Carles Santos: ‘Raimon és elitista, té por que li cremen la guitarra’

Carles Santoscompositor, músic i artista polifacètic
26 març 2016 01:00h
Sixto Ferrero / Vinaròs

Sovint ha calgut recórrer a l’adjectiu “inclassificable” per etiquetar Carles Santos. Sens dubte ho és com a artista polifacètic i d’acció hiperactiva pel que fa a la creació. Per definir el vinarossenc des d’una vessant tècnica caldria recuperar ara i ací moltes qüestions específiques que d’altra banda han estat recollides per diversos autors, com ara Josep Ruvira (Música y representación. Los desafios artísticos de Carles Santos. IAM, 2008) o darrerament Alícia Coscollano (Carles Santos i Ventura, assaig biogràfic; Onada, 2015). Carles Santos és un home... senzillament, un veí de Vinaròs que ens rep a la porta de la Fundació Caixa Vinaròs amb un anorac ben gruixut groc i el seu barret de llana de mariner, un estri gens casual, per cert. Prenem un tallat i un Cacaolat, el qual amb l’èmfasi de la xarrada acaba per no prendre.

Tampoc no és casual que la conversa siga a la Mandràgora, un lloc on un temps abans ens havien convidat a formar part del país de Borundundi, un país de pau, d’on només s’hi pot ser si s’és bo amplament. En eixir, Carles Santos veu un veí, gran i del poble, qui li indica que finalment les barques havien eixit: “menjarem peixet bo i fresc avui”, conclou Santos.

Veig que continua mantenint el vincle amb la mar?, li pregunte.

“Sí, la mar i la música són la meua passió, i totes dues comencen per ema”. Carles Santos dixit.

-Si li sembla li pregunte per l’actualitat. Com valora el suport, palesat amb una gira de la Generalitat, cap al Raimon?
Crec que això porta un retard d’origen i per tant ara no sé si respon a la voluntat d’una majoria. Crec que el moment del Raimon ja no és, ha de sortir una altra cosa que a més existeix, perquè a València hi ha altre propostes. Potser respon a una mala consciència, però tampoc no se m’ha ocorregut pensar-ho.


- Vostè formà part del CVC, a proposta del PSPV. El PP, aleshores en el govern, sempre l'atacava dient que no anava mai per allà, per què va acceptar assumir aquest paper?
Foren coses que consultes, et recomanen i finalment penses: potser sí. I després vaig veure que potser no. De vegades et refies de gent que teòricament saben més que tu i dius: “Vinga farem això!”, però després em vaig adonar que m’havia equivocat i vaig anar desapareixent. Després veient tot el que passava a València i tot el que continua passant vaig veure que no era un lloc on haguera trobat el meu lloc. Una cosa que no és vinculant ja denota que hi ha una certa frustració de sortida. Després tampoc veig massa diferència entre ser del Consell o no ser del Consell, per tant qualsevol persona valenciana que vulga passar la tarda...

-Vostè no li troba cap funció, és això el que vol dir?
No li la trobe. El fet de no ser vinculant..., no sé. De totes formes, no n’hi ha cap tipus de mal rotllo, tot el contrari, quan vaig a València a fer alguna cosa els convide.

-Aleshores va entendre els atacs que feia el PP sobre que vostè no hi anava mai pel plenari del CVC?
Sí, clar. Vaig deixar d’anar. D’això potser sóc culpable, de no haver fet les coses com tocaven. D’enviar un escrit dient tal i tal cosa, potser vaig tardar una mica però, tampoc fou per motius de cap tipus sinó per la faena que tenia i que tampoc sóc massa ordenat amb coses d’aquest tipus.


Els pares de Guillem Agulló, Carles Santos, Lluís Llach i Carod-Rovira a Vinaròs, durant la Via Catalana (2013).

-Quan van fer la Via Catalana vostè fou qui lligà el País Valencià amb Catalunya donant-li la mà a Lluís Llach, com va sorgir aquesta iniciativa?
Va nàixer aquí en realitat. A Vinaròs. Quan van plantejar allò de la Via Catalana vam pensar que estaria molt bé allargar la mà. Com que Vinaròs està al mig vam interpretar un poc la situació. Es va animar la cosa i va provocar una certa irritació en aquell moment. El PP es va irritar molt llavors, perquè la imatge va córrer molt. Aquest petit contacte a través de dos mans...

-Allò ho va fer per consciència i convenciment, entenc?
Sí clar, amb aquestes coses no pots jugar massa. Ah però! Amb la música tampoc.

-Fa poc estrenà Patetisme Il·lustrat, a hores d’ara candidata a les nominacions dels premis Max i és curiós perquè tot i que vostè n’és el creador no se la considera com una obra amb aportació valenciana.
Clar, això és la maneta (riu).

-Esclar, l’entenc, però al juliol farà 76 anys, seguirà creant, té noves propostes?
Sí, i tant. Procure que no es noten els anys que has dit però sí, estic en actiu.

-No es planteja una jubilació merescuda?
No, seguisc fent, preferisc que passe alguna cosa de cop i pleguem. Però mentre arriba seguisc tocant i amb projectes nous.

-Hi ha dues biografies seues, la feina que féu Josep Ruvira i la que publicà recentment Alícia Coscollano...
Sí, de Benicarló, aquest és un altre problema. Una altra maneta també.

-Vol dir que també hi ha una separació ideològica entre els dos pobles?
Sí, és real. El fet que apareguera fet per gent d’allà i no haja estat gent d’aquí... l’ha fet ella, l’editorial és d’ella... tota la història ha vingut de Benicarló.

-I això ha creat conflicte al poble?
Sí, sobretot per una minoria que segueix les coses que es fan aquí. Fins i tot vam tindre marejada política.

-Per quin motiu vostè va estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona i no al Conservatori de València?
Ma mare és catalana, de Barcelona. Mon pare era d’aquí però va anar a Barcelona a estudiar Medicina. Llavors va trobar una catalana que li va agradar i es va casar, una cosa d’allò més normal. Bona part de la família és catalana i aleshores, parle de l’època en què els pares ho decideixen tot, jo devia tenir 10 o 11 anys i ja tirava, ja tocava i em van enviar al Conservatori del Liceu. Fou per qüestions familiars. “Que el xiquet vaja a Barcelona que allà tinc una germana o dues germanes”. Llavors vivia allà.


 

Cap a l’any 1955 quan vostè està a punt d’acabar la carrera, quin grau d’avantguarda musical hi havia a Barcelona respecte a València?
No tenia consciència del que passava a València. Fins que no començàrem a moure allò de l’Ensems amb el Barber, no vaig tindre cap relació remarcable amb València. En aquella època era molt difícil saber certes coses. Avui, qualsevol pot saber qui és John Cage, però aleshores no. Jo era una criatura quan em van pagar una beca per marxar sis mesos a Nova York, i vaig marxar per intuïció que allà devia haver alguna cosa que..., un altre món. És així de senzill. Després, un altre punt d’inflexió per a mi fou conèixer el Brossa, cosa que fa que decidisca decantar-me per això. Però aleshores, ni a València ni a Barcelona hi havia res d’això que hi havia a Nova York. Més tard acabe militant en el PSUC, després vaig anar a l’Assemblea de Catalunya i vaig anar a la presó.

-Va estar a la presó també?
Sí, per allò dels 113, en la caiguda aquella de l’Assemblea de Catalunya. Com veus, he funcionat com un radar, on tot anava a parar a un mateix paquet ideològic, inclús allò que pogueres pensar sobre l’art i la música en aquell moment. Llavors et convocaven per escoltar uns quartets de Schoenberg com si fóra una reunió de Comissions Obreres.

-Era quasi un acte clandestí?
Clar, aquelles audicions eren un acte clandestí.

-A Barcelona?
Això a Barcelona. Escoltar Schoenberg era quasi un acte revolucionari als anys seixanta. Als setanta tot això ja es va declarar. Clar, tot això a València jo no ho he viscut.

-A València Schoenberg crec que arribà un poc més tard.
Sí, ja va ser amb l’Ensems i gent com el Pep Ruvira que s’han mantingut sempre assabentats del que passa. S’han anat modelant les coses de manera diferent a València, per a mi interessants. A València el que hi ha és molt de talent, el que passa és que som autodestructius i ens ho carreguem. Quan hi ha alguna cosa que està bé, s’ho carreguen. Ara, talent el que vulgues, per això, tindre una actitud negativa amb València és absurd.


 

-Com resumiria el seu llenguatge artístic de manera que aquells que no el coneguen per alguna de les disciplines en què s’ha manifestat puguen entendre’l?
És una mescla. Vaig conèixer el Brossa, vaig militar al PSUC, coses que semblen que no, són les que m’han anat fent. És com aquella cosa d’anar amuntonant coses, de dir no n’hi ha prou amb tocar el piano. L’anècdota del Brossa, que l’he contada altres vegades, quan vaig tocar el piano per primera vegada davant d’ell i em va dir: “Bé, i ara què?” Li toque una Sonata de Beethoven i em diu: “I ara què?”, volent-me dir que està bé, però hem d’anar més enllà. Aleshores és aquesta cosa d’anar afegint coses. Afegint coses de la vida, de gent que coneixes al llarg de la vida, i vas amuntonant. No és el mateix el Cage que el Boulez, però són avantguardes que es produïren en aquell moment en què jo m’hi trobava buscant i al final t’acostumes a fer una lectura de la realitat molt diferent, sostinguda per interpretacions de la realitat. No és igual mirar-ho des del piano que des de la fotografia, com per exemple un erotisme, una realitat que treballe bastant perquè el considere un llenguatge molt interessant i molt estimulant. També les rutines de cada dia m’ajuden a llegir la realitat, com per exemple tocar Bach una hora cada dia. És a dir, que tinc una tècnica de pianista, i faig concerts, però que no és igual que altres manifestacions visuals.

-Tots els dies el primer que fa és tocar Bach una hora?
Sí, és una masturbació intel·lectual de primer ordre.


 

-Té alguna font d’inspiració més?
Les actituds personals i diverses tendències actuals. Per això et deia que trobe molt més interessants algunes propostes actuals que el Raimon, tot i que no sé què en pensa el Raimon, no tinc ni idea. Ell sempre ha estat per les coses elitistes, aquestes coses d’abans...

-Parla del seu llenguatge estètic?
Sí, perquè no sé què fa.

-Home, el darrer treball Rellotges d’emocions diguem-ne que ha evolucionat una mica, amb unes instrumentacions una mica més suggeridores, un poc més riques dins de la contemporaneïtat però sense abandonar un llenguatge que el relliga a una vessant de la cançó francesa...
És a dir, que no és la Nina Hagen.


 
-No, no, que va. En aquest sentit és un galà de comarca, o si vol un crooner a la valenciana.
Ja. Jo he cremat molts pianos i els he llançat al mar, o fins i tot els he precipitat des d’un helicòpter. Ell amb la guitarra no ho faria.

-No, segur que no.
Home dic que estaria bé que ho fera, per això deia que és elitista, perquè els fa por que els puguen cremar la guitarra.
 
-Tornant al seu llenguatge artístic, podem afirmar que té quatre pilars bàsics: Joan Brossa, John Cage, Tomàs Luís de Victoria i Johann Sebastian Bach?
Els quatre em cauen bé, però n’hi ha més. Com també depèn del dia, del temps, l’època... Aparell reproductor de música a casa no en tinc. En tinc un al cotxe i de vegades escolte coses. És a dir, com tinc una relació amb la música molt de primera fila quan arribe a casa el que vull és silenci. La música la busques, és com una relació diguem-ne amorosa. D’amor i odi en alguns casos. I això t’ho busques i t’ho provoques tu a la teua manera.


-Aleshores l’etiqueta que li han posat de minimalista no l’accepta?
No. El Bach també ho és. Tots els músics ho són. Ho és el Falla, el Bartók,... tots ho són, però el Bach...

-Per tant, tot i que la seua música manté la repetició com a tècnica o recurs creatiu no la considera minimalista?
No, perquè la repetició en la música ha existit tota la vida. És una constant en tot tipus de músiques, no només la clàssica. Això és una cosa d’ara que doneu nom a tot però.

-I com li hem de dir a la seua música aleshores?
Que no diguen res, i es queden més tranquils.

-Sí, però els crítics necessiten alguna etiqueta, dir això és això, perquè no podem viure en l’ambigüitat contínuament. Necessitem concretar i determinar. Aleshores quin nom proposa?
Per exemple, Patetisme il·lustrat té un poc de música, més bé poca i si duren un mes més els assajos ni en deixe, però veig que l’han nominada com a musical, amb la qual cosa es vol dir que l’han entès perquè la nominen com a musical tot i que de música no n’hi ha. Una mica, un moment una noia que balla, la resta és sadomasoquisme des del principi fins al final.

-Què creu que pensaria Freud si veiera les seues creacions?
No ho sé.


-Hi ha suggestió que va més enllà de l’erotisme en la seua música i dramatúrgia, fins i tot una plasmació evident de la sexualitat.
Forma part de la meua obra i és la part més valenciana que tinc. Em poden identificar per això.

-Per la sexualitat?
Sí, per eixa facilitat lúdica. Jo faig coses que a Barcelona o a Madrid m’han dit: no. Inclús un cartell exposat al carrer de la meua obra La meua filla sóc jo.


Carles Santos, cartell de La Meua filla sóc jo.

-L’han arribat a censurar?
Han censurat el cartell a Madrid i a Barcelona.

-Recentment o parla durant la dictadura?
Fa sis o set anys. I a València no només no el van censurar sinó que van fer un cartell de quatre per quatre. Saps allò al Principal tota la façana de dalt a baix la gent mirava i se’n reia. Això és un valor que tenen. Són reaccionaris per a altres coses, en canvi tot allò que té a veure amb la sexualitat ho tenen col·locat a un lloc ideal. Ho gaudeixen i ho fan amb humor.

-I com va encaixar eixa censura?
Me la vaig haver d’empassar. Em van deixar posar el cartell dins del teatre, però al carrer no. Jo portava un piu a la boca i una cresta de pollastre. Només pel piu a la boca ja em van dir que no.

-És a dir, vostè diu que aquesta connotació sexual l’identifica com a valencià, veu la societat valenciana molt eròtica?
És la interpretació que jo faig. En la inauguració de l’exposició Univers Santos a La Nau de la Universitat de València hi havia coses que en cap moment ningú em va dir res. Durant el concert vaig fer de tamboret i la Inés Borràs s’assentà damunt... allà estava el rector de la Universitat. Em vaig col·locar en aquella situació i en cap moment se’m va ocórrer que ningú de la universitat em poguera dir: “Ei, això no toca hui”. Doncs no.

-Abans de l’estrena d’Aïda durant la temporada d’enguany hi haurà una mica de rebombori perquè les dansaires havien d’actuar amb els pits a l’aire i els dansaires amb el cul...
Això per als valencians no és res.

-Quants ninots de falla hauran eixit aquestes Falles amb el pits a l’aire...
Mare de Déu! Mare de Déu!...


 
next