El Col·lectiu per la Recuperació de la Memòria Històrica de Callosa d’en Sarrià va nàixer l’any 2007 a l’empara de la Llei 52/2007 aprovada pel govern de José Luís Rodríguez Zapatero, la primera en aquesta matèria a l’estat espanyol. Enguany compleix deu anys i a la motxilla duu algunes victòries com ara el fet d’haver aconseguit que Callosa siga el primer municipi valencià que s’adhereix a la querella d’Argentina contra els crims del franquisme i d’haver construït un monòlit en memòria de les víctimes del franquisme i la Guerra Civil al cementeri del poble. A pesar de les dificultats amb què s’ha trobat l’agrupació tant al consistori com entre la ciutadania, fan un balanç positiu per haver aconseguit posar sobre la taula un tema que estava totalment silenciat. Ens ho expliquen Blanca Berenguer, de 82 anys, i Vicent Galiana, de 24, dos dels membres del col·lectiu.
Com va nàixer el Col·lectiu per la Recuperació de la Memòria Històrica de Callosa?
Blanca: En aprovar la llei estatal vam decidir crear-lo perquè el tema de la memòria històrica era una cosa que estava en el nostre ambient i necessitàvem que es fera visible. Llavors vam presentar la documentació necessària per a crear el col·lectiu i vam començar a demanar a l’Ajuntament que ens deixara, com a mínim, un raconet al cementeri per a la memòria dels nostres morts. I així va ser.
Vicent: És el primer col·lectiu que naix a la Marina, i un col·lectiu que encara perdura i realitza activitats anualment. És veritat que la llei és el pretext per a posar-se a fer faena. Per a la gent més major, la llei és un punt d’inflexió de moltes dècades de silenci. Per a la gent més jove, és el pretext per a aproximar-nos a una problemàtica que pràcticament ens era desconeguda.
Les persones que formen el col·lectiu ho fan perquè tenen familiars implicats en la guerra o per altres interessos?
Blanca: Quasi tots tenim alguna relació amb la guerra, perquè la Guerra Civil ens va tocar a tots. Per a la gent que hi havia al poble, érem un grup nombrós, sobretot si el comparem amb altres col·lectius d’altres pobles, on en són molt poquets. En el meu cas, a mon pare no el van afusellar, però va morir al front als trenta anys. Quasi tots tenim un germà, un pare o algun familiar implicat o, simplement, una simpatia pel tema que no se’ns ha deixat mai explicar i, així, com a mínim, ens veiem una miqueta realitzats. Per a nosaltres suposava remenar un poquet el tema i que es poguera parlar d’això sense tanta por i sense tabús. Ara, per exemple, estan parlant sobre el fet que ETA vol guardar les armes, i tot el món parla de les víctimes d’ETA, que no s’han de menysprear, per descomptat, però què passa amb totes les víctimes de la Guerra Civil? Es tracta el tema com si hagueren comés algun pecat. Aquells que ens vam agrupar volíem que se les reconeguera també.
En el cas de la gent més jove, als quals vos queda el tema un poc més llunyà, per què vos interesseu per la memòria històrica?
Vicent: La veritat és que al col·lectiu els joves som minoria. Hi ha més gent major i la poca gent jove que hi ha és per militància política, tot i que molts també tenim familiars que han patit les conseqüències de la Guerra Civil, encara que ens quede més lluny. Però, sobretot, per convicció política o perquè a casa ens han conscienciat sobre el tema.
Blanca: Sí. Fins i tot, entre la gent major, molts no volen saber res d’açò, diuen que a sa casa sempre ha sigut un tema tabú. Però dic jo que si és un tema tabú serà per alguna cosa, no? Perquè saben que no es va obrar bé.
Quins eren els objectius del col·lectiu quan va nàixer i en l’actualitat?
Blanca: L’objectiu era, senzillament, que hi haguera un reconeixement al cementeri, recordar els morts i que es parlara d’aquest tema perquè no estiguera tan amagat com estava. A pesar que molta gent ens ha dit que açò era remenar el passat, tenim dret a saber on està la nostra gent, a parlar el tema amb normalitat, i això ara es pot fer.
Vicent: El col·lectiu no naix amb unes pretensions molt llunyanes, més enllà de normalitzar el tema al poble i posar-lo en l’agenda pública. El fet de tenir un espai per a la memòria al cementeri, on apareix el nom de tota la gent del poble que va morir en temps de guerra, on poder anar i recordar-los, ha sigut molt important i ha marcat un punt d’inflexió al col·lectiu.
Però, a pesar de nàixer sense grans pretensions, la realitat és que el col·lectiu ha aconseguit grans fites, fins i tot que s’aprove una moció a l’Ajuntament en aquesta matèria.
Vicent: Sí, jo crec que d’alguna manera s’ha avançat molt. A Callosa hi ha 78 víctimes directes de la guerra que ara tenen un espai al cementeri. S’ha fet tota una tasca de recopilació d’informació, de fer llistats, de buscar partides de defunció al Registre Civil, seguiments de molts casos, de les batalles en les quals van estar, procediments sumaríssims, declaracions, etc. Hi ha un espai al cementeri i durant 10 anys s’han fet activitats, mínim dos o tres a l’any, de difusió per a arribar a la gent i posar el tema en l’opinió pública. A més, sempre que hem fet alguna activitat ha vingut molta gent del poble, així que podem estar-ne contents.
Blanca: Som gent que sempre ha lluitat per açò d’una manera o una altra, que des de ben prompte ha batallat per a aconseguir el que ens mereixem.
Penseu que s’ha aconseguit sensibilitzar la gent del poble, que era un dels vostres objectius?
Blanca: Com a mínim ara la gent no té tanta por de parlar, de dir el que pensa i de reconéixer el que va passar.
Vicent: Fins i tot, les batalles que s’han jugat per a tenir un espai al cementeri sempre s’han guanyat. S’entén, per aquest fet, que a ningú se li podia negar un espai al cementeri on poder anar a posar flors, així que pense que sí, que hem arribat a la gent.
Vos heu trobat amb reticències per a dur avant eixe espai al cementeri o els actes que heu fet durant aquests anys?
Vicent: Sí, la veritat és que moltes, però hem sabut superar-les. La mostra més evident és la de l’any passat quan, després de molts anys d’arreplegar diners per a poder finançar un monument, el plantàrem allà al cementeri i el dia abans d’inaugurar-lo va aparéixer pintat amb banderes d’Espanya i algunes frases com “culpables de la guerra de España” o “asesinos de curas y monjas”.
Aquest atac el vau denunciar a la Guàrdia Civil. Com ha quedat el cas?
Vicent: No s’ha sabut mai més res. Però, malgrat tot, jo crec que amb el temps hem arribat a consensos importants. Hi ha reticències, però cada vegada n’hi ha menys, sobretot entre la gent més jove.
Blanca: Sí, això va canviar amb el govern actual, perquè abans estàvem en un raconet. Però hem anat arreplegant diners a poc a poc, la gent s’ha implicat, sobretot la gent major, i hem pogut construir un bon monument i canviar de lloc. I cal destacar que això tampoc s’ha fet amb diners públics, s’ha fet amb els diners de la gent del poble, que ha anat col·laborant a poc a poc i com ha pogut.
A nivell personal, què ha suposat per a la gent més major el fet de poder posar sobre la taula aquest tema o aconseguir eixe reconeixement al cementeri?
Blanca: Per a mi ha significat una miqueta del reconeixement que aquelles persones es mereixien. I arriba tard, el reconeixement, però per fi ha arribat, i això és una satisfacció.
En aquests deu anys, quines han sigut les majors dificultats que heu pogut trobar per a dur endavant la vostra activitat?
Blanca: Per part de l’Ajuntament hi ha hagut dificultats, i per part de la gent del poble, també, ja que ha mostrat molta indiferència. Hi ha gent que té morts allí i no vol saber-ne res, pensen que el que fem és remoure el passat.
Vicent: Entre els joves està més naturalitzat el tema. També hi ha discussions però, en general, s’accepta més. Una cosa important que ens permet arribar a més gent és que en el col·lectiu s’ha fet una diferència del que és la memòria i el que és la batalla de la Guerra Civil i ens hem centrat sempre en la primera. S’han fet moltes més activitats enfocades a explicar què és la memòria, a la necessitat de recuperar-la, a posar sobre la taula un tema públic, que no al fet de confrontar la gent.
Parlant un poc de les lleis, actualment està en procés la llei valenciana de memòria històrica. Quina és la vostra opinió sobre el tema?
Vicent: Com a col·lectiu, no ens hem posicionat respecte a la llei, igual que no ho hem fet respecte a la 52/2007 de Zapatero, ja que no s’ha debatut internament. Jo, personalment, crec que sí que necessitem una llei valenciana de memòria, una llei que situe en la realitat totes les coses abstractes que planteja la llei de Zapatero, i no som la primera comunitat a traure-la. Per exemple, Andalusia acaba d’aprovar la seua. Necessitem aclarir totes eixes qüestions que la llei de Zapatero no explica, com qui té la competència per a fer-ho, qui té el finançament per a fer-ho, qui ha de gestionar l’exhumació dels cossos, a qui se li ha de demanar permís, qui ha de finançar-ho o com s’ha de fer. Crec que la llei de memòria valenciana avança en moltes d’eixes coses, tot i que ja veurem després en el debat parlamentari què queda de la proposta inicial, en l’elaboració de la qual sí que hem participat com a col·lectiu. De totes maneres, la llei que plantegen torna a deixar espais que queden oblidats. Suposa una millora respecte al que hi havia, però hi ha algunes problemàtiques que no apareixen en la llei. Per exemple, no es tracta la creació d’un banc d’ADN de represaliats i també de nens robats del franquisme. Una qüestió que es justifica per raons de pressupost o competències.
Blanca: Pressupost no n’hi ha, per tant, poca cosa podem fer a pesar que hi haja lleis. A més, hem de suportar que Rajoy es tire flors per això. Ha dit que pot enorgullir-se per no haver dedicat ni un euro a la memòria històrica. I sense diners no es pot fer res. Per a un col·lectiu com el nostre, que hem estat nou anys estalviant per a fer un monòlit al cementeri, seria impensable procedir a fer una exhumació i seria impensable crear un arxiu com el que tenim hui en dia si no haguera sigut pel voluntarisme i la militància i perquè hem posat diners de la nostra butxaca. Però algú hauria d’invertir en això per a fer justícia, perquè al final no es tracta d’una altra cosa.
I penseu que això es podrà fer en curt o mitjà termini?
Vicent: Jo crec que s’ha avançat i que ens els pròxims anys encara s’avançarà més. La llei de Zapatero no era la que desitja el poc moviment memorialista que existia en aquell moment, la llei de memòria valenciana no és tampoc una llei de consensos del moviment memorialista, es queda un poc més enrere. Està clar que aquest no és un tema que centre l’atenció de la ciutadania, però sí que hi ha una certa atenció i sobretot entre la gent jove se socialitza més eixa necessitat. No és un tema hegemònic, però existeix.
Blanca: Hi ha hagut tants anys de silenci que, a pesar de les lleis i tot el que s’avança, passen coses surrealistes, així que no sé què podrem aconseguir a curt termini. Per exemple, a Alacant, estaven canviant els noms franquistes dels carrers i ara els tornen a posar perquè diuen que no han seguit el procediment que havien de seguir. Això, en altres països, com ara Alemanya, és impensable.
El govern de l’Ajuntament de Callosa ha canviat des del naixement del col·lectiu. Quina és la relació que teniu actualment amb el consistori? Hi ha bona voluntat per a treballar amb el col·lectiu?
Blanca: Nosaltres els convidem tots els anys a venir a la xerrada que fem i a l’acte del cementeri. Durant anys el govern municipal no ha participat als actes, però des de l’any passat eixa situació ha canviat, també perquè la gent del col·lectiu de la memòria històrica està involucrada en altres col·lectius o altres espais conflictius del poble, i això els fa enrere a l’hora de participar en qualsevol cosa que fem.
Vicent: Eixa és una raó, i l’altra és que a nosaltres se’ns ha donat un espai al cementeri que abans no teníem per a posar el monòlit, però totes les altres reivindicacions continuen congelades. Per exemple, tenim el carrer del General Álvarez Entrena, que s’ha portat a plenari, s’han fet informes de per què ha d’anar fora, i res. Mai ens han dit que no, però està pendent de resoldre’s, i mai es resol. Un altre tema sobre el qual Callosa hauria d’obrir un debat, que tindria més impacte social, és el fet que l’alcaldessa honorària de Callosa és la Mare de Déu de les Injúries por la gracia de Dios y del Caudillo des del 9 d’octubre del 1939. El col·lectiu no té un posicionament sobre si ella ha de ser o no alcaldessa honorària, però sí que pensem que no pot ser-ho per gràcia de Franco. Per tant, exigim que es lleve això, i si és alcaldessa honorària o no que ho decidisquen ja tots els callosins. En temes com aquests, l’Ajuntament no s’implica. En altres temes més simbòlics, com ara en el fet d’adherir-se a la querella argentina, sí. S’entén que és una qüestió de ritmes, de pressupostos, de preferències, però també és una qüestió de voluntat política. Per exemple, ací tenim les plaques de la Falange de vivenda de protecció oficial o el carrer del General Álvarez Entrena, la placa del qual de vegades ha aparegut tapada per activistes o per assemblees antifeixistes de la comarca, i l’Ajuntament és qui ha netejat les pintades perquè les plaques estiguen ben visibles. Hem fet instància perquè es retiren coses que saben que són vestigi del franquisme, i no ho accepten perquè saben que això pot generar polèmica.
Blanca: Jo crec que encara hi ha molta por. I si els alcaldes i qui mana té por, imagina’t la resta de la gent.
Enguany feu deu anys i teniu programades algunes activitats per a commemorar-ho. Què fareu des del col·lectiu?
Vicent: El primer cap de setmana d’abril sempre fem, dissabte, un acte a la Casa de la Cultura i, diumenge, l’acte d’homenatge al cementeri. Enguany serà igual. Comptarem amb Miquel Ramos per a parlar de la situació actual de l’extrema dreta i ho relacionarem un poc amb el que va passar l’any 36. Serà divendres a la Casa de la Cultura i es tractarà d’una conferència-debat que hem titulat “L’extrema dreta espanyola: de la nostàlgia franquista al neofeixisme”. I diumenge, 2 d’abril, com sempre, a les 12.30 h, tindrem l’acte d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista al cementeri, que consisteix en una ofrena de flors, lectura de poemes i actuacions musicals.
