Eduard Ferrando / RedactaVeu
– 40 anys d’experiència docent donen una perspectiva molt ampla. Com definiries el concepte d’educació?
Probablement aquestos 40 anys representen l’evolució del concepte d’educació pública en aquest país i he tingut la sort de viure aquesta evolució des de dins. Per a mi sempre ha sigut important la defensa de l’educació pública com a primera opció i subsidiàriament l’educació privada per a aquells que no la volgueren fer servir. Fonamentalment perquè allò públic representa igualtat d’oportunitats per a tota la gent, una formació en idees i aprendre a pensar sense necessitat d’un adoctrinament com, per exemple impartir religió, ja que hem defensat sempre una escola pública de qualitat i laica. En un estat laic la religió hauria d’estar fora del currículum del sistema educatiu. L’escola pública ha de fer lloc a tot el ventall de característiques pròpies de l’educació però no ho hem de confondre amb neutralitat, ja que amb la transferència de coneixements van implícites tota una sèrie de transferències de valors i actituds.
– Ara està molt a l’opinió pública el concepte de llibertat de càtedra…
És precisament això. Significa que el docent en el seu saber científic imparteix allò que creu que està d’acord amb el que s’ha de transmetre. En un centre privat estàs sotmés a un ideari més concret mentre que el públic respon d’entrada a un ideal laic i multicultural que defensa tot allò globalment acceptat.
– Què t’ha aportat l’educació?
Sempre ens ha agradat parlar de procés d’ensenyament aprenentatge que és per definició bidireccional. En tot el procés hem aprés coses dels companys, dels alumnes, de les famílies i de la societat, i tots ells també hauran tingut l’oportunitat d’aprendre coses de nosaltres. Hem intentat transmetre coneixements, valors i actituds a més del saber científic. La transferència és múltiple i bidireccional. Una aportació molt important ha sigut poder conéixer el que és la relació amb les famílies i la d’aquestes amb l’escola. És del tot inherent al concepte que estem tractant.
– La major part de la teua vida professional has estat a la gestió de centres. Darrerament com a director del Lluís Vives. Tot i que ja no exercies com a director sabem que continuaves vinculat al centre. És la Primavera valenciana un dels episodis alhora més tristos i esperançadors dins la teua experiència?
Nosaltres comentem molts cops que hem passat del gris al blau passant pel marró i ara malauradament estem tornant a vore el gris. En educació hem introduït la resolució de conflictes a partir de la mediació i resulta que el nostre esforç es plasma amb una resolució de conflictes autoritarista, que no és el mateix que autoritària. L’autoritat es guanya no s’imposa. En aquell moment tornàrem a una situació autoritarista. Hem anat introduint a l’escola la figura de la policia, eufemísticament forces de seguretat de l’estat, com a aquells que anaven a ajudar a resoldre els nostres problemes i els del carrer. Han fet a les aules campanyes d’educació viària, contra la droga, en l’ús d’artefactes pirotècnics…i en la primavera valenciana aquella imatge de ‘policia amic’ que havíem creat per als nostres alumnes es transforma. Els alumnes passen de ser aprenents crítics a ‘enemics’. La resposta de l’alumnat en aquell moment va ser modèlica i es resumeix en l’eslògan de les manifestacions: ‘Contra la violència, intel·ligència’.
– Cap del servei d’Educació de València a la Conselleria d’Educació amb Joan Romero, potser l’únic acostament seriós a la política en la teua carrera. Què va fallar? Per què vas dimitir?
Ens vam incorporar un equip de persones que érem professionals de l’educació, cosa que en política no estava ben vist. Sempre havien sigut persones vinculades al partit que acceptaven la seua disciplina per la qual cosa es garantia la línia jeràrquica. Estem parlant dels anys 93 al 95 i el gran repte era l’aplicació progresiva de la LOGSE que s’aprova en l’any 90 però s’empantana el calendari d’implantació. Per a mi va suposar una gran experiència recórrer pràcticament totes les comarques del País Valencià i entrar als centres a conéixer la realitat interna amb l’objectiu d’implementar un model educatiu nou que nosaltres ja experimentàvem. Però clar, va fallar com sempre la política. En el 95 guanya el PP i el marc on nosaltres treballàvem canvia radicalment. L’epicentre de la fallida es va muntar sobre un dels materials que utilitzàvem en aquella època: el llibre ‘Per a convéncer’, una paraula important perquè el resultat de convéncer té una projecció molt més àmplia que el de véncer d’on només s’obté una victòria pírrica i efímera. El llibre en qüestió contenia com a exemple de tipologia textual una conversa gravada inclosa en el famós ‘Cas Naseiro’, molt d’actualitat per cert per la imputació de nou de l’extresorer aleshores del PP el Sr Sanchis Perales. Com tots sabeu també apareixia implicat en la conversa l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana el sr Eduardo Zaplana. En una d’aquestes converses que apareixen al llibre es transcrivia literalment una en què apareixia el senyor Zaplana dient: “si jo vinc a la política és per enriquir-me ràpidament, no estaré massa temps en tot açò”. La resolució d’aquell cas tots la sabem i ací no és el lloc per a analitzar-lo, però la dimensió que va prendre no va ser l’adequada. El resultat, un llibre editat per la pròpia conselleria com a material curricular desapareix del mapa, encara que sé de gent que el guarda com un autèntic tresor. Doncs bé, arran de tot això Zaplana demana el cap del director general, en aquells moments Pasqual Masiá i el final podeu imaginar-lo sense cap tipus de dificultat, tot un equip de treball sense cap vinculació política i dedicat a l’exercici de millorar l’educació com a professionals que érem, vam haver de tornar als nostres centres perquè ja no teníem lloc allà.
– Ja fora d’aquestos dos treballs sí que has estat vinculat a moviments cívics. Es poden aconseguir coses des de la lluita de base, des de l’associacionisme?
Sense dubte el treball de base és el més important. De fet és ací on comença l’acció ciutadana i no hem de perdre de vista que tots vivim en una societat. Des de l’acció cívica, sense estar vinculat als partits polítics, es poden aconseguir moltes coses. El que ha passat és que s’ha perdut l’equilibri entre el poder polític i el poder cívic, que en el tardofranquisme representava una força important que s’havia consolidat durant la transició i en eixe context evidentment el poder cívic té les de perdre.
– Un exemple.
A vore, l’any 1983 es promulga la Llei d’Ús del Valencià. En aquell moment nosaltres estàvem treballant a l’Associació Festera de Moros i Cristians de Castelló de la Ribera, on es reuneixen les representacions de les distintes comparses del poble. Des d’aquesta entitat s’organitzaven activitats esportives, representacions teatrals amb textos propis, activitats culturals com concerts de música de tot tipus… Doncs el que vam fer des de l’AFMMCC va ser introduir el valencià a partir de la documentació que es repartia entre el poble i les comparses, (actes, programacions, llibres de festa… ), per a paulatinament aconseguir una normalitat que encara hui després de 30 anys continua activa sense que ningú ho estranye. Honestament he de dir que contra moltíssimes pressions i resistències de molts dels nostres companys que no entenien la relació entre una cosa i l’altra, però que després han anat aprenent sense cap tipus de problema, ja que és una cosa de la qual en són experts usuaris. És a dir, la normalitat d’ús d’una llengua des d’una associació cívica formada per gent del poble, va col·laborar en la integració d’un vehicle de comunicació tan important per a la nostra cultura. No oblidem que nosaltres nasquem abans de la Llei d’Ús i ens vam haver de reeducar perquè ens educaren en castellà.
En tots els pobles del territori valencià hi ha exemples semblants d’aquest tipus i segur que hi ha altres tipus d’entitats com les falles o entitats culturals que ací a Castelló també les ha hagut que han anat fent la seua tasca en favor de tot això.
– Alfons Cucó diu a la introducció del seu llibre Roig i Blau sobre el procés de la transició valenciana que proliferen els testimonis que diuen que la participació ciutadana en fou escassament perceptible. Per què hi ha eixa distància entre els polítics i la societat?
Pel que déiem abans. Quan hi havia un equilibri entre l’acció cívica i l’acció política les coses funcionaven millor perquè hi havia una comunicació que, com sempre, ha de ser bidireccional. Quan el discurs només és unidireccional la classe política s’allunya definitivament del poble mentre que el contacte amb l’acció cívica permetia a la classe política tenir una relació més directa amb els problemes del poble. En aquests moments s’ha produït això, de fet, fins i tot s’ha exagerat perquè cada vegada més, i més en els últims anys, els polítics es tanquen perquè saben que no ho han fet bé, saben que no han contat amb el que el poble demana i per tant tenen por al carrer.
– Però això és un fracàs de la democràcia…
És preocupant. Jo crec sincerament que tenen por al carrer, cosa molt preocupant perquè és tenir por al poble, tenir por a la democràcia. Moltes vegades s’utilitza la paraula democràcia d’una manera sesgada, fins i tot perversa perquè democràcia no és solament preguntar cada quatre anys qui ha de gestionar les coses i no em preguntes res més. No. Des dels moviments cívics sempre hem pensat que ha de ser una democràcia participativa, activa. S’ha de ser ciutadà actiu durant tota la legislatura, jo vull que em pregunten, vull participar… Així, els polítics s’equivoquen perquè si preguntaren al carrer i les decisions foren compartides, cooperatives, col·lectives serien èxit o errades de tots. Ara les errades no són de tots. També es compartirien els èxits però és que malauradament no hi ha massa èxits en aquests moments. Un exemple: per què blindaren si no el congrés als membres del 15M? Per por.
El problema de quasi totes les coses és donar-se a conéixer i per tant la importància en aquest cas dels mitjans de comunicació o millor dit de difusió de la informació és bàsica. Per això hi ha minories que es veuen obligades a tenir estratègies distintes per eixir a la televisió. Per exemple, Joan Baldoví va pensar que anant en bici al congrés cridaria l’atenció dels mitjans i de fet així va ser, o les famoses samarretes de la Mònica Oltra. Així poden tenir davant la carxofa i poden dir allò que pensen. Per això La Veu és important en la vertebració del País Valencià, és a dir, per a fer arribar tot el que passa al nostre país, a cada racó del territori. La Veu està facilitant, com molt bé expliquen Moisès i Xavi a les distintes presentacions, donar la veu a totes aquestes organitzacions, entitats que per elles mateixes no tenien la possibiltat d’eixir en cap mitjà de comunicació i que ara tenen l’oportunitat d’expressar-se mitjançant les diferents opcions que La Veu dóna. Per tant, per una part vertebra país i per l’altra facilita i dóna veu a tots aquells que no la tenen en els mitjans de comunicació estàndard. Però sobretot distribueix una informació important que ens ha de permetre prendre decisions i actuar. És el de sempre, tindre informació quan més global i més àmplia millor. Primer sàpigues com és el plantejament global i després com sempre diem, no cal que esperes que aquesta actuació ho siga. L’actuació global es fa a partir de xicotetes actuacions locals, localitza la lluita i aconseguiràs resultats globals. En eixe context espere que La Veu siga el revulsiu que necessita aquest país per a generar una acció cívica més decidida.
