‘Cal fomentar la cultura en l’educació i en els mitjans’

El valler Francesc Burgos és músic i coordinador de LaCasaCalba. Els orígens de la productora se situen en una associació cultural fa 17 anys: Cultura a la Valldigna, “era La CALVA amb ve baixa” indica. Feien activisme cultural sense ànim de lucre: una revista, un programa de ràdio i intentaven dinamitzar culturalment el territori en un context de “desídia institucional”. En 2004 va crear el grup musical Amanida Peiot i va decidir “tirar pel dret” i professionalitzar-se per crear la productora cultural i d’arts escèniques: LaCasaCalba. “Treballem encara des de l’activisme però des d’una perspectiva professional”, afirma Burgos. Editen discos a cantants com Remigi Palmero, als Ovidi Twins, a més gestionen el Teatre del Raval des de fa dues temporades i esdeveniments culturals com ara: la fira musical TROVAM! a Castelló, Hostes, Barcelona Escenari a València, el Pop al Carrer de Tavernes de la Valldigna o el Sona Baixet, entre altres.

Vicent Canet / València

– El manteniment de la cultura popular valenciana i/o en valencià ha tingut suport institucional?

De polítiques culturals en els últims anys no hi ha hagut. No s’han abordat les necessitats de la cultura a partir d’una diagnosi prèvia i l’establiment d’uns objectius i d’una estratègia clara per al sector. Ni a nivell de País Valencià, ni en l’àmbit local. Les administracions haurien de ser facilitadores de la creació de cultura popular: per incentivar a tota aquella gent que està produint-la des d’un àmbit professional o des de l’associacionisme. I això és fonamental, les institucions no han de caure en la temptació de voler apropiar-se la cultura. Ha estat una de les errades clau de les dinàmiques que s’han dut a terme fins ara: han intentat convertir-se en l’únic agent que promou la cultura, i no han esperonat els projectes que tenien al voltant. D’altra banda, s’ha de considerar que la cultura popular és un fenomen més ampli en el qual ha de participar tot el teixit sociocultural que existeix, no s’alimenta només de les activitats que fem els professionals. És per això que s’ha de definir molt bé el paper de cadascun dels actors, que han de saber on estan.

– La cultura en general i les arts escèniques en particular són sectors que tenen dificultats per ser rendibles. Quin és el camí perquè no siga així?

Està complicat, principalment perquè la cultura és més un servei públic que un negoci. De fet, si nosaltres haguérem considerat exclusivament els aspectes empresarials no haguérem reobert el Teatre del Raval de Gandia. Siga com siga, ens agradaria que el teatre sempre estiguera ple i que això fera possible una cultura popular plenament autònoma i independent. Però això no passarà si les institucions se centren només en fer grans festivals i no en donar suport a la cultura de base, que és l’arrel des d’on després brollen molts i molts projectes. Cal una regulació específica del sector de la cultura i el foment del seu consum en l’educació i en els mitjans de comunicació.

Darrerament pense que no hem sabut aprofitar els quaranta anys de democràcia per desenvolupar una massa crítica àmplia que fos sensible a l’art i la cultura. Durant els primers anys de democràcia quan els partits progressistes van arribar al poder, van ocupar càrrecs molts dels que havien estat líders dels moviments socials. Això va fer que tots els agents que havien lluitat pel canvi polític -associacions de veïns, entitats cíviques, sindicats, etc.- passaren per un moment de desmobilització i això ha tingut unes conseqüències catastròfiques. Les institucions, els poders polítics, van absorbir i debilitar el moviment ciutadà. Com que ja estaven “els nostres” governants ja no calia resistir a les trinxeres.

I després hi va haver moments en què tindre un carnet polític o un altre era determinant a l’hora de rebre o no l’impuls de les administracions. I tot això es pot tornar a repetir si no hi ha un canvi de paradigma real.

– Com es fa encaixar la necessitat d’impuls públic per a fer rendible el sector amb l’autonomia que reivindiques per a la cultura popular?

És complex l’encaix, però entenem que els nous governants són gent oberta i gent d’esquerres que hauria de fomentar la participació des de la base. Això s’ha de fer de la forma el més oberta i objectiva possible. El que no necessitem és que es substituïsquen unes “capelletes”, en funció dels carnets polítics, per unes per altres. Necessitem una sèrie de procediments públics oberts perquè tots els que estem en el sector puguem optar d’una manera igualitària i transparent al suport institucional. En tot cas, les qüestions de rendibilitat econòmica són més cosa d’altres sectors que del nostre. Conec a poca gent que vulga fer-se ric amb la cultura. Una altra cosa és el món de l’espectacle de cinc estreles o alguns casos esporàdics d’artistes famosos que s’han fet rics. Però açò és més bé una excepció que la norma. En som molts i molts més els qui lluitem per una vida digna, que el nostre treball siga valorat i respectat, com a treballadors de la cultura. Per cert, per què quasi ningú posa en dubte els milions d’euros amb què se subvenciona la Ford d’Almussafes? Per posar un exemple. Crec que aquest sí que és un negoci ben lucratiu.

– En el àmbit de la cultura, s’ha notat el canvi polític?

Necessitem canvis radicals i els esperem. L’arribada al poder de les esquerres hauria de suposar la potenciació del teixit associatiu i sociocultural alternatiu que existeix actualment i la creació de nous circuits estables. A més, cal promoure també la participació de la societat. Per això, esperem que es definisca aviat una política i una estratègia clara en l’àmbit cultural en el País Valencià, que ha de ser una política consensuada amb els diferents àmbits de la cultura: els professionals, les associacions i la ciutadania en genera. Sí que és veritat que el canvi està anant més lent del que pensàvem. Però ens consta que estan treballant pel bon camí. De fet, ja hem participat de diverses reunions de treball per tal de desenvolupar un pla estratègic cultural valencià.

– Per què creus que la cultura necessita una regulació específica com a sector econòmic?

Insistisc que no es pot tractar la cultura com una activitat econòmica a l’ús. Amb l’espectacle i l’oci es pot fer més negoci però l’art és molt més complex de fer-lo rendible. Pocs poden viure d’això com a única font d’ingressos i molts han de tindre treballs paral·lels: molts músics són mestres per exemple. Una regulació especial ajudaria al fet que tots els sectors de les arts pogueren donar-se més a sovint d’alta, cotitzar, generar drets i protecció. El règim d’artistes és més car que el règim general. A banda, tenim un tipus de treball que és continu però que a nivell d’ingressos és puntual i eixa particularitat s’hauria de reconéixer. No estem parlant de qüestions etèries i hi ha exemples com el francés en què una part dels diners que declaren els artistes van a un pot comú que fan possibles subsidis -si has fet un mínim d’actuacions- en les temporades que no hi ha tanta feina.

A altres països existeix la figura del treballador cultural com a Cuba. Ací no hi ha regulació específica i o bé triomfes (que és com guanyar la loteria) o et menges els mocs. Els que treballem des de la base, que som la majoria dels artistes, no volem triomfar, només volem tindre una faena digna i poder viure d’això. Que hem de fer moltes més coses que no només d’artista? Sí, hi ha moltes renúncies que estem fent i podem assumir. Això de l’artista pur ja no existeix i s’ha de tindre iniciativa i “inventar-te la faena” promovent projectes i no estar quiets, però necessitem que hi haja una regulació especial.

– El finançament privat a partir del mecenatge d’empreses seria una via per fer més rendible el sector? O opteu pel finançament ciutadà a partir de projectes de micromecenatge?

Necessitem una llei de mecenatge clara que facilite que les empreses puguen invertir en cultura. No és cap novetat, en altres països ja existeix de fa molts anys. Es tracta d’afavorir el mecenatge privat d’empreses que volen donar diners per fer la cultura i que han de tenir, evidentment, uns avantatges fiscals. És una qüestió molt bàsica que si funcionara com cal podria estar compensant la disminució de recursos públics destinats a la cultura que hi ha actualment. El micromecenatge era una opció per sumar ingressos que vam fer servir, per exemple, amb el Teatre del Raval, però sembla que se’l volen carregar perquè s’ha carregat d’impostos.

– Has parlat també de la necessitat de promoure la cultura.

Les polítiques institucionals han de preveure com fer arribar la cultura al poble i ací tenen un paper fonamental els mitjans pel que fa a la visibilització de la nostra feina i en això que hi haja més demanda cultural. No hi ha hagut a l’àmbit audiovisual públic valencià un espai que apropara la cultura i l’art local als valencians, era i és una gran carència. Això ha de ser paral·lel al foment del consum cultural des de l’educació i per a les noves generacions. L’objectiu del Teatre del Raval és aquest: apropar al teatre i la música a les noves generacions per a despertar consciències i l’estima per les arts escèniques, però clar nosaltres som una formigueta. Necessitem que hi haja més projectes culturals arreu del territori per a teixir una xarxa cultural alternativa.

Tot i això, l’artista també ha de fer autocrítica perquè segurament no ho estem fent tant bé com cal perquè no estem connectant amb el poble, tot i les importants carències en polítiques culturals que abans he esmentat.

– Ha patit la cultura en valencià un major abandonament per part de les institucions?

Evidentment no hi ha hagut un suport institucional directe, però sí que hi ha hagut unes xarxes de difusió i de públics, una sèrie de vies que ens han afavorit més que perjudicat. Es diu que la cultura en valencià està menyspreada i maltractada però les empreses que hi treballem, no totes però sí una majoria, hem tingut més feina que altres productores que treballen amb artistes valencians que canten en altres llengües. I això és així perquè, com he dit, ja existia una xarxa que potenciava la difusió i un públic, així que en aquest sentit desmitifique aquesta afirmació, si ho comparem amb la resta llengües musicals.

– Quin paper ha tingut la Llei d’ús del valencià o l’Escola Valenciana?

Un dels fomentadors de la cultura en valencià ha estat l’Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i l’ensenyament en valencià. Hi ha hagut molts buits i carències però és evident que les que he citat han estat plataformes impulsores de la dignificació de la nostra llengua, junt amb altres iniciatives més locals. Gràcies a això la gent ja no equiparara l’ús del valencià a una llengua només de carrer o de família, i la valora per a altres usos. Tenim una generació que sap llegir i escriure en la nostra llengua i que no té prejudicis a l’hora d’escoltar musica en valencià com en anglès o en castellà. Ara, a més, s’està produint un nou fenomen que és que gent castellanoparlant s’apropa de forma natural a tota la cultura feta en valencià. Això fa 10 o 15 anys no era possible de forma tan generalitzada com ara.

En l’actualitat, hi ha una oferta més diversa de cultura en valencià. És una cosa natural i normal. A més, hi ha hagut empreses que han sabut aprofitar el filó que va suposar la consolidació d’Obrint Pas pel que fa la ruptura i creació de mercat. Però clar, Obrint Pas i els grups que han sorgit després han estat molt lligats a determinats moviments polítics i socials. S’ha creat un mercat a base de la repetició, una tècnica que utilitzen les grans corporacions i que en el cas de la música en valencià, més intencionadament o menys, també s’ha dut a terme. A nosaltres sincerament no ens agrada. No treballem d’aquesta manera. Mai ens han agradat los 40 Principales, per posar un exemple radiofònic de la mateixa estratègia.

– Quina és la vostra aposta pel Teatre del Raval dos anys després de la seua recuperació?

Bé, ara estem començant la segona temporada, tot i que sí efectivament duem treballant en el projecte des de fa dos anys. Volíem recuperar un espai emblemàtic de les comarques centrals valencianes. És un símbol i és el moment de tornar a recuperar espais, amb tota aquesta crisi i la mala gestió dels governs. Fou un toc d’advertència que volia ser també un motiu d’alegria i un motiu de posar de relleu que la utopia és encara un objectiu a seguir, un revulsiu per a l’apatia social i cultural i institucional.

No som superherois, ni salvadors de la cultura, però sí que intentem aportar el nostre granet de sorra. Tot això sí que pensem que el nostre esforç i dedicació no arribarà a bon port si ens quedem sols. Com hem comentat abans, ens calen més projectes en aquest àmbit arreu del País.

Per sort l’acollida per part de les escoles de la reobertura del Teatre del Raval està sent bona, estem reactivant la xarxa a poc a poc. Però ara mateix no és un projecte viable econòmicament. De fet hem tancat l’any amb moltes pèrdues i sous de misèria. Per això demanem a les administracions que ens donen més suport. Es tracta d’un espai cultural amb una clara vocació pública, que treballa pel bé comú des de l’àmbit socioeducatiu i a més a més es té una programació en obert equiparable a la d’un centre radicat a València o Barcelona. Consulteu la programació i ho comprovareu. Si tot açò ho fem des de la precarietat, imagineu-vos si tinguérem més finançament.

2

Estem treballant també qüestions socials i ambientals. Hem incorporat a xiquets autistes a un curs per aprendre música que alhora serveix de musicoteràpia i integra la diversitat humana en compte de fer guetos. Hem treballat amb l’Ajuntament de Gandia accions de sensibilització durant la setmana de mobilitat sostenible o pel dia de l’arbre amb propostes innovadores de caire artístic. Estem impulsant formació i cursos per a artistes i músics: amb residències i simpòsiums, etc. Volem que siga un espai cultural on passen moltes coses. Ja no es poden repetir les dinàmiques del teatre convencional, ni les del teatre de capital de província, perquè el públic actual està molt reduït i acotat. Tot i que, per altra banda, també és divers. És per això que continuem la recerca de molts públics diferents amb una perspectiva supracomarcal.

A nivell general, LaCasaCalba com a projecte estem en eixa filosofia de recerca de nous espais, de noves fórmules i tot allò no establert: discos, concerts i festivals. La nostra intenció ha estat sempre la d’apropar les arts a la societat en general i no només als més conscienciats.

– M’estàs fent un plantejament polític de la cultura, si entenem la política com a un espai de transformació social.

És curiós perquè hi ha gent que pensa que no tenim un plantejament polític, però pensem que el fet de reobrir un teatre és un acte polític clar. I la cultura compromesa una forma de vida i una ferramenta per al canvi social. Ara bé, s’ha de passar a l’acció, no ens calen més revolucionaris de paraula.