"Tocar una hora Bach ho considere una masturbació intel·lectual de primer ordre"

Carles Santoscompositor, músic i artista polifacètic
/ València
29 març 2016 01:00h
Un Cacaolat roman intacte mentre Carles Santos repassa la seua llarga vida d’artista polifacètic, de veí de Vinaròs. Encara però ha de parlar de la seua etapa de formació i els llocs d’on ha rebut els ‘inputs’ que l’han convertit en un dels artistes avantguardistes valencians més internacional. No deixa de dir la seua sobre formacions valencianes com les bandes, el Cor de la Generalitat o el Palau de les Arts. Ens explicarà la seua "gamberrada" i com es relacionà amb l’avantguarda madrilenya dels anys 70, entre altres vivències del vinarossenc. Seu davant del piano Bösendorfer i toca Bach, inevitablement.
 
M'ha dit que tots els dies toca una hora Bach. Per què?
Perquè ho considere una masturbació intel·lectual de primer ordre.
 
Tornem a posar-nos seriosos, conte’m com foren les seues estades als cursos de Darmstadt?
Foren molt al principi de la meua carrera i no tenia les idees clares. Vaig coincidir amb Ligeti qui estava fent els cursos, ja fa molts anys, però molts anys d’això. No recorde si corria també per allà l’Stockhausen? L’Stockhausen tenia un peu aquí i un peu allà, vull dir a Europa i a Nova York, on anava molt a viure el Fluxus. Ell s’ho va mirar això, prova d’això és el Quartet de corda i quatre helicòpters (Helicopter string quartet), això és Fluxus total.

-Fins a quin punt el moviment Fluxus és actual ara per ara, ja que encara queden representants?
A Alemanya encara queda gent, al centre d’Europa es conserva molt i als EUA, evidentment ha sigut una època molt important, el que passa és que els americans tenien una política sobre això, i els altres només vam gaudir una mica de tot allò. D’allò que sortia, que era quantitat i qualitat, tot molt interessant. Jo vaig estar allà, durant tres anys i mig a Nova York.


-Vivint el moviment Fluxus?
Sí, sí, i el downtown music, i tot el que tu vulgues... vaig anar per anar, per allò de pensar allà passa alguna cosa i quatre coses que em van dir i me’n vaig anar amb una mà davant i l’altra darrere.

-Durant aquesta estada hi treballava?
Sí, vaig tenir la sort d’acompanyar companyies de dansa. Amb això vaig tirar bé.

-Si vostè els anys 60 i 70 haguera viscut a València el seu llenguatge s’haguera pogut desenvolupar igual com ho ha fet?
A València hi havia gent que lluitava i supose que haguera anat a parar a un equivalent de gent i potser el resultat haguera sigut un altre o potser millor o pitjor.

-Fa uns anys en una entrevista per a Rockdelux va dir, tot referint-se al País Valencià: “Allà tenen tanta música que no saben què fan amb ella”, i seguit va argumentar: “Toquen molt bé, però no estic segur que sàpiguen el que toquen”. Què volia dir exactament?
Amb això feia referència al món de les bandes. És un mal que encara tenen i mantenen l’error que una banda no és una orquestra simfònica. Cal que es deixen estar de la paraula simfònica, perquè un violí és un violí i un saxo és un saxo... Crec que aquí no s’interpreta bé, són gent que toquen molt bé però que no interpreten bé. Les bandes m’agraden molt quan passen. Sents com la música ve, passa i se’n va. Com la vida. En canvi quan pretenen, o reneguen de la banda, que culturalment signifique alguna cosa més crec que aquí s’equivoquen.


-Parla del bescanvi de rol que han aplicat en els darrers cinquanta anys, del carrer a l’escenari?
És el bescanvi per l’escenari, però també és que hi ha obres de banda que estan molt bé, però els arranjaments... Beethoven és Beethoven i en banda no va. La banda és un instrument i la valoració cal fer-la en raó del que ells volen ser perquè reneguen d’allò que ja són. És un gran instrument i compten amb compositors molt hàbils, on alguns fan algunes coses molt ben fetes, però una mica que pareix una banda sonora, com per a una pel·lícula. Amb això vull dir que estan buscant la identitat de la banda donant-li un vernís cultural que no li fa falta.

-La millor aportació de les bandes al País Valencià és la democratització de la música?
Sí, i a més creen molts llocs de treball perquè toquen molt bé. Aquest estiu passat vaig estar a Godella tocant amb la soprano Maribel Monar, i llavors hi havia un grup de vint músics valencians però que treballaven fora i s’havien ajuntat per tocar. Tocaven com a bèsties, amb un nivell tècnic tan extraordinari! Ara, aquells venien amb un rentat de cervell, perquè han tocat fora molt i tenen molt clar el que és una orquestra i el que és una banda. De vegades això també passa a València, que no s’aprofita allò que està molt bé i es van buscant raons i qüestions amb coses que no tenen cap perquè, són una manera de perdre el temps.

-A quines qüestions es refereix quan diu que són “perdre el temps”?
Doncs això, ha tindre molt clar què és una banda i què és una orquestra i no embolicar la troca i buscar música per a banda, de gent jove que escriga per a banda, i no que facen arranjaments d’orquestra. L’orquestra que l’obliden. I que caminen.


-Els valencians tenim cultura musical?
Clar que en tenim. Una barbaritat, tot i que després cadascú farà la interpretació que voldrà, però clar que en tenim. Hi ha intèrprets molt bons, però també fem allò de fer una orquestra per al teatre d’òpera i la majoria eren estrangers. Doncs no. Si fas una orquestra la fas de valencians perquè material en tens, i després busques un director que treballe els instruments, per convertir-la en una orquestra valenciana feta per valencians perquè tenen els elements per a fer-ho. Sovint qui governa va buscant el nom, fitxant com si fóra futbol i clar, així no trobaràs ningú que es tanque dos anys.

-Ja que parla del Palau de les Arts, com valora que durant els deu anys de vida Carles Santos mai haja sonat al teatre públic?
No ho sé, però m’estranyaria que haguera sigut d’una altra manera.

-Per què?
Perquè els tirs no van per aquí.

-Però vostè té obres escèniques, amb dramatúrgia, que perfectament podrien haver-se representat allà, per exemple, Cantúria Cantada no podia haver-se representat a les Arts?
Ah!, però això és el mateix que parlàvem. El Cor de la Generalitat és fantàstic. És molt bo, i això d’on ha sortit? De València, és un producte valencià que ha anat treballant el Paco Perales que és de Xàtiva, treballant dur, i són per a mi els millors. Plore en veure’ls.


El Cor de la Generalitat interpretant Cantúria cantada de C. Santos en el cicle Serenates a La Nau ( 2015)

-Quina relació tingué amb l’avantguarda espanyola del 51, amb Bernaola, Luís de Pablo, Barce,...?
Hi havia un contacte. A Barcelona hi havia el Club 49 i després el Grup Instrumental Català (GIC) i això ho portàvem entre el Mestres Quadreny i jo, on vam estrenar moltes coses. Aleshores, ALEA a Madrid feia coses semblants, parle dels anys 70, llavors hi havia bona relació, i després vaig fer la gamberrada aquella.

-Quina gamberrada féu?
Era un concert de dos pianos. Érem el  Claude Helffer que era especialista en Boulez i després jo que tocava una cosa de l’Steve Reich que en aquella època ningú sabia qui era. Aleshores els vaig dir: “Tocaré una cosa de Reich i tal”, i em preguntaren: “Què dura?”. “Un quart d’hora i no sé què”, els vaig dir. Bé, a les tres hores encara estava tocant; una cosa repetitiva, fins que al final va vindre un comando de grisos que em van agafar a l’aire i em van traure al carrer. Clar, vaig deixar de tocar. Això en el llibre Celtiberia Show del Carandell està molt il·lustrat. Llavors, com que em van traure al carrer quan van marxar, com havíem vingut amb companys de Barcelona vam tornar a entrar i vam ocupar l’escenari i convocàrem una assemblea. Allà va sortir tot, fins i tot el problema català que en aquella època ja parlàvem d’això.

-I això a Madrid, i en concret Luís de Pablo, ho acceptaren bé?
No. Ja no m’ha saludat mai més en la vida.


-La Nova Música que proposaven des de Madrid tenia vincles amb la que proposàveu des de Barcelona?
Coincidíem en moltes coses, tot i que nosaltres teníem una estètica molt determinada. Per exemple, a Madrid, encara que no tingué una relació directa, estava el Juan Hidalgo i que després a València, el Barber es va deixar impregnar molt per l’Hidalgo i el Grupo Zaj. A Barcelona estàvem nosaltres i a Madrid estava l’Hidalgo que en realitat no tenia massa relació amb el grup de Luís de Pablo però a nivell artístic i ideològic tenien el seu paral·lelisme. Nosaltres estàvem políticament prou a l’esquerra, i ells sempre tenien una relació amb l’administració central que nosaltres no teníem. Allò que teníem era la burgesia catalana que en aquella època en comptes d’anar a veure el Messi anaven a escoltar Boulez. Era un altre tipus de gent, la qual ara ja no existeix. Vam estrenar el Pierrot Lunaire (1912) de Schoenberg a Barcelona que no s’havia estrenat o jo vaig estrenar el MicroKosmos (1926-1939) de Bartok que tampoc s’havia estrenat mai. Es va fer molta feina perquè hi havia una burgesia catalana que protegia això. Darrere estava el Miró, el Prats, el Tàpies..., hi havia un coixí i diners i a l’administració que l’emplomen. Madrid tenia una protecció institucional, com sempre.

-I ben agraïts que han estat per això, de fet Luís de Pablo assumí responsabilitats quan li ho encomanà el règim franquista.
Sí, però trobe que ha estat molt bé que haja existit l’ALEA i que haja existit el Club 49, després, el destí final de cada un doncs, es pot obviar, perquè al costat d’això van haver uns resultats i vam entrar una mica dins de la normalitat europea, començàrem a sentir, veure coses.

-Aleshores diguem-ne que queda justificat pels resultats.
En general tot allò fou positiu. Tant que avui dia no n’hi ha.

-Ha parlat del moviment avantguardista de Madrid i de Barcelona en els anys 70, però a València no n’hi havia res?
A València en aquell moment hi havia individualitats, però aquesta cosa de Barcelona-Madrid, com sempre, no. Hi havia compositors bascos que anaven a buscar el caliu o bé a Barcelona o bé a Madrid, o fins i tot als dos llocs.

-Com és la seua relació professional amb Pere Portabella?
Molt bé, hem fet molta cosa, des de música per a les pel·lícules fins a col·laborar en els guions. Veus, fixa’t, a Madrid tot era molt més musical amb el Luís de Pablo, però aquí teníem molts departaments tant podies fer amb el Portabella una pel·lícula com teatre amb el Brossa..., vam portar el Cage que no havia estat mai a Europa. La burgesia catalana va llogar un avió i van dur el John Cage amb el David Tudor i les escenografies del Rosenberg i la companyia de dansa de Cunningham i vam anar a Barcelona amb això.


-En quin any fou això?
En els setanta

-Però, abans d’anar John Cage a París vingué a Barcelona?
Abans, sí. Però els empresaris van veure una cosa tan moderna que finalment no es van atrevir i ho vam fer al Prado de Sitges. Jo tenia uns 22 o 23 anys, i vam anar i vam fer dues representacions.

-Per què Carles Santos no té una conferència, un concert, una exposició,... alguna cosa de manera assídua al Conservatori Superior de Música de València?, per què aquest refús?
No crec que siga un refús perquè no tenim cap tipus de problema. No interferisc en les coses que puguen fer i després jo faig coses a altres llocs.

-Però és el centre de referència musical al País Valencià, d’on eixiran bona part dels intèrprets i creadors del futur, i clar, ni una referència, ni un cartell, res, com si Carles Santos no existira...
Però alhora munten una exposició a la Universitat de València.

-Però la universitat no és un centre purament musical.
Jo tampoc sóc un producte purament musical i per això quadre a la Universitat de València i m’han donat medalles. Després també hi hagué una època en què no acceptava res de València.

-Per què no les acceptava?
Per motius polítics.
-Parla quan governava el PP?
Sí, clar. Em van donar unes quantes medalles que no les vaig acceptar. El que passa és que això no ho diuen.

-Se li va oferir la medalla de la Generalitat i no la va acceptar?
Sí, i no la vaig acceptar.

-En quin any se li oferí?
No ho recorde bé, per la dècada dels huitanta. Però, per exemple jo sóc molt amic de la Consuelo (Ciscar). Vam fer unes produccions allà a Sagunt i un espectacle de circ molt gran, amb molta gent que també es va dur allà, vull dir que amb ella hem fet produccions de primer ordre.


-Què li sembla tot això que l’ha esguitada per haver-se quedat diners dels sobrecostos de les produccions?
Això és el seu problema. Però en l’època en què ella portava l’IVAM vam fer coses...

-Per tant, vol dir que no té la sensació d’haver estat vetat a València?
No, la meua filmografia la tinc a la Filmoteca i de tant en tant hem fet produccions de molta envergadura. He tingut una relació de fer coses, no moltes però de fer algun Ensems de tant en tant... vull dir que no tinc cap motiu per a sentir-me vetat.

-Com veu l’Ensems ara per ara després que vostè i Llorenç Barber, entre d’altres, el crearen?
Per dur una cosa així calen persones com el Llorenç (Barber)

-Però Barber sí està vetat a l’Ensems.
Però segur que hi haurà algun Llorenç de 21 anys que tirarà. No obstant això, els valencianes hem de ser més valencians, perquè sovint ens rebutgem, supose per pensar sempre en el què diran, però com he dit abans, talent aquí n’hi ha el que vulgues.

-En una entrevista que li féu Vinyoli per al Mestre de mestre va dir: “Critico el conservatori però cal passar pel conservatori”, explique’ns què volgué dir amb això?
Al conservatori tens una font d’informació, pots saber per on van els tirs, t’acostumes a conviure amb músics perquè de vegades l’aïllament, que ja ho és prou quan toques un instrument durant unes hores al dia que ho has de fer, almenys que tingues un lloc on si pot passar alguna cosa és allí, ha de sortir d’allí. Crec que al conservatori s’ha d’anar encara que siga a passar l’estona, només per això ja val la pena.


 

-Com veu la música que s’està fent, s’ha perdut transgressió o se n’ha guanyat, en definitiva cap a on va la música del present?
Deu ser per l’edat, però en aquest moment si em digueres: parlem de la música del S XXI, estem 16 anys i ja podríem dir quelcom, doncs, no sé quina és. O quines són. Ni en plural ni en singular. Potser és la música electrònica (la del s. XXI), aquesta gent que empra l’electrònica de manera particular, per dir-ho així.

-S’ha sentit atret per aquesta música?
Sí, però no és per a mi. Preferisc seguir on estava perquè veig que tinc encara molt de camp per davant. No obstant això, allò que no sé dir és qui són, què és... dins del context general de la cultura d’un país.

-Però entre les coses que escolta a Catalunya i al País Valencià com veu la creació?
Potser el Sónar...?, la problemàtica és que la música va d’una altra manera a l’academicisme, i trobem gent que té coneixements i desconeixements, els quals no tenen res a veure amb els coneixements i desconeixements de la gent acadèmica, però s’ajunten tres o quatre persones i fan una música de circumstàncies, sobre la qual no vages a buscar cap tipus d’anàlisi perquè no hi ha res a analitzar, però són el tipus de gent que poden omplir el Sant Jordi o on siga, omplir de gent fins a la bandera; ho sents allò i dius: bé, i tot el que he estudiat jo no serveix de res, no?.


 
-No és una música que li transmeta res?
No, perquè veus els improvisadors, els no improvisadors..., i després està la tècnica, perquè si són pianistes toquen molt bé, però aquests d’abans no. No han sacrificat ni un minut de la seua vida per qüestions tècniques, ni de coneixement del llenguatge musical, ni tampoc per conèixer l’instrument perquè toquen la guitarra i deuen tenir tres acords, i que potser ja els tenen programats i gravats..., però no sé qui són, però és la música del S XXI perquè és la música que la gent consumeix.

-Cage també gravava cintes per incloure-les en les seues mostres, concerts i performance, no creu?
Sí, però no era per moure cent-mil persones a un local. Cage era una altra cosa. Ara hi ha una ciutat a Alemanya que està fent un concert d’11 anys i estan sis o set anys, això és el Cage. És un acord que canvia tres o quatre voltes a l’any. Però aquesta música que igual la fan per a festes del teu poble que per a festivals i que omplin locals..., per això posava com a exemple de música del s. XXI el Sónar, com a exemple d’aquest moviment i de consumir-la. Són coses que ja se m‘escapen, però també perquè aquí, amb aquesta música, ja no pintem res.


Per exemple, aniré a fer un concert de piano a quatre mans amb la Inés Borràs al Jamboree, tocarem Ligeti, Schubert, toquem els arranjaments de Bach fets pel Kurtág, Satie i algunes coses de la Pantera Imperial per afegir teatralitat i moviment però és un concert que t’has d’amarrar perquè has de tocar. Això ens obliga a tocar moltes hores al dia. Els de la meua època tots o quasi tots tenen un instrument amb el qual inclús tenen una relació professional, poden tocar en públic, perquè tenen nivell per a fer-ho, i alhora poden agafar-se llibertats. Aquesta gent d’aquesta música carregada de bateria saben..., qui és el Kurtág o Ligeti? Jo em plantege normalitzar les coses, en aquest sentit estàs obligat a tocar Ligeti però a fer Bach al millor possible. És una cosa que es feia abans, sense anar més lluny Bach o Chopin tocaven molt bé però eren capaços de dirigir una orquestra si en calia, eren músics d’ofici que al mateix temps produïen. Ara, aquests que esmentava, d’ofici poc.

-De músics humanistes en queden pocs?
Jo sóc d’aquests.

-Sí, ho sé, però durant l’últim terç del XX fins a ara mateix, l’academicisme obliga a l’especialització, a perfeccionar una vessant i oblidar-te’n d’altres.
A València hi va haver una anècdota il·lustrativa. Durant un concert d’Ensems fa huit o nou anys, van tocar una obra i es van alçar dos compositors a saludar. Això és una realitat. Hi havia u, qui la va fer, que estava completament segur i qui no estava tan segur es va alçar igual. Això fou molt gros, però molt esclaridor. És una anècdota molt esclaridora, perquè no només no és capaç de dirigir-ho sinó que quan ho toquen no ho reconeix.
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next