El juliol de 1943 Isaac Revah tenia només vuit anys quan va pujar al tren cap a Bergen Belsen. Fins llavors, Revah vivia amb la seva família, jueus d’origen sefardí, a Salònica (Grècia). El tràgic futur que esperava als gairebé quatre-cents jueus grecs amb qui els Revah van compartir el comboi va ser estroncat sis mesos més tard, quan el cònsol espanyol a Grècia, l’aragonés Sebastián Romero Radigales, va aconseguir intercedir a favor seu i traslladar-los de Bergen Belsen a l’Espanya franquista. Però la vida de Revah i la seva família encara donaria voltes per Casablanca i Israel abans d’establir-se finalment a França. Precisament el Dia Internacional en record de les Víctimes de l’Holocaust i de Prevenció de Crims contra la Humanitat conversem amb ell per parlar dels seus orígens i de la seva experiència al camp de Bergen Belsen, però acabem parlant també de la França actual i dels problemes entre Israel i Palestina al Pròxim Orient.
Racó Català.
-La vostra família és d’origen sefardí i, per tant, els vostres antecedents eren de la península ibèrica. Sap de quina zona?
No ho sé. De la família de la meva mare he perdut el rastre perquè tots van ser deportats i van morir als camps. Pel que fa a la família del meu pare, he pogut resseguir la seva història fins al meu besavi, que ja vivia a Salònica, on vaig néixer jo. Cal dir que a Salònica les sinagogues on anàvem tenien el nom de la nostra procedència i la família del pare anava a una coneguda com la ‘Sicília vella’. Així que és possible que després de l’expulsió dels jueus de la península la meva família s’establís a Sicília i després emigrés a Salònica.
-Com era la seva vida a Grècia?
A Salònica hi vaig viure fins al 8 anys, quan vaig ser deportat. Me’n recordo de coses casolanes com quan anàvem a berenar a casa la meva àvia materna, que vivia al costat del mar. Allà ens reuníem amb tota la família, al jardí que tenia davant de casa. Me’n recordo com l’àvia em donava de menjar a la boca, per exemple. També recordo que als 3 o 4 anys vaig anar a una escola italiana de Salònica on em van ensenyar a cordar les sabates.
-A què es dedicaven, els seus pares?
La meva mare treballava amb el seu pare a la seva empresa tèxtil, on feia la comptabilitat i elegia el gènere. Anava sovint a França a comprar teixits. El meu pare, en canvi, treballava amb els seus germans a la seva empresa d’assegurances marítimes.
-Va aprendre a parlar ladino?
No. Els meus pares sí que parlaven en ladino entre ells, però quan es dirigien a mi ho feien en francès i quan estaven fora de casa parlaven en grec. El meu pare també sabia l’italià. Així, doncs, jo he escoltat sempre moltes llengües. Quan, més tard, al batxillerat, vam fer classes de castellà, va ser molt fàcil aprendre’l perquè havia escoltat moltes paraules a casa.
-A vostè el van deportar quan només tenia 8 anys. Com ho va viure?
Com que era un nen no era conscient del que significava aquell viatge. Certament fou estrany pujar a aquell tren perquè no vam tenir temps d’agafar totes les coses que hauríem necessitat en un viatge normal. Recordo que al tren gairebé no vam menjar res i també tinc gravat a la memòria com ens estiràvem al terra del tren per dormir. Recordo també que el 8 d’agost de 1943 érem dins del comboi a Nuremberg i recordo un bombardeig. A mi el soroll de les bombes no m’impressionava però el meu pare es va llençar a sobre meu i de la meva germana. Jo no ho entenia, per mi no passava res d’estrany.
-Què li explicaven els seus pares sobre allò que estava passant?
Crec recordar que no m’explicaven res. Jo, al meu pare, el notava sobretot nerviós quan ja a Bergen Belsen – el camp on ens van confinar – entràvem a la dutxa. Jo estava content perquè ens podíem rentar i l’aigua estava calenta, però ell sempre deia que no ens hi estiguéssim gaire, que sortíssim ben aviat. Jo crec que ell sabia coses del que passava a les dutxes i per això tenia por.
-A Bergen Belsen hi va passar sis mesos. Quins són els seu records d’aquesta experiència?
Tinc records molt vius d’aquells mesos. Recordo que hi havia un home que em feia classes de matemàtiques i un altre que m’explicava la Bíblia. Més enllà de les crides a les sis del matí, dels menjars que no eren menjars i que vivíem en unes condicions pèssimes, intentàvem fer vida normal i estàvem organitzats perquè fos així. Jo tenia amics polacs amb els quals jugava al tren. No ens adonàvem de res, perquè jugar al tren en un camp de concentració és una altra cosa! Recordo també un dia em va caure al terra un bol amb llet i sucre que ens donaven als nens una vegada a la setmana. Jo tenia la sensació de gana permanentment. Però ja no ho considerava una cosa negativa, era normal tenir aquella sensació, era com si sempre tinguessis ganes de vomitar. Aquella sensació d’estar a punt de vomitar la vaig començar a tenir a Bergen Belsen i, molts anys després, quan fa estona que no menjo i tinc gana em tornen les mateixes ganes de vomitar.
-Ara que sap la vertadera dimensió del que va passar als camps, ho veu molt pitjor del que ho va viure?
A vegades penso – encara que no ho dic gaire- que jo, en comparació a altres deportats, no ho vaig passar tant malament i em sento culpable. És veritat que ens van deportar, que vaig passar gana, que tenia por dels gossos dels oficials alemanys que ens bordaven. Però quan penso en el que els va passar als nens de la meva mateixa edat a altres camps, no em sento gens de bé, les seves històries sí que són greus. La meva dona i els meus amics em diuen que no he de pensar així perquè també hauria pogut morir allà i no va passar i això no em fa pitjor persona.
-A vostè i a més de tres centenars de jueus grecs els va salvar el cònsol espanyol a Grècia de l’època, Sebastián Romero Radigales. Per què creu que Radigales va intercedir al vostre favor?
Perquè era un home de bé, no hi trobo cap altra explicació. És veritat que li vam demanar ajuda, però va ser ell qui va decidir fer alguna cosa per nosaltres. Ho va fer amb coratge i intel·ligència perquè va haver de convèncer persones que no volien que Espanya rebés a gairebé 400 jueus. La seva gesta va passar desapercebuda durant molt temps però quan vaig fer 74 anys em vaig decidir a fer alguna cosa per la seva memòria. Vaig començar a treballar perquè l’estat d’Israel concedís a Radigales el títol de Just entre les Nacions, la condecoració que es dóna a persones no jueves per la seva bona conducta moral envers els altres. Vaig treballar 4 anys per aconseguir el títol per a Radigales i ho vaig fer amb el Centre Sefardí de Madrid que no va tenir cap problema en ajudar-me a aconseguir documents oficials que tenia l’Estat del cònsol. Amb tota la feina que vaig fer per Radigales tinc la sensació que he pagat el deute que tenia amb ell.
-Radigales va aconseguir treure’ls del camp de concentració i portar-los a Barcelona. Quina sensació va tenir quan va arribar aquí?
Recordo perfectament quan vam arribar a Portbou i les autoritats em van donar menjar. Feia mesos que no menjava així! I quan vam arribar a Barcelona estava content, em sentia com a casa, la gent ens tractava molt bé i era molt bona amb nosaltres. Aquí m’hi sento molt bé.
-Però, el govern de Franco va enviar-los a Casablanca i d’allà van anar a parar a Israel i més tard va fer cap a França. D’on es sent, Isaac Revah?
Jo a França és on m’he desenvolupat, on he estudiat i treballat i on he tingut els meus fills. Però tot i així a França no m’hi acabo de sentir còmode del tot perquè ara hi ha un important antisemitisme d’origen àrab i d’extrema esquerra, que han reemplaçat el discurs antisemita que ja tenia l’extrema dreta. Penso que és lícit criticar l’estat d’Israel – com fer-ho de qualsevol altre estat- però moltes vegades la crítica és converteix en antisemitisme i això és perillós. Hi ha dos llocs, però, en els quals em sento millor que a França: a Espanya i a Israel.
-Com el va rebre França després de la guerra?
Ens van rebre molt bé. Jo a l’institut havia d’entrar a un curs anterior, però el director va veure que tenia coneixements de matemàtiques, de francès i d’altres matèries i em va posar un curs per sobre del que tocava. I en general, amb la gent, no vam tenir mai cap problema. Tothom sabia que érem jueus, però ningú mai ens va dir res per ser-ho.
-Com valora l’ascens del Front Nacional a França ara?
És preocupant perquè s’està oblidant l’antisemitisme del FN. Ara el seu discurs és antiàrab però no han deixat mai de ser antisemites. És terrible.
-Què pensa d’Israel?
Israel està en guerra perquè els seus estats veïns no volen reconèixer-lo. És una idea absurda perquè Israel no vol invair els països àrabs, cosa que no passa a la inversa. Els palestins haurien d’acceptar que hi hagi un estat àrab, Palestina, i un estat jueu, Israel. La situació és difícil, els palestins viuen en condicions terribles. Haurien d’abandonar la idea d’eliminar els israelians i s’haurien de centrar en conviure amb ells en dos estats reconeguts.
-Vostè hi veu solució, a aquest problema?
La solució passa perquè no hi hagi més Abu Abbas ni més Netanyahus. És a dir, que no hi hagi més extremistes al poder, la pau no pot venir dels extremistes.
-Ja per cloure l’entrevista, creu que en un futur es pot repetir l’extermini que van patir els jueus?
Sí m’ho haguessin preguntat fa 30 anys hagués dit que no. Però a dia d’avui… Amb les coses que passen a Àfrica, per exemple, on assassinen milers i milers de persones – no de la mateixa manera que a nosaltres, és clar, però si amb la mateixa idea d’odi de fons. O el que van fer els turcs amb els armenis. O les declaracions que fa ara Iran, que diu que respecten l’Holocaust perquè va ser bo. No es poden dir coses així. Jo no sóc molt optimista.
-Però té la sensació que hem apres alguna cosa de l’Holocaust?
Sí, crec que hem après moltes coses, en especial a lluitar contra l’extrema dreta. Això és molt important.
