'El docent ha d’estar actiu com a artista'

Cristina LlorensTimbalera solista de l’Orquestra de Còrdova.
8 agost 2015 01:00h

No m’agrada llegir ni plantejar entrevistes on l’èxit és mesura per la condició de gènere. Primer perquè és irreal. Segon perquè és sectari, ja que als homes no se’ls planteja mai. M’agrada conversar, més que preguntar. La interacció. Mastegar les respostes i debatre-les. La informalitat, més que l’oficialisme. Cristina Llorens és la timbalera solista de l’Orquestra de Còrdova, capficada en un munt de projectes musicals com De cero a ocho o la Joven Filarmónica Leo Brouwer, també va participar en el projecte Mujeres músicas on la fotògrafa cordovesa Concha Vacas plasmava en gran format diverses dones que tenien en comú la seua professió: la música. Interromp Cristina quan tot just estava davant una marimba. Fem unes fotos, i parlem, de tot un poc, però sobretot de música i en valencià.

Sixto Ferrero / Algemesí

- Per què la percussió?
És una història bonica (somriu), i senzilla. Mon pare és percussionista, aleshores els meus germans majors ja venien a la banda i jo també volia fer-ho. La meua il·lusió, amb nou... deu anys era tocar el saxofon, perquè la meua germana major ja el tocava i l’admirava, però tenia un problema de respiració des de menuda i ma mare... doncs com allò, que tenen por: “ai, i si s’ofega la xiqueta?”, i mon pare em va dir: “vols tocar la caixa?” i li vaig dir que sí. Ell m’ensenyà i fins a hui dia. Gràcies en part a mon pare.

- I la guitarra?
A ma casa, per Nadal sempre es muntava una rondalla, tot i que mai havia arribat a tocar la guitarra. Feia algun acord, alguna melodia. Però a casa sempre es muntaven festes on venien molts veïns a cantar nadales perquè hi havia llaüts, guitarres, bandúrries, panderetes... aleshores muntàvem molt bones festes.

- Com arribes d’Algemesí a l’Orquestra de Còrdova?
Vaig començar en la societat musical, amb els pocs mestres que hi havia, amb mon pare, fins que vaig acabar al Conservatori Superior de València... la primera xica de tot el País Valencià que acabà el superior. Després vaig estar treballant a l’Orquestra de la Corunya fins que vaig aprovar a l’Orquestra de Còrdova.

- Després dels problemes de dèficit de l’any 2014 i l’amenaça de la possible desaparició de l’Orquestra de Còrdova, en quina situació es troba ara l’orquestra?
Ara estem prou millor. No podem llançar les campanes al vol, però la situació ha millorat. Ha entrat la Diputació, l’Orquestra de Còrdova depèn de l’Ajuntament, bé, les quatre orquestres andaluses depenen dels seus respectius ajuntaments i de la Junta d’Andalusia. L’Orquestra de Còrdova és la que menys pressupost té i el que necessitava era més finançament. Després  d’entrar la Diputació s’ha pogut salvar un poc la situació econòmica. És una orquestra sense dèficit i això és molt important per tal que la maquinària funcione

- I si no tenia dèficit, com s’arribà a aquella situació de quasi plantejar-se la desaparició?
Perquè anteriorment havíem tingut un dèficit molt xicotet, de 254.000 euros. El qual cobrírem tot els músics, fent més concerts, o no quedant-nos a dormir quan anàvem a Cadis i aleshores anàvem i tornàvem en el mateix dia per estalviar les pernoctacions, estalviant hotels, autobusos, també tirant mà del conservatori, perquè molts alumnes vénen a fer les pràctiques d’orquestra, que és molt bo per a ells, però, cal incidir que en cap cas fan substitucions. Però el problema s’originà quan la Junta d’Andalusia començà a retallar en els pressupostos de les orquestres. Què va passar, doncs que les altres orquestres anaven fent, però Còrdova, com tenia tant poc de pressupost, i el retallaren, arribà un punt que ja no podia més. Arribà un punt que no hi havia diners per pagar nòmines, i de fet ens han anat pagant tard. Haurien d’haver retallat de manera proporcional.

- Vols dir que retallaren a tots igual?
A tots per igual. Aleshores clar, l’Orquestra de Granada està malament, perquè no pagaven la seguretat social dels músics, i deien que hi havia un deute de 2,5 milions d’euros i els músics s’hagueren de rebaixar el sou un 25% per pagar-se-la. L’Orquestra de Málaga també està així, l’Orquestra de Sevilla també està un poc ofegada perquè fa uns programes tan grans que necessita un pressupost major, però, totes les orquestres tenen problemes econòmics. En va tindre la d’Extremadura, la de les Illes Balears també hagué de fer un concert de sensibilització, també l’ORTVE... aleshores, nosaltres el que no volíem era que tancaren la paradeta, perquè a partir del 31 de juliol de 2015 tota empresa pública que tinga dèficit ha de tancar i, per això encara estem amb peus de plom, no fem programacions que costen massa diners...

- Com visqueres eixa situació professionalment?
Amb molta preocupació. Allò bo fou que tota l’orquestra va fer pinya i vingué gent d’altres orquestres: de l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya, de la ROS Sevilla, de l’Orquestra de Galícia, d’Oviedo, de Málaga... moltes orquestres van vindre a donar suport a l’Orquestra de Còrdova.


- La viabilitat econòmica de les orquestres està subjugant les programacions, obligant a programar repertori popular i conegut en detriment de música contemporània o de compositors vius, per tal de vendre els abonaments i mantindre els comptes?
Sí. A Còrdova per exemple són molt tradicionalistes, els agrada Mozart, Beethoven... clar que els diners condicionen els programes.

- Aleshores, els diners estan conduint, per una banda la nostra formació i coneixença musical i per altra estan conduint la creació i l’expressió, coartant el progrés d’alguna manera, no creus?
Crec que no. No crec que ens frene. El temps que estic ací a València veig que es fa de tot i hi ha compositors que estan funcionant molt bé.

- Sí, però no es programen en les orquestres...
Nosaltres gravàrem un CD amb Polifemo y Galatea d’Andrés Valero Castells..., però no sé... nosaltres tots els anys estrenem obres, potser no amb l’abundància que hauria de ser.

- Però, i d’estètiques “transgressores”, Stockhausen, Ligeti, Xenakis...
La gent no està preparada per a això.

- Són compositors ja morts.
No, la gent no està educada per a això. No ho estem. No sé si ho fan ací a València, però a Còrdova fem un programa on els alumnes de composició fan unes cinc o sis obres, cada any, i s’estrenen. Crec que això està molt bé. A banda cada any estrenem alguna cosa de Juan de Dios.

- Com valores el fet que els Pressupostos Generals de l’Estat de 2016 donen al Teatro Real de Madrid 9,3 milions d’euros, 7,1 milions al Liceu de Barcelona i 1.675.500 milions al Teatro de la Maestranza de Sevilla, i al Palau de les Arts 541.540 euros?
Això estic vivint-ho jo amb l’Orquestra de Còrdova. Crec que amb això de les Arts hi ha aspectes polítics pel mig, però, ho veig una bestiesa. Amb això, amb mig milió d’euros no es pot fer cap producció. És una injustícia total, per als treballadors i per al poble valencià.

- Quant de temps ha d’estar un director al capdavant d’una orquestra?
Cada vegada que ve un director titular porta la seua proposta, amb la seua idea al cap, com vol que sone l’orquestra, què vol treballar amb ella i els objectius que tinga marcats. Una vegada s’han aconseguit eixos objectius, siguen dos, quatre anys, però ja deu o dotze... més ja no. Assolits els objectius... I la consciència del director, el primer que ha de saber si està aconseguint els objectius és el director.

- Creus que l’Orquestra de València i/o la del Palau de les Arts haurien de tindre un director titular valencià?
Hauria de tindre’l. No voldria dir noms, però, tots sabem qui són els valencians que estan dirigint per fora i ho fan francament bé.

- Quin perfil de músic/compositor/docent hauria de fer classes en els conservatoris superiors?
La primera barbaritat fou allò de les incompatibilitats. Quan jo estudiava, Manuel Tomás estava en la banda municipal (de València). El del conservatori de Sevilla també estava en la banda municipal, aleshores arribaren les incompatibilitats i hagueren de triar. Això fou un error molt gran. Això no passa a França, per exemple. El meu professor al Conservatori Nacional de la Regió de Versalles, Sylvio Gualda, tenia el seu dimecres i dijous de vesprada per fer classe al conservatori, la resta de temps era timbaler i concertista. I igual com ell, el trompista, el fagotista, el flautista... qui millor que qui està tocant tots els dies. El docent, que és músic, pintor, escultor, dansaire... tot aquest col·lectiu ha d’estar actiu com a artista. No em faig a la idea que algú puga explicar-me com pintar un quadre amb un llibre, només amb paraules. Els professors han de mostrar el que cal fer. Com es pot fer. Mostrar el camí. Professors asseguts rere la taula...: no així no, no toques tan fort i estudia-t’ho una altra vegada..., però sense dir com es pot fer?


- A València sempre hi ha hagut un nivell molt alt de percussionistes. Fa 25 anys que grups de percussió van marcar estil i procediments i que han propiciat que hui en siguen més grups de percussió, i fins i tot es creen festivals propis com el Percufest de la Font de la Figuera o el PercuLlíria, com valores el moment que viu hui la percussió al País València?
Ha canviat moltíssim. Jo vaig veure nàixer AMORES, aleshores eren “Percussions de València”, i ara hi ha un nivell altíssim. Els que eixim fora a l’estranger o voltem fent concerts, veiem que el nivell dels percussionistes valencians és molt alt. ‘Superacceptable’. I festivals... hauria d’haver-ne més.

- Fa vint o vint-i-cinc anys pensar que hi hauria festivals de percussió, seria inimaginable?
No, bé en aquella època hi havia a Xixona, tot i que eren més aviat cursos d’estiu, però allà ens ajuntàvem 100 persones. En els cursos del 86, del 87, allà coneixíem percussionistes de tot arreu... després es passà a Xàbia, però ja no era igual.

- Què opines sobre el creixent nombre de Batucades, com valores aquest fet en expansió?
Tot allò que siga cultura, mestissatges... tot això és positiu. Ara, si ens posem en un punt de vista tradicionalista o si s’intenta establir com a professionalitzat, amb això sí caldria anar amb compte. Però em sembla bé que la gent es familiaritze amb instruments de percussió veient-los pel carrer. Fa poc vaig fer un concert de marimba, i la gent no sabia què era una marimba. Això és molt trist. Sovint ho anomenen xilòfon, aleshores cal dir-los que la marimba és africana i el xilòfon asiàtic. Per això, els concerts didàctics són també fonamentals. Però, tornant a les batucades, em sembla molt bé que la gent conega cultura i que hi haja fusió.

- Tu que coneixes Bunyol, què significa per al poble i els músics  el “Mano a Mano”?
El més gran. Això és molt gran, tot i que he anat poc al “Mano a Mano” perquè m’agafa a Còrdova.

- Però coneixes molt bé Bunyol.
Clar, el meu marit Ciro, que també és percussionista i director d’orquestra, és de Bunyol. I el “Mano a Mano” per a ells és el més gran, perquè és l’exhibició d’allò més important que té el poble, les dues societats musicals. En eixos moments les societats volen mostrar el millor que tenen. Com? Amb un concert. Que hi ha una rivalitat, sí, però és molt sana. És un espectacle on va moltíssima gent.

- Parla’m un poc del nou CD que heu gravat amb la Banda de la Societat Musical d’Algemesí.
Preciós, emocionant..., jo només he gravat la segona part, aquesta setmana. He participat en la gravació de Rituals i Danses d’Algemesí del mestre Blanquer, Danses valencianes d’Adam Ferrero i Tres balls algemesinencs de Guillem Ramiro, un xic d’ací del poble que compon molt bé. Però del CD, no puc revelar gran cosa, només que han participat músics del poble com el dolçainer Xavier Richart, la soprano Anna Albelda... i que es presentarà amb un concert el dia 6 de setembre per a la Mare de Déu.

- Tu que vius fora, com encaixes que cada any pel setembre Algemesí siga notícia per les ‘becerrades cadafaleres’ o per la Setmana de Bous i no, per exemple, per conservar les músiques i danses de la Processó que són Patrimoni Immaterial de la Humanitat, o per ser el poble on va nàixer i tocar Joan Baptista Cabanilles?
Fatal, perquè a l’orquestra hi ha molts valencians i em deien: “Cristina què passa al teu poble i tal? I després vaig veure imatges per Internet i només eren esbroncades. Les “becerrades”, des que jo era una xiqueta, ja deien que no s’havien de fer perquè patien molt els animals, i francament pateixen i és una barbaritat, i no crec que s’hagueren de fer. S’hauria de conèixer el poble per totes aquestes altres coses. Recorde que, quan es va fer la Processó de la Mare de Déu Patrimoni Immaterial de la Humanitat, Còrdova també optava pels patis cordovesos al mateix reconeixement, aleshores ja els deia que no tenien res a fer, perquè la processó són moltes coses: molta tradició, molta música, moltes danses... és un conjunt. I per això, es parlava d’Algemesí per un altre tema molt més interessant.

- No tens la sensació que la gent del poble mateix, no és conscient del llegat i la tradició musical d’Algemesí o de la magnitud internacional de Cabanilles?
Sempre és pot fer molt més, tot i que fan un concurs d’orgue des de fa dos anys, que això ja està molt bé. Però mai és suficient, sobretot per tal que la gent conega i es mostre eixa magnitud internacional de Cabanilles o la trajectòria a nivell del seu entorn de músics importants que ha tingut Algemesí.


- Per acabar, Ney Rosauro o Philip Glass?
(Somriu) Ney Rosauro i Philip Glass, cadascú en el seu lloc. El fet d’haver tocat de Ney Rosauro els dos Concerts per a marimba, el Concert per a vibràfon i el seu Concert per a timbals amb l’orquestra...

- Ell et té en el youtube.
Sí, ho sé. La té, segons ell, com la millor versió del seu Concert per a timbals. A mi m’encanta Ney Rosauro, perquè és una música molt transparent, molt fresca, molt actual, és una música que pots escoltar d’ací a 30 anys i continuar agradant-te. Contràriament, Philip Glass és una altra història, significa un canvi de xip de 360 graus.

- El tecnicisme de Ney, ajudat pel fet de ser percussionista, li atorga un plus al llenguatge, no?
Ell és guitarrista. Bé, primer fou guitarrista i després percussionista, però sí ajuda molt en la composició per saber el que estàs escrivint. I tocant. Philip Glass,... és un canvi absolut. El fet d’haver tocat Glass, el Concert Fantasia per a dos timbalers i orquestra fa poc, en desembre a Còrdova, fou una experiència molt positiva. I a la gent, allà a Còrdova que és tan tradicionalista musicalment, els va encantar.

- Visualment és molt espectacular. Veure al davant dos jocs de timbals...
Sí, jo portava set timbals, més els altres cinc i els de l’orquestra... És espectacular, però també has de saber mesurar-te. No et pots sobrepassar. Ni sobreactuar, que sovint es fa. El Philip Glass, tècnicament no té res...

- Per això et deia que Rosauro té eixe rerefons de percussionista.
Clar, és una música bastant transparent, però molt tècnica, amb la que t’equivoques de nota i se n’assabenta tothom. I Philip Glass, el seu concert, és una música en la qual es nota que no és percussionista. Sobretot per la tessitura dels timbals que empra... és un poc...

- De vegades és un poc criminal.
Sí, tens una octava (la, si, do, re, mi, fa, sol, la), i fer això i que sone bé, és complicat. Aleshores, si m’haguera de decidir per Rosauro o Glass... (sospira), Ney Rosauro, perquè és percussionista, té una gran varietat de música,... i el minimalisme de Glass, cal reconèixer que ha aconseguit una gran comunicació entre els timbalers, l’orquestra i el públic. Al públic li encanta.


 
next