Els Manel han estat fent promoció a València del seu darrer disc: Jo competeixo (Discmedi, Warner. 2016), un disc fortament eclèctic on el grup barceloní manté els seus timbres vocàlics ben identificables i distintius, però experimenten amb les formes, les estètiques i van més enllà de la pura barreja. Un disc diferent que significa un gir cap a les músiques del món i les actuals, que per moments s’allunya del folc de base i s’aproxima a l’electrònica; que barreja tècniques vocàliques i textures sonores, dels cors harmoniosos als recitats rapers.
N’estic segur que aquest Jo comparteixo serà el disc que establirà la dualitat més gran del públic envers el grup, entre els qui els agradarà molt i els que no els agradarà gens. Tanmateix, tots els grups consolidats passen per ací, i prenen decisions, com ara bé seguir pel camí caminat o prendre direccions per conèixer altres camins artístics.
Roger Padilla i Martí Maymó atenen La Veu per parlar del disc i de Manel, per trobar una explicació a l’èxit que han tingut a l’estat cantant en català, però no defugen de dir la seua sobre el canvi polític al País Valencià, el flux de la música en català entre el Principat i el País Valencià o la propera Festa per la Cultura a la plaça de bous.
–Jo competeixo…, rere dels noms dels vostres discos sempre hi ha una explicació. Per què li heu posat aquest nom?
Roger Padilla (RP): La veritat és que no hi ha molta explicació…, sempre ens costa donar motius però, en el primer va ser un vers d’una cançó que va ser una mica aleatori, sonava bé. Sempre s’acaba reduint a… queda bé? Pensem que queda bé, va sortir la idea: i si li diem Jo competeixo? Que era una cançó, i com que tenia un cert pes important dins del disc, per minuts. Tenia un títol que sonava contundent. I llavors vam pensar que podia funcionar com a títol de disc. Però motiu més conceptual…, jo diria que no. És més, queda bé Manel-Jo competeixo?.
-És una tria més comercial, diguem-ho així?
RP: No… Més estètic o sonor. També hi havia allò que era un nom curt perquè els altres tres discos havíem posat noms més llargs.
-Però, tot i ser títols que formen part de les lletres, per exemple el segon disc (10 milles per veure una bona armadura, Discmedi-Warner 2011) sí té un rerefons conceptual?
RP: Fou una decisió molt d’última hora. De dir… com li fotem? Hi havia vàries idees…
Martí Maymó (MM): Jo recordo la idea aquesta de fer-ho més curt i que la gent deia el 10 milles, L’atletes, El primer disc…, i com que els tres eren tan llargs al final mai deien el nom del disc. Vam pensar, buscarem una paraula…
RP: Sí, que no sigui El quart disc.
-Què té d’especial aquest Jo competeixo?
RP: suposo que tots són especials, però aquest té diferències de gravació amb els altres, en el sentit que hem implicat una cinquena persona que no som nosaltres quatre, i això ha fet que arribem a resultats i haurem fet camins que segurament sols, haguessin quedat diferents. No sé si pitjors, però diferents.
-Tot plegat s’escolta un canvi substancial en aquest disc. Quin estil és el que el defineix?, perquè jo no ho sabria dir.
RP: Nosaltres tampoc.
-L’eclecticisme és bastant potent.
MM: Crec que en general des del primer disc vam estar dintre d’aquesta idea del pop i el pop-folk, el tercer vam posar una mica més de banda i aquest quart…, al final acabem reflexionant amb els periodistes…, però segurament sí, és un disc molt més ampli i això fa que sigui més difícil posar-li el cognom o l’etiqueta.
RP: Davant del dubte sempre diem: Pop.
-Pop?
MM: Sí, és aquesta bossa gegant on cap el pop-rock, amb l’electrònic…
RP: Però quan comencem a gravar o escrivim les cançons mai no ens proposem abans quin estil volem fer. Ens agrada tenir la llibertat de triar què fer amb cada cançó com si una vol tenir un toc de reggaeton o l’altra un toc orquestral…, però és aquesta llibertat. Mai ens hem plantejat: farem un disc…, perquè al principi era això, tampoc sabíem quin estil de música faríem. Segurament el vernís còmode de tot el disc sigui el folc, però hi ha cançons de toc Klezmer i un altre…
-És a dir que seguint aquesta línia de llibertat potser el cinquè disc és rock, no us poseu barreres estètiques?
RP: Sí, sí…, interiorment ens agrada pensar així, després vés a saber. En la cançó La serotonina vam començar apropant-nos i intentant fer merengue, però després t’enfangues amb això i veus que ho has de portar tot al teu terreny. Que no saps quin és el teu terreny però, ens agrada pensar que podem anar on ens vingui de gust.
-On creieu que rau l’èxit que heu tingut arreu de l’Estat?, tenint en compte que comprèn territoris castellans…
RP: En el nostre feeling, no? (riu)
MM: No som il·lusos però, al final sabem que als llocs on es parla la llengua amb què cantem la cosa ha funcionat d’una manera molt natural, allò estrany és que la cosa pugui funcionar fora d’aquests espais. Llavors, fora d’aquests espais suposo que també ha funcionat millor que altres grups però que tampoc és que diguem: ostres marxem d’aquí omplint sales de 2.000 persones, serà un èxit si un dia marxem omplint sales de 200.000 o 300.000. Però sí, sabem com de difícil és omplir sales i fer que la gent vagi a concerts… Però el perquè no el sabem i crec que no ens interessa. Estem molt contents i molt tranquils pel fet que la gent vingui. La idea és teoritzar el mínim. Ni això, no teoritzar absolutament res.
RP: No se m’acut res. Potser hi hagi gent que s’ha interessat…
MM: Hi hagué la pregunta arran del primer disc: ostres si cantéssiu en castellà no creieu que us aniria millor?, doncs segurament no. Potser sigui un seguit de coses incontrolables que fa que la música agradi. També pensem que tal vegada si no hagués funcionat el primer, aquest darrer sigui el més dolent o el més bo de tots, no l’hagués escoltat ningú. Són coses que s’escapen del que nosaltres podem fer, decidir o pensar i llavors com que s’escapen d’això a nosaltres no ens interessa perdre ni un segon.
-Us ho pregunte perquè arran de l’èxit d’Els millors professors europeus o de 10 milles per veure una bona armadura, sobretot, trobe que es va dir que l’èxit raïa en el fet que les lletres no eren polítiques.
MM: Potser, podria ser una raó per les quals passés això, però se’ns escapa per saber si és per això. Però, segur que fer cançó política igual que tanca portes també te n’obre. I no fer-ne també te’n pot tancar. Hi ha gent que li agrada escoltar cançó política, amb crítica política o social, nosaltres no ho fem i punt. Hi haurà gent que li semblarà bé i hi haurà a qui li semblarà fatal.
-Així i tot en aquest disc hi ha lletres que tenen un context politicosocial, per exemple BBVA…
MM: No n’era la intenció.
RP: Suposo que es colen sempre coses del món on vius però mai hi ha una intenció. El cas de BBVA és un capritx.
-No és un acrònim del banc?
RP: Sí, sí que ho és, però al final la cançó va de dos fugitius i del camí que fan dos atracadors d’un banc.
MM: El banc ens serveix de referència per saber situar.
RP: La lletra no diu exactament què han fet i el títol ajudava a contextualitzar una mica millor el viatge.
MM: Tampoc érem molt conscients, però sí, si ho penses una mica pots dir: “hòstia el títol d’un banc pot portar a pensar…!, però el títol és una idea pop, una cosa popular que tothom sap que BBVA és un banc. És fàcil i de seguida pum, vas directe.
-I com veieu això del flux de grups del País Valencià que pugen al Principat i a l’inrevés?, s’ha dit que eixe flux no és bidireccional.
RP: Per a nosaltres com a grup hi ha un flux molt natural. Però suposo que hi haurà grups catalans que estarien encantats de venir.
-Que estiguen encantats per descomptat, però no era eixe el sentit de la pregunta, sinó que fins ara sembla que hi ha certa reticència perquè vinguen grups catalans i que el flux nord-sud no és completament bidireccional.
-MM: Doncs si és així és una pena.
-Per això us preguntava si era el vostre cas, però ja heu dit que no.
-MM: És que realment no ho sabem. Nosaltres des del principi hem tingut la sort de poder venir aquí. I molt bé, amb una normalitat brutal, de no ser diferent de quan anem a tocar a Tarragona, a Lleida o…, són llocs on parlem la mateixa llengua i fa que tot sigui molt normal. Llavors, com que nosaltres ho hem viscut molt serenament desconeixíem que passés això. Potser sabíeu més vosaltres que sou aquí, i és una pena que si és així que això passi perquè hi ha molts grups a la nostra ciutat que podrien venir aquí i a l’inrevés.
-Potser ara començarà a normalitzar-se una mica però, per exemple els festivals que es fan són quasi íntegrament de grups locals. Hi ha com un cert tancament hermètic.
RP: Potser això és culpa dels programadors.
-Sí, clar, i una mena de por que vinguen alguns grups catalans i a l’inrevés, no creieu?
RP: Se’ns escapa. A més no ho sé de primera mà.
MM: Nosaltres hem vingut aquí i signarem discos a l’FNAC ara perquè hi ha petició perquè vinguem aquí.
RP: I sempre que traiem disc intentem venir aquí.
MM: A més, València, fent un símil taurí, és una plaça gran. Si no tinguéssim concerts aquí potser sí li preguntaríem al ‘manager’: què passa amb València?, però ho faríem igual, què passa amb Girona?
>
-Què us sembla l’actual situació política al País Valencià?
-MM: Quan va haver-hi el canvi nosaltres estàvem parats i la veritat és que és el primer cop que trepitgem València després d’aquest canvi. Llavors no hem tingut temps.
RP: D’entrada no sé com ho veieu vosaltres però, va semblar millor que entrés aire fresc. Esperem que tota la il·lusió que es va despertar tiri endavant. Des de fora feia una cosa…
-Supose que de pensar, estan bojos aquest valencians…!
RP: Era rar.
MM: Està molt bé que hi hagi canvis. Al final a Catalunya també hi van haver després de molts anys del mateix govern i va bé que les coses canvien. Tant de bo passi a tot arreu.
RP: De vegades al nostre territori també penses: “com potser que estigui…?”
-Ja que parleu de Catalunya, cantareu alguna vegada per explicar el procés català?
MM: Podria ser, però ara mateix ho veig difícil. La idea és de moure les onze cançons que hi ha en aquest disc i punt. Al final cantes una mica del que et surt. Ens costaria una mica però ja no només del procés català.
RP: Potser si ens ve alguna idea…
-No ho descarteu llavors?
RP: Jo mai descarto massa coses.
-Tornant al disc, li augureu èxit al Jo competeixo?
RP: Desig n’hi ha. No sé si l’augurem però d’entrada fa una setmana que va sortir i les reaccions són bastant bones. Hi ha de tot però, en general estem molt contents del que hem fet, hi ha concerts i esperem que vagin bé.
-Expliqueu-nos un poc el single que dóna nom al disc, potser és la cançó més trencadora que heu fet fins ara, també és la més llarga.
RP: Sí, mai havíem fet una cançó així.
MM: És una cançó llarga basant-nos en una interpretació que segurament el Guillem no havia fet…
RP: Amb dos acords només es tractava de, tal com tractem un disc, que dins d’aquesta cançó poguéssim anar per diferents racons i que el personatge que la canta és tan intens i accelerat… hi ha moments que pot rapejar i altres que es posi més melòdic, “bajonil” (de baixó), després més excitat èpic…, anem experimentant amb aquests espais estètics dins d’una cançó perquè fos un viatge parlant del mateix tema, però això passant per diferents racons. També fou un repte molt complicat. Quan vam fer la maqueta era una cançó bastant desordenada, tal com és ara però, era com moltes cançons en una i faltava fer-li un embolcall, d’un vernís que la convertís en una.
>
-Quan torneu al País Valencià?
MM: Tornem al Festival de les Arts, a l’Arenal Sound i a teatres…
RP: Sempre que podem venim.
MM: València ciutat és dels llocs on més hem tocat i a moltes comarques hem fet per venir.
-Què us sembla que enguany es torne a fer, després de prohibir-se, una Festa per la Cultura a la plaça de bous el dia 23 d’abril?, i incloc en la pregunta, vosaltres hi sereu?
RP: Tenim feina ja.
MM: Tampoc no ens ho han ofert però, l’any que ve si volen i podem, per què no? D’altra banda, si aquesta festa es va prohibir i ara es torna a fer, benvinguda sigui de nou. És absurd, una festa popular que promou la cultura és una absurditat molt bèstia haver-la prohibit abans, és de calaix.
RP: Per nosaltres el Sant Jordi és una de les dates… un dels dies més bonics, perquè és la festa d’on vivim. Per això, segur que la ciutat de València la gaudirà.
