‘Agustín Alaman renuncià a Madrid a molts diners i ser il·lustre per fer país’

Sixto Ferrero / Algemesí

Des d’un punt de vista científic hem estat capaços de reconstruir, recuperar i (re)conèixer el nostre passat musical. Fins i tot el més llunyà i afortunadament el més àgraf i manipulable, com el de la tradició. Paradoxalment, i no és gens estrany, el nostre convuls segle XX és a hores d’ara un forat obscur. En arribar a Salvador Giner i posterior davant l’hegemonia de la sarsuela i el género chico sembla que el nostre país ajupí el cap i va quedar diluït. D’alguna manera aquest segle XX ha esta d’un consum i acceptació de producció forana, recolzada en la força i gràcia de la sarsuela per difuminar-nos també a través de la música. Si hi ha un missatge cap al poble perquè accepte la seua condició de provincià i pertinença a Castella, la sarsuela i els derivats serà la seua música, de tall genuí castellà, accessible, graciosa, divertida i feta per valencians fet que li dóna encara més força i acceptació. Per això, i per la raresa del personatge, que n’estic segur no fou l’únic que durant el segle XX tingué un postulat que podríem definir com a nacionalista, si més no una mena de promotor cultural amb visió centrada al seu territori: el País Valencià, crec que cal fer-nos justícia i recuperar amb celeritat la nostra producció artística i els nostres creadors més propers, en el temps però, també en les formes. En un aspecte purament musical, l’actual gust i tendència creativa així com la dificultat per trobar creadors que intenten erigir-se entre el maremàgnum des del seu país, és a dir fer amb vàlua des de casa, és conseqüència d’una manca de referents propers. Com que Agustín Alaman és mort, però comptem amb el seu fill Agustín Alaman Picazo qui també és músic i estudiós del mestre Alaman, hem dut a terme aquesta conversa, on a grans trets hem intentat recuperar un referent del XX.

-Per què està escrivint vostè una biografia d’Agustín Alaman Rodrigo?
És un treball d’investigació basat en la vida d’Agustín Alaman. He viscut al costat de mon pare, sóc músic i les històries que no estan escrites les conec. Aleshores, quan tinga acabada la biografia, vull contar la història vista des d’aquell que viu al costat de l’artista, que és ma mare. La idea és contar com vivia ma mare la seua força, el seu esperit. Són totes eixes històries que no es conten però que hi estan, com són les dones de les persones importants. Són tan important o més, perquè donen suport a situacions que sense elles segurament no hagueren succeït.

-Quan eixirà publicat l’estudi biogràfic?
Ho he plantejat fragmentadament, de manera que la gent puga anar sabent la vida que dugué Agustín Alaman i Rodrigo. Si tot va bé, al final de 2016 tindrem notícies.

-Considera que Agustín Alaman fou un promotor cultural del seu temps?
Ell sempre va propiciar que la cultura estiguera allà on ell estiguera vivint. Necessitava expandir les seues idees musicoartístiques, corals, instrumentals i això donà lloc que s’envoltara de gent que treballava per la cultura. Va fer molts concerts, però no sense paraules, sinó que eren didàctics. Informava de les peces musicals que oferiria de viva veu o a través del programa de mà. Diguem-ne que fou un propagador de les actituds musicals.

-Com era la relació entre Agustín Alaman i Joaquin Rodrigo?
Les relacions eren molt estupendes. De molt de respecte, cordialitat i ajuda. Però, eren artistes i cadascú necessitava el seu espai. Col·laboraren junts. Mon pare va fer La destrucció de Sagunt i fou fantàstic. Les obres més difícils de Rodrigo, que ningú s’atrevia a cantar les va fer. No tenia por i quan més difícil més ganes tenia d’estrenar-les.


Agustín Alaman Picazo. Foto: La Veu.

-I la relació humana?, perquè en qüestions sociopolítiques tenien una concepció bastant llunyana. Rodrigo fou centralista, fent des de Madrid, mentre que Alaman centrà el seu quefer a València, com afectava això a la relació?
Efectivament, la mirada de Rodrigo era molt més de centre-Espanya per anar cap a Europa i no estar en el País. I la història de mon pare és renunciar, des que José Iturbi li va proposar anar-se’n a fer ‘Les Amèriques’, ja va renunciar per quedar-se defenent les qüestions històriques valencianes; o quan va guanyar el 1r Premi de direcció d’orquestra i cors que li possibilitava anar-se’n a Madrid; o quan van donar el gran concert al Palau de la Música de Barcelona també li ho van proposar ràpidament que es quedara. Ell va respondre que al nostre País hi havia molta feina a fer i es va quedar per fer país, renunciant a molts diners i que fóra més il·lustre segurament.

-Deduïsc per la resposta que aleshores no entenien que València poguera ser una porta o trampolí a Europa...
La cultura aleshores es polaritzava en dos nuclis, amb una infraestructura superior a qualsevol població important. Desenvoluparen allò que coneixien com a “polos de desarrollo”. Aleshores tothom tenia clar que era o Madrid o Barcelona, i aquesta per la seua reivindicació constant. Calia estar a Madrid per a demanar aspectes que a València..., no depenia només dels valencians sinó del melic del món, que era Madrid. Alaman renuncià a tot això per fer país perquè estava convençut que estant ací faria més que fent-se ric anant a Madrid. Ara!, ho ha pagat. Li va eixir malament la jugada, almenys per ara.

-Com era el valencianisme que defensava Agustín Alaman?
Coherent amb la cultura. Allunyat de determinats corrents polítics, perquè el país, la terra, la llengua no té a veure amb la qüestió variable de segons el pensament. Si u ho és, ha de demostrar què és. Fou un valencià pràctic i coherent amb l’acció sense mai ser feridor a les nostres senyes en tots els sentits, culturals, sociològics; el preocupava que nosaltres no tinguérem una llengua culta. Anà a Lo Rat Penat per juntar-se amb Guarner o Carles Salvador que eren gent que va normalitzar la llengua. Això és el que ell volia. D’altra banda, ell tampoc no se sentia rebaixat per dir-se valencià, perquè llegia i escrivia en valencià, parlava valencià i estimava València i fins i tot quan érem menuts em contava la història de València, cosa que hui quasi ningú la vol conèixer. Quants saben que ‘les Amèriques’ es descobriren pels diners de Lluís de Santàngel, un dels nostres jueus conversos?

-Com fou la vida amb el règim franquista, tingué algun problema?
I tant. El primer i que sempre deia era que els de Madrid no tenien perquè obligar-nos a parlar, ací a València, una altra llengua que no siga la nostra. Quan algú li deia que le hablara en cristiano, sempre contestava, “vostè d’on ve? Vostè està ací i està pagat per nosaltres”, li deia sobretot als guàrdies. “Nosaltres hem de canviar la nostra llengua perquè vostè no ens entén?”,...

-Arribaren a empresonar-lo després del concert de Barcelona?
Realment allò que va contar fou que quan feren el concert al Palau de la música de Barcelona, al voltant de 1945, anaren vestides de falleres les dones i els homes de negre, però volien demostrar que malgrat això tenien un cert nivell artístic. Sembla que no esperaven que vestits així cantaren com ho feren, i en acabar de cantar la Sardana de les Monges, d’Enric Morera, reberen un fort aplaudiment. Aleshores quan deixaren d’aplaudir mon pare digué: “Benvolguts germans de Catalunya” i començaren a dir tot el que volgueren dir. Com que estava la secreta el van tancar perquè el Palau s’ensorrava. Finalment el soltaren quan comprovaren que només es dedicava a fer cultura.


"Engrandim el País Valencià", text recollit a Llevant dirigit per Martí Domónguez. (Algemesíenlamemoria.blogspot.com)

-Aleshores tots els escrits anteriors, com Engrandim el País Valencià (escrit en 1930) i les col·laboracions amb ‘Llevant’ mai li dugueren problemes amb el règim?
Mai. Va traduir al valencià El Messies de Händel i la Novena Simfonia de Beethoven i s’estrenaren en ple franquisme. Mai tingué por que el pogueren tancar per això, perquè confiava en la coherència i el pensament que estan per damunt.

-Doncs explique’ns això que El cant de la senyera, està dedicat a l’ensenya de la Coral Polifònica Valentina o a la senyera de València?
Ho explicà molt bé Daniel Climent, ací a La Veu. Realment hi havia confusió i l’aprofitaren. També és probable que algú sabera del doble joc, perquè sabien qui era Agustín Alaman, però com que la Coral Polifònica era l’emblema del món coral de València no digueren res perquè seguira funcionant.


-Com fou la relació amb Carles Salvador?
Fantàstica. Un músic i un poeta. Es trobaren a les Universitats tots els que s’havien de trobar en el temps previ a la guerra per fer el grup de la renaixença.

-I amb Martí Domínguez (1908-1984), un altre algemesinenc, com fou aquesta relació i col·laboració?
Martí Domínguez i mon pare feren que la Festa d’Algemesí tinguera la força que havia de tindre aleshores perquè tota la gent del poble estiguera dins de la festa com s’entenen hui dia. Fent una tasca d’investigació i recuperació de les nostres tradicions.

-Quina relació tingué Alaman amb Manuel Palau (1893-1967)?
Palau fou amic íntim i a més el seu mestre perquè va fer-li classes d’harmonia. El mateix Palau li va dir: “Agustí, tu no series el secretari del Conservatori?” Clar, van pensar com que a més de músic és advocat els conflictes dels artistes els tindrem solucionats. Però això el va matar perquè apareixien conflictes que si els de dalt, que si els qui són d’allà ja no són amics teus. Però la persona que estrena les obres més difícils per a veu de Palau fou Agustín Alaman, i de fet Palau també escriví molt i moltes crítiques sobre la Coral Polifònica que dirigia mon pare, a més d’elevar moltíssim el nivell del Conservatori de València. Després per qüestions de la vida, Alaman va passar-se a magisteri i com que ja no estava al conservatori la relació no era distant però ja no amb tanta assiduïtat.

- Com visqué o què digué de la no estrena de Maror (de 1956 amb llibret de Xavier Casp) quan tocava?
Respecte a la no estrena de Maror fou molt prudent, i no és que no es banyara donant una opinió, sinó que amb l’acció es pot opinar, com de fet crec en va donar moltes amb la seua coherència. Però ell no volia, davant una persona que podia estar o no equivocada, pegar-li un colp de peu per enfonsar-lo encara més. Ell pensava que tard o d’hora s’adonaria (Xavier Casp) que no pots trair la llengua i anar-te’n per la tangent i fer un embut perquè les coses de la nostra història no es produïsquen. Ell se sentia malament amb aquesta situació perquè volia que com més aviat possible millor, les coses culturals es representaren, i a més les composicions de Palau volia que s’estrenaren de seguida i no tardanren tant, quasi 60 anys perquè eixira a la llum (estrenada en 2014 a les Arts).


 
-Arribà a tindre contacte Agustín Alaman amb Joan Fuster?, i com fou en eixe cas?
Mon pare mantenia relacions amb tota la gent culta i que defenien el nostre país, és per això que havia de trobar-se amb Joan Fuster. El que passa és que cadascú tenia les seues ideologies més o menys radicals, encara que això no va impedir que la Coral Polifònica anara a cantar a Sueca, invitats pel poble durant les festes de la Mare de Déu de Sales. Allà va aparèixer una invitació de Fuster a mon pare perquè ficara música a l’obra que havia traduït Fuster al valencià de Paul Claudel, L’anunciació de Maria. Es va estrenar a Sueca i volien dur-la a València, però mentre a Sueca, el poble i les autoritats (franquistes) feien un bloc i deixaren passar que es fera en valencià, no ho deixaren passar a València que estava plena de ‘gente del movimento.’

-Com visqué son pare la Batalla de València?
Ell era valencià, però sobretot volia seguir sent culte i la millor manera que va veure aleshores no era anat a l’Acadèmia de Cultura Valenciana, que va desfer la nostra llengua, va anar a donar suport els deu últims anys a l’Institut d’Estudis Valencians que presidia Emili Beüt i Belenguer i així continuà publicant, estudiant, defenent els músics valencians, anant a conèixer els racons meravellosos de les comarques valencianes.

-Què creu que li haguera agradat veure o fer i que li haguera donat més satisfacció a son pare del moment actual que estem vivint?
Crec que haguera fet el mateix, tornaria a fer el mimodrama Per la flor del Lliri blau, traduint i component cançons i històries en valencià, i tot allò que no li deixaren fer ho faria. Probablement ho hauria gaudit més perquè era molt perseverant i amb els fons que tenim ara segur que hauria fet coses amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En definitiva, hauria lluitat amb més força per les nostres produccions valencianes.

-Com es troba ara per ara tot l’arxiu dipositat a la biblioteca valenciana Nicolau Primitiu?
Una de freda i una altra de calenta. Sí que varen encetar la catalogació del 40% del llegat i la digitalització de bona part de l’obra d’Agustín Alaman. Els primers sis anys de la donació foren fantàstics. Però amb la crisi el PP va refondre tot allò i s’inventà el refregit de CulturArts, que ningú sap què és ni tampoc té massa acció. Això ha fet que els últims dos o tres anys malauradament deixaren prou abandonada la catalogació i digitalització d’aquests fons.


Agustín Alaman Picazo. Foto: La Veu.

-Té constància de com estan conservant-se els documents que llegaren o en quines condicions es troben els arxius?
És una vergonya que després de la bona catalogació que feren un grup de xiques ara trobem que estan per terra documents molt importants i tractats de qualsevol manera. Una cosa és fer-ho molt bé, i una altra és la sensació d’abandonament, que és greu. És per no tindre molta tranquil·litat amb allò que estem deixant perquè el món s’assabente quan siga el moment i perquè puguen consultar-ho. La por que tenia mon pare, i jo la mantinc, era: si lleguem alguna cosa, a quines autoritats ho fem, quina és la cara d’eixa gent i de què depèn. El perill està que es facen malbé quan nosaltres hem fet un sacrifici llegant-ho.

-Creu que les institucions valencianes han estat justes amb la figura de son pare?
Ell anava al lliurament dels Premis de la Generalitat que distingien els homes il·lustres que havien fet història al nostre país i dos anys abans de morir, amb 82 anys (morí en 1994), estant Zaplana va quedar decebut i deprimit perquè no l’hagueren nomenat alguna cosa. Ell creia que havia donat molt al seu país. Ara bé, mon pare mai va ser un pilota dels polítics, ell havia fet molta cultura i fins i tot en feia massa segons alguns que no en volien tanta, però per això havia de demanar sovint subvencions perquè l’ajudaren, per la qual cosa patia molt, i per això alguns el deixaren un poc de costat. Mai es casà amb ningú i era una persona molt crítica i molt coherent. Si no ho haguera sigut, no haguera sigut Agustín Alaman i Rodrigo.

-Tan orfes com estem de referents propers, i més tenint en compte la parcel·la on es desenvolupava Alaman, la qual no era (ni és) gens habitual, l’actual Consell hauria de fer alguna cosa amb son pare?
Seria interessant que començaren a donar suport als nostres personatges que han viscut per al país i que mai han sigut reconeguts. Tenint en compte que l’obra hi està i que cal donar a conèixer al més aviat possible aspectes que han patit per ser cultes. Feren pujar el nostre país i no han rebut res. Però, cal reconèixer d’altra banda que a mon pare li donaren la Medalla de Plata de la Ciutat de València i després quan el PSPV va fer aquells magnífics festivals corals, aleshores era president de la Diputació Manuel Girona, li van concedir una medalla per la seua tasca cultural. Mon pare fou una persona que ho donà tot pel seu país, des del punt de vista musical, cultural, lingüístic... inclús de la pedagogia.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat