València, que hi tenia contacte i, arran d’aquí, van deixar-nos un espai. Actualment, algú de l’Espai País Valencià està a la junta de Casa València.
–Casa València manté relacions institucionals amb el País Valencià. I vosaltres?
L’Espai País Valencià no. Som associacions totalment diferents en estatuts i ideologia i també tenim objectius molt diferents. Crec que la gent de Casa València no s’ha regenerat: és la gent que la va fundar, gent bastant gran i no hi ha hagut una renovació per part de socis joves. En veure que nosaltres assagem, portem teatre, fem presentacions de llibres, actuacions musicals, un festival de música en valencià, etc., part dels seus integrants estan contents de veure cares noves.
-A quin tipus de diferències ideològiques et refereixes?
Sobretot, a la idea del País Valencià que tenim. Ells tenen una visió oficial, nosaltres tenim una idea dirigida cap al canvi, cap a una lluita per reconèixer els Països Catalans. A Casa València no podem sentir això, són l’oficialitat.
-Dieu que un dels vostres grans objectius és trencar els tòpics dels valencians que existeixen a Catalunya. Quins són?
Valencià i home de bé… Pensen que tots som pepers, persones de dretes que no parlen ni s’estimen la llengua; persones molt festives que fan paelles i els agrada molt la gresca… Aquest estereotip, que voten la Rita i els corruptes i no canvien mai.
-Quina estratègia seguiu per a trencar-los?
El conjunt d’activitats que hem fet són bastant serioses i contundents. Hem portat aquí la presentació del llibre de les víctimes del metro de València -la qual va tenir molt d’èxit-, hem portat grans músics valencians, presentacions de llibres, hem fet certàmens poètics… No direm que no hem fet festa, però també hem portat a Casa València (que Déu n’hi do! Algun soci es va molestar i tot) una exposició de la Plataforma per la Unitat de la Llengua. Des de l’Espai donem a conèixer un altre País Valencià.
–També afirmeu treballar en favor del coneixement mutu d’ambdues cultures. De quina manera apropeu Catalunya als valencians?
Intentem fer-ho mitjançant alguna activitat. Al festival musical BAM, a més de cantautors valencians, vam portar-hi també catalans per a donar a conèixer la música dels diferents territoris (mallorquins no, perquè és més difícil desplaçar-los i augmenta el pressupost). Cada divendres del mes de novembre presentàvem un cantautor valencià i un de català. A més, també intentem portar mostres de Catalunya en alguna que altra taula rodona i, el més important, és que fem difusió dels nostres actes entre la gent que viu aquí, no només entre valencians. No volem fer actes per a nosaltres, intentem que els catalans ens coneguin.
-Com a entitat, treballeu de manera assembleària. És així com penseu que hauria de funcionar un govern?
La veritat és que ara no estem reunint-nos molt. Convoquem assemblees durant la Setmana Cultural i la permanent és allò que fa que treballem: ajudem a portar a terme les decisions que es prenen a les assemblees (qüestions burocràtiques, signatures, etc.) Per al govern valencià? Bé, jo voldria més força. Sí que s’hauria de treballar més assembleàriament, sí que s’hauria de fer una societat més democràtica; però no es pot comparar amb el funcionament d’una associació cultural o política.
-Amb quin partit valencià s’identifica l’entitat?
Amb Compromís, Esquerra Republicana del País Valencià… Crec que, actualment i pel que més puc escoltar dels socis, amb Compromís.
-Per què?
Suposo que perquè són els que més estan lluitant pel canvi últimament, els que estan fent més força al Parlament, els que defensen la unitat de la llengua -que també és important-, els que lluiten contra la corrupció i molts aspectes més.
-És Mònica Oltra, aleshores, la política en la qual confien els valencians emigrats?
Jo crec que, ara, Mònica Oltra és una de les figures més potents al País Valencià a l’hora de fer possible el canvi. Dins del Parlament, ha demostrat amb estoïcisme tenir una visió de València molt positiva, una visió del possible canvi i de destapar tot el que s’està fent. És una política que s’indigna del que està passant a València i aquesta indignació fa que nosaltres ens indignem encara més. Crec que és una de les possibles forces polítiques que pot portar el canvi a València.
–I a Catalunya, quin partit representaria a l’Espai País Valencià?
Hi ha molta gent que votaria la CUP o Esquerra Republicana de Catalunya i, una minoria, Podem. Però no sé què dir-te, entre la CUP i ERC.
-Com es veu el panorama polític actual del País Valencià des de la distància?
Estic bastant temps a Catalunya i el veig bastant diferent, però la gent és més optimista que jo i veu a prop un possible canvi. No sé si és perquè sóc d’una zona de la Costera on el PP té molta força i veig que baixo al poble i la gent continua en les mateixes, justificant determinades actituds, però em costa veure’l tant clar. Amb tot, hi ha molta gent d’aquí que està empadronada a València, que votarà allà i que està molt il·lusionada amb el possible canvi.
-Els socis, doncs, estan més que implicats amb la política valenciana…
En ser soci d’una entitat com la nostra -amb uns determinats estatuts-, el més normal és que estiguis implicat amb la cultura i la política valenciana. Torno a repetir que la majoria espera el canvi, busca el canvi. La gent que conec sempre ha estat més o menys involucrada en moviments socials, culturals i associacions diverses a València. Els socis de l’Espai i les persones que ens coneixen ja tenen una base de militància en alguna altra associació.
-A Catalunya, feu ‘campanya’ de cara a les properes eleccions valencianes?
Home clar, intentem donar a conèixer que és possible un canvi. El fet que, per exemple, hàgem portat aquí la presentació del llibre de les víctimes del metro demostra que volem destapar les injustícies, és a dir, que la gent vulgui el canvi.
-Des del lloc de naixement de Ciutadans, veieu que pugui ser una amenaça per a assolir aquesta transformació?
El tema de Ciutadans a València no el veiem de prop, però pel que sent i llegeixo és la tercera o quarta força política i m’està espantant moltíssim. C’s és un altre PP: gent de la cúpula que vol continuar manant. És una estratègia per treure els vots de gent que està disgustada per la corrupció però que no vol un canvi d’esquerres i, així, tornar a votar la dreta. Avui dia, Ciutadans és el perill que tenim al País Valencià.
-Per les eleccions a les Corts de maig de 2007, l’Espai País Valencià va impulsar el manifest ‘Si no ara, quan?’, una demanda a les forces polítiques del nacionalisme i l’esquerra valenciana perquè arribessin a un pacte electoral que provoqués un canvi autèntic de les institucions. Penseu fer alguna cosa similar?
Seria interessant fer un manifest dirigit a que determinats grups polítics intentaren agrupar-se en favor del canvi, ho proposarem perquè seria important realitzar-lo. Ho intentarem, però fa falta la persona que el redacti i, a vegades, és complicat perquè tots anem molt atabalats amb la feina.
-A Catalunya no hi ha molt bones experiències pel que fa a les coalicions de govern. Penseu que són una solució per al País Valencià?
Crec que tots volem un canvi. Sempre que prenem alguna decisió és assembleària i no et puc parlar en nom de tots els socis perquè són qüestions que no estan als estatuts, però jo crec que la majoria està a favor i una de les possibles solucions és la coalició: una agrupació sòlida, que lluiti i creï un govern estable.
-Així, els dos eixos vertebradors dels valencians a Catalunya són l’esquerra i el catalanisme. Però, què pesa més?
Tampoc han de ser idees oposades, no?: nacionalisme pesa bastant i esquerra també.
Suposo que com mirem més per una llengua i ser reconeguts com a país, el nacionalisme té una part important. Però també som humans i volem un canvi social, un canvi d’esquerres, fer una societat més democràtica. Amb tot, l’Espai és una entitat on cada soci té una veu i no ens hem posicionat mai per un determinat partit polític. Durant la Setmana Cultural, vam fer un debat sobre el canvi polític al País Valencià i van venir tres forces diferents: Podem, Esquerra Unida i Compromís. Suposo que són les tres veus a les quals poden votar els nostres socis.
-Com creu l’Espai que són – i com haurien de ser- les relacions entre Catalunya i el País Valencià?
Personalment, crec que som el mateix país: la idea idíl·lica dels Països Catalans. Els governs de València i Catalunya tenen molts punts en contacte i haurien d’estar agermanats; no tenir aquest odi que, de vegades, té València cap a Catalunya o aquest menyspreu dels catalans cap als valencians.
-En relació al procés sobiranista que està vivint Catalunya i a la voluntat de l’entitat cap a la independència dels Països Catalans. Sentiu el suport?
Hi ha partits que s’obliden del País Valencià, les Balears i les altres zones dels Països Catalans. No miren pels Països Catalans, està clar. La majoria dels partits sobiranistes d’aquí volen la independència per a Catalunya, és la independència possible. Però també crec que hi ha partits que no ens obliden i aconseguiran que València, Mallorca, la franja d’Aragó i Catalunya Nord obrim els ulls i intentem apostar pel canvi. Nosaltres ens involucrem amb entitats que creuen en els Països Catalans, però hi ha d’altres que només miren per la seua Catalunya. A nosaltres, ens miren des de dalt com els pobrets valencians.
-Quins serien els passos a seguir per unificar la lluita per la independència dels Països Catalans?
Jo crec que primer hem de treballar, parlar d’independència al País Valencià ara és molt utòpic. Primer hem d’intentar canviar la societat valenciana, donar-nos a conèixer, fer petits canvis i que, a poc a poc, reaccioni i opini ella. A partir d’aquí es podria parlar d’un possible canvi, però ara crec que és molt difícil.
-Estem parlant d’un rebuig total del procés per part de la societat civil valenciana?
M’agradaria que fórem més però, actualment, els que creiem en els Països Catalans som una minoria (i Déu n’hi do els que intenten transformar València, que en són més). Primer, el que cal és fer el canvi de la gent que està al govern, treure’ls fora ja i, a poc a poc -dins de les diferents associacions i amb la gent que vulgui- lluitar per la sobirania.
-Vosaltres que heu experimentat l’experiència de viure tant a Catalunya com al País Valencià. Penseu que existeix una catalanofòbia valenciana?
No es pot generalitzar perquè mai és positiu fer-ho, però sí que hi ha una part de la població -tant a València com a l’Estat espanyol en general- que professa odi o una espècie de mania als catalans. Normalment, s’escolten comentaris sustentats en els tòpics que intentem trencar: “que se separen aquests catalans, que només volen diners”.
-L’heu viscuda?
L’Espai com a entitat no ha tingut cap problema, no hem sigut mai atacats perquè estem a Barcelona. Sí que, en la celebració de les falles alternatives de fa dos anys dedicades a l’ERO de Canal 9, vam tenir certs problemes amb una regidora del PP que va queixar-se de la nostra crítica a la política valenciana. Ens vam vestir per parodiar la gent del seu partit i aquesta regidora va demanar explicacions a l’Ajuntament de Barcelona sobre el perquè ens havien donat permisos per fer burla de les festes de València. Fins i tot un mitjà de comunicació proper al partit va dir que “l’Espai País Valenciano” – no van saber ni dir el nom- havia fet una festa mofant-se de la gran festa valenciana, com si les falles no foren sàtira. Aquest és l’únic entrebanc que ens hem trobat a l’hora de fer un acte, l’única queixa en els últims dos o tres anys.
-El fet de treballar en pro del País Valencià, però des de Catalunya, quines reaccions aixeca entre els que lluiten en el terreny?
Jo he tingut remordiments, moltes vegades m’ho he replantejat: estic lluitant des d’aquí i hauria de fer-ho des de València, però les situacions laborals són les que són. De vegades ens sentim exiliats i, a més, ens diuen que baixem perquè necessiten gent com nosaltres, gent que lluiti. Queixes no, recriminacions tampoc: ens demanen ajuda. Si baixéssim tots els valencians que estem aquí, seria possible el canvi? Potser seria més possible. És difícil perquè des d’aquí volem el canvi del País Valencià, volem lluitar però el problema ve quan estem aquí votant. Tot i així, també he de dir que un 60% dels socis de l’Espai vota a València. Crec que està bé lluitar a tot arreu. La gent que estem aquí hem de lluitar en el nostre barri, en la zona on estem residint perquè és des d’on podem fer les coses.
-Recentment, la banda de les Terres de l’Ebre ‘Xeic’ denunciava públicament que “els grups valencians poden tocar a Catalunya però a la inversa no”. Us imagineu un ‘Espai Catalunya’ al País Valencià?
Perquè hi haja un Espai Catalunya al País Valencià ha d’haver catalans treballant a València, i no sé si es dóna el cas. Hi ha un gruix de gent catalana suficient per a muntar una agrupació? Si fos el cas crec que seria possible, perquè també s’haurien de trencar els mites dels catalans que hi ha a València, el menyspreu per part d’alguna part de la societat. Possible és, falta que la gent vulgui anar a treballar a València.
-Però, se li posarien traves?
Institucionals sempre, però tant per a col·lectius catalans que vulguin fer una associació com per a nosaltres. Una entitat com la nostra al País Valencià no tindria cap ajut, no ens equivoquem: traves hi ha si no canvia el govern. Al País Valencià s’ha denegat la proposta de Compromís i Esquerra Unida per convocar l’any d’Ovidi Montllor i aquí, a Barcelona sobretot, cada setmana se li fa un homenatge, institucional i no.
-Des de l’Espai, reivindiqueu molt la cultura valenciana sense deixar de banda el vessant polític. Com es fa això?
A nosaltres ens agradaria fer molts més actes, de tota mena, però a vegades és difícil: per als actes polítics no disposem d’un espai, necessitem moure’ns perquè surten, etc. Amb tot, quan neix una idea de seguida li donem suport, no ens costa gens posar-nos quan sorgeix una oportunitat. Tots estem treballant i, a vegades, és molt difícil fer tot allò que podríem i voldríem fer i les coses que ens van sortint són normalment culturals. La gent jove que ha vingut és, sobretot, gent provinent de la xaranga i el teatre, però cultura i política van molt unides: ens apropem a la política mitjançant debats o manifestos a favor de determinades injustícies; però també a través de la música o les tradicions culturals valencianes.
-I el tema econòmic, per què no el toqueu?
Jo no vull convèncer ningú, volem que la gent cregui en un possible canvi. No estic a favor d’utilitzar una estratègia per tenir més vots, crec que la situació de repartiments és injusta i la gent ha de ser-ne conscient, obrir els ulls per veure que amb una reforma fiscal el País Valencià podria guanyar en qualitat i nivell de vida. Ja s’està dient des de Compromís, però no convenç una gran part de la població.
-Així, realment es poden fer canvis en una societat a través d’entitats com l’Espai? Què heu aconseguit fins ara?
Crec que tots els ateneus i associacions com la nostra funcionen i fan que hi hagi un petit canvi, que la gent conegui diferents alternatives. Simplement fent una mostra a la plaça, la gent pot conèixer què fem i es pot enganxar, es pot motivar. Penso que això és molt positiu per fer el canvi, funcionem de mostrari.
-La vostra activitat se centra, únicament, a la província de Barcelona. Veieu més efectiu el centralisme català que el provincianisme del País Valencià?
Jo em considero una persona del País Valencià, però això no vol dir que sigui centralista i que vulgui València com a capital de tot. També crec que el provincianisme fa que ens separem més, de vegades, funciona negativament i per això penso que un funcionament comarcal seria possible sense aquesta separació entre València, Castelló i Alacant. És a dir, quina diferència hi ha entre la comarca de la Costera, la d’Albaida o la del Comtat? La separació provincial no té sentit. Catalunya tampoc és un exemple en aquest sentit, perquè el centralisme no sempre és positiu: està clar que existeix una ciutat de referència cultural, però no pot ser l’única ciutat.
-Com a consumidors de mitjans de comunicació catalans, és TV3 el model de televisió pública que voldríeu pel País Valencià?
Volem una televisió pública de qualitat, que no l’hem tinguda mai. Si comparem TV3 amb el que era Canal 9, qualitativament sí que m’agradaria que s’hi assemblés, sobretot pel que fa a certs programes: des dels 30 minuts fins al famós caçador de paraules, passant per determinats debats que no tenen ni punt de comparació amb els que pugui fer una altra televisió tant pública com privada. Però a TV3 també hi ha molt per refer, sobretot, amb els telenotícies i la manipulació de la informació en favor de CiU.
–Quines coses, doncs, s’ haurien de tractar d’imitar i quines altres d’evitar?
Jo ho canviaria tot tant en un lloc com en un altre- transparència, per exemple, en necessitem a ambdós llocs-, però el que sí que m’agradaria és que la gent valenciana intentés tenir més seny a l’hora de prendre decisions. M’agradaria un canvi tant de Catalunya com del País Valencià: una democràcia més real, més participació ciutadana; un canvi general social i en tots els aspectes.
–El model d’immersió lingüística català tampoc seria desitjable -i extrapolable- al País Valencià?
Seria factible si hi ha una voluntat política, perquè la gent que té accés a la línia en valencià és l’única que pot dominar les dues llengües. En canvi, si no hi ha una immersió lingüística, s’està donant el cas que la meitat de la població no parla el valencià, que no el té com a llengua materna i no el parlarà mai. I fins i tot, ara que no hi ha cap mitjà de comunicació, com vol entendre’l? El que vull dir és que sí que seria extrapolable, però hauria d’haver-hi una intenció política per fer veure a la societat valenciana tot allò que és positiu de la immersió lingüística. Des de l’Espai tothom està federat a Escola Valenciana, que està fent una gran feina a nivell institucional i per la defensa de la llengua, a nivell de buscar un model lingüístic de qualitat.
-Quin futur li espera a l’Espai País Valencià?
Les noves tecnologies han fet molt de bé, hem creat una comissió de difusió i aquesta darrera Jornada Popular ha vingut moltíssima gent a quasi tots els actes; això és molt positiu. A més, mitjans de comunicació com La Veu ens han fet difusió i jo he notat que és la celebració a la qual més gent ha vingut des de fa 4 o 5 anys. D’ara endavant, però, encara ens queda molt per fer.
-Una part molt important d’aquest futur són les noves generacions de valencians nascuts a Catalunya…
La gent que va fundar l’espai fa 10 anys és ara quan comença a tenir fills i, de fet, ja estem dient de fer coses per a la gent més jove, per als infants. Crec que si tirem endavant i la gent no torna a València- moltes vegades pensem que estem aquí en una mena de transició i la idea és marxar quan les circumstàncies siguin bones- seria possible fer alguna cosa perquè aquests nens no perdin les seves arrels.
>
