‘A l’Ajuntament de València em prohibiren tocar la Muixeranga com a empleat’

Xavier Richartprofessor, investigador i dolçainer
17 octubre 2015 01:00h

Sixto Ferrero / Algemesí

L’home i la dolçaina, com l’ofici de viure, és indivisible. La música tradicional, la sempre sofrida càtedra de música tradicional inexistent i quasi inaconseguible al País Valencià, el paper de la nova administració, la música per a dolçaina, les colles, la Federació i els festivals, de tot el món d’allò tradicional hem parlat amb Xavier Richart.

-On et trobes més còmode amb la música tradicional pel carrer o amb la música acadèmica dalt d’un escenari?
No puc declinar-me, perquè més del 90% és música tradicional del carrer i m’encanta, però pujar dalt d’un escenari i que la gent gaudisca i s’emocione és quelcom que veig cada vegada més. M’agrada fer de tot, perquè cada cosa em comporta una sèrie d’emocions i no m’agradaria separar una cosa de l’altra, diferenciar-ho. Si tocara el violoncel, tal vegada sí.

-No hi ha massa dolçainers que pugen a l’escenari a fer altre tipus de música que no siga tradicional, com per exemple l’espectacle que feu amb Onades.
Sí, però, no puc deixar d’anar a tocar a les processons de la Mare de Déu. Com no m'he d'emocionar tocant muixerangues a destall o les danses populars... m’emocione igual, perquè forme part d’un tot. I de l’altra manera sóc artista. Que també té una emoció concreta. Però, m’encanta eixa dualitat on baixes de l’escenari i la gent aplaudeix d’allò més, et demanen fotos i després m’agrada diluir-me entre dos-cents muixerangues fotent-te colzades. No puc separar-ho. Està dins del meu ADN. Sofriria.

-Hi ha qui diu que una dolçaina no és per a pujar dalt d’un escenari. El seu terreny és el carrer?
Vaig fer amb Cristina Martí i Vicent Giner a l’església de Pedreguer un concert amb música del renaixement i del barroc i amb això no em trobe massa còmode, perquè és per a oboè i la dolçaina no és un instrument de saló, clar és de carrer, però amb composicions actuals i sobretot amb la popular és genial. La resposta del públic és brutal. A l’escenari allò que més tinc en compte són ells, el públic. Però, no m’agrada tocar adaptacions de música clàssica.


Alejandro Blay i Xavier Richart

-I composicions actuals, pensades des de les possibilitats de la dolçaina, amb altres instruments clàssics, encara que estiga fora del seu lloc habitual?
Sí, això és preciós. Ara hi ha prou coses perquè és un instrument nou. El problema és que alguns compositors han visualitzat la dolçaina des del punt de vista tècnic. Vaig fer una fitxa tècnica fa temps per a un concurs de composició amb les dificultats i m’he adonat que si només tenen en compte això no funciona. Sempre està la història idiomàtica. Sempre ha d'haver alguna cosa que nugue, que recorde la música tradicional. Amb Onades fem de vegades Onades en concert, amb dues dolçaines i piano i se’ns va ocórrer fer My Way i això va tindre un èxit increïble. Després de la Muixeranga és la peça que més ens demanen. Com era possible que tinguera aquella acceptació, si no era per a dolçaina, i per què respon el públic així?, perquè és d’un francès, la tessitura li va molt bé i a més alguns intervals recorden algunes tocates originals, ha tingut la funcionalitat que durant dècades, a moltíssimes discoteques era la cançó amb què tancaven. La gent ho sap i ho reconeix i al veure-ho amb la dolçaina, un instrument nostre, crea eixa emoció. Encara que desafine o em xiule la canya em perdonen. Hi ha composicions molt ben fetes i la gent no respon igual.

-Fa deu anys, més o menys, quan apareixen aquests concursos, moltes d’aquestes obres guanyadores subjuguen la dolçaina a eixa fitxa tècnica, donant-li un paper encara de massa carrer, donant-li tota la responsabilitat al piano, deixant la dolçaina molt lligada a l’efecte de carrer, tot i que se suposa que és música de caràcter concertístic, o si més no artístic, es poden destacar coses com les que féu Vilaplana, què destacaries?
Vilaplana és un referent perquè ell nasqué del món de la dolçaina. Però, Ferrer Ferran, Francisco Zacarés... no, vénen del món culte. Zacarés, després de guanyar el primer premi, va llevar la dolçaina, posà altre instrument i la presentà a un altre concurs amb un altre nom, i l’únic que volia era traure tots els defectes de la dolçaina. Això no ho tocarà ningú. Ferrer Ferran, veus en la seua web que després de guanyar el 2n premi amb Aljama ha canviat l’obra i ara és per a saxo. L’altre dia vingué, perquè ho vam gravar  i digué que “és que la dolçaina sona massa forta”. Home, és que açò no és un oboè. No em vaig trobar còmode per fer-los cas, amb unes dinàmiques que no són per a un instrument com la dolçaina, patint per l’afinació... i ho sent per Ferran, però això està mal composat. Giménez Cerezo té tres composicions actuals que són interessants, encara que no són famoses: Impromptu, L’enyorança perduda... però era pura negociació. Vingué a casa i em feia provar girs, melodies, no té cap tema popular, són bones obres. Hi ha també un concert per a 2 dolçaines de Joaquín Gericó, un concert clàssic en tres moviments, més de vint minuts, però, clàssic, clàssic, tothora tònica, dominant i alguna subdominant, amb les seues cadències en cada moviment. Ho vam estrenar i Mare de Déu l’èxit que té això! Com pot ser? La densitat musical és mínima comparat amb Aljama. Vicent Roncero, que fa música supercontemporània, també em diu que fem coses junts, però, si fóra fàcil!, és que és molt difícil això!.

-Això seria ja el boom, el pas que us queda per fer, passar a uns llenguatges contemporanis i transgressors, amb les possibilitats de fer tècniques esteses, involucrar-vos amb l’electroacústica...
Tinc alumnes que ho han fet. Però, ara com ara tot i que això és molt interessant..., el músic de la tradicional allò que té de bo és que és molt tolerant. Només és intransigent amb el folklore, amb els grups de danses. Creuen que fan música tradicional, però fan folklore. Els de la música clàssica també són molt intransigents: estàs desafinat, mira l’afinador, escolta el piano. Sí, però m’estan aplaudint molt. Després amb el jazz, personalment també he fet coses, Dolçaina vent de Llevant per a Ràdio Nou, amb el Ricardo Belda i el Gucharri, ens van pagar i tot!, férem quatre temes de jazz molt fàcil, però, m’encantà.

-Amb el jazz la dolçaina ja ha tingut cert recorregut.
Amb el jazz sí, allò de Vent de Llevant va tindre certa repercussió i El Corte Inglés volgué que férem unes presentacions. Tinc un exalumne, un crack, Josep Alemany amb el Dolç Jazz Tabal Project, que va tindre un punt de curiositat, però després li costa arrancar. Ell ha estudiat també jazz i curra moltíssim per fer les escales i escriu els estàndards. La gent diu, “que curiós, toca això!”, però no acaba de quallar.

-Muntar un grup per voler tocar només això és complicat, però, obrir recursos, plantejar-s’ho i a llarg termini aconseguir un repertori...
A nosaltres el que ens valoren molt és la interpretació. Per exemple, d’una dècada ençà la qualitat tècnica dels dolçainers en la processó de la Mare de Déu ha pujat molt.


Xavier Richart amb la Colla d'Algemesí

-Fa una dècada era quasi impossible deixar passar una colla. Els primers estaven a 442 i els últims a 338...
Això és ara! Abans hi havia diferències d’un quart de to, de mig to. La dolçaina té això. Caram, em passa a mi!, de vegades estàs tocant una melodia i estàs mig to alt, i si no tens una formació... Per a mi allò més important és que ens creguem que som un país que té música tradicional i que tenim una cultura diferenciadora pacíficament, fins i tot de la catalana. Tinc claríssim que la llengua és la mateixa, però la música tradicional no. Tornant al principi, a nivell pedagògic, viure eixa dualitat, jo amb Onades i al carrer, això està molt bé per als alumnes. El meu interès educatiu passa per incidir en què tenim un ball nacional. Creieu-s’ho! Fa uns dies tenia un alumne de la Marina i un altre de Torreblanca. Un deia ball de plaça i l’altra danses de la Marina, però tocant fan la mateixa melodia, i ací a València eixa melodia no la coneixen. És com la llengua, cadascú té les seues cosetes. Cal conèixer-nos i reconèixer-nos, i la música tradicional és vital per això.

-Al carrer què és millor la parella o la colla?
La colla és un fenomen actual i social, exactament igual com les bandes de música. En la música tradicional, la part social és igual d’important com la musical i per això cal donar-li suport. Però, la parella tradicional de dolçaina i tabal és imprescindible. No es pot deixar morir, encara que la música tradicional evolucione. Quan fas muixerangues una parella pot ornamentar, repetir, canviar, allargar, per fer coincidir eixa nota llarga quan el xiquet alce la cameta, però una colla no. Han de fer 'da capo' i com a molt repetir la coda final. Això crea immobilisme. En el Corpus em vaig quedar sol amb Faenes i em digué “xe!, anem a tocar com abans”, ell feia un ritme i jo feia una tocata que s’ajustara a eixe ritme i després improvisava. El dolçainer d’abans improvisava, compte! No com ho fan en el jazz, sinó agafar una melodia i ajuntar-ne després una altra o inventar-se’n una, després hi ha uns mecanismes per coordinar-se amb el tabalet. És més important la funcionalitat que la melodia en concret. A la parella tradicional cal donar-li suport a mort.

-El dolçainer i el tabaleter són aquells que coneixen l’ofici de tocar en cercaviles o també són els qui tenen concepció d’artista?
M’encanta que la gent opine sobre açò. Més que dir si li sembla bé una cosa o una altra, m’encantaria que digueren: “No m’agrada”. El problema ve per la visió del folklore, sobretot els de València ciutat. Les grans urbs tenen eixe problema. Això ho parlava amb el Botifarra, actuant amb Obrint Pas, “és que m’han dit no sé què...”, semblant a això. Amb tota eixa polèmica coincidíem que es creaven a les grans ciutats, als pobles no. Jo m’he criat a Algemesí i ací hi ha hagut una evolució brutal de l’ofici de dolçainer i cal una gran tolerància.

-Ja que nomenes el Botifarra, amb els cantaors això la gent sí que ho accepta. Pots veure el Botifarra entrar a una fira artesanal vestit de llaurador cec i recreant i explicant romanços de cec, i després veure’l dalt d’un escenari amb el mateix repertori, però amb un altre context musical i escènic, fent d’artista, i no hi ha debat. Amb la dolçaina sí.
Joan Blasco, per exemple, va tindre eixe problema. Perquè la transició la va veure des del punt de vista del folklore amb la processó del Corpus de València, el grup Alimara, Salvador Mercado... Salvador Mercado vingué ací a Algemesí i després d’anys discutint-ho, recentment em digué “Xavi, crec que teníeu raó, ens equivocàrem”. En l’estratègia. La visió del folklore està molt bé perquè has de tirar mà d’alguna cosa, però el poble evoluciona, canvia i participa i si negues el poble i fas grups de danses separats del poble no qualla. La concepció d’artista d’escenari està bé, però l’altra vessant és més d’un artesà, un ofici. La gent ho discuteix, però, no estem parlant del mateix. El dolçainer d’abans tenia consciència d’ofici, sobretot perquè tenia una remuneració. Ara es pot fer això i en cert moment donar-li un context més culte, que a més la gent entén quan estàs desafinant molt, perquè ara també hi ha més educació musical.

-En el moment que estàs preocupant-te per afinar, per les articulacions, l’afinació, per la qualitat del so o per assemblar correctament el conjunt de veus això ja té una complexitat artística, que no deixa el substrat artesanal, però són objectius qualitatius d’artista, no?
Sí, però cal ser conscient d’això. A mi m’agrada que l’alumne es forme en tot i després ell decidirà què li agrada més. És artista el 3r clarinet d’una banda o qui ix per primera vegada a la processó amb la colla? Eixe dilema també el tenen en les bandes. S’oposen entre ells. Ara ho estan veient, “es que a Holanda la gent va als concerts de la banda”. Clar, però heu vist una banda holandesa pel carrer, o dels EUA? I ací no saben desfilar.


Xavier Richart al seu estudi

-Després del canvi polític, com es troba ara la música tradicional?
Està en un moment estrany. Tinc la referència dels meus alumnes, al conservatori vénen alumnes de tot el país, de València ciutat pocs, i veus que als pobles van sorgint coses. Els Moros i Cristians és un bon exemple, i això és música tradicional, perquè tenen una funcionalitat. També, el nostre ball nacional, les danses, dansa plana o ball pla, han anat canviant el mecanisme i ho fan més popular quan abans era molt elitista i folklòric. El problema és que els polítics estan a les grans urbs on això no passa, perquè allí només fan folklore i grans espectacles. Aleshores, si no hi ha més sovint música tradicional el poble no ho veu i es creen micronacionalismes dins d’un país. Per exemple Morella. “Eixos no fan el mateix que fem nosaltres, com ens diran el que hem de fer?”, queda eixe fruit de la transició que es féu des del punt de vista del folklore. El folklore és molt d’immobilisme. O dir “això és així perquè tota la vida s’ha fet així”. Quan el que s’hauria de fer és mirar les peculiaritats de cada manifestació i veure'n l’origen, però, directament es crea un rebuig. Estem en bon punt i si els polítics saberen gestionar-ho bé es podria utilitzar per vertebrar el moviment.

-El fet de voler concretar un ball amb un lloc determinat no ha estat una errada en les polítiques culturals i sobretot turístiques, voler vendre una cosa com a genuïna i pròpia només d’un poble concret? Per exemple, el Sexenni de Morella és així i que ningú embrute la nostra tradició o les Festes de la Mare de Déu de la Salut, volem vendre això immaculat.
Que ningú m’ho contamine! Tens raó amb el que dius. A nosaltres ens han donat el reconeixement del Patrimoni Immaterial, però cal il·lustrar la gent. Donem com a certes coses que no les hauríem d’haver donades. A nosaltres no ens han donat eixe títol per mantindre unes melodies, unes passes de danses i uns ritmes concrets, sinó per una sèrie de rituals i funcionalitats que hem aconseguit, però al llarg dels segles hem canviat de balls, melodies, ritmes... El problema ve quan vull tindre un element diferenciador i és al revés, hi ha més elements que ens ajunten a nivell de país que els que ens diferencien. També el folk té el seu perill. Sovint volen trobar eixa melodia ben modal i eixe ritme d’11/8 que no siga el ¾, que està molt bé escorcollar en els nostres compassos d’amalgama o d’atzak que diu Jordi Reig, però no podem rebutjar la resta.

-Què haurien de fer institucions com CulturArts o l’Institut Valencià de la Música per donar resposta a les prioritats de la música tradicional?
La gran prioritat és que existisca un organisme semblant a l’AVL, no sé amb quin nom, però la música tradicional ha d’estar vigilada des de l’administració. No controlada. Ha d’haver una consciència des de la institució i la manera és fer-ho mitjançant un organisme. Posant-ho dins de la Conselleria de Cultura. Això seria un gran pas per tal que la gent identifique que això és important. Després ha de hi haure gent allí vigilant. Ací no pot estar el dolçainer de carrer sinó gent amb una perspectiva, mecanismes, protocols d’investigació i que siguen conscients. Cal eixe organisme que vigile i que aconselle, com fan amb la llengua. I també, sense oblidar-ho, un organisme de consulta. Cal gent com el Jordi Reig, propiciar que es facen tesis, doctorats, que s’investigue.

-I la Fonoteca de materials?
La Fonoteca recollia amb molt bona voluntat i d’agrair. A Vicent Torrent se l’ha de posar en un pedestal per haver fet eixa fase i sobretot recollir la font sonora. Però, ara cal gent que estudie això.

-Proposaries un nou Institut Valencià de la Música on dins hi haguera una secció de música tradicional?
Sí, però amb nom i cognoms. Que apareguera en l’organigrama de la Conselleria de Cultura. I si apareix en més llocs millor, per exemple en ensenyament, això és imprescindible.

-Com valores el boom que ha viscut, i continua vigent, la dolçaina en introduir-se dins de grups de música rock?
Fa trenta anys aparegué un grup que es deia Pantaix que feia el Rock de la cassalla i incorporàrem la dolçaina. Després Miquel Gironès i el Pere Joan, amb Obrint Pas i la Gossa Sorda... em sembla un fenomen impressionant, interessantíssim. Però, com tot, quan puja molt de pressa i no hi ha una base clara i contundent pot caure. Ara està ja plantejant-se, per què un grup que canta en valencià de rock o ska ha de tindre sí o sí una dolçaina? Ells han fet que els xiquets s’il·lusionaren per la dolçaina. Han popularitzat la dolçaina.


-A nivell pedagògic què suposa no poder estudiar, a hores d’ara, un grau superior de música tradicional al País Valencià?
Encara que a hores d’ara el conservatori no està en la universitat, el seu professorat és PDI, personal docent i investigador. Això és imprescindible per a qualsevol especialitat. Cal un lloc on poder investigar. No cal ara per ara un lloc on buscar l’excel·lència en la dolçaina, tot i que està molt bé que hi haja una recerca contínua de noves tècniques d’execució, que es genere nou repertori, però sobretot ens facilitaria poder investigar la música tradicional com a fenomen global diferenciat clarament de la música culta. No oposat. Sinó que té un llenguatge diferent que mereix un estudi.

-Necessiteu cert grau d’academicisme?
Sí, sobretot pel que deia en la vessant investigadora. Després està la vessant econòmica. Ho sent pel senyor Montesinos, però, hi ha molta gent que viu de la dolçaina a nivell docent, en escoles de música i conservatoris professionals, conservatoris privats. Van tindre un problema molt seriós amb la borsa de conselleria que convocaren el curs passat perquè exigiren una titulació que no existia. Per treballar en un conservatori professional cal una titulació superior. On està aquesta titulació superior al País Valencià? És un problema legal. Si vull un professor de matemàtiques, d’on m’ix eixe professor, de l’institut? No, ix de la facultat. És un problema iniciat pels polítics anteriors i els d’ara no el porten a solució. El director actual de l’ISEACV, Manel Garcia, passa del tema. No estem demanant 25.000 professors, estem demanant-ne un.

-L’ISEACV us ha dit que no es pot fer ara per qüestions econòmiques?
Quan ens vam entrevistar amb Manel Garcia va dir que era econòmic i també molt difícil, complicat...

-Com de complicat?
No s’ho creu. No creu en el projecte.

-Complicat és posar un professor i que un grup d’experts et faça un projecte?
Això està fet ja. Jordi Reig i Vicent Llimerà ens encomanà fer un projecte, que fou molt fotut i molt treballat. Jo vaig fer tot l’itinerari, Jordi Reig s’encarregà de les assignatures teòriques i jo les pràctiques. Vaig posar de tot, perquè no volia que fóra per a dolçaina només. Volia que la càtedra de música tradicional fóra per a tots els instruments de la tradicional. I després arribem allí i em diuen que ha de ser a cost zero. Vaig pensar, “vinga  que existisca alguna cosa i ja anirem ampliant”. Proposàrem que es diguera “Instruments de la música tradicional i popular”, que caberen tots els instruments, començaríem amb un únic professor de dolçaina, el tabalet també estaria, però li diríem percussions tradicionals, vam parlar amb diferents professors per tal d’acoblar altres assignatures, perquè sabia que entrar allí suposaria una sèrie de rebutjos, després de quadrar tots els crèdits, desenvolupar totes les competències, ens diu Llimerà que telefonaran en setembre perquè Montesinos es jubilava i tal per posar-ho en marxa. Però, ara hem anat a parlar amb el nou director de l’ISEACV i em diu “aquest projecte està bé, me l’acabe de llegir ara, però te l’emportes a casa i me’l tornes a dur però, que siga més atractiu. I ja veurem si l’any que ve o l’altre o quan es fica”. Eixe fou l’argument del senyor Manel Garcia.

-Ho ha rebutjat perquè era una cosa proposada pel PP?
Exactament. Una altra explicació que se m’ocorre és que el senyor Manel Garcia és un gran ignorant. I no ho dic despectivament, perquè com ell hi ha molta gent. Aquest país ha d’obrir els ulls i veure el que passa al seu voltant. No cal remuntar-nos a mitjans del XX amb Bela Bartok, Kodaly. Xe! A Galícia, a Andalusia amb la guitarra flamenca que no són independentistes.

-A Andalusia ho tingueren fàcil perquè a través del repertori clàssic la guitarra ja estava dins del conservatori.
Clar. Una altra cosa que no m’agradà i vaig tindre una batussa, com vaig posar assignatures per a cost zero, vaig pensar: “improvisació? agafem els de jazz i que ens la facen”. “No, no, no” em va dir. Allò que no entenc és que dins d’un conservatori una de les coses brutals que passen és que està l’orquestra, els del jazz, els de cada instrument, els de música antiga... i no interactuen. Tot el contrari. És el gran error. Volia que els de direcció feren pràctiques amb una colla amb obres de José Rafel Pascual Vilaplana que és un repertori complicadíssim. No hi hagué manera que ho entengueren. El que no volíem ser era un ghetto allí al mig. Ara, en les borses de treball hi ha hagut impugnacions, recursos administratius per tot arreu perquè no sabien, i va ser fruit que els de la legislatura anterior no es van adonar que per fer un professor de conselleria de dolçaina van utilitzar un itinerari i una titulació catalana. Els va caure el món damunt i a més venien eleccions. Que per això les van convocar. I parlant amb Vicent Llimerà, l’anterior director d’ISEACV, una de les coses bones era que era músic i no parlàvem de política del PP, sinó de realitats de conservatoris que és realment allò important quan vas a parlar amb un polític. Amb Manel Garcia no hem pogut parlar de música. I és músic.


Josep Aparicio "Apa"

-El cant d’estil ara està en el grau professional. En què el beneficiaria eixa càtedra de tradicional?
Això fou una absurda maniobra política perquè això no qualla. El projecte inicial es remunta al segle passat. Abans del 2000, Vicent Torrent ja estava intentant a conselleria que feren un centre específic de música tradicional, perquè a banda de tota la cultura, investigació i divulgació, el que volíem era titulació, ara per ara funciona tot amb títols, això era impossible si no és que fóra a un conservatori. Perquè la legislació obligava, i a més li corresponia decidir-ho a Madrid. Aleshores, es posà el grau professional de dolçaina i s’ompliren les classes perquè la gent volia traure-s’ho. Darrere hi havia una realitat. Hi havia una federació, uns caps visibles que érem pioners i una gran demanda, i hui fins i tot hi ha gent que es queda fora perquè no pot entrar. Hi haurà uns 50 dolçainers que hauran acabat els ensenyaments professionals. Però això del cant d’estil, d’atorgar-li el grau professional ho va fer sense tindre en compte el col·lectiu. A més, la dolçaina és un fenomen de tot el país, el cant d’estil és exclusivament de l’Horta, una miqueta d’albades a la Ribera i una altra miqueta a la Safor i a la Costera. A Xàtiva es para. A Sagunt es para. Què ha passat? Ho han posat en un conservatori, han fet un currículum inclús abans de completar les competències de la música tradicional que estàvem fent nosaltres, fan proves i no s’ha presentat cap cantaor. Es va presentar una xica i dos alumnes meus dolçainers.

-El PP ho va vendre com una defensa de les senyes d’identitat.
Però si amb la dolçaina ja tenim un problema amb el llenguatge escrit... no et pots imaginar el que és començar des del zero absolut des del punt de vista de coneixements de música culta.

-La gent del cant d’estil demanava eixa oficialitat?
No. El que passa és que la gent es fa gran i vol alguna cosa que els assegure un reconeixement. Però si nosaltres tenim problemes, ells!? Un cantaor d’estil té un timbre de veu gràcies a unes virtuts innates. Si li ensenyes tècniques vocals, què fem ací? Ells aprenen d’oïda. Sents cantar valencianes, sents l’Apa i té una sèrie de variacions brutals, però tu li ensenyes l’escala major i l’hem cagada. Si no és que tens una formació molt concreta i a partir d’això s’ho mire des de la seua perspectiva, perquè sinó dins del món acadèmic sempre el  rebutjaran. Una altra cosa haguera estat, que després ho rectificaren: el cant valencià, perquè els donaven per tot arreu. El cant valencià sí podria tindre una cosa reglada, però una titulació de grau professional... no em negue a res, però també és una cosa molt peculiar. Ara, dins d’una càtedra de tradicional al superior sí. Manel Garcia (ISEACV) em demanà un informe laboral, “a veure això per a què val?”. Una cosa brutal seria que a banda de tindre una titulació per treballar en els conservatoris professionals o superiors, també poden fer el màster de secundària i fer classes als instituts. Tindre un mestre format en la música, els cants i les danses tradicionals valencianes dins d’un institut integra els seus alumnes en el poble, els fa conscients, del seu poble i la seua comarca, faria que agafaren informació, que investiguen i no es perden les coses. Això fou també un dels principis de la Fonoteca de materials i un programa de fa anys que es deia ‘Música a l’escola’ que encetà Diego Ramón, que després políticament desaparegué,

-Qui o què ha impedit que tot açò no es fera abans?
Els polítics valencians, que no han tingut fins ara la lucidesa de donar-li la importància que fins i tot els haguera donat rèdit electoral si ho hagueren fet bé. En compte d’utilitzar-ho com una cosa positiva ho han fet com a arma llancívola. A Algemesí sona la Muixeranga amb normalitat i tothom s’hi troba bé. Hi havia un regidor d’Unió Valenciana i venia a mostrar-me que tenia la Muixeranga en el mòbil. U d’Unió Valenciana de València m’haguera acaçat a hòsties per tocar la Muixeranga. De fet a l’Ajuntament em prohibiren tocar la Muixeranga com a empleat. No ho entenc, perquè la música tradicional és per a unir, com la llengua, no per a desunir. Si els polítics ho utilitzaren per a unir, quallaria. Ara, si ho utilitzen per dir “jo no sóc catalanista i tal...”. M’han dit “es que eres d’Algemesí i toques la dolçaina, eres catalanista independentista”. Si m’utilitzen per a això no quallarà. També hi ha gent major que ha tocat tota la vida la dolçaina i no ha tingut la formació acadèmica perquè no ha volgut, que també és normal, jo he hagut de fer unes oposicions, em demanaren una titulació superior, vaig haver de fer les proves en una altra especialitat que vaig haver d’inventar, i investigar, demostrar i publicar per mostrar que tinc coneixements. Clar, aquesta gent ha estat tocant i s’ha fet a l’ofici i una petita minoria ha pensat que anant al món acadèmic..., es veuen un poc acomplexats. I apareix un rebot sobre tot allò que implique conservatori. Han pensat que això s’estandarditzaria, no evolucionaria, es fomentarien les colles, es farien noves composicions i que el repertori... Ha passat prou de temps per veure que això no ha passat. Cal fer balanç de les polítiques que funcionen i al revés. Hi ha grupuscles de dolçainers on la dolçaina és un arma de lluita contra el PP, la dreta... i la Muixeranga a tort i a dret. Això no va enlloc. Al meu poble la Muixeranga és una cosa que ens uneix amb els del PP. És un sistema que ens uneix i ens fa sentir part d’una societat.

-Combatre polítiques neoliberals amb la Muixeranga tothora és un poc...
Ja han passat anys per veure que així no hem tret res. Només mal rotllo per a la gent que no som així. Clar, et miren la cara, jo no dic res, però pensen que sóc d’esquerres perquè toque la dolçaina. Doncs bé, potser tenen raó, però home. De fet he tingut alumnes que no ho són, i han vingut a tocar la dolçaina, són de València i parlen castellà i han acabat parlant valencià, descobrint uns valors vistos des d’una altra manera, que no sé si votaran el PP o no, però vénen amb la dolçaina que és un element integrador.

-Acabes parlant una llengua i tocant la dolçaina.
A més no els fa cap mal als madrilenys eixa manera d’identificar-nos com a valencians. Et sents més valencià i integres més això en l’Estat espanyol. Als madrilenys les muñeires no els fan cap mal, no es queixen d’això, ni tampoc del zortzico, de les sardanes, però són elements vertebradors de la societat.


Aplec de dolçainers i tabaleters de Petrer

-Quin paper juga la Federació Valenciana de dolçainers i tabaleters?
Era una necessitat i una evolució ben normal en el moviment associacionista valencià. Ara s’ha fet l’Aplec de Petrer perquè feia 25 anys que es va fer i fou allí on es va promoure fer una associació de dolçainers i no quallava perquè ens perdíem en el nom. Allà també sorgí el tema del conservatori, si sí o si no. Però com van eixir més associacions, sobretot pel tema de facturacions, jo vaig observar que diferents colles ja tenien associació i vaig cridar per reunir-nos. Aleshores La xafigà era la més potent i tenia local a Muro i ens vam reunir allà. El fet de crear-la és de sentit comú, hi ha la federació de bandes, la de pols i pua, federacions d’esports..., és una manera de dir "ací existim aquest col·lectiu."

-Malgrat això, no és una federació que faça pressió en el món econòmic-cultural com altres. No fa paper de lobby.
Clar, però, el món de les colles és una cosa nova. Les bandes vénen d’antuvi, encara que l’associacionisme és relativament nou, però el dolçainer i el tabaleter no. Estem fent ara conferències per tal que la gent se situe on estem. Clar, tampoc estan totes les colles en la federació. Hi ha massa poques colles. Com hi ha poques, sovint no tenen recursos, no fan programes...

-Si volem aconseguir tot el que em dius, la Federació ha de jugar un paper decisiu, on si més no el 90% han d’estar federats i que faça lobby. Cal eixa pressió social, que fan altres federacions amb candidats a presidents i amb posteriors presidents i equips de govern, i no ho fa, pel que em dius, perquè els mateixos dolçainers i tabaleters no creieu en ella.
Exactament. Eixe és el problema. Però, això també és fruit, encara, dels micronacionalismes. No estem convençuts que tenim moltes coses a dir i a fer. De fet allò de l’Aplec es fa per això, per mostrar que existim, que es poden fer coses d’altres maneres... Però com que una colla encara tampoc no està definida instrumentalment..., una banda sí. La colla i l’escola van a llocs junts, però per exemple a Pedreguer o a Algemesí estan separats, cosa incomprensible. La colla d’Algemesí quasi només fa concerts, i quasi res de carrer, aleshores no té públic, perquè estan deslligats. No tenen objectius fixats, sinó que han vist que això és divertit, però la societat encara no els ha ubicat. La colla realment és un model tret dels Moros i Cristians. Ací sí que estan ubicats i definits. La Federació, a poc a poc ha de fer pedagogia, explicant. No obstant això, està creixent i s’ha parlat amb polítics, però és obvi que no podem tindre la força de l'FSMCV.

-Per què desapareix el Concurs de composició per a dolçaina d’Algemesí?
Ho vaig decidir jo. Ara, el de dolçaina i banda fou un fiasco. Es van gastar moltíssims diners. Començaren amb el de percussió i no apareixien obres al principi. Després arran d’aquella obra de Gericó feren el de banda i la decepció fou amb els compositors. Compositors com Francisco Zacarés que guanyà 800.000 pessetes en l’any 1999 i després passà de l’obra i li canvià l’instrument menyspreant la dolçaina absolutament. Ferrer Ferran va fer també paregut, pots veure en la seua web que Aljama ara és per a saxo soprano i no per a dolçaina. Si fas un concurs i els compositors es confonen pensant que en compte de promocionar la dolçaina volen promocionar els compositors i les seus obres, ho sent. Els dolçainers no estem per a promocionar els compositors. Encara que s’ho meresquen, però no estem per a això amb els diners que ens costà. El de percussió funcionà perquè amb La Inestable tocàvem les obres en el lliurament i es creava una expectativa. Aparegué el de piano per fer repertori de cambra, el qual en principi anava bé, però, al final passà el mateix. Els compositors no feien res sinó era per al concurs. Jo estava en el jurat i a més tocava les obres. Les obres que es presentaven eren dures, difícils per al públic i deia que “s’han passat”. Si ens saltem el pas intermedi de buscar l’emoció directa amb el públic..., no aprofita. Jo vull guanyar-me primer el públic, que s’emocione i a poc a poc educant-lo. Si l’Ajuntament d’Algemesí s’ha de gastar milers i milers d’euros en açò... l’escola de dolçaina i tabal necessita recursos, local, mestres, preferisc que se’ls gaste allí. Ara, si la Conselleria de Cultura vol fer-ho sí que em sembla interessant. També em va tranquil·litzar que a Muro, Petrer, han continuat fent-ho i funcionen.

-El recuperaries?
Al poble estaria bé un concurs d’interpretació per a gent novell, de parella tradicional, no de colles, sinó eixe individualisme. Tocant amb tabalet, promocionant molt el tabal com instrument de percussió, però al que caldria donar-li prioritat són unes jornades sobre música tradicional que no s’han fet mai. El Museu de la Festa és ideal per fer-ho i cal debatre això del Patrimoni Immaterial perquè la gent no sap massa bé què és i com funciona, l’església, el poble, l’ajuntament... no saben ben bé això què és i cal un lloc on el poble puga expressar-se, però també que vinga gent de fora per tal que ens diga el que passa fora d’ací. Crear un debat sa i il·lustrat prèviament per un vocabulari, perquè no potser això de “les llauradores es ballen així perquè s’ha fet tota la vida”.


Portada del CD "Envit a vares" Al Tall directe a la plaça Major d'Algemesí

-Caldria recuperar festivals com el Musicat d’Algemesí?
És una llàstima. Fer un Musicat és extremadament difícil.

-Els partits de l’equip de govern ho duien en el programa.
En una legislatura se’l van carregar. I no se’l carregà el PP.

-No fou una decisió del PP?
Se’l carregaren el PSOE i el Bloc. Van canviar el nom i van fer l’errada de portar exclusivament músics valencians. Per això rebia crítiques externes. Incloïa el concurs de composició i ací sí venien dolçainers de l’Aragó, de Navarra..., des del món de la dolçaina sí portàvem músics d’ací com La Xafigà i de fora, però al principi en la vessant folk músics valencians en venien pocs. Vicent Ferragut, que era l’ànima del Musicat, ell tindria les seues raons, teníem molta connexió amb ell, aleshores Vicent Ferragut estava contínuament viatjant per festivals d’altres parts de l’estat buscant gent interessant que foren relativament barats com Carlos Núñez, Kepa Junquera, propostes minoritàries però això omplia la plaça i, a més, creà l’hàbit d’anar a veure quelcom. Això els polítics no hi ha manera que ho entenguen. Ells programen una cosa, van quatre el primer any i ja no ho torna a programar. Els de la tradicional això ho sabem. Quan fas una cosa tres, quatre anys... això és de tota la vida.

-El CD d’Al Tall al Musicat, per a mi un dels millors, no fou un èxit?
Ací vingué l’error. L’errada no fou dur Al Tall, sinó que el regidor de Cultura d’aleshores va decidir que ells portarien el Musicat, però “tu Vicent Ferragut estaràs ací”. Eixes coses no es fan així. El Musicat era Vicent Ferragut. A ell li donaven un pressupost i feia i desfeia amb un control obvi, però allò funcionava. Aquesta gent posaren unes condicions i si no les acceptava, al carrer. Doncs, adéu. Aleshores digueren, “com fins ara no hem portat massa músics valencians i nacionalistes, ara, tots seran nacionalistes”. I Al Tall, que no havia vingut mai al Musicat, el portaren dues vegades quasi seguides. Es van gastar un dineral en Maria del Mar Bonet, una altra volta Al Tall... durà dos, tres anys. Després, cant d’albaes, cant d’estil al museu... i clar, tot el festival fotent-li canya al PP, tota l’estona. Utilitzar això per fer política. A veure, si Vicent Torrent, ell, fa un discurs reivindicatiu de la llengua amb el Tio Canya això és guai, però no pots basar el festival en això. Ha de ser musical. Què passà? Vingué el PP i a cagar tot. ¿Com fomentaran una cosa que estan fotent-me canya, que a totes les actuacions que vaig passe vergonya i me n’he d’anar?. En totes, m’entens. Això no pot ser. Ara, recuperar el Musicat, és quasi impossible.

-Què li queda per fer o què necessita la dolçaina en ple segle XXI?
A diferència dels dolçainers d’abans, que només complien un ofici i eren conscients del seu entorn, hui el dolçainer ha de tindre una formació més gran per a ser conscient del que fa, i gaudir més, però, sobretot ser conscient de la importància que té envers la societat i el seu paper, que no és exclusivament de divertiment o artista, sinó d’una funció vertebradora molt gran. Cal fomentar els centres docents, des de primària fins als conservatoris. Els pobles, també han de saber programar les seues danses, atrevir-se amb els festivals de folk, perquè té èxit. A la gent ara per ara els agrada.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next