‘Al País Valencià s’hi juga l’equilibri de l’estat espanyol’

Francesc Viadel Periodista i escriptor
19 juliol 2015 01:00h
Francesc Viadel.
 
Francesc Viadel (Algemesí, 1968) és periodista, escriptor, doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull, concretament a la Facultat de Relacions Internacionals i Comunicació Blanquerna de Barcelona. Professionalment, va iniciar-se al diari Levante i -al llarg de la seva carrera- ha escrit en diverses publicacions com ara l’Avui, El Temps, Serra d'Or, Saó, Caràcters, L'Espill, o La Veu del País Valencià, on és columnista de secció. Autor dels assajos, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i Valencianisme, l’aportació positiva (PUV, 2012), acaba de publicar en la Universitat de València La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors, amb pròleg del periodista Adolf Beltran. L’obra, centrada en l’anàlisi de l’anticatalanisme espanyol, va ser guardonada amb el Premi Joan Coromines 2014 d'Investigació Històrica i Filològica que atorga la Societat Coral El Micalet de la ciutat de València.

Marina Bou / Barcelona
           
La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Un títol molt contundent...
 Sí, depurar és un terme contundent. Vol dir aïllar els elements patògens i destruir-los per tal de retornar al cos la salut perduda. És exactament el que ha tractat de fer el nacionalisme espanyol des de sempre amb el seu adversari, depurar-lo. Un adversari, val a dir, a qui se li han atribuït totes les característiques considerades negatives en un moment i un context determinat. Així, en la perspectiva espanyolista, els valencianistes han estat connotats com a marxistes perillosos i, quan ha convingut, com a nazis o com a sionistes. Es tracta en definitiva de desprestigiar, diabolitzar el contrari.
 
El llibre és un recorregut pel discurs de l’anticatalanisme espanyol parant especial atenció al paradigma del cas valencià. Per què aquesta ràbia del blaverisme envers allò català?      
 El nacionalisme espanyol estigmatitza totes les reivindicacions perifèriques, especialment la catalana. El blaverisme, en la mesura que és un dialecte ideològic d’aquest espanyolisme, hereta aquesta característica. A través d’un llarg procés d’inculcació, el nacionalisme espanyol ha explotat la diferència entre valencians i catalans deixant de banda tot allò que els uneix i ha elaborat un relat segons el qual un catalanisme imperialista vol anul·lar la personalitat valenciana i absorbir el País Valencià en funció dels seus interessos. Parlem d’un odi inculcat a través de determinada premsa com, sobretot, la que comparteix la mateixa ideologia de l’estat.
 
  
També parles d’algunes raons històriques que l’han potenciat més que a altres territoris...
 Al País Valencià s’hi juga l’equilibri polític i econòmic de l’estat espanyol. Si durant la Transició aquest s’hagués decantat cap a Catalunya com a conseqüència del procés de revalencianització política, cultural i lingüística engegat a l’aixopluc de les idees de Joan Fuster, l’Estat s’hauria desequilibrat territorialment, políticament i econòmicament de manera molt greu. L’Estat va moure’s per evitar-ho i, d’altra banda, hi va haver una reacció del bloc conservador hegemònic valencià en la mesura que aquest valencianisme representava -com diu el sociòleg Toni Mollà- una revolució tranquil·la, és a dir, un canvi social, un canvi en la manera d’entendre el món, des de la llengua fins a l’economia.
 
La revolució va ser frenada. Ha estat l’anticatalanisme la columna vertebral de la política valenciana des d’aleshores?   
 Amb el Partit Popular, l’anticatalanisme ha arribat a formar part de l’ADN de la identitat valenciana. En certa manera, i segons el seu discurs, per a ser un bon valencià cal ser un bon anticatalà. En els anys de la Transició, el blaverisme aconsegueix frenar el tímid procés de normalització lingüística engegat als anys 80 convertint-lo en un problema. L’anticatalanisme ha exercit una coacció latent sobre totes les manifestacions identitàries que no encaixen amb les considerades oficials. La dreta ha imposat el seu univers simbòlic.
 
 
I, segons expliques al llibre, l’ha usat contra els mateixos valencians...
Efectivament. La dreta política va utilitzar l’anticatalanisme com una arma contra els primers governs democràtics del País Valencià de signe socialista, que van frenar les tímides polítiques lingüístiques que havien engegat. A la llarga, el PP ha matat per inanició la recuperació del valencià. El PP mai se l’ha cregut, percep el valencià tan “aldeano” com Carolina Punset. Hem vist fins i tot com una consellera d’Educació, Maria José Català, es disculpava en un congrés del PP per parlar-lo. S’ha intentat de totes totes que el valencià quedés relegat a una cosa absolutament folklòrica i, a més, això ha estat concomitant a fenòmens com ara el d’una immigració massiva per a la qual no s’han articulat, des de les institucions, mecanismes d’integració lingüística. No els interessa. En el fons el valencià, quan deixa de ser folklòric, esdevé la llengua amb què es vehicula tot allò que odien... l’anti-Espanya.
  
És veritat que el valencianisme el van assumir majoritàriament les forces democràtiques d’esquerra, però tu mateix deixes clar que l’anticatalanisme no és només patrimoni de la dreta espanyola.
Sempre ha estat transversal en el pensament de l’espanyolisme. Anticatalanistes hi ha hagut a la dreta i a l’esquerra. No entenen res. Tenen dificultats molt grans per entendre la pròpia diversitat interna o les reivindicacions de les perifèries. Són nacionalistes que no es reconeixen com a tals. Recorde que en una de les Festes de la Rosa que celebren tradicionalment els socialistes a Catalunya, Pedro Sánchez va referir-se al nacionalisme català gairebé en termes racials, segurament més per falta de coneixement que per mala llet. L’exalcalde socialista d’A Coruña, Francisco José Vázquez, comparava el sistema d’immersió lingüística amb la segregació dels jueus durant l’Alemanya nazi. I igual que aquest dos, s’han expressat en termes similars, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, Alfonso Guerra… Aleix Vidal-Quadras, per exemple, distingeix els patriotes dels nacionalistes. Els uns manifesten un sentiment natural d’afecte cap a la pròpia societat. Els altres són una colla de pervertits autoritaris que intenten fer encabir les societats que governen dins els seus paràmetres ideològics. Això és demagògia, un parany ja que ell és un nacionalista espanyol de cap a peus.
 
A la teva obra, dediques un capítol a la violència -tant   institucional com física- exercida per l’anticatalanisme al País Valencià. Assegures que es tracta d’un problema democràtic i que, en termes polítics, la societat valenciana ha viscut el que més s’assembla a un règim. En què bases aquesta afirmació?           
 En l’acumulació de poder per part del partit que governava: controlava els mitjans de comunicació, part del sistema econòmic i, fins i tot, molts aspectes de la vida social valenciana. Hi havia una mena d’omnipresència del PP, que “aplicava el rodillo” a les institucions amb les seves majories absolutes. Canal 9, per exemple, era una televisió absolutament intervinguda. El PP havia aconseguit bastir una xarxa clientelar sense la qual era molt difícil accedir a un lloc de treball, això afectava des dels càrrecs públics a l’administrativa d’un hospital comarcal. Això explica bona part de la seva hegemonia en el temps. Vull dir, que molta gent vivia gràcies al triomf i el domini del PP. Hi havia també la persecució del valencianisme, de tot allò que no formés part del seu valencianismo oficial. El PP ha prohibit concerts, exposicions, censurat actors com Xavi Castillo, condemnat al silenci el bo i millor de la producció cultural de valencians com Joan Fuster, Ovidi Montllor i un llarg etcèter. A banda del deteriorament de les institucions, existia una manca de llibertat, una certa dificultat per expressar-se i actuar públicament.
           
Sembla que les darreres eleccions han donat un respir als valencianistes.   És La Llei de Senyes d’Identitat l’últim intent del Partit Popular de mobilitzar l’anticatalanisme?
 Com sempre que s’apropen eleccions, miren de fer creure que ells són els únics defensors dels interessos i la identitat valenciana i, alhora, acusen la resta de partits de catalanistes i col·laboradors d’un pervers govern català. D’altra banda, volen palesar aquest compromís actuant contra els adversaris. És una estratègia que han seguit des de 1995 o inclús abans. Zaplana, per exemple, no subvencionava associacions que utilitzessin el terme País Valencià i Camps va perseguir editorials que treien llibres de text amb mapes lingüístics referits als Països Catalans. La llei a què et refereixes ara inclou els bous al carrer com a element de la identitat valenciana perquè saben que partits emergents d’ideologia progressista com Compromís potser qüestionaran aquesta pràctica. La Llei de Senyes d’Identitat es fa perquè el nou govern la derogui i així poder titllar-lo d’antivalencià.
 
 
Per què no ho ha aconseguit aquesta vegada?  
 Hi ha diversos elements: hi ha hagut un canvi de l’electorat a la ciutat, amb gent jove a la qual ja no li arriba aquest discurs i, a més, el PP ha entrat en una deriva de desgast brutal tant per la corrupció com -sobretot- perquè la valenciana és una de les societats de l’Estat on l’impacte de la crisi ha estat més ferotge. I tot això enmig d’un context de confrontació entre la política nova i la vella, en què molta gent haurà votat Compromís no per valencianista sinó en la mesura que representa una opció nova. Val a dir que Mònica Oltra ha suposat en termes de lideratge un cas únic en la història recent de la política valenciana. Podríem dir que molts s’han fet els sords davant el discurs del PP i han buscat el canvi. Això no vol dir que l’anticatalanisme hagi desaparegut, simplement que aquesta estratègia ja no ha resultat amb una part de la societat... Tot i que la pujada de Compromís (sobretot a València) ha estat espectacular, el PP continua sent un partit molt votat i Ciutadans ha irromput al País Valencià amb un espanyolisme ferotge.
 
Ha estat, doncs, Mònica Oltra una peça clau pel canvi al País Valencià?      
 És una líder nata: essent diputada d’un partit minoritari a les Corts, ha estat molt per davant de Ximo Puig pel que fa a les preferències per a ocupar el càrrec de president de la Generalitat. Ha estat un fenomen mediàtic però, segurament, també un símbol per a molts elements de les classes populars que s’hi han vist molt reflectides. A més, s’ha convertit en una mena de fuet contra la corrupció del PP. Caldria preguntar-se si els resultats de Compromís haurien estat els mateixos sense ella. Segurament no seríem davant d’aquest escenari polític. Això pot arribar a ser un problema sobretot alhora de gestionar les relacions internes de poder de la coalició i com aquestes poden afectar l’estabilitat del Consell.
 
Amb el segon subtítol del llibre et refereixes a “maneres de desmuntar l’anticatalanisme”. Què cal fer?    
 Posar de manifest les seves contradiccions a través de multitud d’exemples que demostren com el nacionalisme espanyol ha projectat en el catalanisme tot allò que ell mateix és, repassar les comparacions absolutament demencials que ha fet per desprestigiar-lo. S’ha comparat la Generalitat catalana amb un règim similar al nacionalsocialisme o TV3 en la televisió d’un règim, encara que Catalunya és l’única autonomia amb un organisme com el Consell Audiovisual de Catalunya encarregat, justament, de vetllar pel bon ús dels mitjans de comunicació públics. En definitiva, es tracta de fer veure l’absurditat d’acusacions com la conspiració independentista per convertir Catalunya en un territori on puguin refugiar-se els israelians si, en un moment donat, Israel és destruït pels països àrabs del seu entorn. Una sèrie de bajanades que -malauradament- poden tenir certa credibilitat en sectors de la població espanyola que s’han educat en un estat on les perifèries han estat invisibles: és molt difícil que un senyor de Lanzarote entengui que Catalunya té un sistema escolar d’immersió lingüística si tota la informació que li arriba és que el català és l’instrument de dominació d’un nacionalisme pervers.
 

 
Difícil però no impossible. Com s’hauria de fer?           
 Aquesta és una de les claus del llibre. Al llarg del segle XIX, l’estat espanyol s’articula exclusivament al voltant de la cultura castellana i la uniformitat política; una idea monolítica del que podia ser l’estat i molt poc permeable a les reivindicacions de la perifèria. Després de la dictadura franquista, hi va haver la possibilitat de donar cabuda a aquestes sensibilitats. No va ser així. Pensem: quin plurilingüisme pot haver en un estat on la mateixa constitució qualifica el català de dret i el castellà d’obligació? Es necessita un canvi de mentalitat i de voluntat política, bandejar el supremacisme de la llengua i la cultura castellana que -tot i gaudir d’una tradició històrica i un prestigi internacional indubtables- no és superior a la catalana, la basca o la gallega, ni a cap llengua. En un tribunal a Sevilla s’hauria de poder utilitzar el català, totes les televisions autonòmiques s’haurien de veure arreu de l’estat i a l’estranger, l’Estat, hauria de representar totes les cultures que el conformen en termes d’absoluta igualtat.
 
Parles de voluntat política. Existeix?
 Jo no la veig. Durant el mandat de Rodríguez Zapatero, Esquerra Republicana de Catalunya va intentar impulsar una llei de llengües per a tot l’estat. Va ser impossible tant pel PP com pel PSOE: ambdós van argumentar amb supèrbia que el català i la resta de llengües no castellana ja estaven suficientment reconegudes i protegides als seus territoris. Hi havia la possibilitat que partits emergents com Podemos tingueren una altra sensibilitat, però no és així, no hi ha cap mesura concreta en aquesta direcció. En definitiva, els seus referents interns són els de la cultura política tradicional espanyola. Continuen tenint molt poca sensibilitat envers la realitat de les perifèries.
           
No són aquests partits emergents, almenys, millors interlocutors?   
 Ho hauríem de veure a la pràctica -una cosa és estar a l’oposició en un procés d’assalt al poder i una altra governar- però, evidentment, serà més fàcil parlar amb Pablo Iglesias que amb Mariano Rajoy. Jo no sóc massa optimista, no m’acabo de refiar: així com puc pensar que un govern del signe de Podemos pot ser una bona notícia per als sectors socials més desafavorits de l’estat espanyol, no ho acabo de veure des d’una òptica nacional. Més enllà de les declaracions sobre el dret dels pobles en sentit general, ells s’han manifestat reiteradament patriotes espanyols. Tot pot canviar molt en poc temps. No oblidem que als anys 70, abans d’arribar al poder, l’autodeterminació dels pobles formava part del programa del PSOE.
 
S’apropa el 27-S. Com veus el sector sobiranista pel que fa a les properes eleccions catalanes?          
 Està tot molt marejat; hi ha massa tacticisme i qüestions com la mala relació entre Junqueras i Mas (que va trencar l’acord inicial de deixar al marge les entitats civils) no ajuden gens. La llista unitària planteja per més que s’hagi celebrat molts problemes i ha suposat un desgast enorme en les relacions CiU i ERC encara que s’entesten públicament a negar-nos-ho.

A més, encara hi ha moltes incògnites en l’aire. Sovint tinc la impressió que s’hi juga el partit com si no hi hagués rival en el camp contrari.

Com es viu el procés al País Valencià?   
 Es veu –o es viu si vols- poc i amb els ulls d’Espanya. La societat valenciana està en un altre moment, en un procés per col·locar a zero el marcador i superar una situació de postergació econòmica, política, social i institucional molt bèstia. Pensa que la Generalitat valenciana està intervinguda i totalment tutelada per un govern de Madrid que se’n fot del País Valencià amb més descaradura que de Catalunya. Tot això genera inquietud. Com aconseguir un canvi en el finançament per tal que, com denuncien economistes com Germà Bel, el País Valencià deixi de ser tractat en termes colonials? És cert que el PP ha fet moltes barbaritats com la construcció d’infraestructures inservibles o que ha estat el campió de la corrupció, però també és veritat que estem pèssimament finançats i que el retorn que tenim per part de l’estat és ridícul. S’haurà de veure com aquest nou govern encaixa les peces per superar problemes de fons tant ideològics com econòmics. Dit això, el procés català pot afectar el País Valencià? Molt. Recordem que l’anticatalanisme s’engega per tal d’evitar un decantament cap a Catalunya i ara l’estat pot tenir la temptació d’enfrontar ambdues societats.
 
 
Ha servit la situació actual per revifar l’anticatalanisme o bé l’independentisme?            
 Crec que es retroalimenten. A més sobiranisme més anticatalanisme i a més anticatalanistes més sobiranistes. Les xarxes socials han fet molt evident l’existència d’una catalanofòbia davant la qual l’estat no actua. Una catalanofòbia invisible als ulls de la classe dirigent espanyola, els seus principals agents i l’Estat. S’han detingut tuiters per insultar membres del PP, però només hi ha hagut un cas entre desenes i de molt greus on s’ha fet per atacar catalans. Aquesta actitud ha generat malestar en molts sectors de la societat catalana que pensen que a l’estat espanyol només li interessa sotmetre políticament el seu territori.
 
Com es podrien superar els recels entre valencians i catalans?         
 Cal lluitar per la normalitat institucional en termes democràtics, una cosa que no hem tingut mai. A banda de compartir una llengua –i no oblidem que el català també és un mercat-, és evident que compartim uns interessos geoestratègics importantíssims i això ha de ser una prioritat: el corredor mediterrani ha de passar al davant de l’eix Madrid-València, el qual persegueix la completa espanyolització del País Valencià. Ambdós governs haurien de ser capaços d’articular solucions conjuntes a problemes comuns i millorar unes relacions pràcticament inexistents des de la Transició política valenciana. Si bé és veritat que hi ha rivalitats molt fortes, les relacions entre Barcelona i València poden tenir una repercussió saludable a un País Valencià que té Catalunya com a principal client. Ens necessitem.

Com a periodista, no creus que els mitjans de comunicació haurien de jugar un paper important?     
 D’entrada, la reobertura de la radiotelevisió valenciana ha de ser una prioritat màxima perquè els valencians necessitem aquest servei com el dels hospitals públics o les escoles. Es tracta d’un servei de cohesió democràtica, tant per explicar la tasca de govern com per propiciar un reconeixement dels valencians entre si mateixos. Una televisió que ha de poder col·laborar amb normalitat amb TV3 la senyal de la qual hauria d’estar funcionant ja a hores d’ara. Sense mitjans públics valencians la dreta mirarà de derrotar el govern i de continuar mantenint la seua imatge del país. No s’han torbat ni un segon. La candidata a consellera d’Educació Gràcia Jiménez va ser atacada per valencianista, el mateix que ha passat amb Vicent Marzà. La batalla per la identitat és una de les cartes que jugarà la caverna mediàtica per mantenir una certa mobilització de l’electorat de dreta a la contra de l’actual Generalitat valenciana, sobretot, perquè el gran partit de l’oposició, el PP, està ferit de mort al País Valencià.

 

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next