"Sempre m’he trobat molt a gust amb l’Orquestra de València"

Aquesta serà la cinquena vegada que el director valencià Rubén Gimeno es posa al capdavant de l’Orquestra de València. Torna al Palau de la Música aquest divendres per a dirigir el concert per a contrabaix i orquestra del també valencià Ferrer Ferran: El gegant de fusta. El programa complet es podria qualificar com a música contemporània ja que, a més de l’obra del compositor de València, Gimeno i l’OV interpretaran la Simfonia núm. 11 de Xostakòvitx i La passió amorosa per a dos contrabaixos (amb Javier Sapiña i Héctor Sapiña com a solistes) del romàntic Giovanni Bottesini. En qualsevol cas, el concert està emmarcat dins del festival Ensems.

Rubén Gimeno és un dels directors valencians preferits per a fer-se càrrec de la titularitat de l’orquestra, l'actual mestre de la qual deixarà el seu lloc al final de la temporada, tal com anuncià l'auditori a finals del 2016.

Després de 7 anys amb la Simfònica del Vallés (OSV), quins projectes té ara entre mans Rubén Gimeno?

Després d’haver-li dedicat molt de temps a la Simfònica del Vallés (OSV), és com tornar de nou a una vida més de freelance, més itinerant. Ara vull desenvolupar la meua carrera fora d’Espanya perquè durant aquests anys he dedicat molt de temps personal i professional a l’OSV.

Com qualificaries l’etapa?

Jo crec que ens farà molt de profit, tant a l’orquestra com a mi. Vaig arribar en un moment de canvis a tots els nivells: de gerència, de consell d’administració i nou director. Tothom volia trobar un camí nou per a l’orquestra, trobar la seua identitat i espai, més obertura a nous públics i a la societat, enfocar-la més a projectes socials... I crec que això ho vam aconseguir. La temporada de la simfònica és bàsicament al Palau de la Música Catalana. Veníem també d’una etapa Millet, on res no era fàcil al Palau per a cap dels cicles que tenien, i vam aconseguir un nombre d’assistents als concerts important i un salt de qualitat també important.

Per què eixa estructura organitzativa de l’OSV no ha funcionat fins ara a València?

Per una banda, està molt bé que hi haja un sistema d’orquestres públiques importants que ja voldrien, per exemple, els americans. Però pensant en la concepció de l’OSV, els músics se senten partícips i responsable del seu futur. De vegades, quan pensem en el futur, diem: “Bé, els músics ací no representen res, no?” Perquè hi ha un equip gestor, hi ha un president, etc. Jo crec que és important que cadascun dels músics se senta important i part del projecte. Més que l’estructura econòmica o social, és important que el músic estiga involucrat amb ella, que pensen que cada individu compta.

"El cost de l’Orquestra de Barcelona (OBC) o l’Orquestra de València (OV) amb suport públic és molt menut comparat amb la iniciativa privada"

Però per què amb el planter de músics que hi ha ací eixe concepte d’orquestra privada no prolifera?

Conec més en profunditat el context de Catalunya. Allà hi ha una xarxa d’auditoris important, similar a la que hi pot haver ací. Aquestes iniciatives privades compten amb una qualitat de musics fantàstica, amb un nivell molt alt. Però després d'una etapa de 25 anys d’expansió, de fer auditoris i crear orquestres, va arribar la crisi i la por. Al final la por ho determina tot i afecta els programadors i la iniciativa privada per si mateixa no produeix ingressos. A  més, en teoria, hi ha menys públic a les sales i, si necessites públic, has d’omplir. Jo sé el que costa fer rendible un concert de l’OSV. És difícil perquè tens un competidor públic. El cost de l’Orquestra de Barcelona (OBC) o l’Orquestra de València (OV) amb suport públic és molt menut comparat amb la iniciativa privada. El programador on vol estalviar? En costos. En eixe sentit, es planteja que com l’OV o l’OBC costen, per exemple, 3.000 euros, i ja tenen pagades les nòmines dels músics, només necessiten pagar l’espai. Després arriba una orquestra privada i el cost és de 30.000 euros. És com si totes les marques de cotxes estigueren subvencionades al 100% però una determinada marca no tinguera subvenció. Així és molt difícil perquè els preus es disparen i no et permeten ser competitiu. Per això, aquesta mal anomenada llei de mecenatge, que mai s’ha posat i crec que mai es posarà en marxa, seria important.

Rubén Gimeno, en un moment de l'entrevista. Foto: Ulisses Ortiz.

Tornes a dirigir l’Orquestra de València, com has vist la formació i com t’has vist tu? 

L’orquestra està en un molt bon moment. És un projecte que té aires nous i el mestre Traub ha fet una feina fantàstica, sincerament. Però com tot en la vida, són etapes: jo acabe amb l'OSV i ara cal seguir la vida. Però crec que ha sigut una etapa fantàstica i amb uns grans músics. Jo vaig formar part de l’orquestra durant un any, sóc valencià i això no sé si, d’alguna manera, ha fet que sempre em trobara molt a gust. M’he trobat el respecte dels companys, entre els quals tinc molts amics, també perquè vam ser companys durant l’època d’estudis.

Hi ha interés pel fet que el proper director titular de l’OV siga valencià. Tant tu com el teu germà (el mestre Gustavo Gimeno) sou candidats ferms al lloc. Com valores eixa opció?

És una cosa que m’arriba a través de comentaris de la premsa, però hi ha directors valencians d’un nivell molt alt, començant pel meu germà, del qual estic molt orgullós perquè té una carrera internacional molt important. Però hi ha altres col·legues com Álvaro Albiach, Cristóbal Soler, Roberto Forés, Juan Luís Martínez, Jordi Bernàcer o Ramon Tebar... N'hi ha molts. El que hem de fer és donar gràcies perquè fa vint anys només estava el mestre Galduf, i ara comptem amb huit o nou noms amb una certa qualitat, solvència i personalitat i que sense dubte són capaços d’estar al capdavant de l’OV. Aquesta decisió és completament de l’orquestra, que triarà el perfil que determine més adequat.

Però dels noms que has anomenat, són molt pocs els que no tenen un compromís contractual. D’aquests, només eres tu qui dóna un perfil en eixe sentit, perquè no estàs lligat amb un contracte.

No sé què dir-te, perquè m’he trobat directors amb tres titularitats al món: una a Europa, una als Estats Units d’Amèrica i una al Japó. Això depèn de quin tipus de responsabilitat tinga el director titular. Hi ha models diferents com, per exemple, Josep Pons o Víctor Pablo. Ells tenien una gran responsabilitat en la part artística, però hi ha models mixts en què la direcció tècnica o la gerència troben un equilibri amb el director. Depén també de quin model trien en l’OV, i això ho desconec.
Divendres presentaràs un programa ubicat en el segle XX i XXI. Quina predisposició tens per a la música contemporània, que fins ara ha estat un obstacle per al Palau?

"Ja es fa música contemporània, però cal veure com i quina importància se li dóna i, sobretot, ser didàctic amb el públic"

He fet molta música contemporània per diverses circumstàncies. Ací tenim una responsabilitat els programadors i els músics, perquè vivim de quatre compositors. Toquem Txaikovski, però no fem tota la seua obra, sinó que fem la quarta, la cinquena i la sisena i ja està. I si parlem de Mozart, doncs, què es toca de Mozart? Al final estem parlant de quatre compositors i d'una part de la seua obra. Cal tindre curiositat i responsabilitat, ser didàctic, perquè de vegades donem una imatge errònia. Quan fem una obra contemporània i la col·loquem al principi i pensem “quinze minuts i ja està”, la gent també percep la imatge que estem donant, ja que interpretem l’obra contemporània i ens n'oblidem. Aleshores comença el concert amb el solista, un Chopin o Txaikovski amb el piano, i després s'ofereix una bona segona part. Per tant, estem donant-li al públic la imatge que no creiem en el que estem fent. Ja es fa música contemporània, però cal veure com i quina importància se li dóna i, sobretot, ser didàctic amb el públic.

Què cal, des d’un punt de vista didàctic, per a dur la gent als auditoris i que siga crítica, que tinga opinió?

Vaig viure una experiència en eixe sentit quan vaig ser violinista de l’Orquestra de Galícia, una orquestra formada al voltant de l’any 94. Vaig veure com, al llarg dels anys, s'aconseguia una audiència de 2.000 persones en cada concert a una ciutat que té 250.000 habitants. Això s’ha aconseguit gràcies al fet que s'ha oferit la màxima qualitat possible, la qual cosa ha provocat que el públic en confie. Després, cal pensar que no és suficient amb fer un concert didàctic. A més a més, també està el servei social, ja que podem fer servir la música més enllà d’un únic concert. Hem de fer-la present en les nostres vides, perquè tant si t’agrada el rock com el pop, al final la música està present en les vides de tots. Sovint hi ha por d'anar als concerts de música clàssica perquè és desconeguda, perquè l'atribuïm a un altre cercle social i perquè no és actual. Davant d'això, el format de concert s’ha de revisar una mica, perquè hui en dia, per exemple, estem consumint impactes. No escoltem un disc, sinó una cançó d’un cantant i una d’un altre. Hem d’anar una mica en la direcció que ens marca el temps, ens agrade o no, perquè és el que tenim: una immediatesa. A més, hem de revisar també el repertori perquè ara tenim compositors contemporanis molt importants i interessants, però, al final, cal adaptar el format.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat