Sebastià Carratalà: ‘Hi ha una espectacularització de la cultura’


Sixto Ferrero / Beneixida

Rere l’última obra plàstica de l’equip artístic format per Anna Moner i Sebastià Carratalà, Els cossos agredits, hi ha un procediment creatiu com és la contemplació analítica de l’obra primigènia que, després d’una reflexió i la posterior intervenció, acaba per transcendir el missatge original i aportar-ne un de nou. Aquesta acció que requereix calma sembla que també es dóna en la vessant literària, en aquest cas de Carratalà, qui aquesta setmana debutava com a assagista amb la publicació d’A l’ombra del temps (Pruna llibres, 2017), un recull d’articles que reflexionen sobre l’art per a tractar de posar en valor aquells elements que al llarg de la història han perdurat i sovint han arribat a l’actualitat.

El tàndem Moner-Carratalà porta tres dècades de creació artística i, de manera individual, tots dos mantenen una faceta literària que en el cas de Sebastià Carratalà abraça el columnisme en aquest mateix diari i els articles sobre art en revistes especialitzades.

-A l’ombra del temps és el primer assaig que publiques, abans havies fet alguna traducció, no?
Sí, vaig fer una traducció fa molts anys per a Publicacions de la Universitat de València, per encàrrec de Romà de la Calle, d’un assaig sobre el gust d’un filòsof anglès del segle XVIII, Alexander Gerard. A l’ombra del temps és el meu primer llibre, perquè la resta de publicacions han sigut articles o escrits per a revistes i catàlegs, però no un llibre com a tal.

-Què va ser primer per a tu, l’escriptura o les arts plàstiques?
Encara que la meua dedicació han sigut sobretot les arts plàstiques, des de molt prompte vaig començar a escriure, sobretot articles i textos vinculats a l’art. No sé deslligar-ho per a dir què vaig començar a fer abans, diria que les dos coses nasqueren alhora.

-Per què fas eixa unió de disciplines (literatura i pintura) i no altres?
Crec que la distinció que generalment fem és realment molt artificial. En el fons, sempre, en cada època, l’art, la ciència i la literatura han tingut relacions molt fortes. El que passa és que a l’hora d’estudiar-ho sempre es tendeix a fer divisions que semblen estanques, com si cadascuna haguera funcionat separada de la resta, però, aquesta vinculació, encara que en altres èpoques s’ha donat amb més intensitat que ara, sempre ha estat present. No entenc la divisió.

-Fins a quin punt t’ajuda reflexionar a través de l’escriptura en l’art i a l’inrevés?
Per a mi és fonamental, i en aquest assumpte parle tant per mi com per Anna (Moner), perquè treballem en equip i nosaltres sempre hem reflexionat sobre l’obra plàstica que hem fet i, alhora, les reflexions per escrit també ens han ajudat i ens han portat per altres camins. No deslliguem una cosa de l’altra, diguem que les dos formen part del mateix procés, són dos llenguatges diferents però que un porta a l’altre; van reforçant-se mútuament.


Sebastià Carratalà. Foto: Ulisses Ortiz.

-Per què, A l’ombra del temps? Què amaga el títol de l’assaig?
El títol va costar d’eixir. El vaig tindre clar quan la tria d’articles va ser la definitiva. Té relació perquè tots els articles estan treballats a partit d’obres d’altres èpoques, sempre a partir d’una mirada personal, però que està influenciada per tot un bagatge que ve del moment en què eixes obres es van fer. En el fons, el títol ve a dir que sense tot el que s’ha fet abans, el que jo dic o pense, o en general som, no seria possible. El títol fa sobretot referència a això. Els articles són fruit de reflexions que vénen d’altres èpoques i que s’han perllongat fins l’actualitat.

-Com etiquetem A l’ombra del temps? Assaig sobre art, sobre filosofia o estètica de l’art?
Té un poc de tot això. L’assaig és un gènere molt ampli i ací, a partir de determinades obres d’art i determinades lectures, he provat de fer una revisió d’aquestes obres o d’alguns fets i traslladar-los, en la mesura que ha estat possible, a l’actualitat. Hi ha molta varietat, alguns sí que es pot dir que són  assajos sobre art, altres tenen un component estètic, prenen alguna qüestió de la teoria de l’art i l’estètica, altres tenen algun component d’assaig sobre la cultura... Hi ha un poc de tot això.

-Què està en crisi: l’art, el concepte de cultura o la societat?
La societat és evident que està en un moment de crisi perquè s’estan produint canvis molt grans que, en els pròxims anys, ens portaran cap a alguns camins que ara, de moment, intuïm però no tenim clars. Això és evident. L’art i la cultura, en certa manera, també sempre estan en crisi, perquè sempre estan investigant i buscant noves maneres d’aproximar-se al que ens envolta i, encara que no trobe respostes, de plantejar qüestions que ens ajuden a reflexionar-hi i a avançar.

-Potser hi ha un problema entre l’erudició i la societat?
La cultura, en tant que hauria de ser crítica, sempre té un problema amb la societat, perquè sempre planteja coses que resulten incòmodes. Però, crec que és la seua funció és fer preguntes que somoguen, que no deixen indiferent qui s’hi aproxima. En el fons, el que pretén és qüestionar el que hi ha, quan no anar un pas més enllà, proposar alternatives.


Sebastià Carratalà. Foto: Ulisses Ortiz.

-Aquesta cultura que planteges es troba amb un topall i té un abast mínim perquè la societat no és receptiva. No sé si t’has trobat amb això.
Encara que mai arribes a conèixer l’abast real, sí que saps que normalment hi ha gent que s’interessa, tot i que no podem extraure conclusions generals, ja que en realitat és una minoria. Igual com en les exposicions, és evident que la resposta que t’arriba de la gent que s’interessa i les visita no es pot generalitzar.

-Tal vegada amb un tipus de programació cultural adient en la nova graella de la RTVV ajudaria. Quina programació cultural plantejaries per a la nova RTVV?
És obvi que hauria d’haver-hi programes culturals on es pogueren tractar tots els àmbits. No sóc expert en televisió, i possiblement el tipus de programa que jo proposaria no tindria massa èxit.


Sebastià Carratalà. Foto: Ulisses Ortiz.

-Per què no?
Perquè no hi ha massa programes que se n’ocupen, però els que hi ha s’adeqüen a la manera de veure la televisió actualment, on generalment no s’aprofundeix massa, tracten molts temes sense entrar en els detalls, en el fons del que es parla. Aquells programes que es feien abans amb entrevistes a fons a autors interessants al voltant d’un llibre o del conjunt de l’obra, sense pressa, a poc a poc, i es podia anar aprofundint, estan lluny del concepte de televisió de hui.

-Aleshores estem confonent què és oci i què és cultura, no?
Igual que en altres àmbits, hi ha una espectacularització de la cultura i la televisió això ho fomenta molt. És oferir un tipus de cultura de consum ràpid que s’adapta al format del mitjà i sovint s’allunya del que a molts escriptors o creadors els agradaria trobar.

-Un programa com 'Encontres', que dirigia Bellveser, no sé si...
El recorde. Sense entrar a valorar el presentador, sí que és cert que tractava qüestions i entrevistava autors interessants. Potser li faltava millorar el format. Però era una proposta que almenys cobria una part de les expectatives.


Sebastià Carratalà. Foto: Ulisses Ortiz.

-Al llarg dels teus articles hi ha una intenció d’educar en el gust i la bellesa?
Tant com educar, no. No ha sigut la meua pretensió, perquè normalment partisc d’obres que a mi ja m’interessen de fa temps i el que faig és provar d’evocar l’esperit de l’època. Però els articles tenen una extensió determinada i tampoc pots anar més enllà. Per tant, bé enllaçant les obres d’art amb obres literàries, bé amb obres filosòfiques intente que es veja que tot això tenia uns lligams, que no es feien unes coses independentment de les altres i que, en molts casos, aquestes visions han perdurat. Moltes vegades, encara que vistes amb uns altres ulls, ens arriben i ens ajuden a valorar, a decidir i a plantejar qüestions rellevants.

-Diverses veus afirmen que si s’ha de dedicar més de mitja hora a explicar una obra d’art potser és perquè no es art. Sobretot, ho diuen pensant en l’art contemporani. Què n’opines?
Hi hauria diverses maneres de veure aquesta afirmació. Per una banda, no només les obres d’art actuals, els autors de les obres d’art d’altres èpoques et dirien que mitja hora no, que podríem estar uns dies analitzant-les. I, actualment, segons quines obres requeririen molt més de mitja hora...

-Escriure o llegir qualsevol tractat d’estètica de l’art ja et pot dur dies.
També és cert que moltes vegades les reflexions a les quals et pot portar una obra d’art no només provenen d’una anàlisi formal de la mateixa obra, sinó de molts altres aspectes que hi ha a l’entorn, com els plantejaments conceptuals, les influències d’on beu, què proposa respecte a la societat on es duu a terme...Les reflexions i l’anàlisi van més enllà. Aquest es l’interès de l’art en general, que allò que pot dir no es queda només vinculat a l’obra sinó que sobrepassa els límits.

-Quins referents tens en la teua vessant literària?
Hi ha referents que són clars, encara que no intente ni imitar-los ni seguir un model de manera fidel. Hi ha un escriptor del qual sempre m’ha interessat la seua aproximació a determinats autors i a determinades obres, que és el Pere Gimferrer dels Dietaris. Hi ha ací un punt narratiu que de vegades empre i altres no, que sempre et fa entrar dins d’un fet, d’una obra, i reflexionar sobre determinats temes, bé vinculats a la vida del personatge, bé als fets que s’esdevenen en eixe moment i moltes vegades extraure o almenys plantejar algunes qüestions que afecten el que ocorre en l’actualitat.


Sèrie paisatges i retrats d'Els cossos agredits d'Anna Moner i Sebastià Carratalà. Foto: laveupv.

-Fa unes setmanes es coneixien les dades de públic del Museu de Belles Arts on s’indicava que, malgrat els actes de l’Any Pinazo, l'afluència havia baixat. L’IVAM està tractant de buscar el camí igual com el Centre del Carme a València. L’art, incloent tot allò que s’exposa, està en una situació més complexa que altres disciplines com la literatura?
Potser ací falla la manera de comunicar-ho, d’arribar al públic potencial, perquè si fas una ullada al panorama que hi ha en aquest sentit, els canals que s’empren potser no aconsegueixen que la informació aplegue d’una manera fluida i fàcil a la majoria de gent. Per a moltes persones és una cosa que queda molt llunyana, com si no hi tingueren res a veure. Algunes perquè ni tan sols s’ho han plantejat i altres perquè pensen que no entendran res del que vegen. Per tant, ací haurien de confluir moltes coses. Per un costat, les bases educatives i, per l’altre, el foment i després la difusió. Si aquests aspectes no van confluint i no van donant-se suport els uns amb els altres, és difícil que hi haja un públic nombrós que visite museus amb assiduïtat o que vaja a concerts o al teatre. Perquè, moltes vegades el que falta és veure de quina manera es pot oferir això com una cosa natural, no forçada. Com deies de l’Any Pinazo, només quan es fa una cosa extraordinària, el públic s’hi aproxima.

-No tens la sensació que hi ha un silenci al voltant del que es fa en les arts plàstiques?
L’exposició de l’Equip Crònica s’ha dit que ha sigut un èxit. Quan nosaltres vam anar a visitar-la, hi havia moltíssima gent. Si es fan exposicions que són interessants i se sap com fer-les arribar al públic, sempre hi ha una quantitat importat de gent que respon. El Museu de Belles Arts és un cas un tant a part perquè sovint sembla l’oblidat. És un gran museu però molt desconegut per a la majoria de valencians. Ací caldria veure per què s’ha arribat a eixe punt, però és evident que molts valencians, i supose que molta gent que ve de fora, no saben exactament el que conté. És evident que molta gent que, quan va a Madrid, va directament a veure el Prado, mai no va a veure el Museu de Belles Arts de València i això que el té al costat. Això són problemes que vénen de lluny. Els gestors s’haurien de preguntar algunes coses.

-Sense Mèdici actuals, sembla que hi ha diners àrabs que estan comprant creadors independents. Heu tingut alguna experiència en aquest sentit?
No conec personalment cap cas, però sé que es dóna, igual com s'estan contractant grans arquitectes. Tenen diners suficients com per poder pagar qualsevol capritx que tinguen. No sé fins a quin punt després et donen llibertat per fer el que t’interessa o et marquen les pautes, no tinc massa coneixement d’això.

-T’ho preguntava perquè Anna, en diverses entrevistes, afirmava que com a equip artístic valoreu molt la independència creativa. Fins a quin punt la independència és important i per què la valoreu?
Nosaltres sempre hem plantejat i hem fet el que en cada moment hem cregut adient sense tindre massa en compte si això entraria en determinats circuits comercials o es vendria més o menys i, en eixe sentit -és el que deia Anna-, segons els nostres interessos, hem proposat allò que hem cregut en cada moment, ho hem tirat endavant i hem arribat fins on hem pogut.


Els cossos agredits d'Anna Moner i Sebastià Carratalà. Foto: laveupv.

-Es pot ser independents amb les circumstàncies que planteges?
Sí, el que passa és que en molts casos no pots viure només d’això i has de recórrer a altres coses.

-És una combinació entre encàrrecs i creacions independents.
Pensa que ací, de l’art o de l’escriptura, malauradament viuen molts pocs creadors i la majoria han de dedicar-se a temps parcial durant algunes èpoques a fer altres coses per a poder tirar endavant. Però, això no només ens ha passat a nosaltres, sinó a molts altres. Són pocs els qui poden viure de la seua obra exclusivament.

-Hi ha artistes que en els encàrrecs imposen una quota de llibertat artística.
La nostra obra sempre ha quedat al marge de les imposicions. Hem plantejat el que en cada moment creiem que havíem de fer i, si en algun moment hem hagut de fer altres treballs per a poder viure, no hem tocat mai els plantejaments de l’obra, que ha quedat fora d’això.

-Quina recepció esperes de l’assaig que acabes de publicar? Omplirà un buit...?
Omplir un buit no perquè hi ha bons assagistes i llibres semblants a aquest que hem presentat, un recull d’articles. De tant en tant, n’apareixen i, en general, de qualitat. En aquest cas, el llibre té un component que pot aportar alguna cosa més, a banda dels articles, com és la sèrie d’il·lustracions que hem fet Anna i jo per tal de complementar-los. Això s’acompanya del disseny de Dídac Ballester que també fa que el llibre com a objecte tinga un valor afegit i siga més atractiu. En aquest aspecte, crec que agradarà.

-Fins i tot en eixe aspecte, el component visual forma part de la part literària, no podeu evitar separar-ho.
Els articles parlen, la majoria, de determinades obres d’art i, en el nostre treball Els cossos agredits (que fins al 31 de març es pot veure al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi), el que fem és apropiar-nos de determinades obres que, per a nosaltres, tenen un interès especial i les reproduïm a l’oli sobre alumini i, en el cas de les il·lustracions, sobre paper i, després, hi intervenim. Ens venia molt bé aplicar el que hem estat fent durant uns anys en altres formats, sobretot en els grans formats sobre l’alumini, a les il·lustracions sobre paper i el resultat està ací.
 


 

 

Comentaris

Joano
4.

#2 Erasme, hem permets de copiar el teu comentari fil per randa, el trobo molt encertat.

  • 3
  • 0
Pentakis
3.

Introducing the next big thing : a masculine beard control pill.

  • 0
  • 0
Erasme València
2.

Completament d’acord en tot el que dius, però sobre tot en la “espectacularització” de la cultura. Un exemple el tenim a la famosa exposició sobre Velázquez al Prado de Madrid. Les cues arribaven quasi fins a l’estació d’Atocha, perquè a la gent la televisió li creava la necessitat de consumir “cultura”. A la setmana següent de la cloenda podies veure totes aquestes pintures pràcticament sol en la sala. Resulta massa fàcil manipular-nos.

  • 14
  • 0
Pentakis
1.
És d'agraïr, en primer lloc, la distinció entre art i cultura, per com el primer duu aparellada la noció d'un mercat de l'art i tot l'entorn que envolta la indústria, i la segona remet més aviat als espectacles que ofereixen les institucions. Personalment mantinc aquesta divisió, car l'art internacional em suscita un viu interès i, en canvi, els espectacles en general, fora del teatre d'autor contemporani, no em mereixen tant d'interès.

En aquest context, el mercat de l'art és limitat fins i tot a les grans ciutats, quan no manté la línia de flotació amb fonts de finançament alternatives. És potser en el debat i la contraposició d'idees on es podria incidir en l'avançament de l'escena artística, però per a això cal una societat vibrant i institucions públiques i privades providents amb agents preparats, que no és potser necessàriament el cas en el país dels bunyols.
  • 13
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat