Sixto Ferrero
/ ValènciaAl Teatre Rialto, seu de la Filmoteca, ens rep Abel Guarinos, el nou director de l’Institut Valencià de Cultura. Del mot CulturArts convé anar oblidant-se, tot i que abans de deixar-lo enrere i abraçar de bon grat el projecte de direcció que l’ha dut fins a un despatx encara en preparació, Guarinos ens revelarà com s’ha trobat “la casa”, què proposa com a mesures “urgents” o “de xoc”, i mostrar-nos que el centre de tot plegat és “el ciutadà”, és a dir, “el públic”.
-Com t’has trobat l’actual Institut Valencià de cultura, fins ara CulturArts?
He tingut la sort que, quan em vaig presentar al procés de selecció per a CulturArts o Institut Valencià de Cultura, que és com volem que siga açò, tenia un coneixement de la casa i dels diferents sectors per haver-hi estat treballant i, a mig gas, en el Circuit Cultural Valencià. I palpaves el sector escènic, l’audiovisual i el musical, i en molta menor mesura el sector de la conservació i restauració, però, ja coneixia la casa i els sectors. Això et dóna la seguretat de saber on vas. Tot i això, ens hem endut alguna que altra sorpresa, com per exemple el crèdit que vencé divendres de 2.145.000 d’euros, demanat pel projecte Castellón Cultural abans de 2012. És una herència que hem tingut i que s’ha de pagar. El 30 de novembre hi ha altre de 3 milions d’euros que prové de Teatres de la Generalitat.
Sobretot m’he trobat els sectors molt a favor del canvi de paradigma, els companys de l’Institut Valencià de Cultura estem encantats de dirigir-nos per fi al públic, el ciutadà i amb els sectors il·lusionats amb els canvis. D’altra banda em fa por despertar massa expectatives perquè ara s’han de cobrir i acomplir-les. Moltes de les coses que estan en el meu projecte de direcció tenen una periodificació i podran ser avaluables a mitjà i llarg termini. Algunes ja les hem posades en marxa, com la primera reunió del Circuit Cultural Valencià celebrat a Alzira, després d’haver-se prohibit fer reunions participatives i democràtiques. Això s’ha fet ja perquè el sector cultural necessita unes accions d’urgència ja.
Abel Guarinos, director de l’Institut Valencià de Cultura.
-Qui són els responsables d’eixes sorpreses econòmiques que t’has trobat?
Pel moment en què vénen, la del Projecto Castellón Cultural és de 2012-2013, per tant responsabilitat de l’equip de Vicent Farnós, mentre que la de Teatres de la Generalitat és de l’equip d’Immaculada Gil Lázaro que són els qui portaven eixes gestions. Són herències que provenen d’una mala configuració. CulturArts no prové d’un pacte assenyat de dir, a veure com podem rendibilitzar i maximitzar els recursos disponibles per a la cultura, sinó que és fruit del Decret llei 7 de 2012 de reestructuració del sector empresarial i fundacional de la GVA, on en un mateix ens són capaços de posar: teatre, dansa, circ, música, lírica, audiovisual, conservació del patrimoni, Espai d’Art contemporani de Castelló, Museu de Belles Arts de Castelló, ens públics com era Teatres de la Generalitat o l’Institut Valencià de Cultura o mercantils com era Castelló Cultural, on la gent hi havia entrat sense cap procés de selecció, mèrit, igualtat ni publicitat. Es barreja tot…, i després apareix el tancament de radiotelevisió valenciana i se n’adonen que RTVV no es pot acabar de tancar perquè hi ha un fons de 24 anys de gravació que és patrimoni audiovisual dels valencians i que s’ha de conservar. Tot allò que està gravat en U-Matic o Betacam, o ho passes a digital prompte o pot desaparèixer. Aleshores diuen que es queden 23 persones, i d’on?, CulturArts. I CulturArts és una amalgama de coses que no acaben de tindre massa sentit.
En alguns casos sí coincidíem en les mateixes metodologies, perquè ens dirigim al ciutadà en massa, pescant en canyeta ciutadà per ciutadà, però dirigint-nos a ells perquè els necessitem igualment en plural, per això necessitem un lloc, un espai tancat i tindre un tiqueting, per vendre entrades, pagar cànons en pel·lícules, caixets en teatre, música, espectacles…, però hi ha altres coses que no tenen res a veure i que difícilment es creen sinergies del que era CulturArts, per això hi ha un replantejament. Que ja s’està fent, com deia Fuster és “qüestió de noms”, i òbviament CulturArts com a nom al sector professional no li significava res perquè han sigut els anys de més retallades i menyspreu. Als treballadors de la casa tampoc ens diu res perquè han sigut els anys en què s’ha efectuat un ERO, amb 57 companys acomiadats, i això és impossible d’oblidar. Als ciutadans tampoc els ha arribat d’aplegar perquè no s’ha creat una marca, ni s’ha fet consciència de la necessitat d’això, aleshores, millor començar de nou i tindre un Institut Valencià de Cultura que estiga al servei del ciutadà.
-CulturArts desapareixerà, almenys això s’entén quan en la teua presentació es digué que “es podria dinamitar i no passaria res”. Però per què cal dinamitar-lo?
De la mateixa manera que he dit que no és fruit d’un pacte assenyat sobre la cultura, sinó que ha sigut una amalgama de coses en un mateix calaix de sastre, no té un plantejament d’on vol anar més enllà de fer un ERO perquè s’havia de despatxar 62 persones. No hi ha un plantejament ni un ROF (Reglament d’Organització i Funcionament) que ens diga quin era el nostre objectiu: fer tot això, per a què? L’Institut Valencià de Cultura té molt clar que vol situar el ciutadà en el centre de la cultura. Amb un objectiu: les àrees s’han d’estructurar de manera coherent. El primer pas serà traure les tres subdireccions artístiques: teatre, dansa, circ serà una, música i cultura popular dos, i cinema i audiovisual tres. Es trauran a concurs sota el paraigua del Codi de Bones Pràctiques i de dos marcs constitucionals superiors. Per una banda, el meu projecte de direcció de CulturArts, amb vint-i-un pilars que planen sobre les diferents branques de la cultura, i sobretot, el Pla Estratègic Cultural Fes Cultura 2016-2020, per tal de poder arribar al ciutadà i mesurar eixa incidència en el poble valencià. I no només a la ciutat de València, sinó amb tarannà vertebrador, que estima el país i el ciutadà crític de qualsevol part de la nostra geografia.
El conseller Marzà presentant el Pla Estratègic Cultural “Fes Cultura” 2016-2020.
-Econòmicament i jurídicament és possible “dinamitar CulturArts?
Econòmicament ja farem prou si no es malbaraten els pressupostos. Allò que és cert, i jo desconeixia quan preparava el projecte que econòmicament és bastant auster, és que al Pla Estratègic de la Conselleria ens diuen que cal arribar a l’1% del pressupost de la GVA. Eixos 500 milions d’euros que són, si fa no fa la mateixa quantitat que es destinaran a educació, ens fan veure un panorama esperançador a nivell econòmic. Ara cal aprofitar que la gent està pel canvi de paradigma per no defraudar-los.
-Cal un canvi de govern espanyol per poder “dinamitar” el hoolding?, perquè a nivell jurídic sembla que hi ha entrebancs.
No parle de canvis polític, només que hi haguera un finançament just…, a mi que estiguen uns polítics o altres m’és igual. Tot i que tinc com tots la meua opinió, no entre en política. Ara, un finançament just ens aniria bé com a sector empresarial de la cultura, que no convé tampoc oblidar que la cultura té una forta incidència en el desenvolupament del poble, a banda de la intel·lectual, social…, eixa qüestió econòmica també la requerim per a la cultura però també per a tot.
-De la reunió del Circuit Cultural valencià es va eixir amb el compromís de mamprendre les Normes d’Elx 2.0, què són i cap a on apunten?
El meu projecte compta amb 21 pilars fonamentals, n’he triat 21 perquè coincidiren dalt o baix amb l’Agenda 21 de la Cultura. Un d’aquest pilars és el Circuit Cultural Valencià, i aquest remet als orígens i filosofia del Circuit Valencià Teatral, un projecte de 1988 de la mà de la Conselleria de Cultura i 16 municipis interessats en fer una programació regular, professional, de qualitat i diversificada. En 2001 es va veure la necessitat de reglamentar determinades coses, afegint un procés democràtic de participació. Fou quan ens reunírem a Elx dos dies 63 programadors dels 63 municipis adscrits al Circuit i d’on va eixir un document de consens aprovat, diria, per unanimitat. Al remat establírem una normativa de funcionament que estigué vigent des del 2001 fins al 2009. En gener de 2010 es tallà tot i passà al Capítol 4, capítol de subvencions, de manera que Teatres de la Generalitat deixà de ser un patrocinador i coorganitzador per ser només un subvencionador, de manera que es plantejava: l’Ajuntament que faça i nosaltres ja veurem si el subvencionem o no. Per tant, la responsabilitat de fer-ho no requeia només en l’Ajuntament, ja que es prohibí fer reunions i assemblees del Circuit i amb els programadors culturals. Ara reprenem eixa idea de participació democràtica dels ajuntaments, amb inversió econòmica dels ajuntaments, ja que si el Circuit posa un euro l’Ajuntament n’ha de posar com a mínim un, és a dir, que s’esperona a reactivar la programació. Aleshores, si l’activitat es multiplica per la connivència dels Ajuntaments, aquests han de poder opinar de tu a tu amb la Generalitat. És clar que el gruix el posa la Generalitat amb 900.000 euros enguany, i 450.000 l’any passat, però, així i tot hem de tindre en compte que volem treballar democràticament amb els ajuntaments. Aquestes Normes d’Elx 2.0 han de veure la realitat actual i incidiran segur en treballar per la captació i creació de públics. No obstant això, a l’assemblea, que fou primerament per retrobar-nos i començar, s’aprovaren dues coses: primera que el Circuit és de teatre i dansa, però també de música i audiovisual, per tant, igual com en les arts escèniques es discrimina positivament la dansa, i pel que fa a música, l’ajuntament que vol sumar-se al projecte ha de fer 5 concerts de grups professionals, al marge del que faça amb la banda. Amb unanimitat s’aprovà que d’aquests 5 almenys un ha de ser en valencià siga de l’estil que siga. Hi ha ciutats castellanoparlants que hi formen part, però han agafat aquest compromís, ja que es troben immerses en una societat que és valenciana.
-Has parlat de música, tot tipus de música, però amb 5 concerts, els músics de la clàssica tornaran a tindre limitat el camp de treball.
Per què?, cinc en són pocs?
-Perquè hi haurà ciutats grans que faran tots els concerts de música feta en valencià, i alguna música clàssica no té lletra.
Una ciutat gran té espais per fer teatre més comercial i no tant. Un poble o ciutat més menuda on el teatre és públic ha d’oferir tot el ventall que contempla el panorama. En música ha de fer 5 concerts, però només un en valencià. Cinc en són pocs, però és un mínim, però fer-ne cinc suposa 6.000 euros d’aportació a base del 50%… són pocs però és el que podem fer. No obstant això, el pressupost ha crescut perquè es creu en la cultura, perquè és un eix vertebrador.
-Un aspecte fonamental és divulgar allò en què s’inverteix, o s’aposta, com és el cas de la cultura per a aquest Consell, com es treballarà la difusió de la cultura?
Doncs, ¿com es pot entendre que estigues generant uns continguts, fent unes produccions, fent unes exhibicions de música, teatre, filmoteca i la teua inversió en publicitat siga zero?, és a dir, per a poder dir-li al ciutadà què és allò que estàs fent perquè el ciutadà ho sàpiga, vinga, s’il·lusione… En qualsevol màster de gestió cultural s’aprèn això, i més en temps de recursos econòmics limitats, però amb els recursos amb què comptes pots retallar la quantitat, però mai pots retallar ni la qualitat ni la publicitat. M’he trobat enguany que en 2015 no hi ha partida pressupostària per a publicitat.
-S’ha incidit molt en la territorialització, tant en el Pla Estratègic, com en el teu projecte de direcció, un fet que des de La Veu coneixem i treballem igualment en eixe sentit, però, davant el repte, com ho dureu endavant des de l’Institut Valencià de Cultura?
A l’Institut Valencià de Cultura, pel que fa a l’equilibri territorial, ens costarà a Castelló de la Plana molt menys que a Alacant, perquè la llei vigent no ens permet posar personal. Fa uns dies a la roda de premsa d’Alacant parlàrem d’eixe sentit vertebrador de la cultura. Ens preguntaren: “Vostès seguiran donant suport a la Mostra d’autors contemporanis d’Alacant?”, no sé per què feren eixa pregunta, però, no és que li donarem suport, és que li donarem el triple de suport! Això és obvi. Abans es deia, quina és l’aportació de Teatres de la Generalitat?, a eixe festival un ‘bolo’, i què val, 2.200 euros? Es pagaven 2.200 i au. Això no és una implicació. Com a mínim hem d’anar al triple. Com deia, el Circuit Cultural Valencià ja doblarà el pressupost respecte l’any passat i en 2017 no podrem tornar al 100%, però sí que tindrà el 50%. Quan tot puja un 4% o un 5%, 2% o 0,01% hi haurà coses que hauran de pujar equitativament per equilibrar les coses. Per això l’equilibri territorial és tan important en aquest país, perquè és un canvi de paradigma que mai no s’ha fet, perquè sempre s’ha pensat que ha d’haver-hi una centralitat, que ha d’haver-la amb València que ha d’exercir de capital, i que pel nucli poblacional ha de ser exemple i bandera.
“Uns aspectes del Pla Estratègic incideixen
en l’enfortiment professional
i altres en l’enfortiment creatiu del ciutadà”
Una de les accions més importants que farem per a l’exportació o internacionalització de les nostres companyies serà enfortir el sector professional perquè crearà més ocupació i el ciutadà es veurà més emmirallat. Hem de fer visible el nostre territori, no per la corrupció sinó per la nostra capacitat creativa. En aquest sentit tenim la Mostra d’Alcoi, que començà en els 80 de la mà de la Conselleria i la ciutat d’Alcoi. Al voltant de 2009 i 2010 hi ha una hecatombe brutal en les arts escèniques, però Alcoi, com a aparador del teatre valencià arribà a tindre entre 60 i 90.000 euros de la mà de Trini Miró, mentre que en 2012 tingué 15.000 euros de la Generalitat. En quin cap entra que una Generalitat que vol promocionar, apostar i exportar els seus artistes més enllà del seu país invertisca només 15.000 euros en una fira com la d’Alcoi?, si això passara en la fira del Moble se li tirarien damunt. Per això triplicarem la inversió en apostar pels nostres productes, per això posarem 50.000 euros. Igual estem fent amb el Trovam, perquè s’ha de treballar eixa exportació dels productes musicals des de Castelló de la Plana. I en cinema ens hauríem d’aprofitar de Cinema Jove, i pel que fa a la Mostra de Cinema ens recolzarem en Mostra Viva.
-Què passa amb les Arts escèniques que es mantenen molt crítiques amb el Pla Estratègic Cultural?
Hi hagué una cosa que els va molestar, però crec que és perquè no ho van entendre bé. Fou quan es va dir que en quatre anys farem 8.000, 10.000… actors amateurs més. I quan s’està parlant de fer eixes xifres d’aficionats a la interpretació, és igual com un músic amateur de banda fa una gran tasca però, no és un músic professional, és un aficionat a la interpretació musical. En eixe sentit, l’Associació d’actors i l’Associació d’empresaris, cregueren que incidint en la formació s’estava aprofundint en l’amateurisme. No és això. Uns aspectes del Pla Estratègic incideixen en l’enfortiment professional i altres en l’enfortiment creatiu del ciutadà. Estic convençut que quan més conega el ciutadà les arts escèniques, com a aficionat, més en gaudirà i millor espectador serà. Per exemple, malgrat els mals índexs de lectura, per què llegim novel·la?, perquè ens han ensenyat l’alfabet. En teatre, música, arts plàstiques, audiovisual… cal fer-ho. Si tenim una alfabetització gaudirem més i llegirem la intrahistòria i ens deixarem enganyar menys. En el Pla no s’està posant en la mateixa balança el teatre amateur i el professional sinó que es posen punts forts per enfortir les dues coses: la professionalització i la ciutadania, com a persona capacitada per usar la cultura, per fer cultura. Si enfortim les escoles municipals de teatre, dinamitzador i associacionista i sense pretensió de ser professional, igual com la gent que participa de pintar, interpretar música…, farem que siga gent més intel·ligent que gaudeix més de l’oferta professional que si no es té eixe enfortiment. No obstant això, incidien que més que un Pla Estratègic necessitaven un pla de xoc urgentment.
El Circuit Cultural Valencià és una mesura d’urgència per a augmentar el número de ‘bolos’ en tres mesos. Òbviament no pots multiplicar-ho de hui per a demà, però sí perquè en setembre/octubre comence a funcionar el circuit. Una altra urgència és que els gestors culturals han d’estar preparats, tots han tingut formació d’alguna manera o una altra, però cal que s’asseguen junts en un mateix espai els creadors i els programadors, com el que s’ha fet a la Mostra Sonora de Sueca amb la música de nova creació, perquè es coneguen. Quan això passa entens la seua vàlua i acabes programant-la, ara, quan no la coneixes no la programes mai. Potser amb les arts plàstiques passa menys perquè hem tingut més cultura visual.
Les ajudes de 2014 de cinema no estan pagades, les de 2015 de teatre, música i dansa encara no estan acabades de pagar, aleshores les empreses productores, per fer nous projectes han de fer xicotets préstecs perquè compten amb la subvenció que els va donar l’administració però, no tenen els diners. Per tant, hem pensat, en compte que facen eixos préstecs que en ocasions hipotequen les seues cases perquè han de seguir creant, no seria més coherent que fóra l’Institut Valencià de Cultura qui demanara un gran préstec i que els pagara a tots? Estem en això. Demanem 1.600.000 euros avalats per l’Institut Valencià de Finances, amb el FLA o amb el que siga, i salvem el problema, perquè com a mesura d’urgència, que potser no és la millor de les mesures, perquè les companyies ja han justificat que han fet eixa activitat i que han pagat les despeses per la qual se’ls subvencionava. Quan ja tens això, t’ix la sorpresa del venciment el 13 de maig de l’herència dels 2.140.000 euros. Ara ,què és prioritari?, pagar l’herència o fer l’acció urgent que reclama el sector?, s’intentaran fer les dues coses.
La Mostra d’Alcoi, que comença prompte, ja és una mesura urgent. No tindrà 15.000 euros, en tindrà 50.000, no aniran 40 programadors, n’aniran 80…, tant de bo programaren de seguida. En l’audiovisual la cosa es multiplica.
-¿Com fareu per trencar amb eixes pràctiques en l’audiovisual on les productores obrin seu, delegacions…, allà on poden traure subvencions però que realment no són productores completament arrelades al sector valencià?
En la mesura que dius la producció que tinga subvenció de la Generalitat ha d’estar en valencià…, òbviament, no únicament, o si vols no rodada en valencià per qüestions de rodatge, però sí que ha d’estar en valencià exhibible. Perquè en els darrers anys es feia el doblatge de qualsevol manera, i com que no ho anava a veure ningú, es complia l’expedient, es lliurava un DVD amb un valencià d’aquella manera… No. Si hi ha subvenció del Govern valencià ha d’estar doblada en valencià i que siga visible en qualsevol cinema, o en els ajuntaments perquè inclourem el curt i llargmetratge en el Circuit en l’últim semestre de 2016. Però també, per a rebre subvenció el protagonista ha de ser valencià o ha d’haver un nombre mínim de valencians. Això s’ha acordat amb els actors i es reflectirà en les ajudes que haurien d’haver eixit ja. Bé, ho faran en juny, un poc tard per ser les ajudes de 2016. Per tant, el que hem d’aconseguir és, ja que ixen tard, que isquen tan perfectes que l’any vinent no calga modificar-les i no perdre temps.
Rodatge de Matar al rei de Vicent Monsonís.
-Aleshores, la convocatòria específica quines mesures concretes duu?
Si el director és valencià pot optar a una ajuda, però si el director no ho és però participa una productora valenciana en un projecte que fa, posem per cas Amenábar, no té cap sentit que el Govern valencià entre a participar en una producció d’Amenábar que es ven tota sola.
-Les convocatòries anteriors especificaven que les ajudes “tenen per finalitat donar suport al sector audiovisual valencià en la creació d’obres […] que servisquen de foment i difusió de la creativitat, cultura i la llengua pròpia”. S’han donat ajudes en els darrers 20 anys que no han servit per consolidar, ni fer sector que continua desestructurat, la majoria d’ajudes han anat a productores foranes que tenen una xarxa, tot això ho teniu controlat?
Hem passat a la MESAV una proposta de redacció de la convocatòria específica. Ací ja veurem fins a quin punt s’afavoreix des de la convocatòria el que realment siga una producció valenciana i que no siga forana que s’aprofita de la situació. Que C9 tancara ha sigut desastrós per al sector audiovisual. A CulturArts del moment el va beneficiar que li injectaren 7 milions d’euros per tranquil·litzar el sector amb les subvencions, moltes de les quals encara ni s’han pagat. A més no va servir per enfortir el sector. Hi hagué productores que foren beneficades, però això ha calat en el públic valencià, i en l’estructura audiovisual valenciana? Nosaltres volem que es publiquen amb consens les convocatòries, i ha de ser visible que es potencie la producció valenciana, no perquè una productora valenciana participe amb una altra d’àmbit estatal.
La presència d’un actor valencià protagonista, això és important? Sí, pot tindre subvenció; si el director és valencià? Sí. Ara, si la producció és ‘xula’, interessant… però ni n’hi ha protagonistes valencians ni el director és valencià, què fem nosaltres posant-nos ací? La MESAV ha fet un treball important per fer eixe pla estratègic de l’audiovisual valencià del qual l’Institut Valencià de Cultura aprofitarà moltes coses.
“Si ix una gira d’un mes,
sinó són Spanish Brass o Capella de Ministrers
no la poden fer perquè han de donar classe”
-Els músics professionals, un altre sector que ha mantingut un descord amb la gestió de la música en el sentit que les subvencions no arriben a tots o sempre s’ha subvencionat als mateixos, i també que cal diferenciar allò que és una manifestació musical amateur d’una professional, és a dir, tot allò que aporten les bandes d’un circuit professional. Es crearà alguna mena de xarxa?, i quines mesures introduireu?
Nosaltres la subvenció més forta li la donem a l’FSMCV. Entre els dos convenis 845.000 euros. És cert que ells i els qui estimem la música diem, són pocs, haurien de ser més per tot el volum, però no es pot passar de zero a cent en cinc minuts. Cal que la música es professionalitze des de la seua estructura. Si vas a parlar amb algú de l’administració i vas com una única persona…, però si vas amb la força d’una associació, l’administració t’ha d’escoltar. Tindràs més veu. Als músics els cal eixa MESAV, eixa plataforma o eixe Observatori, que estiguen tots units en un moment determinat. Per què això no ho tenim, justament si tenim més músics per metre quadrat que qualsevol part d’Europa? Perquè els mateixos professionals, són professionals de l’educació i no poden viure de la interpretació. Per a ser professional no serveix que dónes classes en el conservatori o un gran intèrpret de l’Orquestra de València, perquè a tu ací ja et paguen la Seguretat Social per fer això. Si fas un concert a Benifato has d’estar cobert per la Seguretat Social. Han d’estar donats d’alta perquè el dia de demà ho podem pagar car.
-Però això obliga a optar o partir des de zero per dedicar-te o viure de la interpretació sense tindre ingressos.
Afortunadament tots tenen la sort de ser professors. En el teixit escènic no tenen res. O viuen de la interpretació o no hi ha res. En el sector de la música es viu molt de la docència, i si ix una gira d’un mes, sinó són Spanish Brass o Capella de Ministrers no la poden fer perquè han de donar classe. Els dius de fer una mena d’estructura on hi haja una persona passant propostes als programadors…
L’espectacle Brass, brass, brass dels Spansih Brass.
-Això no ho podria haver fet el SARC?, crear eixa xarxa paulatinament.
El SARC té un altre objectiu, igual de lícit, que és arribar a qualsevol indret de València, per xicoteta que siga la seua presència. És a dir, encara que no siga en condicions òptimes, almenys una vegada a l’any fer un concert. L’objectiu del Circuit és professionalitzar tant la gestió, posar un preu d’entrada que és un dels acords del Circuit. Posar un preu encara que siga modest, perquè això fa de filtre, que per a la música serien un mínim de 3 euros de preu públic. El problema és que com n’hi ha tantes bandes, la gent s’ha acostumat a escoltar música i no pagar. Un ciutadà normal ha de pagar per les coses.
La professionalització també fa que estiguen d’alta en la Seguretat Social, pagar el teu IAE. Que això incrementa el caixet? Sí, però també serveix de filtre perquè no s’apunten tres xicons a fer un concert perquè es pensen que són… Això s’ha de fer, que també és una part del Fes Cultura, però cal tindre intèrprets valencians i no valencians, perquè ara, com a mesura de xoc, els concerts han de ser de grups valencians, i no pot vindre Ara Malikian al 50%. Passada la urgència de voler contractar els valencians, perquè o ho fem ara o acabarem en la beneficència i contractant-los com a obra social, i no, és millor fer-ho ara com a obra cultural i que puguen muntar les seus estructures. La música no ha tingut eixes estructures empresarials, ha tingut alguns grups i s’ha dit que les ajudes sempre són per als mateixos, però si mirem les xifres són ridícules.
Presentació del MIM de Sueca de 2015.
El projecte de direcció de l’Institut diu que cal “posar a un nivell equitatiu d’implicació els festivals de música amb els de teatre”, reben una quantitat ínfima. Per exemple, en 2015 el 15 Festival Xàbia Jazz, que començà sent un festival important fins que CulturArts el va abandonar, no sé per què, i el Festival de música antiga de Morella reberen 2.100 i 2.051 euros. Eixa és la implicació que vol la Generalitat amb projectes descentralitzadors, vertebradors de la cultura?, home, és per a riure, que digues jo vull estar a Xàbia i que poses 2.000 euros. En eixe sentit es vol fer un pla de mecenatge per acomboiar la societat civil. Abans d’agost han d’estar els dos sectors parlant, l’empresarial i el cultural.
El MIM o el Festival de teatre al carrer, per exemple, reberen 26.000 i 22.000 euros, és un zero més, no hi ha color. Per altra banda, el projecte vol posar al “mateix nivell equitatiu les empreses de música, teatre i audiovisual”. Tots coneixem les diferències de costos de producció, però tot i ser diferents, si vols mantindre una estructura empresarial, i a més els llocs de treball que es poden crear no són només intèrprets, cal arribar a un nivell igualitari perquè Capella de Ministrers i Spanish Brass reberen (en 2015) 2.400 euros respectivament, mentre que Pavana produccions i L’om Imprebis 28.000 respectivament. Hi ha més costos en producció escènica, però si els de música reberen almenys 12.000 les seues produccions musicals anirien potser més enllà. Per això, l’any vinent serà l’any de l’augment de les partides pressupostàries de música.
