Josep J. Conill: 'Tenim una llengua amb massa amos i massa pocs servidors'

Josep J. Conillprofessor i sociòleg del llenguatge
19 març 2016 01:00h

Eduard Ferrando / Castelló de la Plana

Després de la publicació dels set articles amb què Josep J. Conill ha fet una repassada necessària a l'actual situació de la llengua al nostre País Valencià, tenim la sort de poder oferir als nostres lectors una entrevista, que publicarem en dues entregues, on intentem fer un humil diagnòstic de la situació de la nostra llengua i les solucions que el professor Conill proposa. Unes solucions contundents, com el seu discurs, expressades sense embuts i amb total llibertat i, sobretot, des d'una veu sobradament autoritzada i clara. En aquesta primera entrega repassem els conceptes de Política Lingüística i l'aplicació de la LUEV des del 1983...

- Els articles que hem pogut gaudir a La Veu parlen sobre la política lingüística, ens podria explicar què és i en què afecta a la llengua la política lingüística?
 
Al meu llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012) hi optava per la definició que en dóna l’economista Pau Rausell, segons el qual la política lingüística es defineix per «un conjunt d’accions sistemàtiques, basades en marcs teòrics adequats per a resoldre, a escala social, problemes relacionats amb la llengua amb l’objectiu final d’incrementar el benestar». N’hi ha moltes altres, però tal com ho veig aquesta definició té la doble virtut de remetre la política lingüística a l’existència d’un marc teòric previ i d’assignar-li com a finalitat l’obtenció d’un major benestar social. Es tracta de dos ingredients essencials, perquè la postulació del marc teòric connecta amb la pretensió —en gran mesura inèdita a casa nostra— de fonamentar la intervenció política en el coneixement científic de la realitat que es desprèn de les ciències socials, i no en eslògans, ocurrències o partits presos.

Això no equival, òbviament, a l’ambició quimèrica de dissenyar una política lingüística «científica», perquè en democràcia la gestió dels afers públics constitueix un terreny obert en tot moment a la controvèrsia i el conflicte d’interessos. No, l’ambició de què parle és molt més modesta: consisteix tan sols a prendre en consideració la totalitat dels recursos intel·lectuals disponibles —sempre escassos— i posar-los al servei de l’acció de govern, per tal d’assolir uns objectius ben establerts. No és per casualitat tampoc que definim aquests objectius en funció del benestar de la població, entenent per tal la satisfacció de necessitats vitals, en el sentit més ajustat de la paraula. Necessitats que tenen poc a veure amb cabòries identitàries i molt amb la voluntat decidida de posar fi a situacions objectives de deprivació idiomàtica, terme amb el qual faig referència al greuge moral que quotidianament experimenten aquells col·lectius que reben un tracte discriminatori per raó de llengua.

Estic parlant, doncs, de la política lingüística entesa com una aportació decisiva a l’àmbit de les polítiques d’igualtat, que es concreta en un ventall d’actuacions públiques, coordinades transversalment a través de l’acció de govern, amb un pressupost adient i uns resultats avaluables, subjectes a revisió periòdica.
 
- Carme Junyent, en una entrevista a Vilaweb afirmava que “la política ha estat molt eficaç a l’hora de matar llengües, però gens a l’hora de salvar-ne”, així, realment ens cal una Direcció General de Política Lingüística?

Deixant de banda el sentit últim de les paraules de Junyent, que ara mateix se m’escapa, podríem dir que la seua afirmació és, si més no, molt discutible. En realitat, no és que les polítiques lingüístiques siguen més eficaces com a instruments de substitució i extermini de les llengües que com a agents de la seua preservació, sinó que les societats que es troben en condicions d’arbitrar aquesta mena de polítiques són, precisament, aquelles que disposen d’una àmplia capacitat de decisió sobre el seu destí comunitari. Estic referint-me, en definitiva, a la distinció que fan els sociòlegs entre comunitats autocentrades vs. comunitats alienades. O és que l’èxit històric de les llengües nacionals no documenta a bastament l’eficàcia de les polítiques d’Estat a l’hora de promoure determinades llengües?
 
Tenint en compte aquesta premissa, doncs, resulta difícil dubtar de la necessitat de disposar d’una Direcció General de Política Lingüística adscrita no al departament d’Educació, com s’ha fet, sinó a la vicepresidència de la Generalitat Valenciana, de la qual depèn la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives. Els motius que avalen aquesta proposta tenen a veure, en primer lloc, amb la necessitat de posar en evidència davant la societat l’interès del nou govern per l’extensió de l’ús del valencià mitjançant la seua inclusió en l’àmbit que li resulta més propi, que no és altre que el del combat contra la marginació i les desigualtats. En segon lloc, la ubicació que defense permetria l’execució de polítiques lingüístiques més ambicioses, caracteritzades per la transversalitat i la coordinació d’alt nivell entre els diversos departaments de l’administració. En tot cas, convé recordar que l’actual govern va desestimar d’entrada tal possibilitat, cosa que dóna una idea bastant exacta de la mena de succedanis que cal esperar en aquest terreny.
 
Per un altre costat, la feblesa que anima les iniciatives en favor de la promoció del valencià es percep encara millor si no es perd de vista que la política lingüística de l’administració autonòmica resulta absolutament subsidiària de l’estatal, que actua des de fa segles com el principal fiador de la supremacia indiscutible de la llengua espanyola —i de l’eliminació correlativa de totes les altres. De fet, ara i ací l’espanyol és l’única llengua sobre la qual es du a terme una política lingüística seriosa, en la mesura en què continua sent l’única que gaudeix del monopoli legítim de la violència, com en diria Max Weber, consagrat constitucionalment a través de la fórmula al·lusiva a «el deber de conocerla y el derecho a usarla», mentre que les altres llengües no hi són ni tan sols esmentades pel seu nom. Tot plegat permet fer-se una idea prou exacta del marc opressiu a què s’enfronta qualsevol política amb voluntat decidida d’impugnar l’actual statu quo en matèria sociolingüística, encara que, tal com dic, l’actual administració autonòmica ni tan sols sembla haver-se plantejat aquesta eventualitat.

- Què hauríem de demanar al nou Govern perquè protegira la nostra llengua?
En primer lloc, que la considerés la seua llengua de govern, amb totes les conseqüències, cosa que no està fent ni de bon tros. Massa sovint, en situacions de bilingüisme social com la que es viu al País Valencià, els polítics tendeixen a acomodar els seus patrons de conducta a les normes d’ús lingüístic imperants i fan amb el valencià el mateix que parodiava brillantment Groucho Marx quan deia que «aquestes són les meues conviccions, si no li agraden en tinc d'altres». Malament pinten les coses, doncs, si els nostres dirigents no se senten íntimament interpel·lats per una discriminació tan òbvia com la que patim els valencianoparlants i es limiten a actuar en aquest terreny com a simpatitzants més o menys vel·leïtosos. Els valencianoparlants, deixe'm insistir en aquesta qüestió, no necessitem que les nostres autoritats es dediquen a malbaratar els recursos públics en recitals de desgreuge a cantants com Raimon i altres, ni que ningú proclame aquest (ni qualsevol altre) com l'Any Tio Canya. Som nosaltres, els valencianoparlants, els que encara estem esperant alguna mena de desgreuge, perquè el valencià és, per damunt qualsevol altra consideració, la nostra llengua. I el fet que ho siga també de Raimon o d'un personatge tan pintoresc com el Tio Canya constitueix tan sols una anècdota irrellevant. Són els nostres drets el que hi ha en joc, i l'assumpte és massa important com per a deixar que ens siguen expropiats sota cap pretext simbòlic, mediàtic o d'altre tipus. Tenim una llengua amb massa amos i massa pocs servidors.
 
- Com podem fer entendre que malgrat tenir una llei des del 1983 com la LUEV, que en teoria protegeix la nostra llengua, ens trobem en una situació com l’actual?
Senzillament perquè vivim en un Estat amb una democràcia, si és que encara se'n pot dir així, de molt baixa qualitat, on només es garanteix el compliment eficaç d'aquella part de la legislació que contribueix a preservar l'statu quo. Parafrasejant Karl Marx, podem dir que vivim en un Estat on l'ordenament legal no s'entén en absolut si prescindim dels interessos de la classe dominant, però tampoc si prescindim dels interessos de la nació dominant. Una classe i una nació, val a dir, que no es presenten mai com a tals, sinó que s'identifiquen de manera automàtica amb l'interès general. La gran estafa del Regne d’Espanya és aquesta i no la corrupció econòmica (que també). I es tracta d’una estafa d’índole sistèmica, producte del fet que el franquisme no va desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que es va perpetuar a si mateix amb tots els ets i uts per mitjà de la sacrosanta Transició.
 
En aquest context, tal com calia esperar, la LUEV no passava de ser un text merament despenalitzador, molt per sota del que la conjuntura històrica demanava, i ja en aquell moment no responia a les necessitats més imprescindibles de la comunitat lingüística a la qual presumptament aspirava a «normalitzar» des de dalt, en una típica operació de despotisme il·lustrat. No era una llei per a vertebrar idiomàticament un país, ni tan sols una comunitat lingüística, sinó el dispositiu per a castellanitzar els valencianoparlants i evitar-ne la mobilització. Ja ho cantava Mary Poppins, «Amb una mica de sucre la píndola passarà», i entre les files valencianistes els babaus de sempre s’hi van fer tota mena d'il·lusions, només atribuïbles a la seua falta de lucidesa o a la propaganda oficial, no a cap virtut de la llei.
 
- Encara és útil la LUEV?, o millor dit, en algun moment ho ha sigut?
Seré breu i franc: no ho ha sigut mai, ni pot ser-ho en un futur. De fet, fins i tot aquells aspectes del text que encara es podrien considerar aprofitables convindria que fossen redimensionats de cap a peus i ubicats en un marc legislatiu nou de trinca. L'actual govern de la Generalitat ha de deixar d'emprar les lleis existents com a coartada i començar a legislar en aquesta i en altres matèries candents, perquè no hi ha millor manera d’evidenciar davant la ciutadania la seua voluntat decidida pel que fa a les qüestions polítiques més fonamentals.

Si vols tornar a llegir els articles de Josep J. Conill sobre: Una política lingüística per al valencià?, clica ací.




 
next