Joan Puig, empresari i ex diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -partit al qual es va afiliar el 1992- és un dels protagonistes del que es va conèixer com “la guerra de la piscina”, l’estiu d’ara fa 10 anys. Aleshores, Puig va participar de manera destacada en la protesta que va tenir lloc per a denunciar l’incompliment de la llei de costes de la piscina de l’exdirector d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, a l’illa de Mallorca. La protesta va servir per a posar en relleu els privilegis que en l’Estat espanyol gaudien determinats personatges amb vincles al poder i va tenir una enorme repercussió mediàtica. Amb motiu del desè aniversari d’aquell fet, La Veu del País Valencià ha parlat amb ell.
Marina Bou / Barcelona
– Què va ser la guerra de la piscina?
El 13 d’agost d’ara fa 10 anys, un grup de gent vam anar a denunciar una piscina il·legal a la Costa dels Pins, a l’Illa de Mallorca. Jo, en aquells moments, era diputat d’Esquerra Republicana a Madrid i els companys de les Illes em van demanar suport per denunciar aquesta piscina. La piscina està en plena costa i és un escàndol que sent així hagi tingut autorització per a construir-se. A la pràctica, és una privatització de l’espai públic de la costa. L’altre problema és que el propietari d’aquesta piscina és un famós director de diari, Pedro J. Ramírez, segurament un dels personatges del món de la premsa amb més poder a Madrid, sobretot per la informació que té i la manera que la juga. Vam anar a denunciar una piscina que era il·legal, que no complia les lleis i, per tant, estava claríssim que guanyaríem. A partir d’aquí, va començar tot un joc del poder de Madrid, amb intents de defensar aquesta piscina i convertir a tots aquells que vam anar a protestar i denunciar la il·legalitat en una espècie d’enemics de la pàtria, en quatre bojos que intentàvem posar en perill la vida mateixa del director del diari El Mundo. Recordem que el Partit Popular governava a les Illes, amb un Pedrojota que -des del seu diari- donava cobertura a totes les maldats possibles d’aquell govern, i anem quatre persones de diferents entitats a denunciar una cosa que per a molta gent era intocable: tant per al mateix PP com també per al PSOE que havia fet els ulls cecs en relació a aquest tema.
– Com va anar exactament aquell 13 d’agost?
Vam anar i vam entrar a la piscina que era un espai públic. Per tant, no vam entrar a la finca privada. La piscina està tocant l’aigua del mar i es pot accedir pels penya-segats de la costa o pots anar-hi per l’aigua i accedir per una escaleta. Jo vaig accedir-hi així i d’aquí la famosa foto que ha passat als annals de la història. Sempre dic que si una cosa els hi deixo als meus fills, serà una foto amb banyador i amb un carnet de diputat a la boca. Hi havia els guàrdies de seguretat i, per evitar mals majors, vaig anar amb el carnet que em vaig posar a la boca perquè no se’m mullés. Va ser l’anècdota. La protesta va servir per denunciar que la justícia de l’estat espanyol no és igual per a tots: quantes barraques, quants xiringuitos de platja, s’han carregat per la mateixa llei de costes? I, en canvi, una piscina que sí que la incompleix, es permet perquè és d’un personatge que té molt de poder.
– Al 2007, Jaume Sastre i Josep Palou escriuen “La Guerra de la piscina”; un meticulós relat dels fets. A llibre es diu textualment: “En aquest llibre que teniu a les mans no hi és tot, ni pot ser-hi, per motius obvis: la guerra no ha acabat”. I ara, ha acabat?
Al cap de deu anys d’aquesta història, el resum és que aquells que vam gosar anar allà vam rebre moltes bufetades per part del poder. Per altra banda, la sentència del Suprem diu que la piscina és il·legal i que, per tant, el govern espanyol hauria d’executar-la i revertir aquest espai a l’ús públic. Això voldria dir que, com que la piscina no pot ser d’ús públic perquè seria una cosa sense sentit, s’hauria de tirar a terra i tornar a la costa el seu àmbit natural i que la finca d’aquest senyor reculi al seu espai. Però això no s’ha acabat perquè la sentència no es compleix, aquest és el drama. El llibre s’acabaria amb la victòria de la justícia, que seria el moment en què desaparegués aquesta piscina, es tornés a l’espai de costa i es fes una festa popular. El problema és que ningú s’atreveix a executar això (cap ministre de Medi Ambient o cap president del govern espanyol ha tingut capacitat de complir la sentència) i, no solament això, sinó que la sentència del Suprem va ser recorreguda per l’advocacia de l’estat en el seu dia. És una mica el joc dels disbarats: es presenta una denúncia en defensa de l’acompliment de la llei, ens donen la raó i l’estat recorre en favor d’en Pedro J. Ramírez. No té cap sentit, normalment l’estat no recorre allò que el beneficia i -en aquest cas- és així. Malgrat tot, la sentència és molt clara: si hi ha d’haver una piscina ha de ser pública, però com que aquesta no compleix les condicions d’una piscina pública s’ha de tancar, s’ha de restituir tot l’espai de la costa a l’espai que era, s’ha de tirar a terra. El primer -com a moltes reivindicacions- va ser fer una protesta pública i portar el debat a la gent i, després, vam fer el vessant més polític: preguntes parlamentàries, denúncies a la justícia de Madrid, el Lobby per la Independència va presentar un recurs per la via judicial… En definitiva, es van fer moviments socials i moviments per la banda judicial i crec que l’èxit l’hem aconseguit, una altra cosa és que les sentències a Espanya no s’apliquin a segons qui. És clar que això, en part, ja s’acaba escapant de les capacitats dels mateixos moviments socials.
– Què és el que encara no s’ha dit?
Hi ha multitud d’anècdotes: des del perquè no es compleix la sentència fins al perquè la pressió que es va produir contra la gent que vam denunciar aquests fets o contra la meva persona, que és major per ser diputat. Per exemple, des del president del govern espanyol trucant a Joan Puigcercós perquè jo deixés de fer tanta moguda sobre el tema, fins a la vicepresidenta del govern demanant tranquil·litat i que afluixéssim. La ministra Narbona -en aquell moment, ministra de medi ambient- reconeixent a porta tancada que la piscina és il·legal i que s’hauria d’haver derrocat en virtut de la llei de costes, però que no podia fer res perquè les ordres eren superiors o membres del Consell General del Poder Judicial carregant contra els que vam gosar anar a la piscina i presentant-nos com uns vàndals. Aquesta va ser l’estratègia d’en Pedrojota comprada per molts mitjans: ens van acusar de tot i ens van tractar de freakys. Ara que s’ha posat de moda certa política dels fets -tota aquesta política dels nous moviments socials-, cal recordar que fa 10 anys vam fer una veritable denúncia del poder, ens van crucificar per fer-ho i vam tenir raó. Ens van denunciar. Jo mateix vaig haver de declarar al Suprem, em van imputar -perquè ell deia que havia entrat a la seva casa- i, a l’última, el Suprem va dir que allò era un espai públic i que, per tant, en cap cas em vaig saltar la llei sinó que vaig fer ús del meu dret a caminar per la costa com a espai públic que és. Al llibre hi ha anècdotes molt bèsties. En Zapatero se’n va de viatge a les Illes, al cap d’un temps, li pregunten per la piscina i el “tio” diu, molt nerviós, “bé, bé, això no toca”. O com la del ministre d’Interior Rubalcaba que autoritza que la piscina no toqui perquè és una garantia de seguretat davant d’un possible atemptat d’ETA (en Pedrojota havia estat amenaçat per ETA), que és una manera de dificultar l’accés dels terroristes a la finca. En realitat és al revés, perquè a través de la piscina pots desembarcar perfectament amb una zòdiac per pujar a la finca. Un altre exemple: el que en aquells moments era el cap de comunicació de Zapatero i l’actual company de la Carme Chacon, en Miquel Barroso, em truca en ple estiu dient-me “què has fet? Tinc al Pedrojota esverat dient que li vau invadir la casa, que li vau fer un atemptat”, demanant-me per què havia fet tota aquella operació i deixant entreveure que no podíem tocar certes coses. Hi ha un munt d’anècdotes d’això, però una de les coses que fa més gràcia és que El Mundo va dissenyar una espècie d’organigrama d’organització terrorista amb el president del Grup Serra -que explicava totes aquestes denúncies- com a cap i en Jaume Sastre (president del Lobby per la Independència i la persona que ho inicià tot) i en Joan Puig com a lloctinents de la màfia.
Que el nou govern de les Illes prengués alguna decisió en aquest sentit, exigís l’acompliment de la llei i tirés la piscina seria un bon detall. Recordant algunes de les fotos del moment, una de les persones que es manifesta és en Biel Barceló (cap del moviment MÉS), que serà vicepresident del govern de les Illes Balears. Crec que seria una fita per dir que ha valgut la pena la lluita que vam fer tot una sèrie d’activistes de les Illes per recuperar aquest espai i fer caure del pedestal del poder un personatge fosc del periodisme, del xantatge periodístic. Hem de recordar que -al 2005- el director d’El Mundo a les Illes era l’Eduardo Inda, avui periodista que va a les tertúlies televisives com el gran rei del periodisme. Aquest senyor va avalar totes les polítiques del PP, va defensar Jaume Matas (avui empresonat) i a Pedrojota fent-se tota la festa i gaudint de tot aquest poder… Avui puc dir-ho, una de les persones que el dia que vam anar a la piscina -el 13 d’agost del 2005- estava a la casa convidat pel Pedro J. Ramírez era el que, en el seu dia, va ser un dels càrrecs de més responsabilitat del PP, el senyor Eduardo Zaplana. Zaplana estava present, a dins, i això m’ho va dir ell al cap d’un temps al Congrés. Em va dir, en part, fotent-se’n una mica: “el pròxim any, quan vinguis, ja et convidarem a fer el vermut a la terrassa amb l’Ágatha Ruiz de la Prada, perquè jo estava dins quan veu venir a atacar el pobre Pedro J. Ramírez”. A partir d’aquí és on es teixeix tot el poder, la corrupció.
– El cas es va portar molt més lluny de les Balears…
Recordem que, com que ells van agafar això com un atac inadmissible i una ofensa a Pedrojota, van aconseguir que el president dels hotelers de les Illes o el president del Consell General del Poder Judicial demanessin el cap del diputat que va embrutir el carnet amb aquest atac a la democràcia. En Jaume Matas va muntar una festa en defensa de l’honor d’en Pedrojota portant des del País Valencià, en vaixell, gent de les joventuts del PP. Tot plegat, és una demostració de com el poder gesticula: per una banda, intenta vendre una cosa i, per l’altra banda, permet una il·legalitat. Pedrojota va aconseguir que la seva piscina fos un problema d’estat. Diputats del PP que el coneixien i que havien passat aquell estiu amb ell diuen que mai havien vist un Pedrojota tan fora de si, és a dir, que li vam tocar la fibra molt tocada perquè vam posar en perill una espècie d’obsequi que li havia fet a l’Ágatha Ruiz de la Prada per tot el merder que havia tingut pel famós vídeo prohibit amb ‘la Exuperancia‘, una manera de fer les paus amb ella. I és que, en part, l’escàndol neix a partir d’un reportatge que publica la revista Telva amb l’Ágatha Ruiz de la Prada a la piscina. Així es descobreix que aquesta piscina no té cap sentit i s’inicien totes les denúncies.
– Quantes piscines com la d’en Pedro J. Ramírez poden haver-hi arreu dels Països Catalans?
Hi ha més piscines en situació il·legal o altres històries -com edificacions que ocupen espais de la costa, etc…-, però el que no té sentit és que el govern del PSOE intentés vendre una llei de costes feta per evitar escàndols urbanístics d’ocupació de la costa il·legalment i que, finalment, això es convertís en una excusa per no atacar certes coses. S’ataquen algunes coses, segurament, de gent que no té poder i -per tant- no actua, però contra els poderosos no es fa res i aquí és quan trobem veritables nyaps com el famós hotel de la costa andalusa que encara està pendent de si el tiren a terra o no. Per tant, la nostra era una denúncia que deia: “Escolti, si hem de fer neteja comencem a fer-la també pels poderosos”. En aquella època, per exemple, es van tirar a terra vuit xiringuitos a la Barceloneta que segurament eren de gent que es guanyava la vida. És molt més injust.
– T’has implicat en algun altre cas similar?
En el seu moment i arran de tot això, vam presentar una sèrie de preguntes parlamentàries -per exemple- pel tema dels camins de ronda a la Costa Brava. El tema és que no estaven fets del tot perquè hi havia problemes d’usurpació del camí de ronda. Vam fer una sèrie de demandes perquè s’apliqués la llei, la qual diu molt clar que són sagrats. I no només a Catalunya, sinó que al País Valencià o a les mateixes Illes hi ha problemes d’accessibilitat en segons quines zones de la costa per culpa de privatitzacions encobertes. S’ocupen camins i, una vegada fet això, és molt difícil forçar l’obertura d’aquests espais, que es deixen degradar perquè la gent no hi vagi (és una tàctica habitual, convertir el camí en perillós perquè els propietaris acabin envaint aquests espais d’ús públic).
– Sempre dius que no et penedeixes d’haver participat en ‘la guerra de la piscina’. Però, va passar-te factura en la teva carrera política?
Sincerament, m’ha passat factura políticament, en clau de partit. Vaig ser número dos per Girona i teníem un acord segons el qual, a la següent legislatura, jo seria el cap de llista. Crec que algú va aprofitar això per dir que jo era un freaky de la política, va emmerdar part de la meva activitat i, segurament, això em va costar que no fos cap de llista. No me’n penedeixo, si la piscina em va costar perdre això, benvingut sigui: volia dir que el partit estava com estava i, per tant, jo sempre defensaré el que vaig fer i tornaria si m’ho tornessin a demanar. Va quedar l’anècdota de la piscina, però jo vaig fer molta més feina: vaig ser el ponent de la comissió de l’11 M (en la qual la Pilar Marjón -la presidenta de les víctimes de l’11M a Madrid- va reconèixer que les millors conclusions eren les que vam fer ERC) i vaig fer altres feines. Jo vaig ser dels diputats que van pencar més a Madrid i a l’hemeroteca del Congrés i a la seva pàgina web està demostrat.
– Com et senta la manca de suport per part del teu propi partit?
A mi que la gent d’en Pedrojota intenti deixar-me malament o que els dirigents del PP i el PSOE m’ataquin tant m’és. El que em sap greu és que, en algun moment, es va girar la truita i algun dirigent d’ERC va sortir quasi en defensa d’en Pedrojota renegant de l’actitud que havia pres un diputat d’ERC anant a invadir la seva intimitat. Això sí que em sap greu, perquè -en definitiva- jo vaig anar-hi perquè membres de l’organització d’ERC de les Illes m’ho van demanar.
Vaig tenir un contacte al cap dels anys. Deu fer un any i escaig, quan va presentar el seu llibre a Barcelona, vaig anar a la presentació i recordo que hi havia el director d’El Mundo de Catalunya – Àlex Sálmon-, que quan em va veure arribar devia pensar “aquest ve a boicotejar-nos l’acte”. Però no, vaig anar a seure i després el vaig anar a saludar. Vam parlar un moment, en el tema de la piscina no vam entrar-hi, però el que sí que li diria és que jo tenia raó i que ell hauria d’acceptar que aquella piscina és il·legal. Aquest seria el gest d’un demòcrata, dir: “Escolti, teníeu raó, la piscina aquesta no pot estar aquí”. Per cert, fa poc es va parlar del tema de la Camarga i una sèrie de dossiers sobre polítics que es van fer a través de Método 3 -més de 120 dossiers -, i jo tinc el gust de dir que sóc un dels espiats de Método 3. Ell, a través d’aquest dossier, d’aquest espionatge que em va fer, va publicar mentides: un doble reportatge a l’edició de tot Espanya d’El Mundo en què deia que jo com a regidor d’urbanisme a Blanes havia fet barbaritats de l’alçada d’un campanar. Tot era tan escandalós, tan fals, que el vaig denunciar i el jutjat em va dir que no em podia donar la raó perquè jo era un home públic i, per tant, havia d’acceptar que si havien de parlar malament, parlessin. Pedrojota va aportar com a prova el dossier de Método 3 (que va dir que havia rebut anònimament). Va intentar buscar-me les pessigolles per una altra banda. M’ho va advertir un periodista d’El Mundo a Madrid, al cap de pocs dies d’haver passat l’incident de la piscina. Em va dir que vigilés perquè Pedrojota no em perdonaria mai el que li havia fet. Perquè, a més, a la redacció d’El Mundo se’n fotien.
– Com a editor dins el món dels mitjans de comunicació amb Eldirecte.cat, com valores el tractament mediàtic que es va fer del cas per part de la resta de mitjans? Hauria canviat la guerra de la piscina si hagués estat avui dia?
En aquell moment, El Mundo va guanyar la partida mediàtica. Jo recordaré sempre que estava a un poblet de vacances i vaig fer una anada i tornada a Palma per protestar contra la piscina i, quan vaig tornar a l’Alt Empordà, l’endemà em vaig aixecar tard. Vaig baixar a la recepció perquè hi havia molt poca cobertura de telefonia mòbil i el propietari de l’hostal on era em diu: “Sr.Puig, tinc moltes trucades preguntant per vostè”. M’havia trucat el meu pare, en Joan Puigcercós… clar, no esperàvem que el meu banyador i el meu carnet fossin portada d’El Mundo a l’edició de tot l’estat. En Joan Puig havia tocat els pebrots d’en Pedrojota i estava a la portada d’El Mundo que explicava que allò havia estat un atac ‘batasuno’. A partir d’aquí, tota una sèrie de mitjans, també catalans, van comprar aquella versió. No tinc res contra els mitjans de comunicació de la corporació, però jo mai de la vida vaig poder donar la versió de la piscina a Catalunya Ràdio mentre que a TV3 vaig poder fer-ho col·lateralment quan -en alguna entrevista que em feien com a diputat- em treien allò de la piscina com una frikada. Mai se’m va demanar l’opinió sobre el que vaig fer perquè tothom em va dir que jo m’havia banyat a la piscina d’en Pedrojota i jo no em banyo a la piscina d’en Pedrojota, jo em vaig banyar al mar i l’únic que vaig fer és posar el peu per provar com estava l’aigua. Avui això com s’hagués agafat? Totalment al contrari: les xarxes socials ens haguessin permès donar una altra visió de la història ràpidament. Fa deu anys, la victòria la va tenir ell, hem de tenir en compte que deu tenir 3.000 fotografies meves anant en banyador. Va aconseguir que personatges importants fessin declaracions: el bisbe de les Illes, el president dels hotelers, el portaveu del Consell General del Poder Judicial, el president de les Illes, gent de tots els partits… Quan va sortir la sentència, van sortir quatre breus i -en canvi- l’endemà d’estar a la piscina em van massacrar. Sempre recordaré que en aquell viatge em va acompanyar la meva filla (que tenia tretze anys) i, quan l’endemà vam veure El Mundo, em va dir “papa, el que diuen aquí és mentida”, perquè ella havia vist el que va passar.
– Anys després de l’escàndol, vas gravar un programa amb en Manel Fuentes sobre la guerra de la piscina. Per què no va arribar a emetre’s mai?
L’any que el Barça jugava la final de la Copa d’Europa a Roma, em va trucar la productora d’en Manel Fuentes que feia un programa d’humor a La Sexta perquè volien fer un reportatge sobre la piscina. Em van preguntar si jo els acompanyaria per explicar què havia passat. Després del partit vaig tornar cap a Barcelona, vaig pujar a l’avió amb la productora i vam anar cap a la piscina. Fuentes va passar el control de seguretat de l’aeroport amb un barnús i amb banyador i, per tant, tot això estava gravat. Vam agafar dues furgonetes, vam anar cap a la Costa dels Pins, cap a la piscina i jo li vaig dir “t’explicaré el que vam fer, però jo no hi aniré” (estava pendent encara del judici, de saber quin era el resultat) i ell va fer el que vam fer nosaltres: va pujar a la piscina. Quan tornaven cap a Barcelona i estàvem a punt d’agafar l’avió, li vaig dir a Fuentes “em sembla que això mai es veurà per televisió”. Em va contestar: “no hi ha problema” i aleshores li vaig dir: “Manel, això no veurà la llum mai”. I així va ser. Al cap d’una setmana -quan, teòricament, s’havia d’emetre el programa- truco a la productora i em diuen “aquesta setmana hi ha hagut problemes, ho farem la següent” i, la següent… La productora ja no va contestar i mai més he sabut res. Jo he publicat algunes fotos d’aquest dia, tinc unes fotos d’en Manel Fuentes a la piscina d’en Pedrojota, les vaig fer amb el mòbil i les vaig publicar denunciant que el poder d’aquest ‘tio’ havia fet que la productora no pogués publicar una paròdia d’aquella història. Pedrojota no ho va permetre, va moure cel i terra i va aconseguir que La Sexta no passés aquest programa.
– I ara, tornaries a anar a la piscina?
Jo tornaria a anar-hi si es convoca una protesta perquè no s’ha executat la sentència, sóc el primer que hi torno. No sé si arribaríem a anar a la piscina, però sí a manifestar-nos. Encara que no sigui diputat hi aniria igualment, això no m’ho aturaria ningú perquè no me’n penedeixo, és una cosa de la qual em sento orgullós. I com que s’han burlat de la part estètica jo també m’hi burlo i, si volen, recupero el banyador de fa deu anys per veure si era estil Ágatha Ruiz de la Prada o no. Sóc capaç d’anar per a denunciar que a l’estat espanyol la justícia no és igual per a tots. Aquest senyor té molt de poder i és una demostració per al poble del fet que els poderosos -mani qui mani- sempre se’n surten amb la seva a l’estat espanyol. Aquest és un cas claríssim d’aquest poder portat a l’extrem.
