“El creixement és el problema, no la solució”

  • Florent Marcellesi.. Foto: Fernando Sánchez
    Florent Marcellesi. © Foto: Fernando Sánchez

La Marea / Maria Cappa

“El creixement és el problema, no la solució“. Aquesta podria ser la síntesi de Adiós al crecimiento. Vivir bien en un mundo solidario y sostenible (El Viejo Topo, 2013), escrit per Jean Gadrey (economista i membre del consell científic d'ATTAC França), Borja Barragué (investigador de la UAM i membre d'Ecopolítica) i Florent Marcellesi (activista ecologista, teòric d'ecologia política i coordinador d'Ecopolítica).

Solament el creixement podrà garantir-nos les pensions, donar-nos treball, protegir el medi ambient i, per tant, fer-nos feliços. És açò cert? És el creixement l'única via per a eixir de la crisi? És, per ventura, una eixida a la crisi? Qüestionar aquesta afirmació, que parteix que l'opinió pública ha acceptat com a certa, i proposar una solució real, viable i sostenible són dos dels objectius que Marcellesi, juntament amb els altres dos autors del llibre, s'ha marcat com a punt de partida cap al canvi social global. Un canvi que Marcellesi tractarà de fer efectiu a Europa, ja que es presenta com a candidat a les primàries d'Equo amb vista a encapçalar la llista d'aquest partit en les eleccions europees de 2014.

- Quan els experts econòmics, els alts càrrecs polítics o els grans mitjans ens parlen de creixement, a què s'estan referint?
- Parlen del creixement del PIB. És a dir, dels intercanvis monetaris que es donen i que suposadament creen riquesa. No obstant açò, ometen les riqueses socials o ecològiques que no té en compte el PIB. Ni tampoc t'expliquen que el creixement del PIB té un munt de problemes, com pot ser la depredació dels recursos naturals. Aquest creixement no té en compte els límits ecològics del planeta, que és una cosa gravíssima perquè solament en tenim un. Com deien en el 15M, no tenim “planeta B”. Per tant, no podem seguir creixent així perquè ens portarà al col·lapse ecològic. O siga, a la crisi energètica, a la climàtica, a la de biodiversitat i a l'alimentària.
I al mateix temps, si no creixem, en una societat com aquesta, parlem de crisi social: més atur, més pobresa i més desigualtat. Ara mateix els rics són més rics mentre hi ha cada vegada més pobres. Estem en un moment en què hi ha un socialisme d'Estat per als rics i un capitalisme salvatge per als pobres. Estem en un dilema complicat on hi ha un col·lapse social i un altre ecològic, per la qual cosa cal trobar una tercera via; una via on la posteritat no depenga del creixement, sinó que es base en viure bé dins dels límits ecològics del planeta.

- O siga, prevaldre la qualitat de vida enfront del nivell de vida.
- Clar, és que viure bé no significa tenir més béns materials. Si una família ja té un cotxe, tenir-ne un altre no té perquè augmentar el seu nivell de benestar. Hem de comptar molt més amb els béns relacionals que amb els materials perquè, al final, què et crea benestar? Estar amb els teus amics, tenir les necessitats bàsiques cobertes… El que ens fa éssers humans, que són les relacions socials, i és importantíssim, especialment en una societat on ja tenim més que cobertes les necessitats materials.

- Bé, una part de la societat. Hi ha uns altres que no saben el que és menjar tots els dies, per exemple a Àfrica.
- Ací hem d'anar amb compte. En parlar de Nord i Sud cal diferenciar entre els països del nord i del sud però també cal ser conscients que als països del sud existeixen elits que viuen fins i tot molt millor que els ciutadans mitjans del nord. Per açò, en Cooperació al Desenvolupament solem parlar de països del nord global, que inclou eixa gent del sud que viu molt bé. El que sí queda clar és que estem creant un món dual, cada vegada més desigual, on hi ha una minoria que viu cada vegada millor pel  que fa al nivell econòmic i, alhora, una gran massa de persones que es veu empobrida per la crisi. Per l'econòmica i per l'ecològica.

- En alguna ocasió ha dit que el concepte de “creixement“ és com un dogma que no pot contradir-se.
- Dic que és un dogma perquè és un principi de fe que no es pot qüestionar. Està en totes les bases teòriques de l'economia política. Fins i tot els economistes polítics que apareixen en els grans mitjans et diuen que ha de tornar el creixement perquè és l'única forma que torne el benestar. Diuen que és la base de la societat perquè sense creixement no hi ha ocupació, sense ocupació no hi ha salaris, sense salaris no hi ha consum i sense consum no hi ha producció i, per tant, no hi ha ocupació. La fal·làcia ací està en el mateix que déiem al principi, i és que, als països del nord, més creixement no significa major benestar. De fet, per sobre dels 15.000 dòlars per habitant no existeix una correlació ni negativa ni positiva entre augment de creixement i augment del benestar. És a dir, que si algú t'explica que com està pujant el PIB  augmentarà el benestar, t'està mentint.

- I a qui perjudica que es qüestione aquest dogma de fe?
- Bàsicament als oligopolis. Com estem veient, aquesta crisi està enriquint l'elit minoritària que ara té més diners que fa cinc anys. També veiem que han augmentat les vendes dels productes de luxe. Dir que es pot prosperar sense créixer suposa una redistribució radical de les riqueses, perquè la forma de tenir una bona vida per a la majoria implica el repartiment de la riquesa. Açò suposa pujar els salaris més baixos i baixar els més alts. Per tant, qui són els primers perjudicats? Clarament els multimilionaris, l'1% que acapara la major part de la riquesa. Però cal tenir en compte que els “perjudicats“ constitueixen un petit percentatge de la societat. I nosaltres, què volem? Benestar per a la gran majoria de la població o solament per a eixa minoria que està vivint molt per sobre de les seues possibilitats?

- Quan es parla de “redistribució de la riquesa“ es relaciona amb ideologies com la socialista o la comunista que, al seu torn, estan associades al tòpic assumit que el que persegueixen és que tots siguem igual de pobres.
- El complicat, crec, està en saber quines són les necessitats d'una societat i quines necessitats pots cobrir dins dels límits del planeta. Aquesta és la gran aportació que fa l'ecologia política. És a dir, per exemple, el comunisme parla que tots hem de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, però l'ecologia política afig a açò la pregunta de quins recursos tenim per a poder satisfer-les. I, sobre la base d'aquests recursos, saber quin tipus de treballs hem de realitzar i com distribuïm la riquesa per a poder cobrir les necessitats socials d'una manera real.
En el fons, estem parlant d'una qüestió democràtica perquè, com definim entre tots les necessitats que tenim? Ho imposarà el Govern, ho faràs tu pel teu compte? No. Ho hem de redefinir com a societat. Hem d'establir què és la riquesa, per a què estem treballant, per què estem consumint i produint.
Ací ja anem dibuixant, democràticament, un sistema on hi ha límits per a baix i límits per a dalt. Açò és fonamental. Límits per a baix perquè amb totes les riqueses que hem creat és impossible, és indecent, que hi haja persones que visquen en la pobresa. Per a açò, per exemple, caldria establir una renda bàsica per a la ciutadania. Però no és suficient. Si no hi ha límits per a dalt no estàs tenint en compte que solament hi ha un planeta, per la qual cosa caldria fixar una renda màxima, com acaben de votar ara a Suïssa. Que no ha tirat endavant, perquè amb l'establiment d'aquest límit sols ha estat d'acord el 35% de la població, però que sí és bastant. Hi ha gent que diu que hem perdut a Suïssa perquè la limitació no ha tirat endavant, però jo crec que no, que no hem perdut. Hi ha un 35% de la gent que està disposada al fet que hi haja un límit màxim en les rendes.
 

"No tenim “planeta B”
 
"Els polítics es refereixen al creixement del Producte Interior Brut, però ometen les riqueses socials o ecològiques"
 
"Tenim un socialisme d'Estat per als rics i un capitalisme salvatge per als pobres"

 
- Malgrat les campanyes que han hagut d'haver-hi en contra…
- Açò és. Parlem de la propaganda del Govern, dels partits més importants, de les empreses, dels patrons i de Nestlé, que té un poder importantíssim a Suïssa. I malgrat tots ells, hi ha un 35% de la població que ha volgut fixar el límit màxim. És a dir, que estem en un moment molt interessant per a plantejar el límit inferior perquè tots puguem viure amb les nostres necessitats bàsiques cobertes, i el superior, perquè són els qui més tenen els que més contaminen i els que més consumeixen, mentre que els que menys tenen són els que, a més, no poden accedir a una vida ecològica, perquè és més cara.

- Una vida ecològica és més cara?
- Sí, pot ser més cara, però ho vaig a matisar. És veritat que els productes ecològics són més cars. Però, per què? Perquè inclouen més treball, més mà d'obra, inclouen un respecte al medi ambient i perquè els altres productes, justament, no inclouen tots els impactes negatius que poden tenir o bé sobre els éssers humans o bé sobre la naturalesa.
A més, cal tenir en compte que, si vols tenir una forma de vida més ecològica i més econòmica, has de canviar els teus hàbits. Per exemple, una vida basada en el consum de carn diari, no solament és més car sinó menys ecològic. Els països del nord consumim carn molt per damunt de les necessitats que tenim els éssers humans i, de fet, açò genera greus problemes de salut. Per tant, cal tenir en compte tres coses: reconèixer que els productes ecològics poden ser una mica més cars, que els que no ho són no tenen en compte el més bàsic a nivell social i que, per a baixar els preus dels teus productes, has de canviar la teua forma de vida.

- I no hi ha una forma de rebaixar el cost?
- Sí, moltes. Per exemple, a través dels grups de consum de producció. Aquests grups els formen persones, informalment o de forma cooperativista, que compren directament a un productor ecològic, de manera que tenen una cistella de productes cada setmana sense intermediaris. Açò és molt important, perquè en evitar els intermediaris, pots reduir una mica el preu ja que t'has llevat del mig al “coyote“ que es queda amb part dels diners. Vaja! el que fan les grans superfícies que, a més d'oferir productes de mala qualitat al consumidor, empobreixen el productor. Per tant, els grups de consum comporten a rebaixar els preus i també a tenir una vida més ecològica i més plaent, que al final és el que cerquem tots.

- Però tot açò del que parla, aquests nous hàbits que hauríem d'adquirir, suposa que la societat ha de tornar a estructurar-se de nou, començar de zero?
- No, no...mai es comença de zero. Sempre comences des de la societat en la qual estàs. En aquest cas, una que ni és justa ni és sostenible. A partir d'açò, cal reconstruir-la, però començar de zero no.

- Com es reconstrueix, quins són els passos?
- Primer cal canviar individualment, si no difícilment seràs coherent amb tu mateix ni podràs exigir a ningú que canvie res. Però solament amb açò no és suficient. També fa falta un canvi col·lectiu, que passa per recuperar i exercir el poder que està en les nostres mans. Açò es pot aconseguir a través de cooperatives com MásPúblico en informació, com Som Energia en energia, com SostreCívic en habitatge… O siga, cal ajuntar-se amb altres persones i exercir el nostre poder de forma col·lectiva.
I a més, perquè el canvi siga global, també han de canviar les institucions. Aquests canvis que comencen des de baix han de trobar afinitats en les institucions per a poder comptar amb un marc regulador que vaja en el mateix sentit que el que fem des de baix. És molt important tenir açò en compte i ser conscients que tots dos sectors estan vinculats, perquè igual que un canvi de mentalitat pot canviar l'estructura, un canvi d'estructura també pot canviar la mentalitat.

- Imagine que aquesta entrevista l'està llegint la senyora Matilde, que té 80 anys i viu al seu barri de Madrid de tota la vida. I el que està llegint la convenç. Com pot contribuir ella, des del seu lloc, a aquest canvi social?
- Home, com a consumidora o com a votant, pot fer coses molt simples. Per exemple, en lloc d'anar a comprar als supermercats o a les grans superfícies, pot anar a comprar a les tendes del seu barri. Açò és molt fàcil de fer i, a més, crea ocupació. Cal saber que, per més que s'embena el contrari, les grans superfícies destrueixen ocupació. On es crea treball és en els barris, a nivell local. Aquestes són coses que tots podem fer i que no impliquen un canvi en la teua vida tan gran com sembla.
Però les persones majors tenen moltes més coses que poden aportar a la societat; per exemple la seua experiència. Tenim tendència a oblidar el passat i a no voler aprendre de les generacions anteriors. Per açò precisament m'agrada tant el tema dels horts urbans, perquè és un lloc on es produeixen intercanvis generacionals. A aquests horts va gent de 20 anys que no sap com es planta una tomaca, que no sap quina fruita és de cada temporada… I una persona major, que sí que ha viscut en el camp, pot ensenyar-los molt. O siga, que tenen un paper fonamental en el canvi.


 
- A l’Estat espanyol, tradicionalment, s'ha associat l'ecologia amb l'esquerra més que amb la dreta. Per què?
- Jo crec que per bons i per mals motius. Abans vull aclarir que l'ecologia política és autònoma, no es pot reduir a la socialdemocràcia, al comunisme o a cap altra ideologia. L'ecologia política és una ideologia independent. Una vegada dit açò, també cal reconèixer que tenim una lluita comuna amb altres moviments. Quan parlem de justícia social cal saber reconèixer que existeixen bastants similituds amb les ideologies més associades a l'esquerra i que passen per defensar els més pobres. I, justament, reconeixent els nexes que podem tenir amb els altres és com es pot construir, a llarg termini, la majoria social, que és fonamental.
Però, com et deia, també hi han hagut mals motius perquè part de l'esquerra incorporara l'ecologia política als seus programes. I són els intents d'absorció per part d'alguns moviments polítics que parlen del verd com si fóra una marca per a poder guanyar massa electoral. De fet, crec que l'Estat espanyol ha sigut el país en el qual més s'ha viscut açò. I dic que són mals motius perquè el que fa una democràcia més forta és que tots els moviments polítics es puguen expressar i puguen cercar les seues afinitats des de la seua particularitat, per a poder així construir aquestes majories socials tan importants. Si tenim aquest respecte entre diferents agrupacions polítiques i moviments socials pot ser molt potent el canvi. Per tant, crec que hem de seguir avançant i respectar l'espai verd, perquè aquest espai verd pot aportar moltíssim a la transformació social i ecològica d'aquesta societat.

- Es presentarà com a candidat a les primàries d'Equo per a les eleccions europees de 2014.
- Sí, a veure. El que fa Equo, que forma part del Partit Verd Europeu, són primàries obertes a la ciutadania per a poder triar les persones que integraran la seua llista.

- I quines són les seues propostes? Ho dic perquè hi ha part de l'opinió pública que creu que els partits verds solament es preocupen per plantar arbres però no per assumptes que els afecten en el seu moment diari com les pensions, l'atur, la sanitat…
- Jo a eixa gent la convidaria a conèixer el Partit Verd Europeu, que té 50 eurodiputats i és la quarta major força política del Parlament Europeu, cosa que no ocorreria si solament pensara a plantar arbres. Per exemple, és el grup més actiu en temes com controlar la banca, posar fi als paradisos fiscals, és el grup capdavanter en la lluita contra el canvi climàtic… De veres, animaria la gent a conèixer una mica més en profunditat aquest tipus de partits i saber què és l'ecologia política.

- I què és l'ecologia política?
- Per fer una definició breu, diria que és aquella que proposa justícia social i ambiental al nord i al sud per a les generacions presents i futures i de forma harmònica amb la naturalesa. Crec que aquesta definició és la més global que hi ha actualment pel que fa a les ideologies, perquè mirem les persones però ho fem dins del seu entorn ambiental. Compte! que és molt important -i tornem al que parlàvem al principi de l'entrevista- perquè suposa viure bé però dins dels límits ecològics. Si entenem açò, s'entendrà també per què tenim 50 eurodiputats. I és que som capaços de tenir un discurs global, profund, social, ecològic, econòmic i polític sobre tots els aspectes relacionats amb el dia a dia dels ciutadans.

- D'acord, i ara, ja amb els conceptes clars, tornem a la pregunta: Què proposa per a Europa?
- Ara mateix tenim un problema, no tant amb la idea d'Europa en si, sinó amb les mesures que porten els polítics a Europa, en aquest cas la 'Troica'. És molt important no confondre l'essència d'Europa amb la seua política. És com dir que un vol eixir-se'n de Madrid per les mesures que prenen Ana Botella o Ignacio González. El que cal fer  és canviar els polítics que implanten aquestes mesures.
I jo propose girar cap a una Europa social, solidària i ecològica. És a dir, cap a una Europa que siga l'espai adequat per a enfrontar-nos als reptes globals que tenim. Qui es pot enfrontar al canvi climàtic, que és global? Qui es pot enfrontar a les multinacionals? Qui es pot enfrontar als paradisos fiscals? Europa. I, de fet, alguna cosa s'està fent, el que passa és que la gent no ho sap. Fa 70 anys que, dins d'Europa, no s'ha viscut una sola guerra. Açò és un fet històric i únic per a qualsevol generació, i hem de preservar-ho perquè és un llegat molt important.
Per descomptat, també hem d'eliminar les polítiques d'austeritat i crec que sobre la base de quatre pilars fonamentals: primer, reinventar Europa des de la pau i la solidaritat i, segon, imaginar-la com el motor de la transició ecològica de l'economia. A més, cal regenerar la democràcia europea; de fet, propose un procés constituent, que la ciutadania puga recuperar Europa, per a dir com la vol i cap a on vol que vaja. En el meu cas, jo vull anar cap a una Europa Federal que respecte les diferents cultures i tradicions dels països però que establisca unes bases mínimes des de les quals poder gestionar els problemes transfronterers. I el quart pilar serà la defensa dels Drets Humans. O siga, just el contrari del que s'està fent a Melilla amb les concertines.

- Però tots aquests canvis no seran possibles si no s'exigeix que certes persones deixen de liderar les institucions europees. Per exemple, Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, que va ser el que va maquillar els comptes de Grècia i va enfonsar el país i ara ens dóna lliçons d'economia a tots.
- Per descomptat, és que també estem parlant d'un canvi polític. Però no solament dels que ocupen càrrecs polítics a Europa, també són els d'Espanya, els de França… Açò que no se'ns oblide. Mariano Rajoy diu moltes vegades que li han imposat mesures des d'Europa, però qui pren les decisions? Els 28 caps d'Estat dels països que formen part de la UE, Rajoy inclòs. Per açò és tan important parlar d'un canvi d'ideologia i no limitar eixos canvis a una determinada sèrie de persones. I açò es fa sobre la base de canvis polítics. Per exemple, una de les coses que nosaltres volem és que el president de la Comissió Europea siga del grup polític més votat d'Europa. Perquè un espai democràtic és un espai polític. Si no creem una majoria social es  seguiran fent les mateixes polítiques a Europa, però també a Espanya i a Madrid, perquè molta diferència entre política europea i política local, ara mateix, no hi ha.

Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat