Sixto Ferrero / Real
Paco Muñoz és un dels personatges, lluitador i penitent, més importants de la nostra història recent. No necessita cap presentació, si més no, allò que li cal és un ampli respecte per part de la societat valenciana i una gran dosi d’agraïment per la feina que segueix fent. Arribar a certa edat implica estar en possessió d’una vivència acumulada. Per això, Paco Muñoz darrere de cada resposta i opinió afegeix un seguit d’experiències, anècdotes i conclusions. El cantautor valencià fou dels primers artistes en manifestar-se, encara amb el franquisme viu, en valencià, però la seua activitat professional també comportà conviure i relacionar-se amb altres grans prohoms de la cultura. En aquesta acollidora conversa que vam celebrar a sa casa, Paco Muñoz ens revelarà què fa ara, amb 77 anys al cor, com veu el país, però com fou la seua relació amb Ovidi i Joan Fuster, amb el Sifoner, l’occitanisme i la llista negra d’Andreu Fabregat a RTVV, amb Serrat i Estellés, amb Al Tall i Raimon…
– Què fa ara per ara Paco Muñoz?
D’entrada estic orgullós que la Seguretat Social canviara un poc, en el sentit que jo, amb 77 anys, continue sent autònom, cobre la meitat de la pensió i faig una aportació solidària de cent euros. Tal i com està el panorama, com que estic en actiu vull estar-ho legalment. Ho vaig sol·licitar en fer 65 anys i durant deu anys vaig haver de pagar la quota d’autònom sencera. Un dia la xica que em porta la comptabilitat em diu: han tret una llei com la que tu volies. No li diran la Llei Paco Muñoz, però sembla que per la teua tossudesa…; en uns dies he de gravar, amb molta satisfacció, una versió de Ja no canta el Cabanyal que li dedicarem al Monleon, perquè onze escriptors faran una sèrie de llibres que publicarà Bromera acompanyat de la respectiva cançó com aquesta del Cabanyal, Maria Rosa que grossa estàs… Un altre projecte que tinc és la musicació d’un seguit de poemes de Fina Girbés, dels quals ja en tinc dos que estrenàrem quan presentà el darrer poemari. Un altre projecte que tinc i que no sé si faré mai, és un disc de música grega, que siga un homenatge a Melína Merkoúri qui estigué a València i em va regalar uns singles. M’agradaria això, fer unes cançons d’ella però en valencià. Amb el Lluísmi també tinc un projecte entre mans en el qual ens ho podem passar molt bé, encara que ell està pitjor que jo (riu). No, està molt bé, és diu Històries de la cançó on contem anècdotes i històries fent un repàs dels primers cantants, amb un muntatge audiovisual darrere i Enric Murillo amb el piano. No cantarem cançons nostres i cançons senceres tampoc però, si parlem de Marià Albero, en cantarem algun fragment. Després m’agradaria poder fer algun recital per presentar l’últim disc que no he pogut, almenys en els pobles que considere meus com Bocairent, Ontinyent, Carcaixent, Puçol, Castelló de la Ribera…
“Un dia la xica que em porta la comptabilitat em diu:han tret una llei com la que tu volies.
No li diran la Llei Paco Muñoz,
però sembla que per la teua tossudesa…”
Vaig publicar tres contes i en tinc molts altres mig per acabar. Algun dia els acabaré. D’altra banda a l’Enric Lluch li vaig contant anècdotes, no vol fer exactament unes memòries.
Enric Lluch, Paco Muñoz i Josep Lluís Bausset.
– Com ho té Enric Lluch d’avançat això?
La culpa és meua que no li envie res. La culpa és meua perquè ell és molt treballador, però a mi cada vegada em costa més.
– I com a productor, què te entre mans?
Reeditarem el Dolça dolçaina. Prompte vull traure un pack amb tota la meua producció per a majors, són dotze discos. Per fer això he hagut de reeditar els quatre primers discos de l’any 77 i 78, que van en dos cd’s. Realment meus són onze perquè el dotzè és Els nostres poetes que faig amb Juli Mira i Lluís Miquel.
– Què espera vostè de la situació que vivim?
L’esperança no l’he perduda mai. Però tinc la sensació que aquesta cosa ja l’he viscuda, com si es repetiren les situacions. Fins al punt que han arribat a la perfecció de la ‘burrera’. La classe política ha anat adquirint una situació peculiar, especial fins arribar al cas de la Rita Barberá que està aforada i ja no la poden jutjar. Coses que hui són normals quan són totalment anormals. Mai he estat en cap partit polític. Sóc un poc com l’Ovidi Montllor, encara que l’Ovidi era del PSUC i deia que ell era del PC i alhora anarquista fins que l’Alfred Lucchetti li va dir: home que això no podia ser. Doncs a mi em passa un poc això que sóc esquerrà i anarco. Però ara per ara crec que cal una renovació total, començar tot de zero perquè estem a un pas de quedar-nos anquilosats o canviar i entrar en una nova etapa política. A banda que algun d’aquests homes tinguen investidura, des de la meua perspectiva vam viure un canvi històric en les últimes eleccions. Si fou per a bé o per a mal no ho sé, però anem a parar a una nova manera de fer política. Si el PSOE vol apuntar-se a eixa nova manera, doncs benvingut siga, i si no s’apunta es quedarà anquilosat amb aquells. A casa nostra jo veig detalls que em donen esperança, per exemple la manera de governar del Joan Ribó o l’Ada Colau, marquen una nova pauta.
“Sóc un poc com l’Ovidi Montllor,
encara que l’Ovidi era del PSUC i deia que ell era del PC
i alhora anarquista fins que l’Alfred Lucchetti li va dir:
home que això no podia ser.
Doncs a mi em passa un poc això que sóc esquerrà i anarco”
– El fet que els últims premis Ovidi es lliuraren al Palau de la Música o que s’haja anunciat una gira de concerts de Raimon arreu de la geografia valenciana ho valora com una normalitat que assoleix el País Valencià?
Això de Raimon no, perquè en el seu moment ho féu el Ciprià (Ciscar). Que es tracta de potenciar el Raimon? No li fa falta per a res. Si simultàniament es feren eixos concerts i hagueren posat una primera part amb els cantants joves que tenim, una bona quantitat i de molt bona qualitat, això per a mi sí hauria sigut molt significatiu. Però en l’època que Ciprià fou conseller es va protegir un poc la cançó i, no em faces cas amb el pressupost, però posem per cas que si hi havia 14 milions de pessetes, 12 se’ls emportà Raimon, un altre se l’endugué Al Tall, i l’altre a repartir entre els vint o trenta que quedàvem. Aleshores, per al Raimon i allò que representa pense que està molt bé, però vivim un moment històric a nivell de cantants. Jo seguisc molt la cançó i ja hi ha gent que no conec, que no he pogut sentir, per tant amb els mateixos diners costava molt poc donar a conèixer la gent nova. Fa un mes i poc vaig cantar en un homenatge a Ovidi al Palau, em vaig alegrar d’anar i cantar un parell de cançons. Però, i no tindre ni el detall de pagar les despeses? No, com és per l’Ovidi… sort que la gent no va pagar entrada. Però m’agradaria que canviara el tarannà i que vegen la gent com a treballadors de la cultura que han de viure d’això. La gent està contenta de poder cantar a teatres normals i això ja és un pas endavant però l’altre pas és que la gent els conega.
“A Raimon no li fa falta la gira de concerts per a res.Si simultàniament es feren eixos concerts
i hagueren posat una primera part amb els cantants joves que tenim,
una bona quantitat i de molt bona qualitat,
això per a mi sí hauria sigut molt significatiu”
D’altra banda, quan li donaren aquesta gent la Medalla de la Generalitat a Raimon el podien haver donat compartit amb Mari del Carmen Girau, qui abans que Raimon ja cantava en català i és de Simat que tampoc està tan lluny.
– Vostè que manté una bona amistat amb Serrat, com encaixà que el cantautor deixara de cantar en català?
Això és tot mentida. Eixe és el problema. En aquella època al govern de Franco li interessava normalitzar-se perquè estàvem fora d’Europa. Aleshores la possibilitat era guanyar eixe festival (Eurovisón), perquè qui el guanya l’any següent l’organitza. El Serrat en aquell moment estava tenint un èxit de públic impressionant i aleshores el govern pensà, com era tot política, que amb el Serrat podien guanyar. En aquell moment Serrat fa un contracte del qual no es va assabentar de quasi res, perquè tenia 17 o 18 anys, i el representant, el valencià Lasso de la Vega, firma el contracte on diu que Serrat pot cantar si vol en castellà o en català. De fet tragueren el single amb el La, la, la en una cara en castellà i l’altra en català. Com que el festival d’Eurovisión és un festival totalment venut, continua igual ara per ara, la gent que decideix qui guanya diu que estaria bé que guanyara una dona perquè fins a eixe moment tots els festivals els havien guanyat homes. Aleshores al Lasso de la Vega li diuen que no podrà cantar Serrat, i trien Massiel. Com dissimulem això?, “no direm que estan venent el festival i que el volem comprar”, pensaren. Solució, dir que Joan Manel Serrat vol cantar en català. Van i li ho diuen, i el Lasso de la Vega com sap que hi ha el contracte on diu que pot triar llengua, els trau, la quantitat no l’he sabuda mai certament, però més de cinc milions d’indemnització que són els diners que es gasta Serrat en gravar Antonio Machado. Paradoxalment, no vull cantar en castellà, però grave un disc d’Antonio Machado. Amb aquells diners Serrat grava el disc a Milà i organitza una gira de vint concerts per tot l’Estat presentant el disc. Clar, automàticament passa a ser el xiquet ‘guaperas’ que anava cantant per discoteques… Ell ha gravat indistintament en castellà i en català, compaginant-s’ho. El que passa és que el Lasso de la Vega, molt intel·ligentment, no el deixà explicar-ho perquè no perderen els diners de la indemnització. I, contràriament, la direcció d’Edigsa l’agafen com un estendard de la defensa del català.
“Jo era amic d’Ovidi, de Llach, de Raimon,però al Serrat no el coneixia de res”
Paco Muñoz.
– Com es conegueren vostè i Serrat?
Doncs mira, jo era amic d’Ovidi, de Llach, de Raimon, però al Serrat no el coneixia de res, i el conec perquè cantem junts a Vivers. Aleshores, sempre l’he admirat i amb l’emoció de cantar amb ell no em vaig assabentar que amb el que em pagaven a mi no tenia diners per llogar un equip de sonorització. Quan veig l’esplanada pense, i ara com sonoritze jo açò?, i Lluís Miquel, que era també molt amic de Serrat, em diu que parle amb ell i li demane perquè em llogue el seu equip. Vaig allà i li dic, “sóc Paco Muñoz i tal”, i em diu: “sí, acabe de queixar-me perquè demà toquem amb Lluís Miquel i hui amb tu i el vostre nom apareix en el cartell molt més menut que el nostre i això no pot ser. Si són tan bons cantants com jo no poden quedar en menut”. Els pegà una esbroncada que ja no ha tornat a cantar a València llogat per l’ajuntament, els digué si vinc serà a través de la meua empresa. El cas és que li dic allò de llogar-li l’equip i em diu que no el llogava que era d’ell i que el podia utilitzar, i em diu: “L’únic que et demane és que els tècnics estaran treballant una hora per a tu, parla amb ells i els pagues el que et demanen”. I m’enrecorde del tècnic, que era el germà de Tonny Roland (André den Boer), i eren bessons clavats, però no ho sabia i li dic: “Escolta tu no eres…”, i em diu “no, no… és el meu germà”. Quan acabem vaig a dir-los que m’havia dit Joan que els havia de pagar a les set o vuit persones que havien treballat una hora per a mi, i em diu: “a nosaltres ens ha dit: si li cobreu al xiquet us cape a tots, és a dir, que pagues quatre cerveses i ja està, bo i tampoc cal que les pagues perquè ací tenim una caixa (riu)”. Així començà la meua relació amb Serrat.
“Jo al Serrat me l’estime moltíssim.No li perdone que continue dient-me mossèn,
però jo li dic: “Como está mi Chico”,
que és com li deia sa mare que és de Belchite”
Eixe mateix dia a les dos del matí estàvem en els camerinos i ja marxàvem, aleshores és quan em diu: “Escolta, tu saps que sóc català, i un català no fa mai res debades. No t’he cobrat res…”, i li dic: “Home, gràcies”. I em diu: “Gràcies no, m’has de fer un favor”. “Quin favor?”, li dic jo. “Vull conèixer, per favor, Vicent Andrés Estellés”, em demanà. “Conèixer l’Estellés és fàcil”, li vaig contestar, a la qual cosa em digué: “No, li han clavat en el cap que jo sóc un renegat, que només cante en castellà, i l’ambient em té vetat”. “Això està fet”, li vaig contestar, i li dic “mira són les tres del matí, ara fem una dormida i demà a les 12 anem”. Jo aleshores anava amb freqüència perquè estava molt depressiu. Duia quasi tres mesos sense eixir de casa. Arribàrem a les 12, jo em posí a parlar amb la dona i Joan li explicà un projecte que mai s’arribà a fer. Serrat volia que l’Estellés li arreglara uns poemes medievals en català que havia arreplegat. El cas és que aquella mateixa nit jo vaig anar amb el mànager de Serrat a arreplegar l’Estellés i estigué a primera fila escoltant el Serrat, qui li dedicà una cançó, a Vivers.
Més endavant a un concert a Burjassot, Estellés ja havia mort, em vaig assabentar per la seua filla que estant l’Estellés molt malalt i ingressat a l’hospital el Serrat anà a veure’l, a fer-li companyia. Aleshores Isabel anà al bany i l’acompanyà la dona del Joan, perquè Isabel no estava en condicions, i estant els dos sols, l’Estellés tingué un vòmit i li digué que cridara la infermera. Serrat li digué: “no home, ara el netege jo, que a mon pare li he torcat el cul”. Són detalls que conte perquè jo al Serrat me l’estime moltíssim. No li perdone que continue dient-me mossèn, però jo li dic: “Como está mi Chico”, que és com li deia sa mare que és de Belchite.
Després, algun dia sí que li ho demanaré, perquè sempre que ens veiem em diu: “Si necessites peles m’ho dius, perquè tu, cantar en català al País Valencià és un suïcidi.” Li ho vaig dir quan el Parlament de Catalunya va lliurar la Medalla d’Honor als Setze Jutges, em van convidar i li ho vaig recordar i em digué: “Home, t’ho vaig dir perquè se que tu no me’n demanaràs mai”.
Quina relació tingué Paco Muñoz amb Ovidi Montllor, o què feien en algunes de les tertúlies a casa Fuster, com el va ajudar Fuster a fer la cançó Qui dirà la nostra història?, què va passar amb Lluís el Sifoner o com fou la relació amb Al Tall són algunes de les experiències que podran llegir dimecres en la segona part d’aquesta conversa amb què La Veu pretén retre homenatge a uns dels prohoms d’aquest país.
