Eduard Ferrando / València
– Ens trobem amb una institució important per a la nostra llengua però que actualment té el rebuig de dos sectors ideològics importants del País Valencià. Com convéncer la gent que és important l’AVL?
Primerament cal puntualitzar una cosa: l’AVL no és una idea nova. Cal que ens remuntem al s. XIX. Ja Constantí Llombart ho deixa escrit quan deia: “Ací hi ha conflicte entre uns i altres, ací falta una entitat que intente apaivagar les diverses postures i que a la llarga puga acontentar tothom”, cosa que molta gent va repetint al llarg de la història. Ja l’any 1984, un professor de la Universitat de València (UV), Lluís Polanco, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ho diu molt clarament: “Cal un ens normatiu”, que ell anomena ja Acadèmia. Finalment, ens hem de remuntar a què ocorre abans de la creació d’aquest ens normatiu que data del 1998. A València, ja feia anys que ens trobàvem amb un conflicte lingüístic, millor dit social o, fins i tot, un conflicte de caire polític, que ens aboca a la necessitat de fer alguna cosa perquè minvara eixa conflictivitat. Això, al final de tot, és el que porta el poder polític a la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en una situació política i unes coordenades d’espai i temps molt determinades. No només naix la idea a València, sinó que també sembla que es parla a Madrid. Eixa era l’envergadura que tenia el tema. No va ser però, fins a l’any 2001, quan mamprenen dues qüestions tractades de diferent manera: en primer lloc, la posada en marxa de l’AVL, que es produeix mitjançant l’aprovació dels 21 primers acadèmics el dia 15 de juliol del 2001, tot atenent a les propostes dels dos grups majoritaris representats a Les Corts valencianes (Popular i Socialista) i al marc legal de la llei de creació de l’AVL. I en segon lloc, l’acord a què arriben els partits esmentats de firmar un “Pacte per la llengua”, i això per a la societat valenciana en general i per a la llengua en particular és més important. Malauradament, es parla poc d’aquest pacte tot i que és un fet molt important, més que la presa de possessió dels acadèmics, perquè això sí que és un programa d’acció de política lingüística de primer ordre i que encara no s’ha dut a terme al 100%.
– En aquest context de creació en què són els polítics els que entenen que fa falta una Acadèmia, fins a quin punt té autoritat l’AVL per a decidir sobre la llengua?
A veure, des del punt de vista del marc legal, té la plenitud d’autoritat per a decidir en dos matèries: normativitzar, a partir de les Normes de Castelló, i vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística valenciana. Cal aclarir ací una cosa. Moltes vegades es diu que si l’AVL és un òrgan consultiu i, evidentment, com qualsevol òrgan dependent de la Generalitat ho és. Però l’AVL també és un òrgan executiu, ho diu la seua llei de creació, ja que li són atribuïdes per llei totes les coses que estiguen relacionades amb els dos aspectes que he dit, sobretot, amb el que fa referència a la normativització. El que marca l’AVL és d’obligat acompliment per part de tothom, i això implica també totes les administracions públiques. Per tant, pel que fa a l’autoritat, legalment tota. De fet, això es reforma més encara en l’Estatut d’Autonomia del 2006, perquè en eixe moment és declarada òrgan estatutari com el Consell Valencià de cultura (CVC) o el Consell Jurídic Consultiu (CJC).
– Sembla però, que la promoció lingüística que s’ha fet des del 1983 amb la Llei d’Ús, no acaba de consolidar la llengua.
El foment de l’ús del valencià no depén únicament d’un ens. És un tema diferent al de la normativització. Per exemple, en la qüestió d’establir la norma podem fer una gramàtica, un diccionari ortogràfic, un diccionari normatiu, etc. i això és el que val, ja que està decidit per l’ens normatiu. Altra cosa és la promoció de l’ús del valencià, això depén de tots, fins i tot dels mateixos mitjans de comunicació que tenen la paraula. L’Acadèmia la pot sistematitzar però la llengua, com la cultura, és patrimoni del poble usuari i és a ell a qui correspon augmentar o no el nivell d’ús. Jo ho recomane molts cops a polítics i empresaris: “Useu-la, no critiqueu i feu servir la llengua!”. Depén de tothom, depén que s’ho creguen els notaris, els enregistradors, els mitjans de comunicació, els ajuntaments, els empresaris, els bisbes… Canviaria molt si poguérem dir: “El president de la Generalitat allà on va parla valencià”, a nivell de dignificació de la llengua canviaria molt tot. Si tots, tots (emfatitza) fem servir la llengua tot canviarà. No podem admetre que en l’època del mulitilingüisme i la multiculturalitat passe el que està passant. Açò no és un invent de la Generalitat, és un acord de l’any 2001 de tot Europa, dels òrgans directius de la UE: El Marc europeu Comú de Referència per a les Llengües. Pensem que un país titllat de progressista com França, s’ha cregut fa un mes allò de les llengües minoritàries i minoritzades, però fins ara era el país més centralista d’Europa, només acceptava el francés, i així no es respecten les llengües minoritàries. Ací, en canvi, sí que ho fem. Estem molt més avançats en eixe aspecte, som l’enveja de molts països d’Europa, mirem-ho també així. No vull dir amb açò que em conforme, de cap manera, però vull ser realista. Crec que hem caminat bastant.
– Fa unes setmanes van estar al centre de totes les mirades per la petició del Govern del PP a la RAE per a rebre el tractament de llengua pròpia dels valencians i la posterior publicació a la pròxima edició del diccionari. Com es van sentir?
Com a acadèmics i com a persones que sentim allò que és nostre i que intentem dignificar el fet valencià, en aquest cas la llengua que ens és pròpia, ho passàrem bastant malament. No ens hem de conformar només amb parlar valencià, si és així l’AVL no té molta raó d’existir. Nosaltres escoltàrem tothom, observàrem el comportament dels polítics, dels mitjans de comunicació, fins i tot del poble i encertàrem en fer una cosa prudent, senzilla i consensuada. Això ocorre la setmana del 24 al 28 de juny i raonàrem una declaració per tothom coneguda i amb la qual estem tots d’acord. Quan una declaració així apareix en el moment de conflicte sociopolític, més que lingüístic, que hi havia en eixe moment, pot ser malinterpretada. Però, si es llegeix la declaració, no diem res que no hem dit ja en altres ocasions. Hi ha una obra de Max Weber: El polític i el científic, on es distingeixen les línies de treball de la persona que es dedica a la política i la que es dedica a la ciència. Si ho apliquem al món de la lingüistica, la cosa està molt clara: el polític s’ha de limitar a fer política lingüística, és a dir, com aplicar la llengua en diversos àmbits. Però l’AVL ha de ser científica. Per tant, no entenem que ningú vulga donar lliçons a l’Acadèmia i fins i tot a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE)! (somriu). Qualsevol, com a ciutadà que és, pot aportar coses, però no poden erigir-se en científics.
– Per a què la comissió que s’ha creat després?
Açò va tot molt ràpid. No m’agrada que el tema de la llengua siga un tema estrella…
– La perjudica?
Efectivament, en part sí. Hi ha problemes més apressants que el tema de la llengua. Quan els periodistes, que treballen molt bé, vénen a buscar-nos per a fer declaracions sobre la llengua…home, ho agraïm per si podem ajudar, però és una mica trist. Deixem la llengua tranquil·la, no la instrumentalitzem! És el principal signe d’identitat de les nostres terres i per tant s’ha de respectar, i respectar-la és usar-la. Les notícies que jo tinc és que a dia de hui, la comissió que es va anunciar no s’ha creat. El president de l’AVL ha fet unes declaracions i…home, ell té la potestat que li ofereix ser el president, com la té qualsevol president d’altres entitats i davant d’una emergència pot emetre opinions. És més o menys això: un conflicte sociopolític. Des de l’AVL raonem amb la RAE per a tractar el terme valencià. A mi, en principi, no em sembla malament però dita comissió no s’ha creat, que jo sàpiga, no s’ha fet.
– Si estem dins el marc de les llengües romàniques, per què precisament amb la RAE?
Tradicionalment la RAE sempre ha interpretat qüestions d’altres llengües. Per què no podem consensuar amb la RAE com hem de definir el terme valencià? Jo ho entenc com una interrelació amb una acadèmia i mantindre reunions per consensuar diverses temàtiques.
– Sembla però, com si fera falta el vistiplau de l’Acadèmia espanyola per a donar més pes a la proposta…
Nosaltres per definir qualsevol paraula consultem totes les fonts que tenim a l’abast. La RAE és una font de consulta molt important per a nosaltres, no copiem però sí que consultem. Nosaltres oferim les nostres decisions a l’opinió pública, en aquest cas als valencians perquè és un ens públic i tot ha de revertir en el poble.
– Hem parlat una mica de la unitat de la llengua. Al seu dictamen queda palesa i res més a dir. Però, com és la relació amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)? Treballen en paral·lel?
Anem a pams. La llei de creació de l’AVL textualment diu: “Podrà també l’AVL tindre relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat”. Això significa l’absència de verticalitat i, per tant, que per llei no hi ha jerarquia. Jo crec que és la situació ideal en aquestos moments per evitar problemes. Pel que fa a la relació, hem de pensar que actualment tres dels nostres acadèmics, tres catedràtics de la UV, també formen part de l’IEC i no hi ha cap problema. A més, pensem que l’IEC, amb molt bon criteri, aglutina persones dintre de les diverses seccions, procedents de diversos indrets i, això ens ajuda a tenir una relació de gran proximitat, sobretot amb els valencians.
El problema pot vindre per l’acceptació o no del que vostés diuen: el missatge que transmet el determinat canal de comunicació. Ací està la diferència, qui accepta o no una veu, l’altra veu, les dos… Jo crec que després de 12 anys la cosa ha canviat. Quan es crea l’AVL, un ens normatiu equilibrador que vol recollir el que en pensen totes les parts, en principi és rebutjat per tothom. De fet, fa 12 anys no m’haurien buscat per fer aquesta entrevista i ara sembla que sí és d’interés. Per tant, amb aquesta entrevista, vostés estan acceptant que jo represente l’ens normatiu, de manera tranquil·la això sí.
– Aprofitant que tenim un acadèmic amb autoritat per parlar de llengua, com veu la situació actual de la llengua al País Valencià?
Depén a quin nivell i en quin terreny. A nivell de nombre de parlants no s’aprecia una davallada significativament important des d’uns criteris científics. Ací cal parlar d’estadística inferencial. És significativa alguna baixada en l’ús d’algun indret? No, no resulta significativa o, almenys, no en tots els casos ni per tot arreu. Es manté tot i els problemes col·laterals com la forta immigració dels darrers 15 anys, per exemple. Clar, si atenem a la segona generació de nouvinguts no hi ha problemes, perquè pensem en un poble de, per exemple la Ribera, i vorem com s’han integrat a les escoles i parlen perfectament valencià. I si parlem de lectoescriptura i comprensió, en els darrers anys, sobretot des de la implantació de la LLei d’Ús, s’ha millorat moltíssim. El pessimisme inherent amb què ens trobem, s’ha de contrastar amb un punt diferencial o un altre. En uns moments en què els escriptors i els editors ens queixem que no es ven suficient, que la gent no llegeix en valencià, comprovem que tenim una mitjana de tiratge, de qualsevol llibre, de 2.000 exemplars que arriben a multitud de lectors. Per tant, no és cert que la gent no llegeix. Pensem que abans era impensable anar a un hospital i parlar valencià amb els metges i hui en dia es pot demanar qualsevol cosa. A les comarques valencianoparlants la vida és en valencià…
– Sí però està comparant-ho amb un temps d’opressió, fins i tot militar, per part de l’Estat espanyol…
Jo sé això el que era. Vaig començar com a mestre d’escola en eixa època i, evidentment, era com del cel a la terra en tots els aspectes. En aquell moment, només quatre es creien allò de fer classes en valencià i hui en dia, hem d’acceptar que hi ha molts llocs on les classes són, amb tota normalitat, en valencià. Hem d’entendre que la diferència és molt gran. No em conforme en què el valencià siga llengua de segona categoria, no! (amb autoritat) ara bé, siguem justos amb la història, hem d’acceptar que l’evolució ha sigut extraordinàriament positiva.
– Com veu el futur de la nostra llengua?
El veig amb realisme i amb una certa dosi d’optimisme. Allò que no podem fer és rendir-nos. Hem de transmetre el missatge als joves que cal que respecten l’experiència nostra i que siguen conscients que el punt de partida on estem ara és molt menys complicat que el que teníem nosaltres. I acceptar veritats irrefutables: cal acceptar que València és al món, que està a Europa i la gran solució de cara al futur és acceptar i viure en una societat multicultural i mantenir una actitud positiva envers el multilingüisme. Això sí, amb la cura de respectar la nostra cultura i la nostra llengua, perquè podem perdre les nostres arrels i, per tant, la nostra identitat. Hem de compaginar dos elements: allò global amb allò local, irrefutablement eixa és la solució.
– I actualment, què li falta al País Valencià per a consolidar una vertebració de la qual es parla a tot arreu, des de fa molt de temps, però que sembla que mai arriba?
Els valencians s’han de creure que són valencians i això traspassa l’esfera de la llengua. Estem en la mediocritat més absoluta en eixe nivell i això ens ha dut a aquesta situació. On està el poder econòmic valencià? I el poder polític? Només la llengua no pot vertebrar el País Valencià. On estan Bancaixa, la CAM, el Banc de València? Això és una deixadesa de la funció de ser valencians, això ens aboca irremeiablement a la mediocritat. I això no vol dir que jo siga o no nacionalista, això és un altre tema. Cal combinar el nacionalisme més extrem, amb l’internacionalisme.
– Finalment, com veu l’aparició del nostre diari dins dels mitjans de comunicació?
Tot el que siga per la tasca d’informar i recollir la multitud d’opinions és positiu. Si, a més a més, es fa respectant els elements específics del País, encara millor. Vos done l’enhorabona i el suport en aquest repte dins la nova era digital. Bona sort.
>
