Cristóbal Calvo / Borbotó
– Què és un hort urbà?
Un hort urbà és una parcel·la de terra, menuda, a prop de les ciutats, i que està orientada a gent que habitualment no ha viscut de la terra, perquè puga conrear i gaudir d’un oci alternatiu.
– Com naix la idea?
Tot naix de la meua situació personal. El meu pare era llaurador, jo sóc Enginyera Agrònoma i sempre hem estat molt vinculats a la terra. Com que va haver un moment en què el meu pare va estar delicat de salut i no podia ocupar-se dels conreus com fins aleshores havia fet, pensàrem que tal vegada era una alternativa bonica i interessant, i que permetria no deixar perdre la terra.
– Com funcionen aquestes parcel·les?
Acudeixen hortolans urbans, que tenen una parcel·la llogada (mínim: 50m2), on treballen els seus conreus. Nosaltres ens ocupem de regar-los, i van veient créixer i collint els fruits.
– Quin tipus de conreu voleu aconseguir?
Nosaltres ací el que intentem és que siga ecològic. El que volem és aconseguir un equilibri entre les plagues que afecten els cultius de forma natural i els seus antagonistes, els insectes que hi són beneficiosos. El nostre ideal seria que no es gastara cap producte, ni tan sols els autoritzats per l’agricultura ecològica. Hem intentat que hi haja molta diversitat de conreus per a afavorir la presència dels insectes beneficiosos. També hem plantat algunes plantes que són repel·lents d’insectes plaga i estem intentant veure si, amb tot això, aconseguim un equilibri. De vegades és complicat, sobretot quan estàs envoltat de tants camps d’agricultura convencional.
– Què penses dels transgènics, com poden afectar la nutrició i per tant la nostra salut?
Realment jo no sóc contrària als transgènics. Hi ha molts estudis que parlen dels potencials perills, però realment no se sap ben bé de quins perills parlem. Pense que per a certes coses poden tindre utilitat, ben duts i amb controls exhaustius. El debat que hui tenim a la societat és més per la possibilitat que s’anteposen els interessos econòmics als interessos de la salut pública, i que tot passe per les mans de les grans multinacionals, ací és on està el perill i on es pot perdre el control.
Tampoc hi ha estudis clars que diguen que els transgènics afecten la nutrició i la salut. Hi ha coses ara mateix que, per falta de possibilitats tècniques, no se saben i al llarg del temps apareixen problemes derivats del consum d’algun transgènic, que abans no se sabia que era perjudicial. En teoria, són conreus que estan molt estudiats i donen molta seguretat, però jo, si poguera triar, preferiria no menjar transgènics. En definitiva, com ja he dit, tot passa per l’adequat control i no anteposar cap interés per damunt de la salut de les persones.
– Feu intercanvi de llavors; s’ocupeu que no es perda alguna varietat?
És una idea que tenim: recuperar varietats autòctones. Però, de moment, estem deixant que els nostre ‘clients’, per dir-los d’alguna manera, decidisquen quines són les plantes que volen conrear. En això no ens clavem, de moment.
Els conreus estan en una etapa molt primerenca i l’intercanvi de llavor es fa ‘a posteriori’, quan jo ja tinc les tomaques i han eixit precioses. Tinc eixa llavor i la canvie amb qui tinc al costat que en té d’un altre tipus. La idea és tindre amb el temps una parcel·la i començar a obtindre llavors de varietats autòctones.
– Teniu pensat fer alguna activitat o tallers relacionats amb l’agricultura ecològica?
Sí, tenim previst fer diferents tallers per a xiquets, d’introducció a l’horticultura, de sembra i trasplantament, d’identificació d’aromàtiques, de plagues i insectes beneficiosos…tot això està previst, falta posar-ho en pràctica.
– Quin tipus de reg és el millor per a un cultiu ecològic com el vostre en xicotetes parcel·les, el degoteig, o el reg a manta?
Nosaltres hem optat per el reg a manta, ens agrada més. El degoteig està molt bé, però un bon reg a manta és igual d’eficaç ja que l’eficiència pot arribar a ser del 95% o més d’aigua aprofitada. Ens agrada perquè no limita la disponibilitat de l’aigua a un lloc molt concret, sinó que permet que es desenvolupe més l’arrel i el conreu per tota la terra.
– Es podrà viure d’aquest projecte en un futur?
Home, jo com a projecte per a viure en aquest moment no m’ho he plantejat. És cert que hi ha gent que ho està fent o, almenys, ho intenta. Però jo tinc la meua feina i ho hem agafat una miqueta més com una activitat d’oci, un entreteniment, però si les coses anaren malament, tal vegada podria ser una forma de reconduir la meua vida professional.
– Et consideres emprenedora?
No, no tant…(es riu). No veig que açò siga un projecte com per a pensar en eixos termes. És una cosa bonica, una idea que es posa en pràctica. Jo he tingut la sort que el meu pare tenia les terres i això ja fa pràcticament que el 50% del projecte estiga fet.
– Quina experiència et transmeten els hortolans urbans?
El que a mi em diuen i m’arriba és que estan ‘súperencantats’, perquè habitualment és gent que no ha tingut contacte amb el medi rural i realment eixe contacte és molt gratificant. Comencen a gaudir-ho una vegada ho proven, ací és on veuen realment com és de bonic estar en contacte amb la terra. Es nota en ells la incredulitat. Han vingut ací sense saber res absolutament, sense haver plantat mai res i, de sobte, estan menjant-se una amanida que han cultivat ells mateixos i al·lucinen, realment és molt gratificant per a ells.
– Aleshores quin balanç fas de l’experiència?
Molt positiu. M’ha permés estar molt més en contacte amb la terra i potenciar que la gent que mai hi havia tingut contacte puga acostar-se i gaudir-ne. Realment el que reps de la gent és gratitud, és molt bonic.
– Què significa per a tu la terra?
La terra és la vida, és l’origen de tot. Realment són les arrels, les teues arrels.
– Què pensa el llaurador del costat sobre aquesta manera de conrear la terra?
Tu ja saps que els llauradors són gent major i habitualment no entenen l’agricultura d’una forma diferent a com ells la viuen. Ho veuen com una cosa anecdòtica, curiosa que els serveix per a riure’s una miqueta de la gent i de les coses que fan. De vegades vénen i donen els seus consells i alguna classe magistral. La veritat és que ho veuen en molta curiositat.
– Molts llauradors consideren que és millor el reg a manta, per què s’està canviant al degoteig?
L’avantatge del degoteig és que pots programar-lo i no depén de la teua presència física per a regar, tu el programes i va sol. El problema és que sempre crees una zona humida més limitada. Com ja he dit abans, amb el reg a manta tota la terra es xopa d’aigua i les arrels tenen més possibilitats de desenvolupar-se. Però la comoditat que et dóna el degoteig no la dóna l’altre reg, això és així.
– Creus que els sectors polítics encarregats de l’agricultura tenen idea de com és realment l’agricultura i el seu entorn?
Sincerament, no. La meua percepció, inclosa la meua experiència ‘vital’, diu que no saben realment què fa el llaurador, ni quines són les autèntiques necessitats. Estan molt allunyats del que realment necessita el camp valencià. Mon pare sempre ho deia, “anem a vore, és que ells volen que açò (l’horta) siga un parc temàtic, només els falta proposar que ací es posen unes ‘bolsetes’ i que la gent vinga a collir taronges”. Si tu vols mantindre el camp, deixa’t d’idees estranyes, has de donar suport al llaurador, no has de buscar fórmules complicades, ni muntar un parc temàtic de l’horta, dóna suport al llaurador, que ell vol viure de la seua terra, li agrada la terra i la viu profundament. No és com una feina a l’ús, el que s’ha de fer és donar suporti incentivar el consum d’eixos productes de proximitat. No estan fent res en favor de l’horta.
– Hi ha algun cultiu alternatiu als actuals perquè el camp es revitalitzara?
Al’horta de València, sobretot al’horta nord, un cultiu molt important és la xufa. Ara mateix és un cultiu que segueix sent rendible per al llaurador. Gràcies també que es disposa d’un consell regulador, que ha actuat històricament com una plataforma sectorial que ha vertebrat el sector, i ha posat en contacte la indústria i el consumidor final de la xufa amb el llaurador, i han establit unes relacions personals que han afavorit el preu just d’eixe conreu. Això ha sigut històricament una tasca que feia fins ara el Consell Regulador i ha anat molt bé. Però sense el suport de l’administració anem molt malament. Ara mateix s’han retirat les subvencions a tots els consells reguladors, i igual que et dic jo açò de la xufa, que és el que conec, en altres consells reguladors funciona de la mateixa manera per al seus productes. Sense subvenció és molt difícil que es mantinguen eixes estructures. No tot ha de ser rendible econòmicament, hi ha coses que requereixen d’una ajuda per part de l’administració, i l’han de tindre. Sobretot perquè redunda en un benefici per a moltíssimes famílies que viuen del camp, i al final el camp el gaudim tots, no sols els llauradors.
– Com veus els canvis de cultiu, com el de la taronja pel caqui, a la Ribera?
Ocorre una cosa. Com tot està tan malament, com els conreus van tan malament, arriba un moment en què el llaurador, on veu una miqueta de futur, no s’ho pensa, automàticament arrasa tot el que té i planta això que li han dit que té futur. Ací està passant, per exemple, amb els kiwis, perquè diuen que és molt rendible i realment des dels propis sindicats estan dient que vagen en molta cura, que no és tan rentable com diuen, pot ser que sí, però aneu en compte. Entre tots els sectors s’hauria de controlar i planificar un poc més a l’hora de sembrar i plantar. És complicat.
– Com veus tu el futur del camp valencià?
Sincerament, molt malament, no li veig massa futur al camp valencià tal i com està concebut ara mateix.
– Per què?
Perquè el visc i sé quina és la deriva que ha anat agafant, hi ha unes estructures com és el minifundisme que fa que no siguem competitius. Pense que s’hauria de recolzar una miqueta més des de l’administració, perquè el camp valencià és un pulmó verd, únic a Europa i tenim la sort de gaudir-lo nosaltres. Hem de decidir si volem que això siga aixi o si volem deixar al llaurador abandonat a la seua sort i que abandone el camp, perquè es morirà o perquè realment ja no podrà mantindre’l. És molt trist, però el veig malament, mal futur, ara mateix.
Sí, realment la pressió urbanística ha sigut brutal els últims anys. D’una banda perquè s’ha afavorit moltíssim el constructor, s’han fet ‘PAIs’ per tot arreu. Si un llaurador que viu de l’horta, de sobte es troba que, de hui per a demà, el seu camp queda dins d’un PAI, automàticament, quan el constructor decideix executar-lo (el PAI), al llaurador li toca posar diners de la seua butxaca i perd la seua feina, que és la seua forma de vida. Això ha sigut una errada política tremenda, que s’ha fet amb l’urbanisme d’aquest país. Afortunadament aquesta crisi ha servit per a parar un poc això, i anem a resar perquè el futur esdevinga d’una altra manera, i la gent pense diferent les coses abans de fer-les.
– Com pots animar la gent perquè prove el treball del camp?
És un treball dur, jo veig que és molt sacrificat i molt dur, no és un treball a l’ús, però té unes satisfaccions que no te les pot donar cap altra feina. El contacte amb la natura, el fet d’estar ara mateix tu i jo ací xarrant, amb el cant dels ocells, el vol de les papallones…és molt bucòlic i molt bonic. Estar treballant dur i de sobte asseure’s, mirar al voltant i dir ‘que bonic, quina pau i quina tranquil·litat’. Realment és provar-ho, perquè una vegada ho proves dius ‘m’agrada’, sol enganxar. Ara, com a forma de vida ja et dic que no, perquè a tots ens agrada arribar a final de mes i poder pagar les factures, i els llauradors moltes vegades posen diners de la seua butxaca per a mantindre els seus conreus.
Entrevista a Maria Muñoz, Enginyera agrònoma i impulsora d’horts urbans
