Eduard Ferrando / València.
Amb tota la desfeta econòmica i social que pateix el PV, com es pot fer que aquesta llei siga una prioritat?
El primer que cal recordar és que la trampa sempre ha sigut situar la llengua com a cosa secundària, sempre ha sigut per a “quan les coses vagen bé”… I al remat, les coses no van mai tan bé. En segon lloc, aquesta és una proposta que no necessita una partida especial per a implementar-la, la majoria de les propostes no suposen cap despesa econòmica, només la voluntat política de fer del valencià una llengua normal en l’administració valenciana i en la societat valenciana. Els recursos els tenim, només els hem de fer servir.
Heu traslladat ja la proposta als diferents candidats a la presidència de la Generalitat Valenciana?
Ens hem reunit amb tots els partits que s’han volgut reunir amb nosaltres. He de dir que tots han escoltat la proposta amb atenció i han mostrat interès. A més, tots han acceptat d’incorporar-la amb distints graus d’entusiasme, i amb el seu propi llenguatge, però l’han incorporada… Ho han fet EUPV-ERPV i ho ha fet Compromís, que van rebre la proposta amb molt d’interès i molta satisfacció.
Crec que no s’hauria de derogar fins que n’hi haja una altra vigent, perquè no ens podem quedar en una situació de buit legal pel que fa a l’estatus de la llengua. La idea no és que la LUEV no tinga cap aspecte positiu, que sí que en té, però sí que cal fer una llei nova. La LUEV és una llei antiga nascuda en condicions especials, en un moment en què s’havia atiat, amb una gran inversió d’esforç i maquinària política, l’enfrontament entre els valencians, precisament per obligar a traure una llei timorata i sense autèntica voluntat política de canvi.
Però hi ha més raons. És una llei anterior a l’existència d’Internet, sense dubte el mitjà de transmissió més potent hui dia, per tant necessitem una llei moderna, i que tinga en compte un dels elements fonamentals de qualsevol sistema democràtic com és la igualtat entre ciutadans.
Tanmateix, al document es reconeix que la delimitació territorial està resolta a la LUEV, almenys jurídicament, hi ha risc de perdre algun territori, com per exemple la ciutat de València pel gran nombre de castellanoparlants actuals, si es canvia la LUEV?
Això seria absurd. La delimitació territorial té els seus avantatges i els seus inconvenients, però sobretot es basa en una fal·làcia: que els territoris que han estat exitosament castellanitzats es consideren intocables, en canvi els que encara no, es consideren ‘tocables’ per a la castellanització. Per exemple, Oriola és territori castellà perquè al s.XIX es va aconseguir la castellanització de la societat, però això no té una lògica intrínseca en si mateix. Els territoris són susceptibles de canvis, i una cosa que ha de garantir la llei és que tots els valencians tinguen accés a dominar les dos llengües oficials visquen on visquen. ¿Per què els valencians de la comarca dels Serrans o els d’Oriola no han de tindre l’opció de conèixer tan correctament la llengua com es caldrà per a poder ser funcionaris o qualsevol cosa que vulguen ser? El fet que un territori siga considerat com prioritàriament castellanoparlant no ha de ser un obstacle perquè els seus habitants puguen aprendre el valencià.
Ferran Suay i Toni Gisbert durant la presentació del document. Foto La Veu.
Però efectivament ho és…
Sí, ho és perquè s’apliquen exempcions, perquè mai hi ha hagut voluntat política per resoldre-ho…
Caldria llevar les exempcions?
Efectivament, ¿seria admissible que algun estudiant estiguera exempt d’estudiar matemàtiques? No, doncs per tant és inadmissible que algun estudiant estiga exempt d’aprendre una de les dos llengües oficials, el 50% dels idiomes oficials del territori on viu, perquè això el converteix en un incompetent lingüístic… Ja en tenim prou d’alcaldesses i presidents de la Generalitat que són incompetents lingüísticament. Hi ha un president de govern a Espanya ridículament monolingüe, cosa que vol dir que no es pot comunicar amb els seus homòlegs europeus, què volem? Una societat d’incompetents, de mediocres?
Aprofitant que parlem de les administracions i dels seus representants, un dels objectius és fer que el valencià siga la llengua d’ús normal i general de les administracions valencianes. A l’informecat 2015 de la Plataforma per la Llengua, diu que el 70% dels diputats valencians mai fa servir el català, enfront del 16% que parla exclusivament en català, creu que una Llei pot acabar amb dita actitud?
Una llei no pot canviar això, no ho pot resoldre. Les lleis possibiliten el canvi de comportaments, però no necessàriament els canvien. Això només ho pot canviar la pressió popular i la consolidació del valencià com una llengua de prestigi. És a dir, si queda clar que qui no s’expressa en valencià és perquè no en té la competència, els líders polítics no volen mostrar-se com a incompetents. Això canviarà quan canvien les majories, i en la mesura que el valencià es normalitze realment. Cal recordar que quan cal una normalització és perquè prèviament ens han anormalitzat, i ací fa 300 anys que ens estan anormalitzant. Per tant, si aconseguim que el valencià siga una llengua normal en tots els terrenys, també ho serà en el parlament.
Foto d’arxiu
Parlant de normalització, al document també es parla de superar els conceptes de normalització o política lingüística i incloure el d’igualtat, com ho podem explicar això?
Més que superar-los crec que el terme Igualtat lingüística ara mateix pot donar una direcció, un objectiu a les polítiques lingüístiques i als intents de normalització que, com ja he dit, em semblen una cosa necessària. Ara mateix al País Valencià hi ha dos tipus de ciutadans pel que fa a temes lingüístics: uns que tenen tots els seus drets lingüístics perfectament garantits en tots els àmbits, que són els que parlen castellà, i les persones que prefereixen usar el valencià que tenen molt pocs drets garantits. No poden llegir premsa impresa en valencià, no tenen emissores de ràdio o de televisió d’abast de país en valencià, difícilment poden trobar pel·lícules al cinema, obres de teatre, fins i tot llibres. Pensa que si vas a El Corte Inglés has de buscar llibres en valencià en la secció de llengües estrangeres! Això és absurd, això significa que una part important de la població d’aquest país està absolutament discriminada. El terme Igualtat lingüística ha de donar una direcció a les polítiques lingüístiques que ara mateix han d’aconseguir que els ciutadans que preferim usar el valencià siguem iguals que els altres, no inferiors com som ara.
Precisament volem comentar també que hi ha altres sectors dels quals no s’acostuma a parlar i que el document els considera fonamentals. Parlem del sector empresarial o de la indústria cultural. Al mateix informecat apareix una dada que informa que l’empresa que embotella per a Coca-cola, ho fa en islandès, una llengua amb 300.000 parlants, però no ho fa en català, que compta amb 10 milions d’usuaris. Com es pot aplicar una llei lingüística dins un sector privat?
Primer, en molts països que han assolit darrerament la independència s’han establit lleis que regulen els usos de la llengua al sector privat. Crec que és a Lituània on hi ha una llei que fins i tot estableix la necessitat d’escriure correctament els anuncis, i a més, estableix sistemes d’avisos i sancions per incompliment. Un dels responsables ens va explicar, durant un congrés organitzat per ACPV, que només en dos ocasions van haver de fer avisos a usuaris (i mai no van haver de sancionar ningú), això vol dir que no és tan estrany fer lleis. De totes formes, pense que el sector privat és molt dinàmic i seria el primer que se sumaria a un canvi en el moment en què això s’haja normalitzat des de l’Administració. El sector comercial el que vol és vendre, i si entén que per a vendre és bo que use la llengua dels valencians, la utilitzarà sense dubte. Si els donem facilitats perquè facen ús del valencià en lloc de continuar posant pals a les rodes i castellanitzant, crec que no hi haurà grans problemes.
Ara no ho és, en absolut. Ara hi ha estudiants que cursen a la concertada o a la privada que tenen el valencià com a assignatura, i per tant tenen una competència limitada. Si només tens el valencià com a assignatura i a més vius en un ambient hostil al valencià, cosa que és ridícula, però passa ací, a casa nostra, tindràs una competència només passiva. Però pitjor encara, és que els estudiants que cursen en valencià, tenen una competència massa reduïda perquè lògicament l’escola no ho pot fer tot. A diferència dels que cursen en castellà, els que ho fan en valencià només el tenen a l’escola, no tenen accés a televisió, ràdio, premsa, retolació, etc., en valencià perquè no se’n fa. Per tant, la manera de garantir que tindran accés a la llengua és fent del valencià la llengua vehicular, perquè ara com ara el castellà s’aprèn quasi de manera espontània.
Amb la nova Llei de Senyes d’Identitat hi ha entitats, diem de dubtosa validesa científica, que passen a ser consultives. S’hauria d’acabar amb aquest esperpent?
Sí, això és ridícul… En cap país del món es consulta analfabets. És absurd que es pose una associació amb una clara connotació política i amb un president (el de Lo Rat Penat) que si no m’equivoque ni tan sols està capacitat per a parlar en valencià. Com pot assessorar en res una entitat així? És absurd… Tanmateix tampoc cal donar-los massa protagonisme, és l’última bestiesa del PP per atiar el conflicte lingüístic…
Tornant a coses més serioses, ens ha sobtat el concepte de ‘deure de coneixement passiu’, ens ho podria explicar?
En el cas del valencià és molt senzill. El coneixement passiu vol dir entendre, que és el primer nivell que es necessita, perquè quan algú t’atén, independentment que et conteste o no en el teu idioma, no ha de poder dir-te “no t’entenc”. És ridícul que una persona vaja a demanar qualsevol servei a l’administració o a l’empresa privada i li puguen dir que no l’entenen en una de les dos llengües oficials que hi ha al nostre territori. En el cas del valencià és molt senzill perquè qualsevol persona que entén el castellà entén el valencià. És a dir, en una situació de comunicació contextualitzada (si estàs a un bar et demanaran consumicions, a una llibreria et preguntaran per llibres) qualsevol persona que domine el castellà pot entendre perfectament el valencià. En l’administració hem d’anar molt més enllà, perquè els funcionaris han de poder atendre els ciutadans en la seua llengua, perquè no és just que atenguen en la seua llengua els que parlen castellà i no els que parlen valencià. Amb el temps s’ha d’exigir que els qui treballen per a l’administració siguen capaços de comunicar-se en les dues llengües o no podran exercir eixa funció, com tampoc ningú no pot treballar com a comptable si no sap comptabilitat.
Els valencians fa 5 segles que anomenem valencià a la llengua que parlem, per tant seria absurd no acceptar això. De la mateixa manera que seria absurd negar la unitat amb la resta de territoris. Més encara: si foren llengües distintes (el que es parla a les Illes, Catalunya, la Franja…) hauríem de dissimular i fer com que són la mateixa perquè una llengua també és un mercat, i sobretot per a les persones que de veritat usen la llengua i les que treballen en la llengua, com els escriptors, publicistes, gent de l’audiovisual… el que els interessa és tindre un mercat més ampli. El fet que una llengua tinga dos denominacions distintes no és estrany, passa sempre que les llengües han estat minoritzades, perquè una manera que fan servir les polítiques imperials per a destruir llengües és fraccionar-les. A Bèlgica, per exemple, es parla neerlandès i també li diuen flamenc, a Holanda li diuen holandès… Els flamencs sempre li diuen flamenc però no neguen la unitat de la llengua, ni tenen cap problema per comprar llibres editats a Holanda. No és cap problema.
Seria factible incorporar aquesta doble denominació als estatuts de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià?
Seria bo que els altres parlaments incorporaren una referència per reconèixer que la seua llengua és la mateixa que la que es parla al País Valencià, sí seria bo.
Hi ha un sector on especialment l’ús de la llengua és minoritari, el de Justícia. Al mateix informe.cat 2015 ens diu que 2 de cada 3 secretaris judicials dels jutjats del PV no saben català, no parlem ja de la llengua amb què està escrita tota la documentació. Cap alguna possibilitat d’actuar en aquest sector?
Hem de pensar que la Justícia és la justícia colonial, una justícia que se’ns imposa a ‘províncies’ des de la ‘metròpoli’, per usar terminologies antigues, per allò que deia el Decret de Nova Planta “que s’aplique la llei castellana a tot i per tot”. Això s’haurà de canviar. De nou diem el que hem dit per al tema dels funcionaris: si dius als secretaris judicials que per a seguir exercint el seu càrrec han d’aprendre valencià, doncs aprendran valencià, perquè insistim que el nostre territori té dos llengües oficials.
Foto d’arxiu
Creu que en les actuacions judicials orals, els jutges i tribunals a l’inici haurien d’indicar l’oficialitat tant del valencià com del castellà i el dret de cadascú a usar la llengua que considere? Seria aquesta una mesura d’Igualtat Lingüística?
Seria una mesura molt bona d’Igualtat Lingüística. Això actuaria tal com ho fa el paisatge lingüístic, que no et diu en quina llengua has de parlar però t’està donant unes pistes molt importants. Si tu entres a un lloc on tot està escrit en, per exemple, anglès, tu entens que estàs perfectament legitimat per a parlar en anglès. Per tant, en situacions formals, com ho són els judicis, fóra bo que l’autoritat fera explícit que les parts pogueren expressar-se en la llengua que vulguen, perquè això desactiva la possibilitat de crear conflictes.
Ja per acabar, una de les coses que ens sobta quan entrevistem algú sobre aquest tema és el to, que està marcat per l’evidència que les solucions són més senzilles del que ens pensem, és així? I si són tan senzilles, per què no es resol?
Perquè hi ha un interès evident per conflictivitzar i mostrar com a molt difícil tot allò que té a veure amb la recuperació de les funcions normals del valencià. Mentre, la legitimació ‘urbi et orbi’ del castellà no genera cap problema ni cap dificultat, no és conflictiu, no falten mai diners… S’ha d’acabar amb això, ja. Nosaltres volem eixa recuperació del valencià, però a diferència d’ells, no ho volem fer a ‘colps de culata’, sinó democràticament, com un increment del cabal cultural i de les capacitats de les persones.
