Simona Levi (Torí, 1966) és artista de professió i activista de vocació. Directora de teatre i veïna de Barcelona des de 1990, és especialment coneguda a Catalunya per la seva lluita contra la corrupció i l’impuls dels moviments socials europeus en l’àmbit de la lliure circulació del coneixement, la cultura i la informació. El 2008, va participar en la fundació de la plataforma ciutadana Xnet, des d’on es van filtrar els correus de l’expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, que van desencadenar l’escàndol de les targetes black. A més, Levi és iniciadora de projectes com 15MpaRato -impulsor també del judici a la cúpula de Bankia-, i ha organitzat diverses plataformes per a destapar la corrupció i la responsabilitat política de les injustícies econòmiques comeses per l’Estat espanyol.
Levi és directa. L’activista assegura que al País Valencià no ha trobat complicitats a l’hora de combatre la corrupció i acusa Podemos d’oportunista en considerar que s’han aprofitat del treball fet contra la corrupció.
Marina Bou / Barcelona
– Quan comença la seva lluita actual contra la corrupció?
M’adono que Internet permet canviar tota una sèrie de coses: els intermediaris de l’acció civil, la informació o la cultura canvien i això comporta certes oportunitats. És per això que utilitzem Internet per destituir, per canviar, per esborrar i perseguir la corrupció (un dels problemes principals pel qual no tenim una democràcia real).
– És la corrupció la xacra més pesada de les societats contemporànies que no practiquen aquesta “democràcia real”?
La corrupció s’emmarca dins del problema de la democràcia en general, només és una part de les coses que hem de modificar radicalment. Considerem els partits com una eina per a la democràcia -i potser ho han sigut-, però ara hem de replantejar la seva funció: la corrupció es genera als partits polítics i hem de canviar radicalment la seva estructura. A partir d’aquí, podríem fer moltes més coses: per exemple, tenim molts projectes relacionats amb una governança diferent, utilitzant les possibilitats filosòfiques que ens dóna l’era digital i incentivant la participació.
-En els darrers anys, s’ha centrat vostè en l’àmbit de la democràcia digital i l’ús estratègic de les eines digitals per a l’organització, la comunicació, l’acció col·lectiva i la renovació democràtica. És Internet un instrument clau per canviar les coses?
Els governs, els partits i els mitjans -inclús, la majoria dels nous- fan el que poden per continuar mantenint la societat civil en la passivitat. La idea que són els que solucionen els nostres problemes és completament equivocada i ho puc dir per experiència: la informació que nosaltres aportàvem diàriament als mitjans, als jutjats, etc. sobre el cas Bankia no estava arribant correctament a l’opinió pública. Els intermediaris han canviat i, amb Internet, ja podem tenir accés a les fonts, intercanviar informació, opinions, etc. Aleshores, la funció de l’intermediari cultural o polític com són els partits s’ha de canviar completament per millorar la democràcia.
-Des de Xnet, es van publicar una sèrie de filtracions que van fer detonar l’escàndol de les “targetes black”, pel qual acabem de veure més d’una seixantena de persones al banquet dels acusats. Qui més hauria de témer a aquesta plataforma ciutadana?
Nosaltres som molt humans i això és molt gran, però tenim una bústia per filtracions ciutadanes: els correus de [l’expresident de Caja Madrid, Miguel] Blesa, els hem pogut revelar perquè algú ens els ha enviat. Intentem ajudar la gent que té informació perquè trobin el millor canal per a denunciar, perquè col·lectivament podem atacar la corrupció a molts llocs diferents.
-Heu rebut algun tipus de denúncia des del País Valencià?
Segurament sí, però un dels problemes que trobem és que la gent que denuncia no vol continuar la gestió dels casos. A nosaltres, se’ns tracta com si fóssim institucions i només som activistes; no podem fer la funció d’una oficina anticorrupció (tot i que hagi demostrat ser molt deficient i, inclús, estar corrompuda). Hem treballat amb gent d’Andalusia, Mallorca, Madrid i Catalunya; però gent disposada a continuar la feina al País Valencià encara no en tenim.
-No serà per por a les represàlies? Us heu ficat amb gent molt poderosa…
Sabem que ens investiguen bastants institucions i gent poderosa, però de moment no hem rebut cap amenaça o pressió.
-I com animaríeu els valencians a denunciar la corrupció?
No s’han de portar qüestions morals als tribunals, s’ha de ser molt concret: agafar persona per persona i trobar la manera de portar-la al tribunal (cal saber què se li pot imputar, qui el pot acusar…). S’ha de fer, preferiblement, en grups de 5 o 6 persones.
-Quins aspectes del sistema actual han permès la corrupció a tan alt nivell?
L’estructura dels partits com la coneixem -i que també reprodueixen Ciutadans i Podemos- només pot portar a la corrupció moral o econòmica; perquè trenca la relació amb els ciutadans i això no pot acabar amb la corrupció financera i clientelar. La societat civil no té espai per a vigilar i els partits no ho poden fer per nosaltres.
-No es creu l’esperit regenerador dels nous partits?
No crec en partits que es postulen com messiànics, que vénen a salvar-nos. És una actitud que mai pot portar a una democràcia: els partits han de gestionar les qüestions i propostes de la societat civil, no han de salvar-nos de res. Per exemple, la PAH té un projecte sobre com fer real el dret a l’habitatge i el partit només ha de fer, amb humilitat, el que la PAH demana.
-De fet, vostè diu que la societat civil sempre està molt més preparada que qualsevol partit…
Hi ha ciutadans molt competents, experts o directament afectats que poden demanar coses concretes sobre diversos temes perquè els hi dediquen molt més temps que els partits. Nosaltres advoquem per una democràcia en la qual els partits no ens representen, sinó que obren les portes a les institucions: tots els recursos que perdem en finançar aquestes estructures -que, bàsicament, són propaganda- s’han de revertir en posar a funcionar accions civils concretes.
-Tornant al cas Bankia. Quin final us faria sentir satisfets?
De moment, estem molt satisfets. El que hem vist fins ara és la peça més petita de les tres que comporta el cas i ha estat un bon començament per a escalfar motors de cara a l’any que ve. La sentència dependrà molt de la quantitat de persones que coneguin la informació real, serà una mena de pressió social perquè no sigui la típica a què ens han acostumat. El que hem fet és estar molt presents dintre i fora del judici: mediatitzar i fer arribar la informació al màxim de gent possible.
-Amb aquest objectiu heu portat el cas al teatre amb l’obra Hazte banquero?
Sempre he utilitzat les meves habilitats per a l’acció política: des de 2005, per exemple, explico lleis de forma còmica per a desfer-nos de la idea que estan per sobre de nosaltres. Hem de superar -tal com ens venen- la idea que el sistema i les institucions són massa complexes per tal de canviar-les. Ens hem d’empoderar rient i agafar forces per a l’acció.
-Per què li costa tant al sistema sentenciar la seva elit?
És molt desgastador per a ells. És com sentenciar el teu pare, qui et dóna de menjar… És per això que cal acompanyar aquest sistema corromput, deficitari, amb por de si mateix i un status malalt al fet que sigui valent i ho hem de fer amb coneixement i presència. Aquest judici ha estat tan breu -tenint en compte la seva magnitud- perquè la societat civil ha estat molt present.
-Amb tot, l’electorat també ha passat temps sense castigar certes actituds. Ni la corrupció al País Valencià, ni les gravacions de Jorge Fernández Díaz sobre Catalunya van passar factura al Partit Popular a les darreres eleccions generals…
Les campanyes moralistes han portat la gent al fanatisme, cosa que es repeteix també als nous partits: estripar-se les vestidures és contraproduent perquè augmenta la polarització. Si el fet de ser del PP, el PSOE, C’s o Podemos es torna una identitat i no una forma de treballar en conjunt diferent a l’estructura de partit, només parlem de fanatisme i -quan no hi ha una alternativa suficient- el vot de qualitat es perd amb l’abstenció i el vot fanàtic es reparteix entre fanàtics.
-No pot tenir a veure amb el fet que els ciutadans pensin que lliuren una batalla perduda?
Jo he deixat Itàlia perquè no hi ha una societat civil capaç de reaccionar, però crec que a l’estat espanyol (amb el 15M) hem demostrat que som capaços, no només de queixar-nos, sinó també de construir.
-Què queda del 15M?
Molt. Podemos ha intentat captar-lo i desplaçar-lo d’on estava, però hi ha una altra gent que ha treballat en les institucions sense treure la possibilitat d’acció de la societat civil, com Barcelona en Comú o En Marea. Podemos és una manera de tornar a tancar el geni a l’ampolla; tornant la gent passiva un altre cop, però hi ha moltíssima altra gent que continua treballant.
-Ha existit, doncs, un cert oportunisme per part de partits polítics per atribuir-se el mèrit de la vostra feina?
Sense dubte, hi ha hagut un cert oportunisme per part de Podemos. Com a projecte polític té dèficits i no el comparteixo per res com a estratègia revolucionària perquè tornem a molts anys abans del 15M, amb el qual es proposaven estructures de governança molt diferents.
El problema de Podemos és que té discursos molt bonics, però metodològicament les coses no van molt bé.
-En aquest sentit, què espera de la propera legislatura?
Ens interessa que no hi hagi un govern amb majoria absoluta, perquè és l’única manera que tenim des de la societat civil per a pressionar i aconseguir coses.
El PSOE és part de l’entramat mafiós que ha governat els últims decennis i ha decidit que no afectés. El PP també ha dit que això ve d’abans i no afecta de cap manera en la formació d’un nou govern.
-Si diuen que amb les targetes black es jutja una època, suposa també assegurar que aquesta època ha acabat. És així?
No és una època, és una estructura, és la gent. La demostració és el fet que al judici (per les targetes black) s’hagin presentat uns documents del Banc d’Espanya que en principi s’havien intentat ocultar.
-Com s’acaba amb aquesta estructura?
Nosaltres hem proposat el Partit X, un prototip de com haurien de ser els partits: no estan per sobre de la societat civil, sinó que són només facilitadors de la seva feina.
-Cal una reforma constitucional contra la corrupció?
La transparència, la participació, la corrupció, la protecció de la privacitat… Tot això s’ha de legislar, però s’està fent molt malament. S’està extremant i polaritzant un cop més, fent que la societat civil haguem de justificar moltes més coses que qualsevol multinacional o polític.
-Quins són, doncs, els canals que condueixen a la transparència?
Hi ha una asimetria entre grups petits de ciutadans i grans estructures privades (multinacionals) o públiques (governs). Hem aconseguit una llei de transparència, però és molt més dura amb els petits que amb els grans: es fan lleis populistes i moralistes que igualen la situació de tothom, però els petits hem de fer una feinada per a justificar -que està molt bé- quatre monedes i els més grans no ho fan. No hem canviat res, només hem exposat els petits a més atacs, i no hem exigit la transparència necessària a empreses que gestionen molts diners i influeixen en la nostra vida quotidiana com Endesa o Telefònica.
-És possible per a un corrupte reinserir-se en la societat després de complir una pena?
No ho sé. Hem de pensar en la gent que tenia esclaus: entre blancs eren gent molt sensible, però als esclaus no els consideraven gent. És molt estructural pensar que estàs en un lloc i la gent del teu voltant són números per a tu… Es tracta d’una concepció de la vida, no és com algú que roba perquè ha de menjar. La gent que té una estructura psíquica que considera que altra gent pot ser objecte d’abusos, no sé si es pot reinserir.
-Vostè que es mou per Europa en la lluita contra la corrupció, com està l’Estat espanyol en relació a altres països?
Itàlia, Grècia i Espanya baten records. La nostra estructura és medieval: el fet de pagar autònoms encara que no treballis, per exemple, és inaudit al nord d’Europa. És només una succió de qui governa per poder saquejar el país i posar-lo a la seva butxaca.
-Cap missatge esperançador per al futur?
El mal triomfa, però el bé avança: si treballem, potser no guanyem, però impedirem que els abusos profunditzin.
