Eduard Ferrando / Algemesí
– Què es la muixeranga
La muixeranga té dos parts: la part plàstica, una sèrie de quadres o figures representatives de temes religiosos i la segona part, més espectacular i amb més altures que no tenen res a veure amb la religió. La majoria de quadres són de tema religiós, de fet és el que més s’ha fet durant tota la vida, però a l’última etapa ja passem a fer altures i aconseguim així més espectacularitat. El 1999 arribem a sis altures que no s’havien fet mai. Jo sempre he intentat que la Muixeranga fera coses a banda dels castells. Parlant amb un crític casteller em va preguntar per què no féiem més altures, li vaig dir que amb la nostra tècnica és molt complicat. Per a mi la imatge de La Muixeranga és una sèrie de quadres plàstics diferents, La Muixeranga és la imatge d’un grup que s’uneix fent pinya, fent força i aleshores un xiquet puja per culminar eixe esforç, eixa és la imatge de La Muixeranga. Pel que fa a la història, segons les dades que tenim a Algemesí, es documenta a partir de l’any 1733, però ahir mateix, mirant un llibre català sobre ‘El ball dels Valencians’, deia que l’any 1633 ja en feien a Catalunya, la qual cosa vol dir que a València ja es feien Muixerangues, o ball de valencians, o moixigangues que en cada lloc es diu d’una forma. En el nostre cas l’hem conservat des de l’any 1733 i amb La Muixeranga la música. Tot açò s’ha d’agrair al poble d’Algemesí perquè ha sigut l’únic que ha sabut conservar-ho.
– Amb tot sembla evident el tarannà religiós de la festa, però hi ha testimonis que diuen que l’origen no ho és del tot. Com passa a ser definitivament religiós l’acte?
Segons articles d’historiadors catalans, va haver una prohibició total per part de l’església que obligava tots els balls de processó a ser religiosos. Cada poble dedica les seues manifestacions festives al patró, sant o imatge del poble, ací a la mare de Déu. En el nostre cas, aquesta prohibició obligà La Muixeranga a convertir en religioses algunes parts de la seua construcció com el soterrament, l’ascensió de la Mare de Déu, la marieta…
– Aquest any celebren els 40 anys de la recuperació. Com es va gestar?
Jo sempre he estat vinculat a la festa i l’he viscuda des de dins. Hem de pensar que la festa de la Mare de Déu als anys 50, 60, 70 era completament diferent. Tot el món que hi participava cobrava, menys els devots que acompanyaven la processó, i els tornejants que mai ho han fet tampoc. Els festers, que organitzaven la festa – no l’Ajuntament- , recaptaven molts diners i es podien permetre pagar tothom. Però ja a finals dels 60 principis dels 70, la cosa es posa bastant complicada i arriba un moment que la imatge es deteriora i, sobretot la del muixeranguer. Penseu que al poble d’Algemesí en aquella època, si volies insultar algú li deies ‘muixeranguero’, que volia dir home de poca categoria social, poca personalitat, poca paraula… Tenien la fama de gastar allò que guanyaven als bars i això en època d’escassesa és evidentment perjudicial. Doncs bé, en aquest context comencen a aparéixer molts problemes: no hi havien diners per pagar a ningú, no hi havien dolçainers, cap tipus de suport… Tot i això La Muixeranga tenia, per dir-ho d’alguna forma, un sistema d’autogestió, ja que recaptava, a banda dels festers, amb queviures (gra, melons, arròs…) i ho subhastava per així poder convertir-ho en diners.
L’any 1973 arribem amb 30 membres de La Muixeranga, amb molt mala imatge a tot el poble, que diuen als festers que si no cobren no fan processó. La mateixa ‘vespra’ de la festa, una colla d’antics alumnes maristes, contacten amb l’antic mestre Tomàs Pla i el germà Agustí, decideixen agafar els 30 vestits, llogar un dolçainer que venia d’Alzira i eixir passara el que passara. Assajaren al matí del mateix dia 8, eixiren a la processó i aconseguiren recuperar així la festa de La Muixeranga.
El 1974 ja es crea un grup més gran. Però la festa continuava degradada, fixa’t (somriu) que ens havíem de canviar tots junts per la vergonya que ens feia anar tots sols pels carrers! A partir d’ací ja comencem a eixir per alguns pobles del País Valencià i el 1978 anem per primer cop a Vilafranca del Penedès gràcies a la intervenció d’un historiador de la festa, Eloi Miralles, qui ve a conéixer l’origen dels castells i ens convida a les festes de Vilafranca amb els castellers. Imagina’t la impressió! En aquella època era Tomàs Pla el mestre i no teníem la confiança de fer les coses ben fetes, en una zona castellera cent per cent, teníem por a fer el ridícul. Ens animà a fer el que sabíem i així ho vam fer, tot va eixir molt bé. A partir d’ací, hem recorregut pràcticament tot Catalunya, sense cobrar (remarca amb insistència) mai absolutament res! Només les despeses de transport i el dinar o sopar.
– Quin és el paper del mestre muixeranguer? És conscient, amb el ressò que té hui en dia la festa, de la importància que té ser mestre muixeranguer?
Ha canviat molt el paper del mestre al llarg del temps. Abans només era la responsabilitat de la festa de la Mare de Déu, alguna eixida espontània i, com era poca gent, no tenia una pressió tampoc massa forta per fer massa coses, ni la competència, com ara, de l’altra Muixeranga… En fi, era una qüestió completament diferent. El mestre, almenys en la nostra, té una imatge molt forta, però hui en dia hi ha molta gent darrere treballant a l’ombra, que abans no estava. Però tot i això, tinc molta més responsabilitat que tenia al principi. La condició de mestre prové del concepte gremial. Cada ball tenia un gremi darrere que era qui el representava. La Muixeranga eren obrers, gent de la colla, gent de càrrega, gent acostumada a fer força; els boleros eren representats pels llauradors, per gent del camp; els bastons, deien que eren els ‘asporgaors’; les teixidores el ball dels telers…d’ací ve el concepte de mestre, mestre d’obra, de colla.
El mestre té la responsabilitat de prendre la decisió de qui ha de pujar i això ocasiona problemes perquè tot el món creu que el seu fill està mes preparat, com al futbol vaja. El moment en què dius a algú que no ha de pujar i que ho farà un altre és dur, ja que pot ocasionar problemes perquè tot el món vol pujar. La decisió, tot i consensuada amb la junta, l’he de prendre jo i mai és fàcil. Clar, quan aconsegueixes alguna cosa el mèrit és de tot el grup, i emociona molt veure que l’esforç ha sigut culminat. Ara bé, hi ha un sentiment de responsabilitat molt gran per si cauen, tot i que hem tingut molta sort en eixe aspecte perquè mai hem tingut cap accident fort.
– Un tema polèmic és el tema de la participació de la dona. Què en pensa?
És un tema complicat. Abans de ser jo el mestre es convocà una assemblea en què es va proposar l’entrada de la dona a La Muixeranga. És necessari recordar que l’església prohibia la participació de la dona en les processons i els balls que es feien. Hi ha un cas puntual, quan existia la secció femenina, que les dones representaren el ball dels bastonets perquè no hi havia homes, però és un cas puntual. Jo vaig plantejar ser més flexibles, donar mes opció, perquè clar, parlem de La Muixeranga però en els castells fins als anys 60 no tenien dones! La gent més gran era més reticent a canviar, deien que era una tradició, que mai havien hagut dones… Un dels arguments era com ficar una dona enmig de tants homes amb el que això pot suposar! Clar, ara pot sonar ridícul però abans del 2000 i amb gent tan gran… Vaig proposar incloure la dona des de xicoteta i així evitar que entren amb vint anys pel simple fet que està de moda, perquè el que ha de quedar clar és que la gent que no hi pot aportar res no la podem admetre. Només poden entrar aquells que hi tinguen aptituds. Quan entren des de xicotets ja viuen La Muixeranga i no tenen cap trauma ni por perquè l’agafen. De tot aquest procés ve el trencament que desgraciadament hem patit. Tot i això, vull dir una cosa que potser a algú li sente malament. La Muixeranga s’haguera trencat igual, el desencadenant va ser la dona perquè els pensaments de qui manava amb la resta de la gent estaven molt allunyats, però hi existia un trencament previ al tema de la dona. És a dir, es va posar com a motiu principal aquest tema però ja existia un trencament previ. Sincerament, si hagués estat jo hauria intentat suavitzar-ho i que no es feren dos muixerangues, perquè en un poble, quan passen aquestes coses, es crea partiment de pensaments, es creen enemistats, es crea un rancor que no és bo. Seria ideal una muixeranga per al poble de tots i per a tots, fer pinya i quan més gent millor. Ara ja és més complicat, està fet i veig difícil que s’arreglen les diferències, potser hauria de desaparéixer tota una generació, tant d’una part com de l’altra perquè açò es produïra. Aleshores, quan el 2003 entre de mestre, el que faig automàticament és prendre la decisió d’acceptar les dones en La Muixeranga i a partir de l’any següent comencen a entrar xiques. De fet, hui en dia és una xiqueta la que està coronant. Crec sincerament que la dona ha d’estar. Mentre tenen l’habilitat i la flexibilitat per pujar, són millor que els homes, el problema és que arriba un moment que van directes al soterrani, no tenen prou força per als punts intermedis. Això passa en els castells molt i a nosaltres ens passarà. Ara,( seriós) a tot el món li exigisc un compromís, no és només eixir el dia de la Mare de Déu i prou, no. S’ha de venir a tot.
– El 2011 reben la distinció de Patrimoni Immaterial de la humanitat per part de la Unesco. Què suposa açò per a la Muixeranga?
Jo crec que la gent encara no és conscient de la importància d’aquest reconeixement. Al poble es va rebre amb certa ignorància ja que la gent es preguntava què era allò. Quan es preparà tota la paperassa jo tenia un poc de recel, ja que l’any anterior van ser els castells i dos anys seguits una festa tan semblant… Van saber vendre-ho no solament com a La Muixeranga sinó com La festa de la Mare de Déu, l’antiguitat, etc. Van estar molt encertats en triar la línia més adequada per aconseguir-ho, i ho aconseguírem. Va ser un reconeixement molt gran. Al poble, en la representació del dia 8 de desembre d’eixe mateix any, s’hi va presentar gent de tot arreu. Vam rebre però, més felicitacions de fora del PV que d’ací. De fet, l’any passat férem un agermanament amb les colles castelleres per ser patrimoni i aconseguírem fusionar els dos moviments.
– I el reconeixement a nivell local i del País Valencià?
Molt poc. Desgraciadament al País Valencià no sabem apreciar allò bo que tenim. És així, mai hem tingut una mentalitat de cultura, de tradicions, de donar suport a aquestes festes. Ara les institucions es presenten a donar-te l’enhorabona,( irònic) que bonic és tot, però a nivell de reconeixement l’hem rebut més de fora que no d’ací. Em sap molt greu, però que gent de la terra que fa coses haja d’eixir fora a rebre reconeixement és molt greu. Ja no només nosaltres, parle per exemple d’escriptors valencians que reben reconeixement fora i ací ni existeixen. No ho acabe d’entendre. Fixa’t que nosaltres coneixem millor la història de La Muixeranga pels de fora que pels d’ací. És cert però que un dels problemes és que els arxius estaven a les esglésies i durant la guerra van desaparéixer. Hi ha molt poca documentació i a Catalunya sí que en tenen. A mi m’arriben alguns llibres que m’envien o que em compre i veig que ells tenen la història escrita i uns arguments molt clars. En definitiva, tota la història que nosaltres hem pogut recollir ens ha vingut de fora, més que d’ací.
I el suport institucional.
Desgraciadament molt poc.
I econòmic..
En tots els sentits molt poc. Vam aconseguir mitjançant Bancaixa que ens pagaren l’assegurança, però ara amb la crisi ja ho hem perdut. I per part de l’Ajuntament, econòmicament una ajuda molt mínima que em permetreu que no diga, però molt mínima. Ens mantenim de les quotes del soci, de fer loteries, del que podem recollir per eixir fora, tot i que he dit que no cobràvem però alguna ajuda amb què mantenir-nos, és a dir que ens mantenim amb molt poc. Ací, m’agradaria dir una cosa i és que en la festa de la Mare de Déu, els balls sempre hem sigut molt autònoms i mai hem estat regits ni per l’Ajuntament de torn ni per res. Nosaltres si volem anem i si no, no anem. No tenim cap conveni que ens obligue a anar on ells ens manen.
No, de fet més bé al contrari. Hui en dia els festers recapten molts pocs diners, ixen la vespra, recol·lecten per les empreses però s’arreplega molt poc. L’aportació de L’Ajuntament els últims anys és cobrir la part que no arriben a saldar els festers, és a dir no hi ha una assignació fixa, l’Ajuntament cobreix allò que falta i prou. I l’església l’únic que vol és el que passa dins de casa seua i fora, doncs res…
– Què li falta a la festa per consolidar-se.
Mira, l’any passat uns castellers de Tarragona que van vindre a veure una actuació ens deien: “És que aquesta festa és molt anàrquica”, doncs bé, la festa s’ha conservat per l’anarquia dels seus membres, cadascú es regeix per ell mateix, balla on vol. La gent actua i balla on li convé, és a dir si ací vull ballar perquè hi ha un familiar meu ho faig i si no, no balle, però això no és cap problema. En el moment que comencem a posar-li normes, estructures i obliguem la gent a fer coses que no vol, ens la carregarem. Cadascú sap el que ha de fer, tothom sap on va. Així hem aconseguit que el poble, qui està allà present, se senta part activa de la festa, no se sent obligat a fer allò que no vol, jo crec que el millor és gaudir d’eixa llibertat, evidentment hi ha gent que no pensa el mateix. Eixa anarquia que hem tingut ha fet que la festa s’haja mantingut més pura. Hem aconseguit que qui està fora hi participe i això és molt important
– Quin paper té la música.
Importantíssim. L’any 73 no quedaven dolçainers. Un altre encert que es va fer en l’any 74 va ser crear l’Escola de Tabal i Dolçaina, la primera de tot el País Valencià. L’any 1974 es creà i com a mestre s’incorporà Juan Blasco, a qui succeeix Diego Ramon i després Xavi Richart, molt famós actualment, que és qui d’alguna forma consolida el treball. L’escola creix i comença a produir mestres per a tots els llocs. A dia de hui, en Algemesí, el dia de la Mare de Déu hi ha més de 200 dolçaines que vénen debades pel simple fet d’estar-hi en la festa, doncs tot açò s’ha d’agrair a Algemesí i a la seua festa. I pel que fa a la música, La Muixeranga és coneguda a tot arreu.
– Ja fa temps que des de sectors culturals del País, Joan Fuster ja ho reclamava, es demana que La Muixeranga siga el nostre himne. Què en pensa?
Com a Muixeranguer seria un orgull, el que passa és que he sigut partidari de no crear separació mai. Per, exemple hi ha algunes propostes de lletra però a mi mai m’han agradat. Amb l’himne regional ja va passar, si no hi hagués tingut lletra no passaria res, va ser quan posaren lletra que van vindre els problemes. Amb la Muixeranga passaria el mateix i per tant la preferisc sense lletra. Però evidentment que La Muixeranga fóra l’himne del País Valencià seria un orgull per a mi però separaria massa gent perquè hi ha una part que no es veuria reflectida i l’altra sí.
– Per què els han etiquetat políticament?
Açò ve de lluny. Em sorprén que a nosaltres, que mai hem volgut decantar-nos políticament, que hem volgut fugir de tot açò, ara sembla que ens han apartat cap a una ideologia determinada. A mi em sembla molt bé la creació de noves muixerangues, però en conec de casos que es van crear amb una ideologia determinada i que es van desfer prompte. Si volem aglutinar cabem tots, independentment de les ideologies. La meua ideologia és la que és i no crec que faça falta que la diga perquè no la vull transmetre als meus muixeranguers, no crec que siga positiu. Hem estat en actes de tot tipus i jo sempre els dic el mateix, nosaltres participem, fem un acte i punt. Ens han etiquetat i això no m’agrada
– Què opina de l’aparició de noves muixerangues com a Cullera, Picassent…
És positiu que hi apareguen més muixerangues, però hem de pensar que no és fàcil quan no hi ha tradició. Si, el dia de la festa n’ixen vint i la resta de l’any com no hi ha un estímul ni apareixen…. Les úniques muixerangues que coneixia jo eren ‘els negrets’ de l’Alcúdia i ‘els locos’ de l’Olleria que van desaparéixer i tornaren a moure’s però no s’acaben de consolidar.
– Com veu l’aparició de la Veu del País Valencià?
Em sembla bé que a nivell de País Valencià hi haja un mitjà de comunicació que parle de nosaltres i a veure si aconseguim el que no hem aconseguit fins ara, que es parle més de València i per descomptat em teniu a la vostra disposició i tot el material que tenim també.
