"Moriren 43 persones perquè la seguretat no estava garantida"

Beatriz Garrotepresidenta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol (AVM3J)
30 juny 2013 01:00h
Beatriz Garrote
Dimecres es compleixen set anys del pitjor accident de metro de tota la història del País Valencià. A hores d'ara, no hi ha cap responsable, malgrat que el succés acabà amb la vida de 43 persones i en deixà ferides altres 47. Hui, Beatriz Garrote, la presidenta de l'AVM3J ens conta les últimes novetats al voltant de l'accident, unes novetats marcades per l'emissió de Los olvidados, el programa de Jordi Èvole que aconseguí que, precisament, deixaren de ser els oblidats. Però sobretot, marcades per la decisió de la Fiscalia d'obrir diligències arran d'una sèrie de denúncies. Les coses han canviat molt des de la primera vegada que La Veu va parlar amb Beatriz, el passat mes de gener. Ara, el final sembla "molt més a prop". Així i tot, l'AVM3J continua demanant que s'investigue realment "per què va ocórrer l'accident, que s'assumisquen les responsabilitats polítiques per eixa falta de gestió i que si penalment n'hi ha, que s'apliquen també”.

Desa Bataller / Torrent

-Es compleixen set anys d'aquell tràgic accident. Després de tot el que ha passat en els últims mesos, podem dir que aquest serà un aniversari especial?
Sí, sí, sí (diu emocionada). Sí perquè jo crec que amb el programa Salvados i tota la repercussió que ha tingut, hem eixit de la invisibilitat. Érem visibles per a un sector molt reduït de la societat, uns pocs periodistes i gent que estava ficada en associacions que estaven al corrent de les nostres reivindicacions. I amb el programa Salvados, el que s'ha aconseguit és fer-nos visibles per a la resta de la societat, que sàpiguen que l'accident es va tancar en fals, que estan totes les responsabilitats per depurar, que no hi ha hagut una investigació real i, sobretot, que hi ha hagut molta manipulació. Hi ha una responsabilitat abans de l'accident, per la falta de seguretat en el metro, que va provocar la mort de 43 persones i 47 ferits i que es va convertir en l'accident més greu de la història de l'Estat espanyol. Després, eixa investigació, en lloc de fer-se amb total transparència i que servira realment per a millorar les coses, es va manipular perquè isquera com a únic responsable el conductor que havia mort en l'accident i que no se saberen realment les causes, perquè els responsables en Conselleria de la gestió de FGV no hagueren d'assumir responsabilitats.


-Què ha preparat l'Associació de Víctimes del Metro per a commemorar l'aniversari?
Repetirem el que venim fent com a patró els últims aniversaris. Al matí, farem una ofrena de flors en el lloc que se situa damunt de la corba on va tenir lloc l'accident, un jardinet que hi ha entre els carrers Roís de Corella i Sant Vicent. L'acte tindrà lloc a la mateixa hora de l'accident, a les 13.10 hores. I després, a la vesprada, se celebrarà una missa per a les famílies catòliques que vulguen assistir-hi. A les 19 hores, una concentració que té una mica més de contingut ja que solen venir, com en altres anys, escriptors, autors, gent que durant tot l'any ens ha donat el seu suport...sol haver-hi també un espectacle de dansa. Intentem que l'acte siga més especial.

-Són moltes les concentracions que ha viscut l'Associació, moltes en les quals us heu sentit sols, però després del programa de Jordi Èvole les coses han canviat. Què va significar per a vosaltres veure la Plaça de la Mare de Déu de gom a gom el 3 de maig?
Doncs una passada, la veritat, perquè sabíem que Salvados tindria molta repercussió, però el que va ocórrer eixe dia va ser increïble. M'emocione encara quan ho recorde. I sentir el crit de 'no esteu sols'… (amb llàgrimes en els ulls). Ho hem comentat en diverses ocasions amb els companys, va ser increïble. I ho va ser també el 3 de juny, ja que no sabíem ací realment el que anava a passar, perquè no estava la presència de Salvados tan recent.
D'una banda, l'èxit de les nostres reivindicacions segueix sent el mateix, és a dir nul, però el fet que la societat valenciana estiga amb nosaltres, ens haja mostrat eixa solidaritat, eixe suport i s'haja indignat amb nosaltres, ha sigut molt important.


-Per què creu que la societat valenciana ha tardat tant a reaccionar?
Jo crec que hi ha una part de la societat que ha sigut sempre més crítica, però que eixa postura crítica estava adormida, perquè ens costa molt eixir al carrer per alguna cosa que no ens toca molt directament. La gent ha eixit a reclamar per l'educació quan realment les retallades han sigut molt visibles en la seua vida personal, i en sanitat el mateix. Per açò, encara que foren molt crítics i saberen que la història de l'accident no s'havia tancat conforme tocava, tenien una postura molt còmoda, molt adormida. I parle d'una part de la societat entre la qual em puc incloure, perquè si no m'haguera tocat a mi en primera persona, probablement tampoc haguera estat tots els dies 3 a la plaça.
I després hi ha una altra gran part de la societat que estava molt desinformada. Crec que també part d'eixa comoditat fa no preocupar-te per estar informat. Quan no t'estan donant informació la pots buscar i eines sempre en tens, però el fet que fórem els grans absents en els mitjans de comunicació públics valencians i per part dels mitjans nacionals quasi no s'esmentara el tema del metro, feia que moltíssima gent no estiguera assabentada.

-Salvados ha significat un abans i un després per a l'AVM3J, sobretot per traure a la llum pública fets que vosaltres ja feia temps que veníeu denunciant. Però tal vegada, un dels moments més significatius del programa va ser la intervenció de Cotino. Com la valoraria vosté?
Jo crec que amb la seua actitud va aconseguir que la gent s'indignara molt més, la qual cosa va actuar com un ressort perquè la plaça s'omplira el dia 3 de maig i el 3 de juny. La seua actitud no em va sorprendre, quasi agraïsc que es mostre tal com és. Eixa és l'actitud no solament de Cotino sinó del Govern valencià en general. Que ni tan sols es dignara a donar la seua versió dels fets...simplement es va mostrar tal com és i com ho solen fer, "açò no m'interessa, no conteste i a tu menys perquè ets un periodista que jo catalogue com a 'non grato' ". I això és així, sense assumir la responsabilitat que té com a representant públic de contestar a allò que afecta la gestió pública, li pregunten d'on li pregunten, i siga qui siga qui li pregunte.


-A part d'Èvole, el projecte 0responsables també us ha servit perquè la societat conega més a fons què va ocórrer aquell 3 de juliol. Com va sorgir la idea?
L'any passat, la Fundació Valencianista, que presideix Pere Mayor, va tenir la iniciativa d'organitzar una taula redona en la qual es debatera l'accident. Hi havia una psicòloga per a abordar el tema més social de l'accident: com afecta una catàstrofe així a les víctimes. També hi havia un expert del sector ferroviari que va venir del Metro del País Basc a donar la seua versió sobre les qüestions tècniques. Estava Xavi Borràs, d'El Mundo, parlant sobre tot el que ells estaven publicant i estàvem també nosaltres per part de l'associació. Per a publicitar una mica més eixe debat, que va tindre lloc un parell de dies abans del sisè aniversari, i per a commemorar precisament eixe sisè aniversari, es va fer un 'flashmob' encarregat a la productora Barret Films. Ells mateixos, quan van tenir el contacte amb l'associació, ens van proposar fer un documental. I això va ser el que ho va desencadenar tot, perquè si hi va haver un Salvados va ser perquè Barret Films va presentar el projecte a Jordi Èvole i aquest ho va voler assumir com a propi gravant el programa Los olvidados. Des d'aleshores, la col·laboració amb Barrets Films i el projecte 0responsables és total, pràcticament es comporten com una víctima més de l'accident, han assumit com a seu aquest projecte i aconseguir que realment es depuren responsabilitats i fer que la història arribe molt lluny.

-Set anys reunint-se i lluitant perquè algú pague pel que va passar. Com heu resistit?
Al principi perquè no creus que siga possible que açò es tanque. Penses, se'ns estan posant molt difícils les coses, la comissió parlamentària ha sigut una burla… Però el tema de la comissió parlamentària va ser el que ens va fer unir-nos en associació. I després, llançar un compromís una miqueta infantil que tots els dies 3 estaríem eixint al carrer, sense pensar que açò ens duraria set anys, i el que ens queda, per a reclamar, perquè sabíem que si no reclamàvem no ho anàvem a aconseguir. Després, quan se'ns tancaven totes les portes, la nostra indignació anava a més i ens vam adonar que si no érem nosaltres els que hi estàvem, no ho anava a fer ningú.
Encara que ha sigut molt difícil durant aquestos set anys resistir, crec que a cadascun de nosaltres ens resultava encara més difícil marxar cap a casa amb les mans buides. Això ha sigut el que ens ha espentat a resistir. Durant aquestos set anys, sempre hi ha hagut gent que ha estat a la plaça, encara que eren un grup molt reduït, sense ells no haguérem pogut aguantar. A més, també hem tingut moltes mostres de suport, l'obra 0 responsables, el concert homenatge que es va fer a Burjassot, el premi de la La Unió de Periodistes, premis de diferents entitats...tot açò ens anava donant una mica de vida i oxigen per anar aguantant.


-Ara, la Fiscalia ha decidit obrir diligències d'investigació sobre les actuacions dels testimonis en la comissió parlamentària i, també investigarà les causes de l'accident. Com ho valora?
La Fiscalia ha admés a tràmit una denúncia del PSPV que va en la línia de les mentides en la comissió parlamentària, i dues denúncies més que asseguren que l'accident es va tancar en fals. Estem molt contents i molt esperançats, encara així, nosaltres seguim treballant per a preparar la nostra pròpia querella, perquè creiem que també nosaltres tenim alguna cosa a dir. Però estem treballant molt a poc a poc per a intentar presentar una querella que estiga molt lligada i molt argumentada, que no ens la tanquen per alguna prescripció o perquè ha passat ja molt de temps. I, sobretot, aprofitar tota aquesta sensibilitat que s'ha obert, que jo crec que és una sensibilitat nova que afecta tots els nivells: a nivell social, al fet que la Plaça s'òmpliga, que els mitjans de comunicació estiguen més damunt de nosaltres; i a nivell judicial, encara que es diga que la justícia és molt objectiva i que no està atenta a aquestes pressions, crec que és evident que sí que ho està. Jo crec que la pressió pública que hi ha ara mateix està fent que en els jutjats també es vegen motivats per la sensibilitat que s'ha obert al voltant de l'accident.
Estem molt esperançats, però volem ser prudents, perquè sabem que és molt difícil. Una cosa és que un fet siga moral i reprovable i, una altra és que judicialment hi haja unes lleis que porten a la celebració d'un judici i a la condemna d'una persona.

-Creu que al final de tot açò algú pagarà pel que va passar?
Jo crec que d'alguna manera ja s'ha fet. Crec que en el cas de la gerent de FGV, encara que la versió va ser que ella va dimitir per pròpia voluntat, l'accident sí que ha pesat en la trajectòria que ha tingut en els últims anys i en el descrèdit que ha tingut dins del Govern valencià. I crec que també a Francisco Camps. L'accident ha fet mossa dins de les seues actuacions, perquè ja hi ha moltes en les quals la gent no el recorda com el cap visible de la bonança valenciana. L'accident ha pesat en tots. Si ho pagaran amb dimissions? Ara per ara ja no hi ha cap responsable que ocupe el seu càrrec, no està la gerent de FGV ni està el conseller. I penalment o judicialment, és molt difícil. Volem ser molt prudents en la nostra valoració. Fins i tot, encara que en el seu moment s'haguera fet judici, que en el nostre cas ni tan sols en va haver, amb la legislació penal que hi ha, que és molt antiga, poder trobar com a responsable penal una persona, quan no hi ha una única decisió, probablement, que provocara l'accident, sinó moltes decisions, moltes faltes d'inversió, la decisió de fer manteniment amb peces noves, la decisió de canviar els cristalls…és que no hi ha un únic responsable per a, com diu la llei, condemnar algú penalment per un homicidi per negligència, com seria en aquest cas. És molt difícil.
Però per a nosaltres és suficient que hi haja un clar reconeixement que el que es va fer no es va fer bé, que la seguretat no estava garantida i que per la falta d'eixa seguretat van morir 43 persones. I fer una investigació, acabe o no amb culpables, que realment determine què va passar i quines mesures cal prendre perquè açò no torne a passar. Si com a conseqüència d'eixa investigació finalment hi ha un jutge que determina que sí que hi ha un culpable penal, que complisca la seua pena, però trobar culpables penals mai ha sigut l'objectiu de l'associació. Nosaltres volem que s'investigue realment per què va ocórrer l'accident, que s'assumisquen les responsabilitats polítiques per eixa falta de gestió i que, si penalment n'hi ha, que s'apliquen també.


Convocatòria sèptim aniversari accident metro de València - Flashmob

-Ha passat molt temps des d'aquell dia. Com recorda aquells moments?
Ho recorde com si estiguera en un núvol. Estàs amb la teua vida tan normal i de sobte, en un segon, tot et canvia. No sé…tothom que hi ha patit una mort sobtada ho viu com en un núvol, en una irrealitat, fins que vas assumint que és teua. Allò dolorós d'aquest procés ha sigut que, a més del dolor per la pèrdua personal, que crec que és molt comuna en la vida perquè la mort va lligada a la vida, en el nostre cas s'ha de sumar a tota la gestió que s'ha fet sobre l'accident i totes les mentides que véiem i eixa falta de transparència que ha fet que el nostre dol estiga, encara hui, molt obert.

-Com ha sigut el dia a dia des d'aleshores?
Jo crec que com qualsevol persona que estiga ficada en una lluita o en una reivindicació d'aquest tipus i ho compagine amb la seua vida personal, amb la seua vida professional…

-Quan va decidir unir-se a l'Associació, pensava que el camí seria tan llarg?
No, no (assegura totalment convençuda). Teníem claríssim que a un accident tan greu no se li podia donar carpetada tan fàcilment. Cap de nosaltres ho creia, i jo crec que açò també ha sigut el que ens ha portat a resistir: tenir la certesa que el que ens estava passant no era normal. No és normal que els polítics no donen la cara, normal és que la veritat se sàpiga i que la gent assumisca els seus errors i pague les conseqüències que haja de pagar per haver pres determinades decisions. Perquè hi estan per a endur-se els mèrits d'una bona gestió, però també per a donar la cara quan la seua gestió no és tan bona i més quan causa 43 morts.


-El fet que el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, mai rebera les víctimes, us va fer pensar que alguna cosa estava passant, veritat?
Evidentment. Perquè nosaltres al principi, quan demanàvem una reunió amb Francisco Camps, el que volíem era explicar-li de primera mà el que estava passant perquè prenguera cartes en l'assumpte, perquè estàvem segurs que les coses se solucionaven parlant. Amb la distància, vas analitzant tot el que havia passat, perquè clar, durant la comissió parlamentària la majoria de nosaltres no estàvem per a entrar en molts detalls, i creus que és una vergonya que es tanque amb unes conclusions que afirmen que la Línia 1 és segura. Ara com ara hi ha mitjans, com els que estaven instal·lats en la Línia 1 i com hi ha en les altres línies del metro, per a evitar un error humà i, si no estaven correctament instal·lats o programats, la responsabilitat no és del maquinista. Els mitjans de seguretat estan per a preveure un error humà. I clar, vas veient totes les mentides que et van explicant, les responsabilitats que no estan assumint i que el president no et vulga rebre, quan ha sigut el fet més tràgic en les seues legislatures i el fet més tràgic en la societat valenciana des de les riuades… No hi ha un altre sentit que el que no vol enfrontar-se a la veritat perquè no és capaç d'assumir el que els estem demanant, que és fer una investigació i depurar responsabilitats.

-L'Associació ha rebut alguna vegada pressions per a no seguir endavant?
Com a Associació mai. El que passa és que mai ens han tractat com a un col·lectiu grat, ens han intentat negar permisos, que sempre hem fet soroll i hem acabat aconseguint-los, es va intentar llevar l'ajuda psicològica a algunes víctimes que estaven acudint a un servei que al principi va oferir l'Ajuntament de València, vam anar a un ple de València i ens obligaren a llevar-nos les samarretes, quan el ple estava ple de pancartes que eren molt més polítiques i molt més partidistes que la nostra samarreta que simplement deia '43 morts + 47 víctimes = 0 responsables'. Sempre hem notat que érem una entitat 'non grata', però pressions directes a l'associació, no. El que sí que hi ha hagut és molts oferiments a nivell particular a tots els afectats de l'accident del metro.


-Teniu més actes previstos al llarg de l'any?
Seguirem amb la nostra convocatòria d'eixir al carrer cada dia 3 fins que aconseguim les nostres reivindicacions i, ara mateix, estem treballant en la querella. Tenim un projecte per traure un monument en homenatge a les víctimes situat en eixe punt on tots els 3 de juliol fem l'ofrena floral. Ja havíem aconseguit el permís de l'Ajuntament de València, però de moment ho hem deixat aparcat perquè no podem acudir a tot. Ara mateix, estem centrats a atendre els mitjans amb tota aquesta nova voràgine que se'ns ha creat arran de Salvados i, sobretot, amb la intenció de presentar una acció judicial que ara és una possibilitat que se'ns ha obert. Aquesta nova realitat ens ha tornat més optimistes.

-Creu que ara s'està una mica més a prop del final?
Evidentment. S'està molt més a prop des del moment en què tenim el suport de la immensa majoria de la societat valenciana i de la societat de l'Estat espanyol. Sí, jo crec que sí, jo crec que el final està molt més a prop.

-Si poguera parlar directament amb el president de la Generalitat, què li demanaria?
(Ho pensa un moment) Jo li demanaria que afronte el tema, perquè quan nosaltres ens reunírem amb el president Fabra, encara que ens va atendre, realment no ens va escoltar. Ell venia amb un missatge molt clar: tot aquest tema ja està investigat i molt ben investigat, es va tractar en una comissió parlamentària i està ben tractat. En cap moment va dir: "A veure, què m'esteu explicant? Que va durar tres dies i que els únics compareixents eren els que havia aprovat el Partit Popular? Analitzem si açò és així". I és que ell mateix reconeixia que açò no podia ser veritat, perquè no era possible que una comissió parlamentària es fera en eixes circumstàncies. Simplement ens va dir, el que m'esteu explicant no pot ser veritat, però no va fer una anàlisi del que li estàvem contant.
Li demanaria que realment es pronunciara si creu sincerament en la comissió parlamentària, tal com es va fer, amb eixe informe que portaven els tècnics prèviament; si un accident de metro es pot resoldre en tres dies de compareixences; si tot açò creu que està ben fet tal com ens va dir en el seu moment; i si creu que no hi ha motiu per a cessar ningú per encarregar un informe, amb diners públics a més, en el qual es prepare els treballadors de FGV sobre el que poden i no poden dir, perquè l'informe d'H&M Sanchis no deixa lloc a dubtes. Que deixe de parlar de generalitats, de sentències judicials, quan el que hi ha hagut és un arxiu, i que done la cara sobre aquest fet, que es deixe d'escudar en una postura partidista i que enfronte aquest assumpte com el president de tots els valencians, que és el que és.



Dimecres 3 de juliol del 2013, estrena del documental
Actors secundaris,
Ciutadans de primera

 

next