Xavier Pérez / València
-Sindicalista, professor universitari, activista, secretari d’ajuntament, advocat i ara polític. Amb quina època de la seua vida es queda vostè?
(Riu) No sabria triar ara quina època… Crec que cada moment té les seues satisfaccions. Com deia un autor: “Cada dia té el seu afany”. Pense que en cada moment de la vida he sigut coherent en el lloc on volia estar i on podia ser més útil.
-Per què va entrar en la política i per què en Podemos?
Feia molt de temps que treballava en moviments socials i estava molt decebut amb els partits tradicionals. Quan es va obrir aquesta oportunitat del nou moviment polític assembleari i participatiu, vaig decidir entrar en Podemos.
-Amb poques paraules, què és Podemos?
És una eina per a canviar la política i canviar la societat. Estem trencant un ‘modus’ de fer política, de fer una societat molt més inclusiva, i els partits tradicionals són burocràcies, aparells massa pesats, massa condicionats. En canvi, Podemos és un fum de possibilitats, d’aire fresc i una ferramenta per a construir entre tots, i això és molt estimulant.
-Per què va generar tanta il·lusió?
Perquè parlaven un nou llenguatge. Havia trobat un punt d’escletxa entre la ciutadania i els poders tradicionals i, sobretot, perquè la gent va pensar que podia ser protagonista del seu destí. Això els va donar una espenta, parlar en un llenguatge nou i en un moment oportú, vàrem interpretar molt bé el que estava passant, el divorci entre la ciutadania i les estructures del sistema polític i econòmic… i ací estem.
-Podemos ha passat de ser una il·lusió, sobretot de la gent jove, a un partit polític organitzat i ja s’aprecien diferències ideològiques entre els dos referents, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. En quina de les dos posicions està més còmode Antonio Montiel?
Un dels avantatges que té Podemos és que és una força molt plural, molt integradora: tenim una trajectòria, una experiència, unes idees, etc. Sóc una persona que ve de l’esquerra, i hui en dia eixe llenguatge i eixe plantejament de la vella esquerra s’ha tancat massa en discursos basats en veritats inqüestionables, però que no han pogut materialitzar-se. Cal tirar endavant un discurs nou amb un llenguatge nou i amb la idea de sumar, ja que la idea de sumar ens porta al fet que no poden ser els portadors de la veritat i cal construir una veritat entre tots. Això suposa que no podem ser la vella Esquerra Unida ni el PSOE, hem de ser una força radicalment nova que construïsca un projecte col·lectiu. I açò últim ho està defensant Íñigo Errejón o Pablo Iglesias? Al principi basculaven amb el discurs de la transversalitat, que crec que va ser útil i alternava entre l’un i l’altre. Ara tal vegada s’han fet més evidents dos formes d’entendre el projecte, encara que comparteixen els mateixos objectius. Per tant, Podemos no es pot entendre sense cap dels dos, no s’han de plantejar dos Podemos, hi ha un Podemos en què hi ha diferents visions.
-Aleshores, estàs amb els dos?
Es pot estar amb els dos perquè compartim els objectius. No hauríem de replantejar-nos reproduir vells esquemes de fractures o dissidències internes. Íñigo és imprescindible, però Pablo és un comunicador molt potent que és necessari.
-Faça un retrat de com està la situació de Podem PV i si ja s’han resolt els problemes interns d’alguns cercles.
Mai es resoldran del tot perquè nosaltres som una organització massa viva i dinàmica, i clar, tenim molt poca experiència de treball compartit i venim de trajectòries diferents, a banda de recollir gent sense experiència política organitzativa. El que està passant a Podem és un símptoma de vitalitat, i damunt de la taula tenim un debat fonamental com és el federalisme del País Valencià respecte a Espanya, però també un debat en clau comarcal; tot açò costa i porta a disfuncions.
-Vostè va ser l’impulsor del Pacte del Botànic, quina va ser la seua experiència? Tant va costar asseure Mónica Oltra i Ximo Puig?
Al principi va haver una mena de borratxera, de felicitat no continguda de sumar per a traure el PP de les institucions. Però després, els aparells de cada partit varen projectar la seua ambició per qui lideraria el canvi. Nosaltres vam tindre l’habilitat i la gràcia que s’havien d’asseure tots. No es tractava que Ximo Puig anara a unes televisions i Mónica Oltra a unes altres. Al final va eixir bé, nosaltres fórem molt generosos, no plantejàrem cadires, sinó un programa de mínims, i ara és necessari reeditar l’acord. Aquest acord està ja pactat, sols falta donar-li la formalitat.
-Qui haguera preferit vostè de president, Puig o Oltra?
(Contundent) Jo haguera preferit Mónica, perquè amb la gent de Compromís hem compartit més lluites al carrer, mentre que el PSPV està molt de temps en una deriva per buscar el centre polític equidistant de tot el món i s’està col·locant en una lògica que no és el que espera la societat.
-Per què Podemos no va voler entrar al Govern valencià?
Per dues raons: no entràrem al govern perquè Mónica Oltra no fou la presidenta, i clar, quan el plantejament per fer possible l’acord va imposar la lògica que qui més vots havia tret, encara que havia perdut escons, fóra el president, consideràrem que era millor quedar-se de guàrdia en la garita. En segon lloc, Podem volia fer visible que no era un acord de partits, sinó un acord social o de col·lectius ciutadans, i nosaltres d’alguna forma ens quedàrem en eixa rereguarda política per a marcar eixe ritme de l’agenda política.
-En el que queda de legislatura, Podem pot entrar en el Govern?, o ho descarta?
Això ho han de decidir les nostres bases. Ara la urgència és protocolitzar la revisió del pacte del Botànic i el pressupost. Després tenim l’assemblea estatal i després l’assemblea valenciana que serà al maig o al juny. A continuació, es podrà parlar d’altres coses. Ara per ara estem fent un treball des de l’oposició constructiva i crítica en què estem.
-Mónica Oltra diu per activa i per passiva que el Pacte del Botànic és a prova de bombes. Pensa vostè el mateix?
És que el PSPV entra en situacions molt contradictòries. El focus del victimisme cap a Madrid s’esgota quan, al mateix temps, es dóna suport a Rajoy. Ací no hi ha res tancat per a tota la vida, ni el matrimoni: el que deia aquell cura de La escopeta nacional, que “lo que he unido yo no lo separa ni Dios!” això ja no és així. Nosaltres serem crítics i espere que el senyor Puig entenga que no governa en solitari, que no té la majoria absoluta, i que des del respecte que li tinc al president, de tant en tant, també li recorde que no hi ha xecs en blanc.
-Passant a l’acció del govern. Un dels temes que més està costant i que més desil·lusions ha creat ha sigut la reobertura de RTVV. Vostè va ser un dels impulsors de la ILP. Què ha passat que encara els valencians no podem veure la nostra televisió pública?
Aquesta és una de les situacions que reforça la idea que estant fora del govern podem ser útils. Estic molt decebut amb la gestió d’aquest tema ja que nosaltres hem complit la nostra part d’impulsar les lleis i des del consens -cal recordar els dos fòrums que convocàrem on varen vindre representants de tots el sectors- i des d’aquesta tasca, impulsàrem la llei de desembre i la de juliol. El que no esperàvem era el joc polític i interessat que tenien el PP i Ciudadanos, que no tenien cap interès a reobrir la televisió, i en segon lloc tampoc hem estat d’acord amb la línia que ha marcat el PSPV. Ens ha costat molt traure endavant algunes coses perquè el PSPV no ha estat a l’altura de les demandes de la ciutadania i dels compromisos que va fer amb els extreballadors. Nosaltres podem dir amb total humilitat que no férem cap promesa electoral, cap utilització electoral del tema dels extreballadors, parlàrem sempre de RTVV però no utilitzàrem els extreballadors. Altres no poden dir el mateix.
-Els extreballadors estan molt descontents perquè diuen que el Consell no ha negociat amb ells i se senten ‘estafats’. Què en pensa?
S’ha fet una gestió que no ha estat a l’altura del que els extreballadors varen escoltar abans de les eleccions per part d’alguns partits polítics. A banda, no s’ha sigut clar perquè s’hauria d’haver parlat amb ells. Recorde l’última reunió que vaig tindre en Presidència en què vaig plantejar als partits del Botànic obrir una mesa de diàleg, i això va ser en març, crec que els treballadors tenen part de raó quan diuen que no han sigut escoltats, crec sincerament que no estan demanant coses impossibles, sempre s’ha de poder parlar.
-L’11 de de gener se celebra el judici de l’ERO de RTVV. Es pot arribar encara a un acord amb els extreballadors?
Encara es pot parlar amb els extreballadors i contemplar junts quins són els escenaris que es poden produir des de l’11 de gener. Aquest conflicte no es pot resoldre en termes de vencedors o vençuts, perquè ací hem perdut tots, des que el PP va tancar RTVV, hem perdut tots. Seria lògic que el govern del Botànic i els extreballadors pogueren parlar dels escenaris que es poden produir. No podem heretar el conflicte dels treballadors, eixe conflicte el va crear el PP i no té sentit que el Consell es col·loque en una posició com si haguera heretat la gestió del PP. Nosaltres no som el PP i, per tant, haurien d’haver marcat un altre tipus de diàleg amb els treballadors.
-Ara s’estan debatent els pressupostos, quina serà l’aportació de Podem?
Hem concentrat l’esforç en diversos temes, com l’esmena per a lluitar contra la pobresa farmacològica per a millorar als treballadors el seu nivell de renda i que tinguen coberts el 100% dels medicaments. En eixa línia, hem inclòs també una reforma fiscal que siga més progressiva, de tal manera que vora un milió i mig de persones d’aquesta comunitat, que han estat pagant més del que pagava gent en les mateixes rendes a la resta d’Espanya, pague uns 140 euros menys a l’any de renda. Eixes diferències les cobriran les rendes de més de 50.000 euros. Suposa posar en mans de les famílies valencianes uns 80 milions d’euros que poden estimular el creixement econòmic.
-Per altra part, creu que es podrà fer d’una forma àgil la reversió dels hospitals de Ribera Salut- Hospital de la Ribera- a la cosa pública?
La no renovació de la concessió és fonamental, però cal fer-ho bé. Cal garantir l’assistència sanitària als veïns de la Ribera i els drets laborals dels professionals, però hem de fer-ho bé perquè primer cal aclarir si Ribera Salut ha tingut un comportament irregular, i m’estic referint al cas que està investigant la justícia d’un possible frau i desviament de beneficis a través d’una empresa filial que és propietat de Ribera Salut i, a més, si hi ha hagut falsejaments de les dades dels resultats que presenten pèrdues que nosaltres pensem que són fictícies. Una vegada aclarit aquest tema, cal crear l’instrument per a fer el transvasament. El que no pot passar és que els empleats de Ribera Salut passem a ser treballadors de la Generalitat, això ho impedeix la Constitució, i per això cal crear la ferramenta, un òrgan public, controlat per la Generalitat, perquè es puga solucionar aquest problema.
-Com està la situació de l’Agència Antifrau?
(Riu) Hi ha una partida ja en el pressupost per a posar-la en marxa. Hem de veure la ubicació i deuria estar pròxima a l’edifici de les Corts. Vàrem veure un edifici al carrer del Comte Trenor, 6, que crec que no reuneix les condicions, però per si de cas, hem demanat un informe tècnic. Seria molt important i m’agradaria que l’Agència començara a funcionar el primer trimestre de l’any.
-Passem a la política estatal. Creu que Rajoy discrimina els valencians amb el finançament?
És una discriminació brutal i té molt a veure amb la mala negociació que es va fer de les transferències. El Partit Socialista va fer molt malament la negociació i amb pressa. La Generalitat començà a caminar, i 10 anys després les comissions de valoració encara estaven revisant les transferències. Aquella mala negociació, la precipitació del PSPV i, per altra banda, una legislació que mai ens ha beneficiat, ens perjudica molt. I dic això del Partit Socialista i del Partit Popular perquè, al remat, del que es tracta és de la subalternitat: som un territori subaltern tant per al PP com per al PSOE. L’últim, el nou govern de Rajoy, no té cap ministre ni secretari d’Estat valencià, tant que parla la senyora Bonig de ser amiga del president espanyol.
-Quina solució té el conflicte de Catalunya?
S’han d’intentar apropar posicions. Jo sóc sempre partidari del diàleg. Recorde un alcalde que vaig tindre en un poble, un home major, de dretes, i es feia una foto amb un ‘pelut’ i en el peu de foto deia: ‘Estamos de acuerdo en que no estamos de acuerdo’. Era un paradoxa, al final, cal negociar, bastir ponts. És possible una Espanya federal basada en el respecte entre territoris que els tracte d’igual a igual, i això es construeix en un clima de confiança, que ningú tinga la necessitat d’anar-se’n fora per a ser respectat. És a dir: a mi m’agradaria que Catalunya tinguera encaix en Espanya en un model federal.
