"La proposta fusteriana continua sent un projecte de modernització"

Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar, amb Vincle, l'assaig Escrits contra el silenci, que duu per subtítol A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster. En aquesta obra, l'autor parla sobre les intencions de l'escriptor, periodista i sociòleg. Per una banda, Mollà posa sobre la taula, amb una sucosa introducció, la necessària recuperació del fusterianisme, recollida en l'obra de l'intel·lectual valencià, que aporta un seguit d'idees "vàlides", explica l'autor, per a una societat civil com la valenciana. Per una altra banda, el també col·laborador d'aquest diari recupera diferents articles periodístics publicats en els últims anys, en què les idees dels personatges són relligades amb la "cosmovisió" fusteriana. El de Sueca és el fil conductor que imbrica el pròleg ex professo amb els articles de l’assagista de Meliana.

Hi ha hagut una mena de complot per a silenciar Fuster?

Sí. Sobretot a partir dels anys 80. Hi ha hagut el que es coneix en sociologia com a espiral del silenci. S'ha creat una situació en què uns tenen interés que eixes idees no es reproduïsquen socialment i, uns altres, els que som defensors de les tesis fusterianes, o callem o no tenim els mecanismes d’intervenció social per a fer-nos escoltar. Aleshores, una cosa reforça l’altra i es crea el que es coneix com una espiral del silenci.

Per què no es posen noms i cognoms a les faccions d’aquesta espiral?

Se'n poden posar, però és més un conflicte d’interessos o de projectes socioculturals. Ací ha triomfat el projecte sociocultural de la dreta regional. I, fins i tot, algunes parts del que podria ser el nacionalisme d’abstracció fusteriana han assumit eixe tipus de discurs i, per tant, han fet o han considerat que les idees de Fuster eren incòmodes i han anat abandonant-les, fent de Fuster una mena de boc expiatori de les seues pròpies frustracions i limitacions.

Escrits contra el silenci (Vincle editorial, 2017)

És convenient reconéixer-se fusterià en 2017?

No sé si és convenient o no. El que sí que sé és que una societat o una nació és un tipus de grup per a un sociòleg. I un grup és un nombre determinat de gent que té algun element de cohesió interior i de distinció exterior. Eixa cohesió interior no pot ser només el pressupost o el president de la Generalitat; cal una tipus de cohesió sociocultural. L’única alternativa sociocultural, amb implicacions en el camp de l’economia i la política, llevat de l’espanyolisme ranci, és la fusteriana. No en conec cap altra. No és que siga convenient o no, és que a mi no m’han presentat cap altra. Ningú ha elaborat una cosmovisió com la que va elaborar Fuster, amb totes les limitacions que es vulga. Que jo no dic que Fuster no s’haja equivocat mai. Segur que ara "renegaria" d’algunes de les coses que va escriure, com és natural.

"Als grups d’interés més importants del País Valencià no els ha interessat el projecte fusterià"

Particularitzant, coneixes algun cas en què algú haja hagut de difuminar la seua adscripció fusteriana per por a alguna cosa?

La majoria de gent del govern actual. Són gent que ve d’eixe món. Ells consideren que socialment eixes idees no els fan bé.

En tens constància?

Alguns d’ells han sigut amics de Joan Fuster abans que jo. Quan vaig presentar les Converses inacabades al carrer de Sant Josep de Sueca me’l va presentar Vicent Soler, que ara és conseller d’Hisenda, però en aquell moment era vicepresident de les Corts al govern de Lerma. Però si parlem d’anàlisi d’idees o de reproducció social de les idees, no hem de parlar o de buscar responsables individuals, és una altra cosa. Els sociòlegs no analitzem el comportament de les persones, això ho fan els psicòlegs. Als sociòlegs ens interessa com funcionen les societats, que estan formades per persones però també per grups socials. Aquests grups socials, de vegades econòmics, de vegades d’influència, etc., tenen relacions entre ells i, de vegades, es creen unes jerarquies. Això és el que a mi m’interessa. I als grups d’interés més importants del País Valencià no els ha interessat el projecte fusterià perquè el seu projecte és un altre: el capitalisme espanyol. Qualsevol altre projecte que plantege un altre tipus de mercat o d'orientació ideològica, com va fer Fuster, no els interessa i, per tant, o el silencien o el persegueixen. Però mai han plantejat un projecte diferent al que ja van fer Ortega i Gasset, Unamuno i la Generació del 98. No n'hi ha cap altre.

Per tant, què té Fuster de diable per a uns i de mite per a uns altres? Encara que, en Escrits contra el silenci, dius que Fuster no volia ser mitificat.

Té alguna cosa de diable en la mesura que és el més gran heterodox que ha tingut el segle. És heterodox, fins i tot, en l’aspecte cultural. Altres heterodoxos que havíem tingut, com Blasco Ibáñez, Azorín o Max Aub, actuen dins de la cultura espanyola i són assumits pel projecte cultural espanyol. Joan Fuster és un heterodox des de la catalanitat i connecta amb els heterodoxos espanyols. Moltes vegades s’oblida que Joan Fuster fou un intel·lectual valencià, però també espanyol i europeu, i un gran escriptor. Els grans escriptors en llengua espanyola i heterodoxos no són capaços d’integrar-lo, així ho va reconèixer Delibes uns dies després de la mort de Fuster, perquè va trencar pràcticament amb tot. Amb tot, diríem també, amb allò que era la tradició intel·lectual.

"Fuster és un intel·lectual europeu de Sueca, no és un autista"

Tot i així, va tindre contacte amb ells, com descriu en Contra Unamuno i tots els altres (Bromera, 2007).

Amb molts d’ells va tindre contacte, i a través del grup de Formentor, manté molt bones relacions amb la intel·lectualitat espanyola. Fuster és un intel·lectual europeu de Sueca, no és un autista. Totalment al contrari és una de les persones més obertes intel·lectualment que he conegut i llegit. De fet, et recomanava constantment que llegires aquelles persones amb qui no estigueres d’acord perquè et fera créixer el pensament. Estava connectat amb totes les avantguardes culturals. Hem de tindre en compte que es tracta d'un home que, el 1959, escriu un llibre com El descrèdit de la realitat, des de Sueca i sense haver visitat els museus perquè no podia. Moltes vegades, la gent que no coneix la biografia de Fuster diu: "Se n’hauria d’haver anat de Sueca". Obliden que potser es va quedar perquè va voler, però també obliden els aspectes materials. Joan Fuster era fill únic i tenia els pares malalts a casa. Si haguera sigut un senyoret ric o haguera tingut germanes, perquè les peculiaritats tradicionals d’aleshores haurien propiciat que foren les germanes qui se’n feren càrrec, Fuster possiblement s'hauria instal·lat a Barcelona o París. Però no pot fer això i, des de Sueca, escriu una obra autènticament enciclopèdica.

Des de quin àmbit es fa arribar l’assaig "civicopolític" a les comarques castellanes valencianes?

Una cosa és el projecte intel·lectual i una altra, el polític. Crec que Fuster no va ser un escriptor directament polític, sinó un escriptor antiideològic. M’he trobat en universitats americanes amb gent que el 1965 discutia sobre Joan Fuster, sobre les seues obres. A Connecticut un professor em va dir que el 1968 va donar a llegir als seus alumnes Nosaltres els valencians. És a dir, que a determinades universitats del món es llig Joan Fuster com es llig qualsevol altre assagista europeu, per tant, Fuster es pot llegir perfectament a Requena.

Però, una cosa és llegir-lo i una altra absorbir o reaprofitar-lo com a societat. Sobretot, tenint en compte les peculiaritats valencianes.

Algú hauria de decidir si li interessa viure en un país, en el segle XXI i en plena globalització, on les llengües tenen una funció que no tenien fa uns anys. La llengua catalana té la funció de cohesionar un mercat, perquè les llengües són això, elements proteccionistes dels mercats i de cohesió de les societats. Si a la gent de Requena, posem per cas, li interessa eixe tipus de mercat, s’incorporarà i, si no, doncs no ho farà. A mi, com que sí que m’interessa el mercat espanyol, parle espanyol. Com que també m’interessa el mercat anglés i el francés, per això tracte de millorar el meu anglés i francés cada dia. Això són projectes individuals, però, a nivell grupal, la llengua catalana hauria de ser per als valencians un element proteccionista d’un mercat que crec que està encara desaprofitat.

"És molt important la Conselleria d’Educació, però és molt més important Escola Valenciana"

Exposes que els valors dels valencians s’alimenten majoritàriament i conscientment amb la proposta de la dreta. Per altra banda, l’esquerra valenciana sembla acomodada en el "valencianisme de comboi". Quina alternativa hi ha?

La proposta fusteriana continua sent un projecte de modernització, però no només política, és més, no té perquè tindre-la. Si al valencianisme més institucionalitzat els interessa més aquest tipus de neoregionalisme, doncs, el futur ja sabem quin és. Em sorprén molt que, encara, des del valencianisme polític, es continuen reivindicant figures com Teodor Llorente, el fundador de la dreta mediàtica i cultural espanyola a València i, a més, membre d’una de les primeres famílies que abandona el català. Encara estan que si aquest home feia versos al barranc dels Algadins. I encara estem en això, en la reivindicació d’un valencianisme ensucrat. Això no m’interessa. No dic que no puga ser útil políticament per als que volen donar una pinzelladeta al seu projecte.

Cap al final del llibre dius que és la societat civil qui ha de reassumir el fusterianisme i en la introducció expliques que el poder polític, procliu s’entén, també ho ha de fer. Si ja ho són, diguem-ne, en la intimitat, què és realment el que proposes?

De vegades llegim les societats només com una estructura política, quan una societat és civil per definició. En els nacionalismes -entre cometes perquè tampoc m’acaba d’agradar l’etiqueta- que m’interessen, com ara el quebequès, l’escossés, el d’alguns països nòrdics o el català en aquest moment, pare esment en els seus moviments socials que fan que eixa societat estiga cohesionada, avance, etc. La diferència entre Catalunya o Euskadi respecte a Espanya és que han sigut societats civils abans que estructures polítiques institucionalitzades. Gràcies a eixa estructura civil diferent, també tenen estructura mediàtica diferenciada i, gràcies a eixes dos diferències, també tenen una estructura política diferent. Malauradament, al País Valencià no és així. Hi ha una estructura civil intervinguda per les forces reaccionàries i molt intervinguda per una estructura de la comunicació colonial.

"Ni els governs de Pujol ni els del tripartit no han tingut mai una representació institucional al País Valencià". / Diari La Veu

Al llarg d’Escrits contra el silenci indiques que hi ha casos on el poder civil ha aconseguit el poder polític. Un exemple que s’acut en llegir-ho podria ser el camí seguit per Podem(os).

El gran problema de Podem(os) és que en eixe camí que ha fet de les places al Parlament ha passat per una línia intermèdia, els platós de televisió, que és realment el que va unflar Podem i el que els ha institucionalitzat. Segurament ací està el pecat i la penitència. Podem va nàixer, en efecte, com una revolta civil, però en aquest moment forma part de l’estructura del sistema d’una manera evidentíssima. Compte, que no ho jutge. És així i no sé si era inevitable. Podemos ha perdut, com Compromís ací també ho ha perdut, una part de component civil que tenia. Insistisc, no ho jutge. Per a mi, el poder social és més important que el poder polític. Per exemple: és molt important la Conselleria d'Educació, però és molt més important Escola Valenciana. És important el govern de Catalunya, però és molt més important l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). I un últim exemple: és molt important la direcció general de Política Lingüística però és molt més important l’existència d’un diari com La Veu. Vull dir, el reforçament de les estructures civils i mediàtiques privades, si pot ser sense subvenció, és l’única garantia que eixe país tinga poder. Poder social i poder comunicatiu.

En un dels últims articles que reculls (La cultura també és un mercat) en l’assaig, parles del fet que "la política comunicativa realment existent entre els Països Catalans s’ha limitat durant dècades a alimentar virreis del nord que havien de mantenir la flama de la catalanitat simbòlica als territoris dels sud". No creus que convé posar nom i cognoms als virreis i als quatre representants indígenes?

Jo he posat noms i cognoms a això. Ho vaig avançar a Nosaltres ex-valencians (2005), amb un capítol sobre el colonialisme indirecte, que ha sigut un gran error del catalanisme oficial respecte al País Valencià, perquè a ells els interessava així. Ni els governs de Pujol ni els del tripartit (Catalunya va tindre dos governs tripartits, un primer presidit pel socialista Pasqual Maragall i un segon presidit pel també socialista José Montilla. En tots dos casos, l’entesa de govern aplegava el PSC, ERC i ICV) no han tingut mai una representació institucional al País Valencià. La tenen a Madrid, però no la tenen ací. Per què? Perquè ací han alimentat el que jo anomene un virrei i el concepte de colonial, per a referir-me als tripijocs d’Eliseu Climent, que tampoc ho dic jo, perquè això ho ja ho deien Vicent Ventura i Joan Fuster. Hi ha hagut una sèrie d’interessos empresarials i personals que s’han mesclat amb els interessos, diríem, de la pàtria. Que ja seria un altre tema, però, jo això ho mantinc i ho mantindré, ha sigut i és un error. No hi ha comunicació fluida i els mercats no poden ser unidireccionals, per tant, crec que s’ha d’establir un altre tipus de relacions comunicatives i literàries entre els Països Catalans. La política que s’ha fet al País Valencià des d’eixe punt de vista no m’ha fet gràcia mai, el que passa és que hi ha gent a qui li pot interessar perquè si no entres en eixa "família" doncs no tens el protagonisme a Catalunya que... Però, no sóc nou en això, allò de virrei ho van dir Ventura, Fuster, Adolf Pizcueta i molta gent.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat