‘El nacionalisme valencià, per ell mateix, no té possibilitat de governar’

Emili Marínperiodista i sacerdot, exdirector de Saó i fill adoptiu de València
5 novembre 2016 01:00h
Sixto Ferrero / València

“M’han dit que vostè, encara que està jubilat, continua treballant i encara fa missa”. —“Home clar”, respon simpàticament Emili Marín, sacerdot jubilat però en actiu, exmembre del Consell Valencià de Cultura, periodista i exdirector de la revista Saó i, des de divendres 28 d’octubre, Fill Adoptiu de la Ciutat de València.

“Tinc càrrec en la meua empresa, la multinacional de les ànimes”, afegeix amb un to de veu senzill i dòcil. De moment, Marín és vicari de la Parròquia del Bon Pastor i, com a prevere, “faig tot allò que cal a una parròquia”, així de simple. Una feina que compagina amb la publicació de llibres, com ara, “una sèrie de memòria històrica sobre personatges que han passat a l’oblit”. El proper, ens avança, “eixirà a mitjans de mes i serà un llibre dedicat a l’Ovidi Montllor”, un alcoià, com el mateix Emili Marín.

-Com va acollir que el nomenaren Fill Adoptiu de la Ciutat de València?
Van haver dos sentiments produïts sobre aquell fet. En primer lloc, una il·lusió i una alegria, perquè d’alguna manera la meua tasca, que dura ja molts anys, tenia fruits. I, per altra, estava amb un sentiment com un xiquet, que quan el valoren els seus amics és quan se sent realment satisfet. Perquè, si els amics pensaven que era un qualsevol, va i resulta que, tampoc no és que no em deixara dormir, però aquell tema em deixava un poc trist. Els amics resulta que són la meua empresa, començant per Castelló de la Ribera i continuant per tot el llarg currículum on he estat; sempre he tingut el sentiment que era una persona sospitosa. És cert que no he tingut mai una vida que fóra tumultuosa, que posara en perill la fama de l’empresa. No he sigut falder, no he tingut problemes amb la gent dels llocs on he estat com a rector, fins i tot crec he estat brillant en algunes coses i alguns llocs, però, la meua empresa no ho ha valorat. Sempre m’ha mirat de reüll, simplement perquè sempre he donat porta franca als mitjans de comunicació. Perquè tinc la consciència clara que jo també forme part d’aquests mitjans. També sóc periodista i havia de donar facilitats per a parlar i per a dir el que jo realment pensava de les coses. Supose que aquests comentaris que he fet no han agradat del tot o gens. També era poc vulnerable la meua situació personal, perquè: De quines coses m’havien d’acusar?

-Ha parlat de la seua empresa. Es refereix a l’Església?
Sí, la multinacional de les ànimes. Aquest terme l’he patentat jo (riu).

-Ha dit que el considerava una persona sospitosa. En quin sentit?
Poc ortodoxa. De vegades posava al descobert nafres que havien de romandre ocultes i tancades. Opinions que d’alguna manera em situaven com una persona lliberal pel que respecta a la homosexualitat, a certes situacions de l’Església amb les quals estava massa compromesa amb la dreta. Per tot això, estic convençut, i tinc proves, que resultava molt sospitós. Per exemple, en certa ocasió em nomenaren arxipreste. Era l’única vegada que el càrrec es triava per votacions de la gent i, després, vistos els resultats, ho canviaren. Vaig resultat elegit estant a Benicalap i em va cridar l’arquebisbe per a dir-me que jo tenia una significació social que no aconsellava que ell firmara el nomenament; amb un to cordial estigué explicant-me tot això. Com em donava igual tot això, tampoc vaig fer ninguna cosa rara i, per a acomiadar-me, em diu: Estàs enfadat amb mi per tot això?, i li vaig dir: No, senyor arquebisbe, comprenc plenament la seua decisió, perquè jo, en cas que haguera de triar arquebisbe, tampoc no l’haguera nomenat a vostè.


Distingits i guardonats de la Ciutat de València. (Emili Marín, el tercer per la dreta). Foto PSPV València.

-Què li semblà l’abstenció del PP i C’s per a nomenar-lo en el seu cas i en el de LAMBDA?
No era la mateixa situació perquè LAMBDA és un col·lectiu i jo una persona. La situació era diferent i allí també ho fou. Anna Maria Lluch, Nacho Duato, Jarque i Sol Romeu eren persones. L’altre era un fet de significació local important. L’equiparació meua i LAMBDA, en el sentit que s’abstingueren els populars, va produir una situació homogènia que era el que tocava. No és que jo haja parlat malament del PP, simplement el que he fet és posar a la llum totes les nafres del PP. Estic lliure, no depenc de ningú i no he d’obrar políticament adequat. Aleshores mai he estat una persona convenient per a la dreta i tampoc no em poden acusar de res perquè no he eixit en manifestacions. El mateix que estic dient ara és el que ha creat aquesta opinió sobre mi, tant per la dreta més feréstega com la gent implicada en fraus, en mi no han trobat... Però, sí que em va donar una gran satisfacció que el PP s’abstinguera.

-Vostè, que ha viscut de ple els anys de la Transició i els més durs de la Batalla de València, ara que ja han passat quaranta anys aproximadament, creu que els conflictes al voltant de la llengua, la cultura i els símbols estan superats?
Crec que s’han ensorrat. Quan es reivindicava la llengua es reivindicava molt més. L’any 1977 van eixir al carrer quasi un milió de persones que demanaven un Estatut d’Autonomia. Hi havia una consciència clara en aquell moment que la nostra majoria d’edat després de tota la nit obscura del Franquisme exigia que València fóra una part important de tot aquell Estat espanyol. Aleshores el PSOE, que va tindre al principi responsabilitats directes, doncs, va jugar amb dues baralles. Per una banda, la part més nacionalista va estar, de totes passades, a favor de l’Estatut, a favor de dir: València és una nació, etc.  Segurament no sabien massa bé el que deien. Però, ben prompte, el PP, aleshores Alianza Popular, s’adonà que per ací hi havia una entrada per a, d’alguna forma, demonitzar el PSOE, que aleshores es deia PSPV. Aquella lluita es va servir del fantasma catalanista perquè es creara en la consciència de la dreta un refús total a qualsevol cosa que parlara de València com una nació, com un fet polític independent, i ací entraven la llengua i els símbols. En un moment de fervor hi havia molta gent. Per altra banda, això ho vertebrava ACPV, que ha estat sempre, ara ja no, la columna central de tot un nacionalisme cultural. Un poc després d’aquella època es va produir un fet que és transcendent: la Llei d’Ús i Ensenyament (LUEV). Això ha sigut el que d’alguna manera ha absolt el PSOE dels seus pecats antinacionals. Perquè gràcies a aquesta llei va aparèixer Escola Valenciana, SAÓ –que és de 1977– i es crearen unes estructures escolars que en aquell moment donaren molta força. Després ha faltat consciència nacional. El nacionalisme cultural mai ha esdevingut en un nacionalisme polític. Fins i tot s’han mirat amb una certa antipatia a veure qui era el qui manava. La cultura, sobretot acreditada al voltant d’ACPV, amb l’Eliseu Climent, i la política, amb el BLOC, la UPV, etc., a poc a poc ha anat diluint aquest sentiment nacional que, per altra banda, gràcies a l’Escola Valenciana i a alguna circumstància més, encara està en peu. No em refie massa de l’AVL perquè, encara que tot puga ser disculpable i puga tindre una explicació, el fet que el president de l’AVL haja estat un dels elements de la dreta blavera, doncs ja ho diu tot. Així crec està el país. La gent ara pren com una cosa normalitzada la parla, però el sentiment nacional està molt diluït.

-Creu que el nacionalisme valencià té futur com a opció política de govern per ell mateix?
Per ell mateix no. El BLOC ha fet una política crec que sensata i eficaç, sobretot, en alguns llocs que són com el rebost, on encara està present aquest nacionalisme: la Marina, la Safor, etc., i naturalment al cap i casal, el nacionalisme no té una presència massiva i menys encara en tota la part que té la parla castellana. No sé si el BLOC ha arribat al sostre de les seues possibilitats, però si no ha arribat, no crec que estiga molt més alt. Per tant, el BLOC sí que té una presència d’esquerres que fa possible que siga company de viatge de qualsevol altra força que no refuse el nacionalisme i que siga d’esquerres. Potser Podemos, perquè aquest fet també ha aparegut en altres llocs: Aragó, Galícia, Euskadi, Catalunya. Per ell mateix, almenys en un pròxim present, no tindrà possibilitats de governar. Ara, marcar una línia nacionalista, sí, i uns criteris nacionalistes com està succeint ara, també.

-Aleshores, el BLOC, per a créixer, ha de seguir dins de la coalició Compromís, perquè per ell mateix no pot ser un partit de govern?
Vaig estar aquests dies amb Enric Morera i dir que el BLOC no és un partit de govern no és just, perquè Enric Morera és president de les Corts. A l’Ajuntament (de València) hi ha molts regidors que pertanyen a Compromís però que vénen del BLOC i, a tota l’extensió del país, hi ha molts ajuntaments que presideix precisament algú del BLOC, però amb el nom de Compromís. Fins a quin punt hi ha ací un nacionalisme explícit? Per part del BLOC, sí. Però, per part dels altres? Hi ha una confluència d’idees demòcrates, d’esquerres. Però no veig el BLOC, com a força única, en un moment determinat, comandar el país. Tant de bo.


Emili Marín. Foto: laveupv.

-L’actual PSPV de Ximo Puig s’assembla en alguna cosa al PSPV de Lerma que vostè va conèixer?
No he d’amagar que sóc amic de Lerma i crec que ell va ser el darrer líder que d’alguna forma despertava expectació. Quan anava Lerma a un poble feia que totes les forces locals estigueren disponibles per a rebre’l, per a eixir a la carretera a saludar-lo. Era una consciencia que allí estava el líder del socialisme. Una part important d’aquell govern la representava Ximo Puig, que era cap de gabinet. Aleshores, està clar que hi ha unes homogeneïtats. Lerma va fer moltes coses malament, entre elles, tenia una admiració un poc pobletana cap als catedràtics. Si us adoneu, els seus governs sempre han estat plens de catedràtics: Clementina, Emèrit, Segundo, etc. Aquest sentiment d’inferioritat en un moment donat va anar descapitalitzant-lo perquè al final no estiguera a l’altura del seu lideratge. Va anar a Madrid com a ministre i allò fou fatal. Allò desféu el PSPV. Lerma no era nacionalista, però d’alguna manera sabia conviure amb el nacionalisme. Ximo Puig és més nacionalista, la seua superioritat en tots els fòrums a què s’ha presentat amb rivals polítics ho destaca. A Morella hauria sigut alcalde fins a la fi del món. Supose que si encara es pot parlar de les recialles del lermisme, Ximo Puig i Joan Calabuig pertanyen a aquesta família. Ara, no es poden repetir les coses que feia Lerma, perquè el país és diferent, Lerma era molt conegut i Ximo Puig podrà ser-ho.

-Com entén vostè que una persona que és “més nacionalista que Lerma” s’haja abstingut per a investir Rajoy president del govern espanyol?
Sé que Ximo Puig ho ha passat malament. La debilitat de tots els qui no són el Comitè Federal, ho manifesta, es fa palesa. El PSOE és una màquina d’atropellar el nacionalisme. És naturalment centralista i Ximo Puig també ho és. Però, sé que ho ha passat malament, no per temes nacionalistes, perquè aquest no era el problema, sinó per deixar governar Rajoy o no. Ximo Puig haguera estat pel ‘no’ continuat, però això quan arribes a cert nivell de poder no és permissible i ha hagut de fer manyagueries, coses rares. Ha acceptat amb la seua tranquil·litat que tot el grup que anava al Comitè Federal tinguera diferents opcions. Fins i tot, ell a penes ha estat. Ha estat ací a València, perquè ací no es definia i passava inadvertit, però crec que el problema era de poder i, en aquest sentit, els valencians no hem tingut massa èxit ni amb el PP ni amb el PSOE ni amb el PC. L’únic que ha tingut més alçada fou el Ciprià Ciscar, quan va ser secretari de comunicació del PSOE, però a Madrid es burlaven un poc d’ell dient-li el “ricitos”. No hem tingut massa sort.

-Si Catalunya aconsegueix crear un estat independent i republicà, com ha de ser la nostra relació amb ells?
La pregunta és hipotètica a més no poder, perquè aleshores caldria veure qui manarà ací. Perquè ací no està clar que Compromís tinga la força que ha manifestat ara i, a més, és concert en aliances. No sé quin serà el resultat que es produirà a Catalunya. Si en realitat es fera un plebiscit, no n’estic segur. Vaig fer el doctorat a Barcelona i conec la gent d’allí i no sé si el sentit pragmàtic els faria dir a una majoria que prefereixen estar en la situació que estan. Però, l’actitud nostra no seria mai, tal com està la realitat ara, de seguir i refermar el mateix camí que Catalunya. Fixeu-vos que hi ha una qüestió que ho palesa, ací ja ningú parla dels Països Catalans, ningú. Ni tal sols Pep Guia, per suposat que Eliseu (Climent) tampoc. Supose que ho pensen però no hi ha receptivitat per a aquest concepte. Per tant, què faríem? Amagar-nos per no haver de decidir.

-En certa manera, està dient que la proposta fusteriana pel que fa a la territorialitat no té cabuda per a l’actual societat del país?
Sé que hi ha hagut un moviment, fins i tot de gent que ocupa llocs en la societat valenciana importants, en l’ensenyament superior valencià, que estan intentant un poc desmitificar Fuster en el sentit que afirmen que està bé allò que diu però que no té res a veure amb tot allò que el país és o ha de ser. No crec que això siga cert. L’anàlisi que fa Fuster de la societat valenciana és correcte, perfecte. Però, anem a veure, coneixeu vosaltres alguna teoria que haja resultat invulnerable al pas del temps? Alguna teoria que les diferents societats l’hagen acceptada com a màxima de comportament? No.

-És cert, però, la pregunta ve suscitada pel que afirmava sobre Josep Guia o Eliseu Climent i l’ús del terme Països Catalans. Si els que ho han defès amb més vehemència ja ni tan sols ho nomenen, és per què el camí plantejat per Fuster no té recorregut?
Crec que la societat tal com ha evolucionat no té solució fusteriana. Cal mirar el món, contemplar alguns fets que són un poc aïllats: Canadà, Escòcia, etc., un camí de total autonomia de vinculació amb altres components humans per tal de formar una raó superior que, en el nostre cas, serien els Països Catalans, doncs, evidentment no. Ara, d’ací a arribar a dir que l’anàlisi que fa Fuster de la societat valenciana no és vàlid, hi ha un abisme. Clar que és vàlid. És una anàlisi lúcida i utilíssima per a diagnosticar com és el poble valencià.


Emili Marín. Foto: laveupv.

-Com valora el paper que està jugant l’Església valenciana amb l’arquebisbe Cañizares al capdavant?
Jo ho he dit i açò és, tal vegada, una de les coses que continuen mantenint-me en aquest camp de permanent sospita. Crec que l’església no és que haja estat antinacionalista. L’església des d’aquest punt de vista no té una definició, el que passa és que cal veure quin és el públic que està arropat en l’Església valenciana. Un bisbe, molt senyalat i popular com Rafael Sanus, parlant d’açò, em digué: Com hem de fer totes aquest coses que exigiu de la missa en valencià, d’un valencià normatiu, si majoritàriament el nostre públic és blaver?. Jo m’he cansat. Quan he estat representant amb els companys en l’assemblea màxima, que és el consell de presbiteri, on he estat en representació dels capellans, sempre he parlat en valencià, he exigit sempre que he tingut oportunitat que els documents els feren en valencià. Per suposat que hi ha hagut un somriure sarcàstic: ja està aquest amb el mateix de sempre. Fins i tot he facilitat l’aparició de la Bíblia en valencià, un fet històric molt important, però fins i tot per això vam tindre una sèrie de dificultats per part de la mateixa jerarquia diocesana, que és per a fer-s’ho mirar. Però, el clergat i la jerarquia no es creuen açò del valencià. Podíem argumentar que tot açò naix d’un seminari en què la idea era la castellanització, perquè s’associava el valencià a la ignorància. Don Antonio Rodilla, en aquest tema de la llengua i el nacionalisme, és el culpable de la situació actual. Quan argumentava per què no es feien els documents en valencià, per què no es facilitava la missa en valencià, em deien que era un tema conflictiu. Val més no parlar. I ara, el senyor cardenal ha estat nomenat membre d’honor de Lo Rat Penat. Això és molt significatiu, és un senyor que és valencià, clar, de la part castellana, i no s’ha cregut mai açò del valencià. Don Agustín (Garcia-Gasco) era militant antivalencià clarament. Aleshores, l’Església és culpable. L’Església no ha fet res per mantindre la història d’un país, la llengua, etc. Hi ha membres que sí que han treballat. Saó, en definitiva, té un origen i actitud eclesial, i també sota sospites.

-I, per altra banda, l’acció d’aquesta jerarquia eclesiàstica com és respecte del poble?
La pregunta es podria precisar en el sentit que hem de parlar d’una actitud liberal, pròpia del Papa Francesc, i una actitud més aviat ensopegada en el mateix, en no mirar el paisatge que en aquests moments està circulant en la nostra història. Caldria estendre l’expressió a l’Església en general. Hi ha una part conservadora, on hi ha líders destacats com, per exemple, el nostre cardenal (Cañizares). És una bona persona però és evident que està aferrat a una sèrie d’idees conservadores que no té dificultat d’expressar-les quan té un micròfon davant o un paper en blanc. A mi, això em resulta penós. Tots els conflictes que han sorgit sobre la identitat de gènere, està clar que afavoreixen un pensament conservador, però s’oblida del tema de la caritat, de la tolerància. Quan s’imposa l’ortodòxia sobre la tolerància, crec que és mal camí. Per altra banda, al final fem que el missatge de l’Església siga inconsistent, d’escassa importància per a l’opinió. Aleshores, si ha de constituir-se un punt de referència, que no siga el que està provocant amb tota la gent que se sent al·ludida per les paraules o escrits del senyor cardenal, perquè salta furiosa perquè se sent al·ludida. Crec que també tenen raó. Cal deixar fer.

-Vostè, que ha dirigit Saó durant molt de temps i exerceix de periodista, com veu el panorama comunicatiu valencià?
Doncs, la història és llarga. La Unió de Periodistes ha estat quelcom important, de fet no hi ha rèplica a aquesta unió de periodistes. Hi ha hagut també mitjans de comunicació que han tingut ací molt espenta. Periòdics com Las Provincias, com Levante en certa època, aquests frustrats intents de fer un periòdic valencià: Notícies i el Diari de València, etc. Tot això mostra una inquietud periodística. Però, després: Qui pot negar el títol de periodista a tots aquells del pessebre, a tots aquells que són periodistes per a parlar bé del PSOE, del PP? Quants periodistes independents hi ha? Quants mitjans ofereixen una cobertura per a aquesta independència? Doncs, això també és una qüestió a debatre. Las Provincias, la televisió, la ràdio, han tingut un pas molt deficitari, però no es pot oblidar que el PP ha estat manant pràcticament 20 anys; aleshores, la televisió nostra feia riure. Perquè l’Amadeu Fabregat és un d’aquests homes que li importa més la seua supervivència que la idoneïtat del missatge que podia donar. Ràdio Nou mai ha tingut una audiència important. Aleshores, ara, què queda? Vosaltres que heu connectat amb aquesta nova forma de fer periodisme; Levante, amb el qual no t’aclareixes mai; El País, que s’ha desnaturalitzat ja absolutament. Què més queda? Saó i El Temps. Aquesta és la realitat dels mitjans. No hi ha hagut una empenta de la nostra burgesia que ha estat per altres coses. No hi ha hagut mai una inversió seriosa en el món de la comunicació i això és el que estem patint.
 


 
next