Vos presentem la segona part de l’entrevista amb el professor de Batxillerat i sociòleg del llenguatge Josep J. Conill. En aquesta entrega enllacem amb la primera mitjançant la proposta del professor per una llei que de veres protegisca el valencià i repassem temes d’actualitat com l’acostament RACV-AVL, la competència lingüística per a formar part de la funció pública o el sempre recurrent tema de la nova RTVV. Com sempre, essència en les respostes i una vehemència que fan del seu discurs un testimoni imprescindible.
Eduard Ferrando / Castelló de la Plana
– Què hauria de recollir una vertadera llei d’ús i ensenyament del valencià?
Bàsicament, l’equiparació legal dels valencianoparlants amb els castellanoparlants en tots els àmbits de la vida social. Però no una equiparació merament formal, sinó que hauria d’anar acompanyada d’un ventall d’actuacions en forma de programes orientats per una voluntat de transformació basada en criteris de justícia distributiva.
Ens cal una llei de llengües semblant, amb tots els matisos del cas, a la Carta de la llengua francesa (sovint anomenada Llei 101) del Quebec, que consolide la posició del valencià en els mitjans de comunicació, la feina, el món comercial i l’escola. Les conseqüències de tot plegat en el terreny de l’ensenyament són prou òbvies: la transformació real del valencià en la llengua del sistema escolar o, com a mínim, la creació d’una xarxa escolar alternativa de centres públics on la llengua vehicular exclusiva siga el valencià. Alerta: no em refereixo tan sols a centres de primària i preescolar, sinó també a instituts de secundària i de batxillerat —als quals es podria sumar, eventualment, la creació d’una futura Universitat Valenciana. Hi afegiré, a tall de crítica, que aquest és el model educatiu que Escola Valenciana hauria hagut de concebre i defensar amb dents i ungles des dels seus orígens, si calia amb accions de desobediència civil com ara el refús a l’escolarització dels xiquets en un sistema d’ensenyament assimilista com l’actual, en comptes de contribuir, com ha fet i fa encara, a la propagació d’aquesta mena de reserves índies que són les línies en valencià.
– Darrerament hem entrat en la polèmica de la competència lingüística per a la funció pública, com s’hauria d’aplicar?
Amb la mateixa serietat que qualsevol altra política pública, això és, amb una dotació pressupostària adequada, un calendari realista i una revisió periòdica dels resultats assolits, incloent-hi la correcció de les dificultats sorgides. Ara bé, si el que em demana és la meva opinió sobre els mecanismes que haurien d’articular el procés, li diré que sóc partidari de revisar les competències i els plantejaments en què es fonamenta l’actuació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. No és bo que la capacitació lingüística s’associe de forma exclusiva amb el funcionament d’un dispositiu com aquest, basat en el tràmit de l’examen. Fer això equival a transformar l’adquisició de la llengua en una mena de ritus de pas del qual la gent en surt titulada i classificada, sovint sense que això tinga ulteriors conseqüències sobre el seu comportament en el lloc de treball.
– S’hauria d’exigir a tots els nivells de funcionaris?, o només a partir d’un grau?
Ni que siga indirectament, crec que ja he contestat a la seua pregunta: en un país on l’administració funcionés normalment en valencià cap funcionari podria quedar exempt del deure d’entendre’l oralment i per escrit, ni tampoc d’una certa competència col·loquial. Al cap i a la fi, després de més de trenta anys d’ensenyament de la llengua a l’escola, no crec que exigir això siga demanar peres a l’om.
– Què li ha semblat el manifest dels professors de la UVEG sobre la competència lingüística per a treballar a la UV?
Com sap tothom, un dels trets definitoris de les causes reaccionàries és que mai no defensen l’ampliació de drets, sinó la conservació de privilegis. En aquest cas, estem parlant de la reclamació impresentable d’uns docents que aspiren a mantenir el seu statu quo al marge de qualsevol ordenació legal. Una actitud típica de les elits funcionarials en un Estat on no sols en la universitat, sinó en els més diversos àmbits com ara els cossos i forces de seguretat de l’Estat, l’exèrcit o la magistratura, continuen plenament vigents conductes idiomàtiques que, parlant en plata, només es poden qualificar de colonials.
– En l’aplicació d’aquesta competència, s’han de tenir en compte les zones de predomini lingüístic castellà que reflecteix la LUEV?
Evidentment, qualsevol ciutadà del País València hauria de poder adreçar-se a l’administració en la seua llengua, independentment de la part del territori on faça les gestions. Qualsevol altra postura equival a consagrar les desigualtats entre valencians en matèria idiomàtica. És curiós que a ningú se li haja acudit mai, ni a començaments de la Transició, quan els valencianoparlants constituïen encara la meitat de la població del país, traure conseqüències de l’existència de zones de predomini lingüístic valencià, a fi d’aplicar-hi els mateixos privilegis que se suposa que haurien de posseir les zones castellanoparlants. Val a dir que el detall evidencia la mentalitat supremacista subjacent a aquesta mena de discursos. Una mentalitat que dóna sempre per fet que els valencianoparlants som ciutadans de segona, això és, població lingüísticament assimilada o assimilable.
Òbviament, l’alternativa no pot consistir de cap de les maneres en una política lingüística uniforme. Caldrà conèixer amb precisió l’estat de la llengua a les diferents contrades del país, i dissenyar un pla d’actuació lingüística diversificat que tinga en compte les dades que ens subministren les ciències socials, a fi d’optimitzar els recursos i assolir en el menor temps possible els millors resultats. Sense improvisacions ni demagògies, perquè la inversió de la substitució lingüística és una empresa a llarg termini, que requereix de tantes generacions, si més no, com la substitució mateixa. No es tracta, doncs, d’una tasca fàcil ni d’un dia per l’altre, i em tem des de fa mesos que els responsables de dur-la teòricament a terme són absolutament incompetents per a fer front a la responsabilitat que la conjuntura històrica els ha encomanat.
– Com a professor i sociòleg del llenguatge, com veu l’exempció a les comarques del Sud del PV?
Conec malament la situació d’aquesta part del país, però subscric plenament les anàlisis que n’ha fet Josep Enric Escribano, president d’El Tempir, en un parell d’articles publicats a La Veu sobre aquest assumpte, la lectura dels quals recomane vivament.
Josep J. Conill. Foto: Jordi Conill Salomé
– Hi ha alguna proposta que puga solucionar aquest greu problema que pateixen els docents actualment?
D’entrada, acabar amb la política irresponsable d’exempcions de l’assignatura de Valencià que l’administració autonòmica hi practica des de fa dècades. Més endavant, caldrà considerar l’oportunitat que els estudiants cursen també alguna assignatura en valencià. Tanmateix, tot plegat resultarà ben poca cosa sense l’existència de mitjans de comunicació de massa en valencià que incrementen la familiaritat amb la llengua dels habitants d’aquesta part del país.
– Per això ens cal una nova RTVV íntegrament en valencià, però només amb això n’hi ha prou?
Per descomptat, encara que, efectivament, amb això tampoc no n’hi ha prou. L’extensió de l’ús de la llengua no pot passar tampoc sense la implicació de les cadenes de televisió locals i comarcals, que la política clientelar del PP va deixar en mans dels sectors més carques de la nostra societat, mitjançant la concessió de llicències de la TDT. D’altra banda, hi resulta fonamental la recepció de les altres televisions que arreu del domini lingüístic s’expressen en la nostra llengua, a fi de fer viable la creació d’un veritable espai català de comunicació.
Ara bé, no ens enganyem, la inclusió dins l’espai de comunicació espanyol, ens sotmet a les normes d’un mercat intervingut, que assegura la supremacia incontestada de l’única llengua que l’Estat reconeix com a seua. Un Estat, val a dir, que no tolerarà mai el predomini del valencià als mitjans de comunicació de masses, amb tot el que això suposa de cara a la persistència de la minorització. En aquest sentit, caldria que el govern valencià coordinés els seus esforços amb els d’altres comunitats lingüístiques amb llengües diferents del castellà per a impugnar de soca-rel l’actual estat de coses, escandalosament discriminatori.
De totes maneres, no crec que ningú se sorprenga gens si expresse la meua nul·la confiança en la voluntat dels nostres governants per a dur a terme polítiques lingüístiques efectives, més enllà de les declaracions de bons propòsits i les campanyes propagandístiques.
– Com veu l’acostament d’entitats com la RACV a l’AVL?
L’assumpte em sembla absolutament banal. Pot servir per a vendre diaris, però no té cap repercussió efectiva sobre l’ús del valencià ni sobre el seu futur, que a hores d’ara es presenta molt negre. Dit això, afegiré que els interessos que hi ha darrere d’aquesta mena d’operacions em semblen del tot impresentables, tant si es tracta d’interessos acadèmics, propagandístics o d’altres menes. Tal com ho veig, els últims moviments de personalitats vinculades a la RACV que exploren la possibilitat d’un acostament a l’AVL s’expliquen sobretot a partir de la inquietud suscitada en certs cataus del blaverisme pel que fa a la disposició del nou govern. Tenen por que s’acaben les generoses subvencions de què han gaudit durant dècades amb l’objectiu de mantenir viva la flama del contenciós glotopolític que, d’ençà de la Transició, ha servit de coartada a la passivitat dels governs autonòmics quant a l’extensió de l’ús del valencià. Això ara podria estar canviant —encara que no gaire, a tenor de notícies recents sobre els convenis signats per l’Ajuntament de València amb Lo Rat Penat. Però, per si de cas, algunes entitats secessionistes s’apressen a mostrar de portes enfora una imatge constructiva i dialogant que els permeta continuar munyint la mamella dels diners públics. A canvi, brinden als nous gestors de la política lingüística la possibilitat de fer veure que fan alguna cosa i penjar-se la medalla d’una pau lingüística sense solta ni volta, que s’acabarà tan aviat com la dreta torne al govern de la Generalitat i active de nou el secessionisme.
Sóc de l’opinió que el primer que caldria fer amb aquestes entitats secessionistes és auditar-les, per a saber en què han gastat les generoses partides de diners públics que han rebut durant dècades amb qualsevol pretext. A banda, és clar, d’exigir-los el compliment de les lleis existents, també en matèria lingüística, com a requisit previ a l’obtenció de qualsevol ajuda de l’administració. De fet, si l’existència d’una entitat tan supèrflua com l’AVL no aprofita ni per a exigir l’estricte compliment de la normativa oficialment sancionada, més valdria dissoldre-la d’una punyetera vegada i així ens estalviarem tots diners i espectacles poc edificants com ara la complicitat que alguns dels seus membres han exhibit últimament amb el secessionisme. Finalment, per a contribuir a la cerimònia de la confusió, no han faltat tampoc les propostes d’algun eixelebrat que fa poc proposava convertir la RACV en una mena de cambra de “segona lectura” de les decisions de l’AVL.
Ara bé, les complicitats entre les dues acadèmies no ens haurien de sorprendre, perquè des del punt de vista de la sociologia de les organitzacions s’explica perfectament. Al cap i a la fi l’extracció professional i l’elecció dels seus membres és en molts aspectes semblant i tant els uns com els altres constitueixen una elit lingüísticament extractiva, entesa com aquella minoria que rendibilitza en benefici propi l’existència de la identitat lingüística valenciana per mitjà de mecanismes socials disfuncionants, expressament dissenyats. D’altra banda, aquest comportament constitueix només la versió sociolingüística casolana de la manera d’actuar habitual de les elits espanyoles. I les acadèmies de què parlem són institucions eminentment espanyoles, tant pel que fa als seus objectius últims, de caràcter regionalista, com al seu model inspirador (la Real Academia Española) i la composició de la major part dels seus membres.
– I la proposta d’acadèmics?
Ja dic que l’assumpte em sembla del tot banal. Com sempre, n’hi ha uns candidats més idonis que no d’altres, però la feina de jutjar-ne els mèrits no m’atrau gens. Ja s’ho faran! Una altra cosa és que sectors o personalitats presumptament «lleials» a la llengua es presten de bon grat a fer de comparses en semblant despropòsit. En qualsevol cas, vull remarcar que el problema no és de candidats, sinó de la institució en si, que no respon tant a necessitats reals de la nostra comunitat lingüística com a les conveniències conjunturals de les mateixes polítiques que han portat el valencià a l’actual situació. Tot això per no parlar del caràcter obsolet del tipus d’ens acadèmics com l’AVL, que en una situació de minorització lingüística avançada com la nostra barra el pas a la creació d’una institució moderna i eficaç dedicada a fomentar l’expansió de l’ús del valencià.
