De palmeres, salines i la revolució mundial de CRISPR… i les seues patents
Paola Marco Casanova / Londres / Alacant
El passat 14 de gener la prestigiosa revista científica Cell publicava un article molt interessant sobre els orígens de CRISPR, l’aplicació que està revolucionant les biodisciplines i de la qual els lectors d’aquest espai ja n’han sentit parlar. L’article a Cell ha tingut una repercussió mediàtica enorme, no sols per com d’estesa i exitosa és ja la tècnica CRISPR per a l’edició de genomes de cèl·lules de mamífer, sinó també per afers no exclusivament científics. L’autor del susdit article, el professor Eric Lander, cofundador de l’Institut Broad de la Universitat de Harvard i del Massachussets Institute of Technology (MIT), obvià els seus clars conflictes d’interessos en la història que contava, i certs protagonistes de la mateixa s’han considerat menystinguts.
Les doctores Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier publicaren per primera vegada l’aplicació de CRISPR com a eina per a editar genomes el 2012. Poc després, el laboratori del Dr. Zhang a l’MIT, la institució científica fundada per Lander, publicà el primer article on CRISPR s’utilitzava com a eina per editar el genoma humà. Tot i que les dues primeres tramitaren la patent sobre el sistema abans, Zhang la va tramitar més tard però sota un procés express. Des d’aleshores tots tres i el grup del Dr. George Church, junt amb moltíssims grups arreu del món, han fet avanços clau en l’optimització de la tècnica CRISPR. Com ja us podreu imaginar donada la importància de la tècnica i els profits econòmics generables, ha sorgit una guerra de patents entre la presentada per les primeres i la feta pel MIT.
Però vosaltres direu, quina relació té tota aquesta història de patents amb palmeres i salines? Doncs ací bé el punt indubtable en què tothom està d’acord, i és que el pioner de la revolució CRISPR és l’il·licità Francis Mojica. El Dr. Mojica és professor titular del Departament de Fisiologia, Genètica i Microbiologia a la Universitat d’Alacant (UA). Sí, sí, llegiu bé. La persona que va obrir el camp d’estudi de CRISPR és de ben a prop, de collita pròpia, vaja. I ha tingut el detall de compartir uns minuts de conversa amb mi i fer sabedors tots els lectors (i lectores, que ara cal ser políticament correcta –i correcte?-) de La Veu del País Valencià d’aquesta història preciosa sobre com la ciència bàsica és útil i no saps mai on es podrà aplicar.
– Francis, com va ser la troballa de CRISPR, pots contar-nos la teua trajectòria?
Fa vora 25 anys, quan era estudiant de doctorat (al laboratori del Prof. Rodríguez Valera a la UA), buscava elements de DNA que permeteren certs arqueus (un tipus de bacteris) aïllats a les salines de Santa Pola viure en condicions de concentracions extremes de sal. Curiosament, vam observar unes seqüències repetides de DNA que a més estaven regularment espaiades. Després vam trobar que ja s’havien descrit prèviament en altres procarionts com els bacteris Escherichia coli (molt utilitzat als laboratoris) i Mycobacterium tuberculosis, però no se’n sabia res d’elles. Començàrem a treballar en conèixer quina era la funció d’aquelles seqüències, provant totes aquelles hipòtesis que se’ns ocorregueren. Les nostres primeres anàlisis ja apuntaven que no es tractava d’elements purament estructurals sinó que es transcrivien (la seqüència de DNA que codifiquen és copiada a RNA) i que inclús podien ser importants per a la transmissió de la informació genètica del bacteri…
– Però als anys 90, resultava fàcil seqüenciar genomes?
No, fins al 1995 no s’obtingué un genoma bacterià complet. Aleshores hi havia molt poques dades de seqüències. Al laboratori del professor Rodríguez Valera vam ser pioners en seqüenciar genomes bacterians en la UA. Aconseguir una lectura neta de 100 parelles de bases de DNA era per a celebrar-ho! [lectures molt curtes si considerem que els genomes bacterians poden tindre una grandària de diversos milions de parells de bases].
Sobre l’any 2000 començàrem a analitzar un nombre significant de seqüències genòmiques bacterianes dipositades a bases de dades internacionals i vam comprovar que les seqüències espaiades i repetitives [que més tard Francis denominaria CRISPR] eren presents a molts microorganismes.
“Els bacteris adquirien els espaiadors d’aquells virus
i així desenvolupaven resistència a ells”
– I quin fou el següent pas?
Doncs vam veure que les seqüències de DNA espaiadores de les CRISPR eren d’origen forà, provenien d’invasors (de virus, majoritàriament). Mirant la bibliografia vam poder constatar que mai no s’havia pogut identificar una infecció eficaç d’eixos virus en bacteris que tingueren un sistema CRISPR amb elements espaiadors homòlegs a la seqüència d’eixos elements invasors. Tot allò ens aplegà a proposar que CRISPR era un sistema immune. Es tractava d’una immunitat adquirida: els bacteris adquirien els espaiadors d’aquells virus i així desenvolupaven resistència a ells. Nosaltres ho proposàrem, però no arribàrem a demostrar-ho experimentalment perquè treballàvem amb un bacteri on el sistema CRISPR està reprimit i les nostres dades no eren prou robustes. Ho publicàrem el 2005 i el 2007 un altre grup demostrà empíricament que era cert, allò era un sistema immunològic de bacteris.
– Tot i la importància del sistema que revelaven, van tenir molts problemes per publicar l’article en 2005, veritat?
I tant! Passaren quasi dos anys des que l’enviàrem a revistes científiques fins que el van acceptar. I vam haver de suavitzar les nostres afirmacions per tal que no sonara pretensiós.
– Creu que pertànyer a la UA i no a una institució científica de més renom internacional va ser determinant per a aquesta dilatació en el procés?
Vull pensar que no [riu], però els científics que jutgen els nostres treballs també són persones i supose que inclús inconscientment no es rep igual un article de la UA, d’un grup relativament desconegut, que un d’un altre més gran en una institució més coneguda.
– Ha tingut mai problemes de finançament?
Algun, sí. Quan s’ intenta investigar alguna cosa però no està demostrat que allò siga important per a res… Pensa que durant molts anys el que jo estudiava eren “seqüències de DNA en bacteris” i tractar de vendre això com a útil és molt difícil. Però som tossuts [riu].
– És a dir, tornem a la vella dicotomia de la ciència bàsica i aplicada…
Ja ho crec. És cert però que amb el programa espanyol de projectes Explora s’obrin les portes a aquests tipus d’experiments bojos o arriscats. Ja saps, sempre se’ns demana que el projecte tinga garanties d’èxit però el programa Explora és una excepció.
“El meu laboratori segueix sent molt menut,
sols tinc dues persones.
Jo no puc fer experiments perquè
tinc moltes tasques docents i administratives”
Et podria dir que sí, però et mentiria. Nosaltres som microbiòlegs i ens preocupem dels bacteris. Així ho venia jo, que deia que allò tenia un potencial biotecnològic molt gran per generar bacteris resistents a virus. Però mai vaig pensar que es poguera utilitzar com una tècnica d’edició genètica i funcionara tan bé inclús en cèl·lules tan distants com les humanes.
– Des que el seu nom ha sonat més com el vertader pioner de CRISPR, ha obtingut més finançament per a projectes o ampliar el seu laboratori?
El laboratori segueix sent molt menut, sols tinc dues persones: un tècnic i un contractat doctor que ha de fer moltes hores de docència. I jo no puc fer experiments perquè tinc moltes tasques docents i administratives. I tinc dos col·laboradors sènior que m’ajuden. Però l’assumpte del finançament ha canviat bastant. M’han donat els projectes en les darreres dues convocatòries. Has de tenir en compte que no és el mateix treballar en un camp que no saps si tindrà una aplicació futura, que ara que està clar que CRISPR té un gran potencial.
– I quins són els seus plans de recerca?
Doncs seguir treballant en CRISPR, saber com funciona eixa adquisició dels espaiadors provinents d’invasors.
– Té vostè plans de col·laboració amb la indústria per explotar l’aplicabilitat de la part microbiològica de CRISPR?
Tenim una patent per a detectar espaiadors. De moment no hi ha cap empresa interessada però pot ser en el futur sorgisquen noves aplicacions d’aquesta eina.
“Aprofite cada oportunitat als mitjans per demanar més recursosper a la ciència bàsica.
Ciència aplicada sense ciència bàsica? No sé com!”
– CRISPR és un exemple preciós de com la recerca bàsica pot revolucionar un camp tan distant com l’edició genètica. Què en pensa de la inversió en ciència bàsica?
Aprofite cada oportunitat als mitjans per demanar més recursos per a la ciència bàsica. És més, ciència aplicada sense ciència bàsica? No sé com! Molta gent em pregunta per què no em dedique a les aplicacions de CRISPR. Però és que cadascú ha de treballar on se sent més a gust i on pot aportar quelcom, hem de ser conscients de les nostres limitacions i els nostres coneixements. Alguns tenim una mentalitat més enfocada a coneixements bàsics.
– Supose que tampoc es pot competir amb eixos laboratoris que estan portant a terme les aplicacions de CRISPR…
Em fa una enveja veure com Jennifer [Doudna] i Emmanuele [Charpentier] tenen laboratoris amb 20 o 30 persones…
– Creu que les institucions valencianes i espanyoles li han donat suficient suport?
Sí, sempre que he demanat algun projecte a la Generalitat Valenciana, quan encara es podien demanar per a grups com el meu, me l’han donat.
– Però se l’ha reconegut com cal? El darrer premi Princesa d’Astúries es guardonà a Jennifer Doudna i Emmanuele Charpentier però no a vostè.
Estava al despatx i un col·laborador entrà i em digué: Francis, que li han donat el premi Princesa d’Astúries a CRISPR! Això per a mi fou tremend. Vaig pensar: en el meu propi país estan reconeixent-ho! Per a mi eixe guardó fou un reconeixement al sistema CRISPR i a tots els que hem estat treballant en això durant anys. Però els l’atorgaren a elles pel desenvolupament de la tècnica, per eixe punt d’inflexió de passar de ser un sistema immune bacterià a una eina d’edició de genomes.
“No m’esperava aquest reconeixement totalment altruista
per part d’un investigador d’un camp totalment aliè,
per part dels usuaris”
Jo he llegit l’article i m’he centrat en la part que parla de mi, ha sigut al·lucinant. No m’he detingut tant en la part posterior. En principi no vaig veure cap intenció d’afavorir a uns o altres, potser sóc molt innocent. Evidentment, sempre es corre el risc que una persona que està sota un conflicte d’interés, inclús inconscientment el pot portar a afavorir una persona respecte a altres. O pot ser molt premeditat, no ho sé. Jo no ho veig, sincerament. Amb mi contactà per contrastar informació l’any passat. Les dues autores abans esmentades s’han queixat que la informació no estigué degudament contrastada. Jo vaig llegir l’article i em posava pels núvols.
– És cert, va ser genial. Al meu laboratori la gent reconeixia que el descobridor de CRISPR era de la regió d’Alacant que vam visitar per motius de feina fa un parell d’anys. Va ser molt ben rebut aquest article de perspectiva perquè conta els orígens d’una tècnica que a hores d’ara molts científics utilitzem al laboratori.
Ara done molts seminaris i la majoria no són en centres de microbiologia sinó en instituts de recerca on s’utilitza la tècnica perquè els investigadors estan interessats en saber d’on sorgeix. Açò a mi em sorprèn.
– Però no creu que és part de la curiositat del científic?
Efectivament. Em sorprenia fins a cert punt perquè fins al 2012 tothom que treballava amb CRISPR citava els meus articles. Però a partir del moment en què es publicà l’aplicació de la tècnica per a edició genòmica vaig patir un gran desànim perquè ja ningú ho recordava… Vaig entendre que l’interès principal era la tècnica en si, no el sistema. Però fa poc més d’un any, Lluís Montoliu, un investigador del CNB a Madrid i usuari de la tècnica, formava part del panell avaluador del meu projecte de recerca. Quan vaig contar la història, Montoliu es va quedar bocabadat i va transmetre a la Societat Espanyola de Transgènics que CRISPR sorgí a Espanya. No m’esperava aquest reconeixement totalment altruista per part d’un investigador d’un camp totalment aliè, per part dels usuaris.
Sembla ‘vox populi’ que CRISPR donarà algun premi Nobel.
El que ha sorprès és que no l’haja rebut enguany. Deuen haver candidats per rebre el Nobel per CRISPR, segur. Qui? Això és ja especulatiu.
Però estaria vostè en eixa quiniela?
Tant de bo ho estiguera. Dependrà d’aquells que nominem. Valoraran CRISPR solament com una tècnica que podria curar malalties? O també el seu desenvolupament? Aleshores potser… però això depèn de criteris purament humans.
Aleshores m’haurà de prometre que si vostè és un d’eixos guardonats Nobel podré fer-li una nova entrevista.
I tant, jo crec que no li dic no a ningú. Inclús ara que estic un poc atabalat amb entrevistes…
Però agraeix aquesta “fama” guanyada a base del seu esforç?
Clar que sí. Estic eufòric. Se m’han assecat els ulls plorant de l’emoció. Imagina’t!
