El 3 de juliol, a la Plaça de la Mare de Déu, mentre recollia uns cables després dels actes de l’aniversari de l’accident del metro, ens hi vam acostar i li proposàrem fer una entrevista. Necessitàvem descobrir un poc més d’aquest jove rodamón.
Finalment, ens citàrem al Botànic de València, on gaudírem d’un encontre, ara ja, amb més contingut i amb la intenció de no perdre la trajectòria d’un activista social tan compromés amb la cultura, les arrels del seu país i amb la música i la poesia per bandera.
Cristóbal Calvo / València
– Com vas començar a rodar pel món?
Vaig començar a tocar el 2004. El primer disc, que és d’eixe any, es diu Futur en venda. Però vam estar tocant abans al Carrer Micalet, a l’ombra de la Plaça de la Mare de Déu, durant dos o tres anys. Tocant al carrer i cantant algunes de les cançons que ja estàvem escrivint. I, en algun moment donat, aparegué Vicent Sengermés, que és un productor musical que porta el segell Cambra Records, i em va proposar la idea de gravar un disc. Així és com vam poder traure a la llum eixe Futur en venda.
– Què ens pots contar dels teus viatges?
És un honor i un privilegi poder portar les teues cançons i, fins i tot, parlar del teu país, de la teua cultura, en llocs de l’estranger. La veritat és que sorprén moltíssim la curiositat i les ganes de saber que tenen els estrangers, la gent d’Alemanya, de Suïssa o dels països que hem visitat recentment, com l’Uruguai i Palestina. Veus que el nostre país suscita un interés, una curiositat…i explicar coses com l’accident del metro o com la corrupció flagrant que ens governa, sempre crea uns lligams perquè, d’alguna manera, sempre hi ha analogies amb els seus països d’origen i es crea una espècie de debat bastant interessant.
– Quins són els teus referents literaris i musicals?
A nivell literari Vicent Andrés Estellés és, efectivament, un dels referents més importants que tinc. A l’anterior disc, li vam posar el títol Una amable, una trista, una petita pàtria, que és el primer vers de Coral romput. I també, ara mateix, acabem de traure a la llum un disc que està basat en els versos de Mural del País Valencià, el llibre que va escriure a les acaballes de la seua vida.
A nivell d’inspiració musical, evidentment, en aquesta època que tens accés a tota la música del món en un ‘clic’, no podem dir que ens ha influenciat més aquest que l’altre, sinó que és un cúmul de coses. Però sí que és veritat que l’actitud a l’hora de pujar a l’escenari, a l’hora d’escriure una cançó o d’enfrontar-te al paper en blanc, la Nova Cançó hi té molta importància en eixe sentit. I artistes com Ovidi Montllor, com Raimon, com Lluís Llach o com Maria del Mar Bonet, han servit d’inspiració per a fer eixa proposta musical.
– Per la teua trajectòria, nosaltres et definiríem com un cantautor rodamón. Tu com et definiries?
Bé (es riu), la veritat és que és una bona definició. No parem de rodar i això és una de les coses que serveixen al cantautor per a difondre la seua música, les seues cançons. Això de les etiquetes sempre és un tema delicat i una miqueta complicat perquè, al final, els grups de Rock també són cantautors, són gent que escriuen les seues pròpies cançons i les interpreten en directe.
Jo em veig com un escriptor de cançons, perquè em veig més escriptor que músic, ja que tinc poca formació musical. És Laura Navarro qui realment posa eixe ‘vestit de diumenge’ a les meues cançons, que són tots els arranjaments d’orquestra simfònica, com per exemple, en el darrer disc. Bé, és una mena de teràpia autobiogràfica, el fet de fer cançons, posar-te davant d’un paper en blanc i allò que et preocupa, a nivell individual o a nivell col·lectiu, posar-ho en negre sobre blanc i tractar de posar una melodia que li vaja bé.
– Quina anècdota conserves amb més bon record dels teus viatges, de les relacions amb altres cultures i dels intercanvis amb les altres llengües?
Hi hauria moltes anècdotes perquè cada vegada que et poses a viatjar et passen moltes coses. Una cosa que es dóna habitualment quan actues, per exemple a la xarxa universitària, és que veus que hi ha moltíssima gent de l’estranger que està estudiant la teua llengua i que té una voluntat, una vocació d’aprendre-la, i moltes vegades no saps per què.
Què fa un estudiant alemany a Frankfurt, estudiant català sense cap tipus de relació amb el país d’origen? I, aleshores, et diuen moltíssimes coses diferents. Moltes vegades és perquè la seua parella és catalana o valenciana i volen aprendre la llengua per a poder-se dirigir a ella en la seua llengua, que és una cosa molt bonica. Moltes vegades és simplement perquè la cultura mediterrània els atrau i és una manera d’apropar-se a ciutats que tenen molt de ‘glamour’ per a ells, com per exemple, Barcelona o València. O també moltes vegades són coses tan senzilles com qüestions polítiques: el fet d’haver vist que existeix una lluita per canviar les coses, per fer una revolta social i així ,d’alguna manera, s’interessen pel país, el país porta a la cultura i la cultura porta a la llengua.
– Hem pogut veure les imatges, a Ia xarxa, del ‘Concert per la Llibertat’, però com va ser la teua experiència de cantar davant de 90.000 persones al Camp Nou, la cançó Al Vent de Raimon?
Doncs (somriu), va ser un caramelet que ens digueren que ens tocava cantar Al vent, perquè va ser una proposta de l’organització i era com un regal del cel. I això de cantar davant de 90.000 persones…la veritat és que les cames et fan figa, però t’ho agafes amb força i només eixir a l’escenari veies tota eixa eufòria que hi havia, eixes ganes de canviar el país i de construir la ‘Llibertat’, que el nom del concert portava. Doncs és un privilegi. És un honor haver pogut representar eixe trosset del País Valencià damunt de l’escenari del Concert per la Llibertat, i en un estadi com el Camp Nou.
– T’hem pogut veure a la Primavera Valenciana, amb les víctimes del metro, cantant per la llibertat, per la llengua i la cultura del teu país…com és eixe Pau Alabajos, combatiu i reivindicatiu, que ‘et fa bullir la sang’ com deia Lluís Llach?
És que hi ha moltes coses que em fan bullir la sang, serien incomptables, tenint en compte els 20 anys que porta el Partit Popular governant i les coses lamentables que s’han produït, com la corrupció o com l’accident del metro, una de les coses més indignes que han passat en aquest país en anys. Evidentment, jo sempre em posaré al costat d’aquelles persones que pateixen, que realment són vulnerables davant d’un govern, que se suposa que hauria de representar-nos i posar solucions als problemes de la ciutadania.
El cas més flagrant és el del metro, perquè jo sóc de Torrent i del meu poble van morir 16 persones. En aquell accident van perdre la vida 47 persones, pràcticament la meitat eren del meu poble i, per tant, em toca una miqueta més de prop. Vaig escriure la cançó Línia 1, que la interpretava en els homenatges que es feien cada aniversari, però aquesta vegada, veient que ens sobrepassava la quantitat de gent que vindria, vam intentar organitzar un poc millor l’acte i vam demanar que vinguera un equip de so en condicions, amb més de 20.000 watts.
Quan vam veure la quantitat de gent que omplia la plaça… Si no haguérem estat en unes condicions mínimes perquè s’escoltara, ni els parlaments, ni les cançons, ni la coreografia que es va fer en aquell dia, haurien pogut tindre l’altaveu que necessitàvem.
– “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer” (Ovidi Montllor), tens l’esperança de veure un canvi polític al País Valencià que ens permeta, al poble, menjar-nos el pa?
Jo crec que sí, jo crec que eixa frase d’Ovidi diu moltes coses en molt poques paraules. Convida a l’esperança, a arromangar-se la camisa i posar les mans en farina, a treballar colze a colze amb tota la gent que realment té ganes que entre una miqueta d’oxigen en aquest país. Oxigen en forma de democràcia, tenint en compte eixa transició ‘modèlica’ de què parlen fa tant de temps i que ha arribat a un punt en què està totalment desfasada i obsoleta. Crec que necessitem aire nou, aire fresc.
– Li escriuries una cançó a algun polític, barat a perdre’l de vista?
Mira, en l’últim disc hi ha un poema de Vicent Andrés Estellés que es diu Valencians que han traït el nostre poble i, en la presentació, que la vam fer el 15 de Juny ací mateix, al Jardí Botànic, a l’auditori, li’l vam dedicar a Juan Cotino per l’aparició estelar que va tindre al programa Salvados i pel tractament que va tindre cap a les víctimes del metro. La veritat és que va fer sentir vergonya aliena, vergonya d’un govern que és capaç de girar l’esquena a les víctimes del metro.
– Què ens pots dir del teu nou treball basat en textos de Vicent Andrés Estellés, Mural del País Valencià?
És un disc que trenca una miqueta amb el que feia fins ara. És un disc recitat, no és cantat. Són poemes del llibre Mural del País Valencià, que és difícil de resumir en un disc perquè el llibre té 1900 planes. Són tres volums prou grossos, i jo he escollit aquells poemes que a mi més m’han emocionat o més m’han marcat. Amb l’acompanyament musical de piano clàssic de Stefano Spanopoulos, que és un pianista grec afincat a València, vam enregistrar aquest disc. I ara el portem, en directe, a les diferents ciutats del País Valencià, amb un altre pianista, Francesc Gamon, director de l’Orquestra Simfònica amb la qual vam enregistrar l’últim treball, és a dir, que tot queda en casa, en família. I la veritat és que, eixe acompanyament musical, eixes improvisacions, ajuden perquè el missatge d’Estellés, els seus versos, arriben més profundament.
– Què més es cou a la cuina musical de Pau Alabajos?
Doncs ara mateix ja hem començat a fer feina en el disc en directe que vam enregistrar al Palau de la Música. Això suposa obrir totes les sessions, tots els canals, totes les coses que vam anar enregistrant, i començar a netejar, a pujar i a baixar volums. És un disc que, encara que parega senzill perquè ja està fet en directe, comporta molt de treball i, a més a més, segurament portarà un DVD, amb algunes de les cançons que vam enregistrar i les fotografies que va fer Xepo Walter Sánchez d’aquell dia, que són espectaculars. És una feina que, tot i que el concert ja va estar gravat, encara té molta cosa a fer.
– Has tingut alguna experiència amb projectes de micromecenatge en plataformes digitals?
La veritat és que no he fet mai per al meu projecte musical cap projecte de micromecenatge, ni ‘Verkami’, ni ‘Tot suma’, ni de ninguna de les plataformes que estan ara mateix funcionant. Tanmateix sí que, per exemple, he col·laborat en cofinançar la Primavera Valenciana, el concert que es va fer per a aconseguir mitjans per als alumnes de l’Institut Lluís Vives, que van estar acusats, perquè pogueren tindre una defensa digna. En aquell concert hi havien molts diners a arreplegar, perquè es feia en el Palau de Congressos, un lloc que s’havia de llogar i amb moltíssimes despeses. Em sembla una bona iniciativa perquè, d’alguna manera, ajudes perquè siga més transversal, més horitzontal la manera de finançar els concerts.
– Com és la vida de cantautor al País Valencià?
Cadascú porta la seua marxa, hi ha diferents maneres d’entendre el concepte cantautor. Jo, la veritat és que no em puc queixar de res, estic molt feliç perquè puc viure del que faig, puc cantar sense cap mena de problema en moltíssims llocs, cada any, moltes setmanes de l’any i, a més a més, el fet de ser cantautor et permet tindre una diversitat de formacions, poder anar amb una banda darrere amb una bateria, un baix elèctric, amb guitarres acústiques, un violí… Fins i tot amb una orquestra simfònica, com vam fer al Palau de la Música. Però també puc anar jo sol amb la guitarra i defensar-me. Això et dóna la possibilitat d’adaptar-te als espais o als pressupostos dels ajuntaments o els col·lectius de base, que són qui realment donen suport a tota aquesta fornada de nous músics.
– Hi ha algú que s’amaga, al teu entorn, que no vol que el vegen, però a qui tu voldries reconéixer la seua tasca?
Tots els que estan darrere del projecte són gent que passa desapercebuda perquè els noms i cognoms amb què signes un disc tenen molt de pes. Per exemple, Laura Navarro fa moltíssim perquè aquests discos sonen com sonen. I els arranjaments són, com deia abans, un vestit de diumenge que li poses a les cançons. Jo he escrit la lletra i la melodia principal, però eixe vestit de diumenge és gràcies a persones com Laura i tots els músics que han participat en els concerts, en les gravacions, que vénen després als directes i que, de manera altruista, de vegades han decidit posar-se al meu costat perquè les cançons els agraden o, simplement, perquè volen donar suport a un projecte cultural com el que tenim entre mans.
– A banda de la música i la literatura, quines altres coses t’apassionen?
La política és una cosa de les que més m’apassiona, un tema que em fa bullir la sang, és com si diguérem: l’esperança. Eixe forat d’esperança que pot fer canviar aquest país i fer un projecte de progrés, una finestra al futur. I això significa que has d’estar pendent dels mitjans de comunicació, perquè sense periodisme no hi ha democràcia, i seguir un poc l’actualitat del que va passant dia a dia perquè, com sabem, tot és política i tot s’ha de canviar des d’eixe punt.
– Cap a on haguera anat el teu camí, si no t’hagueres dedicat a la música?
Crec que la meua vida aniria cap al periodisme, que és una de les coses que més m’interessen, o cap a la llengua, estic acabant la carrera de Filologia Catalana, supose que em dedicaria a això. El que passa és que la música m’ha absorbit tant, des del principi, que ara m’és difícil pensar en una altra cosa a la qual dedicar-me. Però bàsicament seria això, el Periodisme, que va ser la primera carrera en què vaig estar interessat, o la llengua, la cultura, que seria la Filologia.
– Què opines de la censura de la denominació ‘País Valencià’?
Em sembla absurd que, a hores d’ara, en el segle XXI hi haja censura de termes que s’han utilitzat i que han estat presents en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. Em sembla absurd que s’intente utilitzar el terme País Valencià, com una cortina de fum per a amagar les coses que realment importen, com són tota la corrupció que porta el Partit Popular, els impagaments, les retallades en sanitat, en educació. I una sèrie de coses que en el moment que veuen que necessiten amagar-les, s’emboliquen amb la bandera i comencen a rescatar els fantasmes del blaverisme i del secessionisme, i això és absurd. Fan el ridícul parlant d’això de l’origen íber de la llengua o parlant que el País Valencià no existeix. El País Valencià realment existirà si nosaltres volem i el volem construir.
– Quina és la teua relació amb les noves tecnologies i com veus eixa relació de futur?
És fonamental el 2.0 per als músics, i més per als músics en Valencià, per als músics que canten una llengua minoritzada perquè no tens eixe ‘mainstream’, eixa indústria musical del teu costat que ajuda perquè la teua música es difonga a través de la televisió o de les ràdios privades o públiques. Aleshores necessites fomentar el ‘boca orella’ que és Internet, en aquest cas, penjant una cançó en un ‘bandcamp’ o fins i tot en la teua pròpia pàgina web, que fa que arribe a moltíssima gent amb un sol ‘clic’ i de manera gratuïta. Això fa que les cançons s’escolten, perquè al final, nosaltres no vivim dels drets d’autor sinó que realment vivim de fer concerts, i els concerts es fan si la gent coneix les teues cançons i té ganes que vages al seu poble a interpretar-les. A eixe nivell els ‘facebbok, twiter o bandcamp’ o totes les plataformes de micromecenatge, com ‘Verkami o Tot suma’, són plataformes que t’ajuden a amplificar la teua veu, cosa que fa uns anys haguera sigut molt complicat per a algunes de les propostes artístiques que ara mateix tenen molta volada. Sense Internet no haurien existit o haurien existit, però haurien sigut semiclandestines.
– Què opines d’aquest nou projecte comunicatiu digital que és LA VEU del País Valencià?
Jo crec que és molt important que existisca LA VEU del País Valencià perquè necessitem un mitjà de comunicació que realment ens explique les coses des d’una perspectiva valenciana i a través del 2.0, perquè puguem utilitzar eixos titulars, eixos enllaços, per a anunciar les coses que estan passant al nostre país i, entre tots, poder construir un projecte de progrés, que és el que necessitem a hores d’ara.
