Raimon: una conversa per a un adéu als escenaris valencians

Sixto Ferrero / València

El passat 24 de febrer, Ximo Puig i Raimon baixaven xino-xano pel carrer del Poeta Querol de València. S’hi deixaven veure enraonant amb pas calmat cap al Teatre Principal del carrer de les Barques. Dins d’aquell espai públic, recuperat tan sols uns mesos abans a les urnes, s’hi presentava la gira Raimon a casa.

Han estat 18 concerts pel país de les Veles e vents, per un territori on ha hagut de treballar “amb hostilitat”, com reconeixia Raimon durant una entrevista que concedí a La Veu aquell mateix dia que es presentava la gira. Aleshores començava tot, continuava aquell degoteig d’accions que tracten de constituir “una etapa de normalitat” apuntava el president Puig sobre els concerts d’un artista “fonamental per entendre els últims 50 anys de la nostra història”.

Aquesta setmana hem tingut l’ocasió de poder tornar-lo a entrevistar. Després d’haver estat signant llibres i quatre hores d’assaig amb l’orquestra de València, “estic cansat” afirma el cantant en acabar l’entrevista. No només són els assajos matinals, que han anat “fantàsticament”, a més, el mestre, “Yaron Traub, l’agafa i assaja amb ell amb el piano, per repassar encara més” ens apunta Annalisa Corti mentre esperem que acabe la cua de salutacions.

-Com l’ha tractat el públic valencià al llarg d’aquesta gira de Raimon a casa?
Molt bé. Estem contentíssims. Al Palau ja no hi havia entrades des de dimecres. La gent ha omplit els locals i ha hagut un ‘feeling’ molt fort. Ha estat molt ben rebuda i molt a gust. Per a mi, ha estat un goig i d’alguna manera ha estat (la gira) ben estructurada, tot i que ha sigut dura perquè ja tenim una certa edat i dormir en hotels, menjar fora de casa i tot aquest enrenou..., són coses que cansen.

-I l’experiència a les comarques castellanoparlants, com ha estat?
Bé... vaja, no hi ha hagut cap problema. A Bunyol ja havia actuat feia molts anys, a Elda no ho havia fet, o a Elx que són catalanoparlants, però hi ha la mateixa o més gent que és castellanoparlant. És a dir, que jo he cantat a llocs que no m’entenen com a França, als Estats Units, a Anglaterra, a Itàlia, a Alemanya..., també he cantat al Japó, a Suècia, a Holanda..., vull dir-te que no he tingut mai cap problema. Entenc que s’han de donar unes traduccions, que en aquest cas (el de la gira), no era així perquè ja n’havíem parlat prèviament, i jo, si sé la llengua em puc expressar en francès, en italià, en castellà, en anglès per donar unes explicacions de les cançons, m’ho estudie bé i ho faig. No he tingut mai cap problema amb la llengua.


Puig i Raimon al Teatre Principal durant la presentació de 'Raimon a casa' (24-02-106). Foto: laveupv.

La gira ha acabat. Ahir, dissabte, Raimon oferia el seu últim concert al País Valencià. El Palau de la Música de València penjava a mitjans de setmana el cartell de “no hi ha entrades” per veure Raimon en un context simfònic-coral amb l’Orquestra de València, el Cor de la Generalitat i direcció de Yaron Traub.

-Vint-i-huit anys sense cantar al Palau de la Música de València són massa anys, no creu?
Sí, però, crec que vaig cantar ara fa vint-i-huit anys estant dins de la programació. Vaig cantar però, per a l’Escola Valenciana uns anys després, en un acte per a ells que es va fer a l’auditori. Allò que no recorde són els anys que fa... (riu)

-El format de la seua música és més aviat com la música de cambra. Ara però, el seu últim concert al País Valencià ha estat amb un format simfònic-coral. Com ha estat aquesta experiència?
No era la primera vegada que ho havia fet. L’última vegada que vaig actuar aquí, a l’auditori, era un espectacle sobre l’Ausiàs March, era l’any 1988 i en aquella època tenia 10 poemes d’Ausiàs March musicats, ara en tinc ja dèsset. Abans havia cantat a Barcelona, a la plaça de la Catedral amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i després al País Basc. A Sant Sebastià, en el 75 aniversari de l’Orfeó Donostiarra vaig cantar Veles e vents amb l’Orquestra simfònica i l’Orfeó. És a dir, no és que tinga experiència com si haguera cantat cada setmana però, no em ve de nou. És tot un altre món i has de cantar en certa manera diferent. M’agrada això.


Raimon assajant aquesta setmana amb l'OV, el Cor de la Generalitat i Yaron Traub. Foto: Palau de la música.

Entre mig d’aquesta gira hem sabut que plega, ho deixa per “finire in bellezza”, ho farà al Palau que “m’estime”, a la ciutat on viu des del 1966 amb una “estima” que sembla recíproca. Hi tornarà, però ací al País Valencià, la veu de Diguem no ja ha dit adéu als escenaris.

-Què farà Raimon a partir de juny de 2017 quan es retire? Escriurà les seues memòries?
No tinc ni idea (riu) però, jo crec que no (les escriuré). No vull pensar què faré, primer vull fer el que he de fer i després ja veurem. Però no crec que jo escriga memòries.

-Va anunciar i justificar per què es retirava a Barcelona.
Jo visc allà des de l’any 1966.

-Però, no creu que ara que el País Valencià ha fet les paus amb vostè...
No hi ha hagut mai cap baralla (riu)

-Almenys amb un sector de valencians?
Hi ha hagut gent que ideològicament no em suporta. Però, alguns d’ells els agraden les cançons i m’ho han dit, o siga que no...

-Podria dir algú dels qui li han dit que li agraden les cançons?
No ho recorde ara, però vaja, que m’ho han dit.

-La pregunta era si ara que s’ha restablit la situació amb Raimon, el fet que es retire a Barcelona i no, per exemple, a Xàtiva, no creu que això algú pot no entendre-ho?
A Xàtiva... però, per què a Xàtiva? A Barcelona, al Palau de la Música jo he cantat quaranta-quatre vegades, o més, en solitari. Amb una altra gent ho hauré fet cinc o sis vegades, o siga, que he cantat cinquanta vegades al Palau de la Música (Catalana). No hi ha hagut cap local on haja cantat tantes vegades. Per a mi, al Palau de la Música li tinc una estima especial. Jo estic molt a gust a Barcelona, visc a Barcelona des del 1966 i m’han estimat molt, m’han donat suport sempre i, escolta, qui no és agraït no és ben parit. Aleshores, jo vaig pensar que això era el més lògic. A part, això com a artista també té una certa repercussió, perquè és bonic que una persona que naix a Xàtiva, que a més està en les cançons i que tothom sap que sóc valencià, perquè només cal sentir-me i ja està, que haja arribat de Casa Pedro al Palau de la Música Catalana, i fer tots els recitals en el mes de maig, escolta..., la ciutat de Xàtiva ha d’estar molt contenta. I la gent valenciana que m’estima també. Ara, sempre hi ha de perepunyetes o torracollons, diga-li com vulgues, que no trobaran mai bé res, perquè si ho haguera fet a Xàtiva haurien dit: escolta i per què se’n va a Xàtiva si ho pot fer aquí, a Barcelona, on tindria mes repercussió i aplegaria a més gent?


Raimon al Palau de la Música Catalana. Foto: ACN.

Retornant a l’inici d’aquesta gira, a aquell Teatre Principal que durant aquests mesos acollí fites com el concert de Pep Gimeno Botifarra per a celebrar els 30 anys de Bromera, o durant dos dies l’espectacle Cantem valencià, o l’estrena d’una producció sobre un text de Bertold Brecht en valencià per primera vegada a aquest país, en aquell hall un poc més nostre, Raimon destacava aquest “moment d’efervescència”, on amb el canvi de govern “s’ha trencat una espècie de cortina de ferro amb el que hi havia i s’obrin unes perspectives” declarava el cantant en febrer, quan afegia que “esperem que amb una gent de diferent matriu ideològica, però tots progressistes, que funcione, que es posen d’acord, que eviten heroismes i coses de grup i que vagen on s’ha d’anar a l’elaboració d’un país al qual li fa molta falta des de molts punts de vista”.

-Aprofitant que amb la gira Raimon a Casa ha voltat tot el país i que ja fa un any i mig del canvi polític. Com ha vist el País Valencià? Està més normalitzat?
És molt complex. Cal tindre en compte que no estan ni dos anys, i durant quasi un any han estat sense govern a Madrid. Què vol dir? Que totes les coses que depenen com a autonomia de Madrid no s’han fet, i això complica les coses. I després què passa? Que entra molta gent jove, que alguns no tenen encara l’experiència de com funcionen les coses, que hi ha una sèrie de dèficits que han deixat enormes... La gent hem de tenir una miqueta de paciència i a veure què... la televisió, per exemple, per què no es fa? Perquè l’enrenou de com ho van tancar és una cosa molt complicada. El que no podem pensar és que u arriba i mou. No. Arribar i veure com estan les coses i intentar fer-les bé, que hi haurà errors, com és lògic que siga, i tampoc s’han de dissimular però s’han de corregir. Però espere que, passat aquest període d’entrar a casa, ja es veu que estan canviant, i després t’has assabentat de moltes coses que si no hi haguera cap canvi no ens n’haguérem assabentat... Per exemple, això de Castelló i el Betlem és meravellós, perquè allò de l’aeroport ja ho sabíem però.

-D’ací a sis mesos més o menys es retirarà i passarà a ser història viva de la Cançó. Si ara li dic noms com Paco Muñoz, Lluís Miquel o Maria del Carme Girau, què li diuen aquest noms?
Home, sóc amic d’aquesta gent, del Lluís Miquel, del Paco Muñoz també, la Maria del Carme Girau... Ens vàrem veure quan ella va començar però va durar molt poc, crec que en va fer una o dos actuacions i després ja no va ser més cantant. Els altres no, són gent que m’estime i que han contribuït al fet que estiga viva la Cançó, i no solament ells, hi ha també el Xambó, els d’Al Tall que també han fet moltes coses i no dic ja amics com l’Ovidi, que en formen part... som paisans i alguns han estat molt amics.

-Ja que cita l’Ovidi. S’han refet lligams per a la memòria de l’Ovidi des de les institucions?
Jo crec que estan fent-ho. Hi ha el Col·lectiu Ovidi Montllor, i a Alcoi el Centre Ovidi Montllor, que quan estava el PP no hi era. A mi el que m’haguera agradat és que, quan l’Ovidi estava viu, li hagueren fet el cas que li fan ara, m’entens? Perquè moltíssima gent que ara s’ompli la boca d’Ovidi, en aquell moment no en volien saber res. Jo recorde com algú li deia: ei Ovidi, t’has retirat? Quins collons m’he retirat? Que no em contracteu! Això, mentre estava viu..., aquestes coses em sap greu dir-les però és que han estat així. La gent és molt desagraïda en molts aspectes i, després, quan et mors, eres collonut. Ara l’Ovidi segur que diu: podríeu haver-ho fet abans, no?


Raimon en la presentació de Raimon. Paraula i cant d'Antoni Batista (Bromera). Foto: laveupv-Ulisses Ortiz.

Toquem a la fi. Estem pràcticament sols a l’últim pis de l’edifici del Teatre Rialto, un altre espai recuperat i obert a gent com aquest entrevistador que uns anys abans mai no hauria gosat de disposar de l’espai per entrevistar el personatge. Han destacat Raimon per les lletres, per la música, pel compromís cívic i social, per haver optat per cantar en valencià adreçant-se a la universalitat. Em passa pel cap una dèria, que vull transmetre-li d’alguna manera, s’imaginen la projecció i alhora la consciència que es crearia si, posem per cas, atorgaren un Nobel a un cantautor en català?

-Com valora que li hagen donat el Nobel a Bob Dylan?
No m’interessa. El Nobel és un premi que és important perquè et donen molts duros. Hi ha molts autors que no han rebut el Nobel i que són set vegades millors que alguns que l’han rebut. Hi ha qui l’ha rebut i són bons i altres que no, vull dir que això va com va, allò del Dylan, doncs... han fet això amb el nom del Dylan a la cançó americana, que jo no tic res en contra...

-Vostè no li l’haguera donat?
Jo!? Jo no sóc jurat dels Nobel.

-Però són companys de gremi.
Jo no done premis. Hi ha molts, de (cantautors) francesos, italians, d’americans, alguns ja s’han mort i d’altres hi són però no és qüestió de premis. M’estàs clavant en un embolic que no m’interessa per a res, perquè jo no donaré mai cap premi.


Raimon durant l'entrevista. Foto: laveupv-Ulisses Ortiz.

Riem. Ulisses prem el botó que tanca la gravació. Ens alcem i Raimon em fot un carquinyol al cap, literalment i molt entranyablement. Em sent com un rellotge d’emocions mentre li explique per què li plantejava la pregunta. “Per la llengua sí, és clar que sí” respon mentre manté el seu refús cap als premis noruecs perquè “quants cantants danesos coneixes, i quants finesos o polonesos?” em rebla. “I n’hi ha, i molt bons, i ningú els fa cas”.
 


Comentaris

Elena
3.

Hi haurà DVD del concert de dissabte? Vaig tenir el plaer ďassistir-hi i va ser memorable.

  • 4
  • 0
Micalet
2.

Raimon, ha sigut un digne representant per tot el món del país Valencià.
L'ha representat amb valentia i elegància, i mai ha cobrat res per fer-ho.

  • 17
  • 0
אֲ Serenissima Repubblica di Venezia
1.
Αλλ’ οτε δη Τρωεσσιν εν αγρομενοισιν εμιχθεν
σταντων μεν Μενελαος υπειρεχεν ευρεας ωμους
αμφω δ’ εζομενω γεραρωτερος ηεν Οδυσσευς:

αλλ’ οτε δη μυθους και μηδεα πασιν υφαινον
ητοι μεν Μενελαος επιτροχαδην αγορευε
παυρα μεν αλλα μαλα λιγεως, επει ου πολυμυθος
ουδ’ αφαμαρτοεπης: η και γενει υστερος ηεν.

αλλ’ οτε δη πολυμητις αναιξειεν Οδυσσευς
στασκεν, υπαι δε ιδεσκε κατα χθονος ομματα πηξας,
σκηπτρον δ’ ουτ’ οπισω ουτε προπρηνες ενωμα,
αλλ’ αστεμφες εκεσκεν αιδρει φωτι εοικως:

φαιης κε ζακοτον τε τιν’ εμμεναι αφρονα τ’ αυτως.
αλλ’ οτε δη οπα τε μεγαλην εκ στηθεος ειη
και επεα νιφαδεσσιν εοικοτα χειμεριησιν,
ουκ αν επειτ Οδυσηι γ’ ερισσειε βροτος αλλος:

Ιλιαδος, 3, 209:223


Si entre todos los troyanos juntos de pie
sobresalía Menelao, de anchas espaldas,
ambos sentados, imponía más Ulises:

cuando hilvanaba palabras y pensamientos
Menelao hablaba deprisa y poco
pero muy claro, pues no era prolijo
ni de palabras ociosas, aun siendo el más joven.

Levantado en pie el astuto Ulises seguía
con la mirada gacha y los ojos en hito a tierra,
y no movía el inclinado cetro,
sino que lo asía firme y parecía un ignorante:

lo habrías tenido acaso por iracundo o loco.
Mas tan pronto salían de su gran pecho
palabras como copos de nieve en invierno,
ningún mortal habría competido con Ulises.

Iliada, 3, 209:223
  • 3
  • 3

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat