Ha plogut molt des que es publicaren les primeres obres literàries de Manel Alonso i Català allà pels anys huitanta, aleshores la publicació d’un llibre depenia o bé d’obtindre un guardó literari, de contactes, de diners o de talent. Aquest últim, junt amb les ganes i la constància, han fet que el nostre autor es faça un lloc i un espai dins del panorama literari valencià. I és que no podem dir de Manel que és només narrador o poeta, ja que la seua obra ha tocat quasi tots els gèneres: poesia, narrativa breu, novel·la, articulisme, literatura infantil…
Prop de quatre dècades més tard, en ple 2017, el puçolenc Manel Alonso inicia un nou projecte amb les ferramentes i les noves formes de fer que han esdevingut possibles amb les noves tecnologies: Les petjades de l’home invisible, un llibre que tracta de finançar-se a través d’una campanya de micromecenatge amb l’editorial Quorum llibres.
Arnau Llibertat / El Puig
-En primer lloc i abans d’entrar en matèria, per què un micromecenatge?
-I per què no? A una gran part de les editorials valencianes els costa publicar segons quin tipus de gèneres literaris, el dietari n’és un. Davant de mi tenia diverses opcions: el premi, he d’afegir que n’hi ha molt pocs dedicats a aquest gènere, l’autoedició més o menys encoberta, o comptar amb la complicitat dels lectors que al llarg de trenta anys he pogut seduir i publicar-lo en un segell dels diversos existents que s’han especialitzat els darrers anys en editar utilitzant aquesta fórmula.
–Les petjades de l’home invisible és un dietari que recull les teues vivències i reflexions durant el període que va de setembre del 2014 a setembre del 2016. Què podries dir que té d’atractiu un dietari? Què descobrirem de Manel Alonso en aquesta nova publicació?
–El dietari és l’escriptor nu davant de l’espill, és tan important tot allò que diu com tot allò que calla. Des de l’any 1987 que d’una manera intermitent he anat escrivint dietaris. De fet, n’he publicat tres d’ells en Llibres de l’Aljamia: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). Les petjades de l’home invisible serà el més extens que publique. El lector trobarà en el llibre un escriptor més madur, un individu més viscut, amb cicatrius i ferides per tot arreu provocades per una vida viscuda amb passió al voltant del fet literari i del llibre. Un home dolgut, tocat per un cert pessimisme del qual intenta desempallegar-se.
-Com naix la col·laboració amb Quorum llibres?
-La proposta me la van fer ells a través d’una persona, l’Albert Calls, un home que m’estime i en qui confie des de fa ja unes quantes dècades, i jo m’ho vaig agafar com un repte. Tinc l’insà costum de voler saber a quanta gent interessa allò que vaig escrivint, ja siga en format de llibre o en forma d’articles en la premsa. És una necessitat quasi vital de saber si hi ha algú a l’altra banda a qui els meus artefactes literaris li interessen i l’emocionen. Necessite saber quants d’ells, a més de llegir-me, em donarien suport en una empresa com aquesta, necessite sentir la seua calor.
-A través de quines fórmules es pot aportar en el micromecenatge i en quin termini?
-L’editorial en la seua pàgina web dóna tres opcions, la primera és adquirir un únic exemplar, la segona és adquirir-ne tres, on et regalen un llibre d’un segon autor, i la darrera és lliure i depén de la voluntat del mecenes.
-Què li diries a algú que està pensant en ser micromecenes teu?
-Li diria que s’animara a participar, el mecenatge està en marxa durant poc de temps, quaranta dies, ara falten una trentena de dies perquè finalitze. Que si li agrada la lectura, gaudirà amb aquest llibre, el dietarisme és un dels gèneres literaris més transversals, caben molts gèneres en ell.
-Ja vas fer amb anterioritat un altre micromecenatge, què destacaries de l’experiència?
-Sí, vaig fer un micromecenatge per a editar un disc amb tots els poemes que diversos cantants i grups m’havien musicat, Després vingué la música. La veritat és que va ser un èxit, doblàrem totes les nostres expectatives. Va treballar amb mi d’una manera altruista un bon grapat de gent. Va ser una experiència enriquidora amb la qual vaig aprendre molt sobre el món de la música, però també de la generositat dels amics.
-Finalment, com encares aquests últims trams del micromecenatge?
-Amb un cert nerviosisme. No et negaré que tinc por de no aconseguir la fita dels 165 mecenes, sense els quals no es podrà publicar el llibre. Però també ho visc amb il·lusió i esperança.
