“El rebost d'Al Tall està ple i el deixem per a tothom”

Vicent Torrent, músic i membre d’Al Tall
17 octubre 2013 01:00h
Vicent Torrent, incansable músic i cantant, rep La Veu del País Valencià per a xarrar amb ell. El vell piano de paret, la taula ‘camilla’ i presidint la partitura de la cançó El Tio Canya. Després d’una bona estona d’emocions i records, Vicent Torrent ens regala una cançó a pel, Les Pigues, de l’àlbum  Xarq al-Andalus. Vicent ens confessa que Al Tall se’n va però ell es queda... #AlTallperSempre.
 
Xavier Pérez / Alcàsser
 
-Què farem els valencians el “darrer diumenge d’octubre” sense Al Tall?
Cantar el Darrer diumenge d’octubre, és una bona idea, quan no estiga Al Tall i vinga eixa data, canteu el Darrer diumenge d’octubre.
 
-Per què se’n va Al Tall?
Al Tall se’n va per una llei biològica, tot el món es jubila, si pot, i alguns dels que formem el grup ja tenim una edat, i creguem que és hora de retirar-se. Però tampoc vol dir que ens retirem i que sols jugarem a la petanca, jo tinc plans per a continuar fent música, escrivint coses que m’han quedat, però la marca Al Tall tanca ja el seu cicle i deixa un patrimoni de tot el que s’ha treballat.

-Descarta pujar a un escenari després del dia 18 d’octubre?
Doncs, si algú em convida o em demanen alguna col·laboració, podria pujar una altra vegada a l’escenari, però no com Al Tall.

 
-Què pensa Vicent Torrent en aquests moments de comiat?
En aquests moments hi ha una miqueta de diarrea mental, hi ha sentiments contradictoris, per una banda penses en eixe vertigen de tota la vida fent açò, quasi 40 anys, i a partir d’ara què farem… Hi ha coses a fer, però hi ha un altre sentiment, per una altra banda, d’alegria; la cosa ha anat molt bé, hem treballat molt, hem deixat camins oberts, hem deixat una discografia, un llibre explicant coses. El rebost d’Al Tall està ple i el deixem per a tothom.
Aquest any ha sigut fantàstic per al grup, perquè ara fa un any exactament que anunciàrem el comiat. Pensàvem que estaríem menys temps en actiu però les coses s’han anat embolicant, d’homenatges, actuacions que ens han demanat que anàrem per última vegada, i doncs, enguany ha sigut fantàstic i tenim una sensació de satisfacció magnífica. Tenim un somriure d’orella a orella pel treball que hem fet i per la resposta que hem rebut.

 
-Com valora l’actitud dels catalans cap Al Tall en la seua trajectòria i especialment en els últims concerts?
Catalunya per a nosaltres ha sigut fonamental, és com estar a casa, de fet, nosaltres considerem que és el nostre país, la nostra nació; Catalunya, el País Valencià, les Illes, tots som ú. A Catalunya se’ns ha reconegut molt, hem actuat per tot arreu… No es podria entendre Al Tall sense la part catalana. Per altra banda, el comiat ha sigut extraordinari, férem el concert a l’Auditori de Barcelona amb convidats d’allà, amb la sala gran de gom a gom i l’últim concert que férem a Catalunya va ser al teatre Kursaal de Manresa amb una actuació molt calenta, molt emotiva…
 
-Què ha aportat Al Tall al País Valencià?
El que haja aportat Al Tall seran altres els que hauran de dir-ho, els observadors. Per la nostra part sí que sabem el que hem fet, el que hem produït, 16 discs, un bon contingent de cançons i sobretot el que hem aportat és l’actitud nostra com a cantants, com a músics; em referisc al tema de la música tradicional. Quan nosaltres començàrem en aquest país la música tradicional era una “cosa” en decadència, molt arraconada, coses ràncies que no tenien cap sentit, de fet, hi havien quatre dolçainers a tot el País Valencià, grups de danses de la Secció Femenina, tot molt folkloritzat i nosaltres apostàrem per fer cançons de la nostra època, parlant de les nostres coses, però seguint l’estètica musical de la tradició. És a dir, no repetir les cançons dels nostres avis, besavis, sinó fer cançons de la nostra època; eixa és l’aportació o el camí que hem obert que té més entitat.

 
-Com ha respost el públic a l’aportació d’Al Tall?
Si nosaltres hem viscut quasi 40 anys i hem fet centenars d’actuacions i hem tret tants discs, això es deu al públic valencià, de fet, nosaltres teníem unes intuïcions al principi però el públic ha sigut qui ens ha confirmat que eixe camí el volien, que eixe camí l’entenien i que resultava. Per tant, al públic valencià li deguem el 90 o 95% del que som. Gràcies al públic hem pogut desenvolupar aquesta feina.
 
-I les institucions públiques i polítiques?
Les institucions polítiques no han respost com s’haguera pogut esperar. Les nostres produccions, de discs nous, campanyes publicitàries en un 95% han eixit de les nostres actuacions. La nostra filosofia econòmica ha estat la de fregir i menjar. No puc dir que en algun moment hem tingut alguna ajuda concreta per a algun projecte, però sempre un percentatge mínim.
 
-Per Al Tall han passat diversos integrants, hi pot donar una visió?
En Al Tall, des del començament, estem ara Manolo Miralles i jo i Miquel Gil estigué els dotze primers anys i va contribuir a consolidar substancialment el projecte, sobretot en les composicions. Després han passat una trentena de músics durant aquests 40 anys, alguns d’ells com Ximo Caffarena o Maribel Crespo que han estat en distintes èpoques. La formació actual som el Jordi Reig, la Maribel Crespo, l’Enric Bañuls, el Xavier Ahuir i el Robert Moreno, a banda de Manolo Miralles i jo, ja portem més de 20 anys junts; és a dir, és una formació francament consolidada. Pel que respecta als músics, hem tingut col·laboradors, instrumentistes, etc. però hi ha hagut un grup de músics que s’ha implicat molt més, inclús a nivell d’arranjaments que han estat fonamentals en el desenvolupament d’Al Tall.
 

-Ara bé, del concert de comiat del 18 d’octubre, ens pot avançar alguna cosa?
El concert ja quallat, serà molt semblant al que férem a Barcelona i per tant serà un concert amb convidats. Nosaltres farem un repertori antològic, de les peces més conegudes i de les més populars de tota la discografia. Hem convidat alguns cantants i grups del País Valencià i exmembres d’Al Tall. Hi haurà una secció de vent que reforçarà, també una colla de dolçaines i un bon grapat d’amics que aniran cantant cançons del nostre repertori.
 
-Hui és 9 d’octubre, quin significat té per a vosaltres aquesta data?
És el dia del País Valencià, és un moment per a reflexionar què ha sigut aquest país i què és ara. Nosaltres sempre hem tingut molta precaució pel 9 d’Octubre i el 25 d’Abril, perquè molts ajuntaments deien: “9 d’Octubre, algo valenciano tendremos que hacer”, doncs ens contractaven en eixes dates. Sempre que ens contractaven en eixes dates nosaltres els dèiem des de l’escenari que preferíem que no ens contractaren als músics valencians ni el 9 d’Octubre ni el 25 d’Abril a canvi que programaren al llarg de l’any concerts i activitats musicals.

 
-Com veu la situació del País Valencià en aquests moments?
Jo sóc optimista en aquest tema, la veritat, crec que hi ha gent compromesa amb el País Valencià, la gent de la cultura i la gent que pensa que aquest país necessita revitalitzar-se i utilitzar la llengua d’un manera normal. Però també crec que hi ha una tendència en tots nosaltres al pessimisme, sempre volem que aquest país vaja millor, però aquest país té la seua evolució. Jo sóc optimista perquè aquelles reivindicacions que vénen des de fa 300 anys, des del Decret de Nova Planta, quan deixarem de ser una nació..., però darrerament en tot el segle XX, totes les reivindicacions que han hagut, ho veig com una bola de neu que va caient per una muntanya i que no hi ha qui la pare. Hi ha moltes incògnites, molts misteris: Com és que el País Valencià vota als seus enemics? Com és que el País vota a la dreta espanyolista i antivalenciana… Però crec, que tot açò és producte de la colonització que estem patint des de fa 300 anys. Però sóc optimista, perquè hi ha milers i milers de persones al País Valencià que ja no pateixen aquella vergonya de parlar en valencià públicament, que ja entenen que el valencià és una llengua d’ús en la vida pública i en l’educació i que porten els xiquets a escola perquè estudien en valencià. Això és un vot qualitatiu molt gran, encara que queda molta feina a fer i eixe optimisme no ens ha de descuidar i que les coses vindran soles, perquè des de Madrid ho tenen molt clar; no volen que aquest País torne a ser un país que siga amo de les seues decisions i per tant van fotent contínuament. La lluita ha d’estar ahí, però sóc optimista.

 
-Què pensa de la política cultural de la Generalitat?
La Generalitat Valenciana ara mateix no té una política cultural, ara té una política de complir cert compromís perquè no hi hagen veus discordants, però una verdadera política d’impuls de la cultura valenciana no existeix. És una assignatura pendent que estimula els sectors culturals perquè saben que s’han buscar la vida amb el suport de la societat civil; això és un punt a favor perquè és una forma de desenvolupar-se sana, ja vindran els temps que hi haja una política cultural.
 
-Quants Tios Canya farien falta per adreçar el País Valencià?
El Tio Canya no és un personatge que reivindique gran cosa, és un home major que té un fill, són persones de poble que parlen com han aprés dels seus pares i que han patit humiliacions i coses estranyes que ells mateixos no arriben a comprendre, però no són gent reivindicativa. És a dir, la generació del Tio Canya i el seu fill és la població del País Valencià. Una altra qüestió són els besnéts del Tio Canya que han estat educats en castellà i que ells per la seua pròpia voluntat han tornat a utilitzar el valencià, han descobert el País Valencià i s’han compromés en la normalització d’aquest. Jo crec que hi ha suficients besnéts del Tio Canya perquè aquest país canvie, però fa falta un espenta, una xicoteta revolució perquè les coses canvien com un calcetí.

 
-Tornant a la música, recorde el concert que vosaltres féreu a Almansa, com va estar  l’experiència?
Crec que va ser per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa i l’Ajuntament ens contractà. Va ser molt curiós, una actuació en un espai gran amb molta gent que vingué del País Valencià i també hi havia molta gent del poble. Va estar molt bé, nosaltres anàvem explicant en castellà, encara que molta gent d’Almansa està casada o té relació amb pobles de la Costera, i coneixen la parla. L’alcalde va ser molt simpàtic i va dir: “Para que veais cómo somos los de Almansa, os hemos contratado para que nos insultéis, y encima os pagamos”. Molt agradable.
 
-Dels centenars de concerts que heu fet recordes algun que t’haja arribat a l’ànima i emotiu?
Cal recordar els grans concerts a les places de bous d’Alacant, València, celebrant el 9 d’Octubre o el 25 d’abril. Després hi ha un altre concert amb motiu també del 9 d’Octubre que va ser a l’aparcament de la Universitat Politècnica de València. Allí va ser fantàstic, actuàrem diversos grups i quan ens va arribar la nostra actuació jo comencí “a pel” el “Romanç de cec” de “Quant el mal ve d’Almansa”. Hi havia un poc de distracció, la gent era molt joveneta, era una multitud tremenda, però quan començàrem les primeres frases la gent es va arremolinar davant l’escenari i mamprengueren amb nosaltres a cantar el “Romanç de cec” de cap a peus, cosa que em deixà un sabor de boca impressionant, les criatures s’ho sabien de memòria, jo no me’l sé, he de portar la xulla, això va ser una injecció d’esperança
 
-Com veu la situació actual de la música en valencià?
La normalitat de la música de consum es produirà després que es produïsca la normalització lingüística. Tot aquest camí del desert està donant unes situacions curioses. De fet, hi ha generacions que canten en valencià que han anat socarrant-se, per la falta de suport. Curiosament cada nova generació ha sigut més forta fins a arribar al moment actual. Ara hi ha un planter de músics, grups i cantautors molt fort, molt diversificat i són molt competitius, però la cosa va encara ‘underground’, per baix terra, però trencarà la superfície, poc a poc es fa camí.
 

-Al Tall tancarà la persiana sense l’Alta Distinció de la Generalitat…
L’Alta Distinció de la Generalitat no toca que ens la donen, ells saben que nosaltres no som amics de les seues polítiques, massa i tot que ens han donat la medalla de plata del Consell Valencià de Cultura, entitat que agrupa gent de tots els partits polítics, però curiosament per unanimitat decidiren donar-nos aquest guardó. Ens semblà un acte que demostra que encara hi ha un poc de democràcia que circula.
 
-Com veu el diari digital La Veu del País Valencià?
El que esteu fent és fonamental, la comunicació en valencià i els plantejaments que porteu sobre les qüestions i problemàtica del País Valencià, doncs això és fonamental i més hui dia, la importància que té ara Internet i les xarxes socials, el vostre paper és fonamental. La vostra tasca no la deixeu, feu més falta que Al Tall…
 

 

next