Sixto Ferrero / Xàtiva

Espere Pep a la font del lleó. Mire a dreta i esquerra mentre el ventijol xativí va fent. —Sixto, em diuen al darrere, aparque allà—. M’adrece al lloc reservat al passeig Jaume I de Xàtiva. —Eixa moto és encara la del documental, tot fent memòria al documental d’Albert Montón, El cant de les arrels. —M’ha eixit bona. I que dure!, perquè és les meues cames. Dins d’una cafeteria raonem, arran d’algunes preguntes i molts riures produïts pel protagonista, li comente anècdotes personals meues, com la del llibre La veu de la memòria d’Antoni Martínez que vaig comprar en una presentació i que tant l’autor com Pep van dedicar al meu fill poc abans de nàixer. Pep és un home del poble, i ningú li fa ni farà baixar la cara. Ho té bastant clar. Tothom el coneix, però, allò que li agradaria és que en un futur algú diga, “això ho cantava Botifarra”, igual com ell diu “aquesta dita o cançó la cantava la tia Milieta”, o “ma güela” o qualsevol de les tantes persones d’on ha tret la cultura popular que l’han convertit en Pep Gimeno Botifarra.

–Què t’han semblat els reconeixements que li estan fent a Raimon?

Crec que era de llei. Ignorar eixa persona… crec que el poble de Xàtiva no el podia ignorar. M’ha semblat molt bé. No vaig poder anar el dia que el van fer Fill Predilecte perquè estava al Palau i l’endemà tenia faena, estava a Tarragona i no vaig poder anar tampoc. Diuen que va preguntar per mi: “i Pepe?” (riu) Pepe està volander (riu). Crec que és de justícia.

-Raimon ja és Fill Predilecte de Xàtiva, algun dia et nomenaran a tu, no?

A mi!? Jo crec que no. No tinc la carrera d’ell. És diferent, perquè Raimon ha fet molt. És una persona que ha lluitat contra la dictadura, el franquisme… a mi?, jo sóc una persona…

-Home, de moment obrires la Fira d’Agost d’enguany.

Home, sí.

-Però, et faria goig?

Clar, no et dic que no. Per a mi seria un plaer. Amb el meu poble… però no. Sí que m’agradaria però crec que no m’ho meresc.

^{Pep Gimeno Botifarra i Ahmed Touzani.}

-Com reaccionares quan el govern del PP et va atorgar l’Alta Distinció Cultural fa dos anys?

Va haver una història forta. Els del GAV van fer moguda. Jo li vaig dir a l’anterior alcalde, Alfonso Rus, que no volia la medalla. I ell em va dir: “tu has de fer cas dels pallassos eixos? Tu has de fer cas d’això”. I li vaig dir que sí, perquè…, i em digué: “Si ho demane és perquè la comissió de govern de tots els partits del poble ho volen”, però jo primerament estava en contra. No ho volia.

-I com és que Rus sí la volia per a tu però no per a Raimon?

Bé, perquè ells tenen “arrancà de matxo parà de rossí” (riu).

-I una volta estàs allí, com ho vius tot allò, amb el mateix reconeixement que li fan a Lo Rat Penat?

Bé. Però jo amb eixa gent no lligue (riu).

-Ja sé que no lligues, però quina sensació vius amb tot envoltat de gent del PP i distingits com aquests al costat?

Un poc desagradable perquè jo no sóc d’eixa ‘camarilla’. Però, la meua dona em va dir, perquè les dones tenen més coneixement que els homes, “no t’ho dóna el PP. T’ho dóna la Generalitat Valenciana que és el poble valencià”, ni més ni menys. Després van dir que si no havia cantat l’Himne… i coses així.

-Però, el cantares?

No (Riu). Per què?, no me’l sé, i a banda que no me’l sé, no el cante. Per això, no em trobava… on sí em vaig trobar barbaritats a gust fou en els Premis Carulla. A Barcelona. Ací sí em vaig trobar a gust perquè hi havia gent de tots els Països Catalans: del Rosselló, de l’Alguer, de València que estava jo i de Mallorca i catalans. La veritat, una cosa bonica a banda que el Saló de Seny de l’Ajuntament de Barcelona, és com Sant Feliu l’església d’ací de Xàtiva, però en xicotet. Preciós i moments molt xulos. Allà sí que m’ho vaig passar bé.

^{Pep Gimeno Botifarra.}

-Com dugueres els atacs que sofrires al voltant de tot allò i els intents de boicotejar-te concerts?

Sí, van posar: “Pep Botifarra, es busca per traïdor a la llengua i catalanista”, (riu) No res. Si fins i tot un d’ells va dir: “Com es poseu amb eixa persona?” No recorde si fou a Alcàsser o Picassent, vaig arribar allí, i el dia d’abans em diuen que havia estat el més nomenat al facebook i tot això, i me n’anava a Juneda (les Garrigues) i els catalans, que sabien de tot això que havia passat, em van telefonar de moltes ràdios preguntant: “Pep com et trobes?”, i els vaig dir: Jo, bé. “Que sàpigues que et donem suport…”, que fort no? que de fora de casa et donen suport i que ací… però bé, eren quatre ninots. Perquè no se’ls pot dir unua altra cosa. Ara també, les noves joventuts del PP, també van posar…, passant d’ells, però com de la merda.

-Però que t’intenten fer boicot a un concert deu ser una vivència dolenta.

No van fer res perquè no s’acostà ningú. Allà hi havia més de dos mil persones i quan vaig arribar vaig veure un policia que venia darrere de mi. Em vaig dir: aquest què vol? I em digué l’alcaldessa que li havia dit que estiguera amb mi. Li vaig dir que no volia ningú al darrere i després l’home se’n va anar.

-Quina classe d’artista et consideres?

Jo no sóc artista. Jo sóc cantaor. Cante, explique,…

-I això no és ser artista?

No. Crec que un artista és Xavi Castillo. Tu veus quin desficaci té dalt de l’escenari?, i després és una persona normal. Al contrari, no ho dic per ofendre, però, pega més en sec. Això és saber fer dos papers. Jo no sé fer dos papers. Jo sóc el mateix dalt i baix de l’escenari. Un artista té una certa cultura, estudia, té una carrera… jo no. No sóc artista. L’altre dia a Massamagrell em va dir una dona: “Això no ho havia vist en la vida!”. Li vaig dir, què li passa?, i em diu: és que al mateix temps que m’has fet riure, m’has fet plorar quan has contat això del vetlatori. Això qui t’ho ha ensenyat?”. No sóc artista, sóc treballador, cantaor de les meues cançons, dels meus ‘uelos’,… Amb les mateixes paraules li ho vaig dir a Antoni Martínez i Albert Montón. Antoni em digué: “Hem de fer un llibre?”, i un llibre de què?, li vaig dir. Tu saps de què farem un llibre, que jo volia fer però no em va fer cas, de nomenar i recollir tots els ‘uelos’. I em diu i a tu no?. A mi que collons, vull nomenar la tia Milieta…, i dir tot el que sé.

-En La veu de la memòria (Martínez, A. 2011) se’n nomenen molts.

Sí, però n’haguera volgut més. I després Albert em digué el mateix: “Farem un documental”. De la meua persona?, si jo em considere una persona normal.

-On creus que rau la clau del teu èxit?

No ho sé, tot i que estic molt content per com va tot però…

-Home, estàs tots els dies dalt de l’escenari i la gent sí et considera artista.

Bé, cantaor sí, perquè m’encanta i és la meua vida. Després dels meus fills, la meua dona, els meus animals i anar a l’horta, de la resta allò que més m’agrada és cantar. Si no cante no sóc ningú. Tinc memòria i puc recordar i dir “que bonic” i tal, però no sóc ningú. Vam estar a Barxeta presentant el documental a ca la tia Miliues, filla de la tia Milieta, i bé, les portes de bat a bat i les persones des de donya Rosario fins a la ‘uela’ Milieta i al tio Moreno, tots… una passada. No m’imaginava jo mai en la vida que al cap de trenta anys eixes persones tingueren de cara a mi… i estic content, igual com que m’ho reconega el meu poble, però ja està, ni més ni menys. Jo no m’imaginava mai que hi hauria 5.000 persones ací, a Xàtiva, a la plaça del Mercat.

-Aleshores, el teu èxit on creus que està?

Potser perquè tot açò va desaparèixer o van fer que desapareguera, bé els polítics o qui fóra, en els anys huitanta, noranta,… ah! I no passa res? Ja no tenim arrels, no tenim res…?, i de cop i volta ix un tarat igual com jo i pega un esclafit. I després les contarelles… Paco Muñoz ho va dir un dia a Picanya, que era la primera vegada que un cantaor pujava el folklore dalt d’un escenari i ho explicava i això era una cosa neutra. A la gent jove també li ha agradat… vaig estar a un Institut de Castelló de la Plana amb joves de 13, 14, 15 anys i fou una passada. Hi havia gent emocionada i un xaval vingué després a donar-me les gràcies.

-No tens certa preocupació que el jovent crega que la cultura popular és el Botifarra dalt de l’escenari, que no coneguen el context, que no passe com la llet i pensen que ve del prestatge del supermercat?

Sí que em preocupa. Mira si no vull que s’oblide que hi ha una casa al costat de l’Hospital Lluís Alcanyís, del segle XVI, eixa casa des que tinc ús de raó la tinc ací (s’assenyala el cap). És la més antiga del terme. Té una data de 1591 en una finestra. He fet un préstec i l’he comprada. Vull fer un museu d’etnologia perquè vull que la gent no s’oblide dels llauradors i la seua cultura, de com criaven els cucs, de com batien, com cantaven. Però no per gaudir-la jo, sinó perquè la gaudisca el meu poble. Tots els pobles. No vull una granja escola. Ni tampoc vull que es cobre. M’han dit que estic boig perquè la casa està en ruïnes. Agustí Ventura, el pare de Feliu Ventura, que és el cronista del poble em va dir que era un sentimental. Eixa casa té història, perquè l’amo el van matar a la Batalla d’Almansa i muntaré amb ell una excursió, l’enunciarem per Internet, i eixirem des de la Font del Lleó fins a la casa, amb esmorzar, i que ens conte tota la història.

^{Pep Gimeno Botifarra.}

-Feliu Ventura diu de tu en el documental Botifarra el cant de les arrels que “eres una fonoteca que camina”, el dia que deixes de cantar, qui recollirà el teu relleu?

Hi ha gent jove. Hi ha un xaval de l’Alcúdia que el vaig invitar a cantar. Jonatan. És Botifarra, però li diuen Llonganisseta (riem). Estava sentint-lo cantar i vaig pensar: és un Botifarra, canta igual que un Botifarra. Eixa gent ho recupera i l’orgull més gran que tinc és que això es quede. Però, no estic jo a soles, hi ha molta més gent. Per a mi, un dels millors del País Valencià és Fermín Pardo. Quan jo estava mamant ell ja estava recuperant. També Sebastià Garrido d’ací de Xàtiva, el que passa és que m’ha tocat a mi.

-Hi ha comarques que en aquest sentit s’han quedat mudes?

Ara estan ressorgint les malaguenyes del sud d’Alacant. I el folklore de les comarques del nord és preciós. A Vila-real està Àlex Torres que també està fent una faena molt bona, igual que a Càlig Pere Gumbau també està fent bon treball.

-La pena és que no ens reconeixem. Els de les comarques centrals no coneixem la cultura del nord…

Ni de les comarques del sud… clar que és una pena.

-Què caldria fer?

Posar la cultura popular a les escoles. I que la gent ho conega. Ací diuen que quan la Mare de Déu ve amb llum vénen miracles, i això no és així. La Mare de Déu ha de ser la d’ací, la que hem de fer. I, com sempre hem passat de tot, perquè els valencians hem sigut uns ‘mesinfot‘. A mi em deien que això no valia per a res, que era cosa dels ‘uelos’. Moltes voltes li marmolava al tio Moreno… si ells alçaren el cap i veieren açò. Mare de Déu!.

>

-Per què la Diputació de València ha col·laborat en l’últim disc A un home que ve del poble, ningú el fa baixar la cara, com ha estat el procés?

Ricard Gallego és d’ací de Xàtiva i ara és l’ajudant del president de la Diputació, de Jorge Rodríguez. Un dia li vaig telefonar perquè teníem una actuació que vam fer fa poc, i li vaig dir: “Ricard, que volia parlar amb tu i tal, sobre el tema de l’actuació”, d’açò ja fa un temps. I em diu: “Com està el disc?”, i li dic: “Bé, a mig fer”. Aleshores em diu: “M’ha dit Jorge que vol ajudar-vos la Diputació”. I li vaig dir: “Doncs mira, és la primera notícia i una notícia bona”. Després van dir els del PP que con su dinero i tal… Aleshores Ricard em digué: “Mira Pepe a tu et convé i a nosaltres també, perquè eres una persona que et coneix molta gent i ens agradaria difondre-ho pels col·legis i tal”. Més tard el presentàrem a la Diputació i vingué Jorge, periodistes, roda de premsa… en la vida ens les hem vistes de tan grosses.

-La Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport ha anunciat una quantitat de diners per ajudar a la promoció de la música en valencià, com creus que s’han de repartir eixos diners?

Per a tots. Per a tots els estils. A mi si no volen donar-me res té igual, jo ja ho tinc.

-Com valores la feina dels grups de danses?

Jo vinc d’ací. Per a mi és meravellós, el que passa és que a la gent jove per ací, no entres, veuen les danses i no entren.

-Hi ha opinions d’experts en cultura tradicional que apunten que mantenen una imatge fixa immòbil del folklore, seguint les pautes o l’herència de la Sección Femenina.

Jo no defense la secció femenina, però gràcies a això es van salvar també moltes coses. Que van militaritzar les coses? D’acord, que anaven tots iguals? També. Per exemple, Carmen Peris, una dona amb qui he fet una amistat bàrbara estava en la secció femenina i un dia em va dir que volia parlar amb mi per contar-me coses. Doncs, sabia de romanços, d’oracions, de dites… Jo vinc de les danses i he vist compondre passades. He conegut el tio Pascual, que era dels més antics d’ací, i la tia Carmen i ells s’inventaven passades. El folklore és així, viu. I pense que això no s’hauria de perdre només pel fet que fóra de la secció femenina, i insistisc no estic d’acord amb coses que no estaven ben fetes, però d’altres sí. Abans el poble cantava i ballava, hui cantes en una empresa i a les dues hores t’han donat la quitança.

-Queden fonts, a banda de tu, d’on extraure fonts sonores, més repertori?

Sí. Aquesta senyora que t’he dit n’és una. Hi ha xirigotes, romanços, cançons de poar, d’espantar pardalets, de xiquets.

>

-Ho tens documentat, t’ho apuntes?

Ací (s’assenyala el cap). Algunes coses sí, altres no. Ara estem digitalitzant. Ramón Martí que és el meu bandúrria i té ditets per a això, està fent-ho i jo li dic de qui és, de la tia Ardilla, del tio Rabut… i d’on és. M’agradaria fer alguna cosa amb cançons de xiquets, que en sé moltes, sense arribar a ser un Paco Muñoz o un Dani Miquel, més voldria jo, però en sé moltes que me les cantava ma ‘uela’.

-Com t’entens amb les bandes?

Les bandes i els músics al País Valencià és allò més gran que tenim. Estàs en festes a un poble i no sents la banda i és com estar a un soterrar. La tia Anita i la tia Paca la d’Alboi em contaven que els músics anaven barat a menjar. Això no ho fa ningun parit només que els músics. Bé, farà cosa de vint-i-cinc anys, era al principi de celebrar el 9 d’Octubre, i el meu amic Julio Juan Garcia em va dir: “Pepe vols que t’arregle el Dotze i U de Canals en banda i ho fem amb la Música Nova?” Ho vam fer, va ser idea d’ell, i sona preciós. En la rondalla és molt bonic, però, amb la banda…, ho férem a Sant Francesc que hui és església però aleshores no ho era i vam fer com si fóra un teatre, aleshores era Pepe merda, hui sóc Pep Botifarra, però ho vam fer i bé, enguany acabem l’any en 100 bandes.

-Has fet música popular nua, a pèl en els primers discs, l’has embolcallat amb metalls amb els Spanish Brass, o de rock amb els Obrint Pas i un cabàs de col·laboracions, ara amb Pau Chàfer amb uns arranjaments eclèctics… què et queda per fer en la música popular?

Estic treballant amb Ahmed Touzani amb qui ja tenim un espectacle muntat. L’altre dia me’l vaig endur a Massamagrell i la gent es va quedar al·lucinada perquè ells canten la Tarara igual que nosaltres, ells en àrab i nosaltres en català. M’agradaria fer alguna cosa amb les cançons de xiquets, amb els romanços,…, tenim molt de repertori, en això som rics. I després altra, aguantar tot açò que ja és prou, fins que aguante la corda, i una volta el Botifarra es faça vell, que seguisquen..

>