Josep Vicent: ‘Ens falta autoestima i atrevir-nos a generar producte propi’

Sixto Ferrero / València

Josep Vicent (Altea, la Marina Baixa 1970) porta una agenda atrafegada de cites internacionals. Director d’orquestra, percussionista i director artístic de l’ADDA d’Alacant, torna una dècada més tard a posar-se davant de l’Orquestra de València per dirigir divendres el Casual concert & Lounge, un concert amb un format diferent que tornarem a veure en maig de 2017 amb alguns canvis.

L’eixerit director valencià no s’oblida de les seues arrels, i fins i tot ens revelava ‘off the record’, que el seu pare era pilotari. La mare, persistent amb el fill, té una gran part de culpa del músic que és hui, perquè “em recollia cada dia del col·legi per dur-me al conservatori”, la resta fins ara ha estat el resultat d’un procés de maduresa.

-Feia deu anys que no dirigies l’Orquestra de València (OV). Com te l’has trobada?
No puc fer una comparativa real, perquè no només l’orquestra és una altra, sinó que jo tampoc no sóc el mateix. Havia vingut altres voltes, sent molt més jove. Ara estic en una altra etapa de maduresa, també en la música, i l’experiència és molt satisfactòria ara mateix. He trobat una orquestra dúctil, amb un enorme desig de créixer i descobrir. El treball està sent fantàstic. Molt ràpid. Amb una professionalitat com la de les millors orquestres del món, sense cap dubte.

-Et veus d’ací a uns anys com a director titular de l’orquestra?
No m’atreviria a predir res així. Cal tindre en compte que per a qui som nascuts a la nostra terra, l’Orquestra de València és un símbol que està més enllà de les qualitats; un símbol que em fa recordar com la meua mare em duia als concerts de xiquet. És tan important que no vull ni somiar-ho. És ja magnífic poder estar ací una mica amb ells.

^{Josep Vicent.}

-Divendres oferireu un concert Casual (& Lounge) amb l’OV, el pianista Carles Marín, amb Núria Roca i posteriorment una sessió amb DJs, com també els fa l’Orquestra Simfònica de Berlín o la Phil de Los Ángeles amb Gustavo Dudamel. Per què cal fer aquests tipus de concerts a València?
Perquè són la normalitat. Allò normal és que la creació artística, i encara més la que està lligada a un fet històric, trobe les fórmules per a ser una realitat viva ara per ara. Allò normal és utilitzar els recursos a l’abast per apropar els públics de hui a la bellesa de la música i per eliminar les possibles barreres que la gent puga tindre per vindre al Palau. Per això els Casuals. No és cap invent, sinó llevar barreres i utilitzar els recursos tecnològics i comunicatius del nostre temps. Simplement és això. Com està clar que tenen un efecte directe, i encara ho veurem més en la propera edició, per això es reincideix. Perquè la veritat és que hi ha molta gent desitjant descobrir la bellesa de la música clàssica.

-Quants concerts amb aquest format o similar cal fer al llarg d’una temporada per tractar de solucionar la falta de públic o rejovenir-lo?
No crec que falte públic. Crec que el que falta és que una altra gent ho puga descobrir. Tinc la sensació que a tot arreu estan les sales plenes o mig plenes. És a dir, no es pot oblidar la quantitat de concerts que es fan al món cada nit amb repertori simfònic. Òbviament diuen: no ho compares amb un concert de Mick Jagger a un camp de futbol. Clar, però, d’aquests concerts n’hi ha un, dels simfònics hi ha milers cada nit, i estan plens. El que és indiscutible és que passa alguna cosa amb el so, que l’ésser humà nota d’una manera directa i vol apropar-se a descobrir, perquè realment ens posa en harmonia amb l’univers. Quants haurien de fer-se’n? El concert de divendres no el veig com un experiment ni una renovació, sinó com una realitat de cada dia. Crec que les programacions han de mantenir les qualitats, els equilibris programàtics de períodes històrics o diferències estètiques, però, trobant cada vegada més els llenguatges que s’apropen a la societat de hui, que no viu igual que la de fa cinquanta anys, i molt menys que la de fa tres segles.

-Aprofitant la teua experiència com a director a Centre-europa, com veus el panorama d’orquestres al País Valencià? Ara per ara només tenim dos orquestres professionals, dos semiprofessionals i poques de privades.
La meua visió sobre això passa per prendre consciència de la falta d’autoestima en general. Nosaltres hem sigut pioners, a la nostra terra, a l’hora de construir una xarxa educativa de la música amb un èxit rotund. La xarxa de conservatoris, les escoles de música, la quantitat de mestres que parlen del fet de la música des de diferents estils, etc., estic segur que ni en l’aclamat assumpte de Veneçuela hi ha la densitat per metre quadrat que tenim ací. Ni l’èxit real, provat i històric, més enllà d’un sector de la societat. Ací és transversal, en totes les edats, rics i pobres, tothom passa per les escoles de música. Les bandes dels pobles estan vives al carrer. L’únic que falta és dir-ho. Ser conscients de la realitat. Ara estic amb l’OV i em vénen referències de l’Orquestra de Rotterdam, o d’altres importants del món d’on acabe de vindre de treballar i pense (sobre l’OV): “aquesta orquestra és d’elit”, no té limitacions tècniques, l’auditori és una passada i el públic ho vol. Ens falta autoestima, ser conscients i atrevir-nos a generar producte propi. El conflicte que hi ha a les nostres sales té a veure amb el fet que estem massa anys en què els agents només s’han preocupat de vendre artistes de fora, i no s’ha creat un producte interior brut. Construir solistes, directors, cantants, orquestres..., un valor de mercat des de dins amb l’estima de la gent que ho rodeja perquè fora siga ben rebut. No és tant què afegim, perquè la distribució geogràfica estarà en contínua evolució. Però l’autoestima és una cosa necessitada. L’OV sols necessita un canvi de perspectiva del públic: sou conscients de la qualitat que hi ha ací?

-Tenim un bagatge bandístic, però sovint trobem mancances de bagatge musical orquestral. Per això et preguntava si no serà això conseqüència del fet que hi ha poques orquestres.
Podem fer una comparativa, per exemple, no sé Islàndia ara mateix quants habitants té, però tenen una orquestra simfònica que s’exporta arreu amb un èxit tremend. No hem d’oblidar el que significa l’instrument: orquestra. Jo m’estime les bandes de música, però, les bandes són el que són i l’orquestra és el que és. Una orquestra és el resultat d’una investigació sonora de tants compositors, mestres, gent que ha treballat perquè l’instrument tinga una sonoritat perfecta. Aleshores, sí, estic d’acord que el nostre territori hauria de tindre mínimament dues orquestres més, comparant-lo amb la resta del món. També és una manera de fer veure a la gent que estudia que hi ha una sortida professional. És que costaria diners? A veure, i el que costa una rotonda i una carretera? La veritat és que en la inversió en Cultura, el rendiment és infinitament superior que el que pot significar per a les arques púbiques.

^{Josep Vicent.}

-Ha passat mig any des que assumires la direcció artística de l’ADDA. Parla’ns una mica dels canvis introduïts a l’Auditori pel que fa a la programació estival per aprofitar el turisme. Com està funcionant en general?
Jo sóc músic, sóc director d’orquestra i aquesta és la meua professió. Hi ha coses que accepte, com el treball de l’ADDA que forma part d’aquesta època de la meua vida, on intente implementar les mateixes idees que aplique a la feina principal de la meua carrera, que és donar concerts. Aquests idees tenen a veure amb la unitat programàtica, la programació d’un concert és un fet creatiu, no és un fet merament comptable, de dir tantes obres tants minuts, sinó que hi ha una relació harmònica, colorista i musicològica. Veig l’ADDA així, i per això ara té de sobte un festival, perquè si tenim una càrrega programàtica ‘x’ hem de repartir-la en el temps perquè el màxim nombre de gent puga acudir. Si hi ha un espai que ha costat tant a les arques públiques, intentarem que estiga la major quantitat de setmanes a l’abast del públic, i que siga alhora al més solidari possible perquè en un determinat moment puga fer una oferta molt assequible de preu que em permeta la repercussió turística que té, ho faig. Es tracta que el tot programàtic siga harmònic. Li done molta importància a fer entendre a la gent que ens visita de fora que el nostre territori no és només per anar a la platja. Vull que vinguen.

-Fa un mes actuà Michael Nyman i també passarà per l’ADDA La fura del Baus. Això vol dir que Alacant començarà a tindre projectes de gran envergadura i de projecció internacional a l’alça?
Sí, però també tindrem una programació simfònica important. L’orquestra de Stuttgart la tindrem d’ací a uns dies. Pense que l’ADDA es mereix eixes visites. La gent que ve torna, perquè és un auditori magnífic. Són diferents respecte al Palau, però complementaris, perquè tenen una distància suficient com per ser grans germans des del punt de vista programàtic. Hi haurà projectes de renom a l’ADDA. Ja fa temps que treballe amb La Fura, sóc gran amic i gran admirador del Carlus Padrissa i crec que no hi ha cap producció al món de Carmina Burana que siga tan fidel a l’original i a la volta tan valenta.

-No sé si estàs al cas dels conflictes que hi ha al voltant dels estudis superiors de música al País Valencià, sobre si es fa una nova universitat de les arts o una universitat pública acull el conservatori superior. La qüestió és que encara els estudis superiors estan regits per una llei d’ensenyament secundari. Quins canvis caldrien perquè ens assemblem més a Europa?
No tinc la preparació suficient per parlar des del punt de vista d’ordenament.

-Sense entrar en qüestions legislatives.
Hauria d’haver-hi un pont molt més directe. M’ha alegrat molt veure aquest matí en l’assaig de l’orquestra estudiants de música. El pont entre el món professional, a una terra merament musical i tremendament enfocada al fet de la música, eixe pont entre la professionalitat i el sistema educatiu... hauria de ser molt més gran. Hauria de ser molt més fàcil que els grans professionals de la música, tant de gent d’orquestra, solistes o directors d’ací, tingueren l’oportunitat de poder dedicar part del seu temps a l’ensenyament. És una mica rígid, des del punt de vista educatiu. Imaginem que Picasso haguera volgut donar classes de pintura i que la Universitat li haguera dit: “No! Tu si pintes no pots donar classe”. O, “has de donar els quadres sinó no pots fer classe”. Tio, deixa’m tranquil. Per ací va la cosa, hi ha un error en el concepte. Jo sóc músic perquè vaig trobar a gent al llarg de la meua educació, grans mestres, que em van inspirar. No sols eren grans mestres, eren grans professionals. Jo volia ser com ells. Això és el que cal potenciar, perquè hi ha una gran quantitat de xiquets que en acabar el col·legi van al conservatori cada dia. Recorde la meua mare com tots els dies m’esperava a l’eixida del col·legi, agafava el cotxe i em portava al conservatori. Que aquesta gent puga tindre la meta de compartir amb els professionals que han arribat a fer, aquest luxe de dedicar-nos al fet del so, que s’ha convertit en una realitat de treball i de vida, que eixos xiquets puguen estar al costat del que nosaltres fem cada dia...

^{Josep Vicent.}

-Josep Vicent s’ha sentit respectat i tingut en compte a València?
No m’agrada queixar-me, perquè tampoc saps... Estic sincerament agraït. Aquest matí assajàvem el Bolero (Ravel, 1928), una obra de la qual tinc una visió molt mística, i mentre estàvem assajant-lo estava pensant com d’afortunat sóc de poder estar rodejat de bellesa. La vida em dóna l’oportunitat de jugar amb la tensió i construir el clímax en la direcció que jo somie. Crec que tinc coses a oferir a la música, a l’OV crec que també, i el Palau, estiga dins o fora, el considere el meu Palau, el que porte el futur doncs...

-La pregunta la formule al voltant del que deies abans de la necessitat de crear producte interior brut. Potser has estat descuidat, ja no tant per les persones, sinó per les institucions mateixes.
No m’he conformat mai, ni tampoc m’he estat de repetir concerts. He tingut un procés llarg per a trobar-me a mi mateix i saber com podia aportar als llenguatges i a les obres. Per exemple, recorde que la primera vegada que una orquestra holandesa m’encarregà el Bolero. Estava preocupat, no perquè havia de tindre una veu pròpia, sinó per què feia jo allà. Probablement he necessitat tots aquests anys per arribar a ser el músic que sóc ara mateix i per sentir-me segur. Ara, quan estic davant de l’OV sabent que des de la sinceritat i la suficient experiència puc parlar del que compartirem. Crec que és ara eixe moment, fa deu anys anava massa ràpid el cap. També és cert que en determinats països agafen un artista molt jove i el posen en òrbita, després es passen quaranta anys venent el producte del país. Nosaltres estem quaranta anys devent diners a l’Imperi austrohongarès. Estic content que he anat pas a pas, he dedicat temps a cada etapa i ara estic ací.

-Quan parles d’aquest país que ven un producte, et refereixes a Veneçuela?
També, però n’hi ha molts. Està de moda agafar un artista jove sense suficient experiència i agafar un producte i impulsar-lo amb els grans poders econòmics i els lobbys darrere. No vull personalitzar-ho en el cas de ningú. Preferisc allò que he viscut, haver ensopegat i haver descobert i passat per totes les etapes. Perquè la professió de director d’orquestra, que és al que em dedique, la resta és adjacent, ha de construir la seua columna vertebral des de les experiències reals i el coneixement del dia a dia.

-En els últims mesos han mort directors que han marcat les últimes dècades. Quins directors són ara els referents, els qui marcaran el referent?
No ens hem de preocupar, segur que n’eixiran quinze o vint que els imitaran.

-Thieleman, Gatti,...?
Estic segur que Gatti.

-Quan Gatti agafà l’orquestra (de la Concertgebouw) tenia menys experiència que Thieleman, (Staatskapelle de Dresden) que tenia ja molt més nom.
Quan Chailly va agafar l’orquestra (de la Concertgebouw) encara en tenia menys, crec que només havia dirigit un concert de música contemporània. Però va haver gent que hi va apostar. Això és important. Eixa és la valentia que han de tindre des de les institucions de la Cultura, dir: “apostarem, farem una acció valenta”. Mira l’èxit que ha sigut tota l’etapa. Crec en Gatti totalment, i n’hi ha gent més jove amb qui també crec. Per exemple, aquest dies he vist François-Xavier Roth, que em sembla que serà indiscutible.

-Algun més dels qui estan en primera línia?
Hi ha un en concret que, per l’experiència que té i per la capacitat que té de generar..., inclús acaba de signar amb la New York Philharmonic, és meteòric: Jaap van Zweden, a més és l’últim concertí de la Concertgebouw. Té cinquanta i tants anys, però absolutament jove, que també hi ha arribat passant per totes les etapes del procés, i és el proper titular de la Filharmònica de New York. Això és un bot indiscutible.

-Què passa amb la Concertgebouw que ixen tants directors: Gustavo Gimeno, Jaap van Zweden que cites, o tu mateix?
És una orquestra, jo he passat huit anys allà, que marca, que fa somiar. Recorde tants assajos, absolutament flipat mirant molt a Riccardo Chailly i molts mestres d’arreu del món. Divendres farem John Adams i recorde quan John Adams arribà, ell, a dirigir per primera vegada Shot Ride in a Fast Machine al Concertgebouw. Jo tocava el bombo i recorde el que explicava. Recorde haver estat fent la Turangalila de Messiaen, tocant el vibràfon solista al costat d’Yves Thibaudet, dirigida de Chailly, i Messiaen estava a la fila cinc en els assajos. Aquesta orquestra és un emblema indiscutible. És que parles de Mahler... l’orquestra és Mahler. Genera il·lusions, passions i somnis i alguns d’aquest somnis es compleixen en realitats.