Dona de maneres espontànies i entusiastes, ens rep a un hotel de València. La trobem ja a la recta final de la promoció de l’última novel·la, Els invisibles, que ha estat fent per la capital del Túria. Una obra que, de segur no ens deixarà indiferents ja que l’argument de la qual es mimetitza amb la situació actual. És plena de personatges invisibles, com quasi tots nosaltres, però Clara-Simó els dóna veu.
Durant la xarrada, Isabel fa un ampli repàs dels principals temes d’actualitat, com són la corrupció, la nova llei d’educació o el procés sobiranista de Catalunya.
Desa Bataller / València
-Parle’ns d’Els invisibles. Com definiria la novel·la?
-Ja ho diu el títol… La definiria com un conjunt de persones que viuen marginades, tot i tindre talent o qualitats positives, tanmateix no són reconegudes. Es tracta de persones que no compten amb un micròfon, un altaveu, una càmera, etc. però hi són, i a més, fan moltes coses i ben fetes. Així som la immensa majoria dels habitats d’aquest món.
-La desaparició d’una xiqueta, Viqui, és el desencadenant. El final és una mica, diguem-ne, estrany.
-Estrany, sí. Jo volia que patireu en el final (riu). Entenc i sóc conscient que el final pot ser discutible. De fet, a la mateixa casa editorial ho vam discutir, opinaven que era com… desconcertant. Però jo ho necessitava, perquè ¿com acabes una història amb tants fils que et pengen, on la Viqui -la nena desapareguda- continua sortint al llarg de la història? Acabem parlant d’ella i acabem adonant-nos que vivim en el no-res. És a dir, acceptem la nostra marginalitat, ens adonem de la nostra marginalitat.
-En què o amb qui s’ha inspirat per a escriure-la?
-La veritat és que no m’he inspirat en un esdeveniment concret o amb persones conegudes. Es tracta d’una la novel·la molt simbòlica, de fet, està plena de símbols. Em rodava pel cap des de feia molts anys una troupe de metges i infermeres immigrants, que foren dels Estats Units, però bé que podrien ser de qualsevol altre país. Em feia il·lusió que muntaren una mena d’hospital perfecte, amb energies alternatives, amb enginy. Després, el capità Frei, físicament, (no es burleu de mi, demana) tenia pensat el físic de Clint Eastwood, el Clint Eastwood de mitjana edat. Ha sortit en diverses novel·les meues i no és un home que m’agrade massa, però el seu físic em crida l’atenció. Pel que fa a les històries concretes, no m’he basat en cap de real.
-I com s’interpreta aquesta invisibilitat, clau en la novel·la?
-Podríem interpretar-ho de moltes maneres i el més important és que el lector s’espavile. Jo crec que el lector és un autèntic creador i per tant, com a tal, té tot el dret d’interpretar el que vulga davant dels estímuls que li proporcione la novel·la.
Jo crec que entre els marginats, bé que podríem destacar les dones. Han estat, i malauradament, continuen estant, massa sovint, silenciades i arraconades a un segon pla. Hi ha moltes dones invisibles arreu del món, els actes de les quals són menysvalorats. Però podria ser també, en certa manera, una nació sense estat, que no té veu en el concert polític públic o internacional. Reprodueix també a la classe obrera on, realment, hi ha persones amb un talent excepcional i què, tanmateix, mai sortiran per televisió. Els invisibles són ara més invisibles a causa d’esta cruenta crisi. Però la immensa majoria de la humanitat ho és, d’invisible. Són aquelles persones que es passen la vida esperant que arribe un correu electrònic, que arribe aquella trucada o que s’òbriga aquella porteta.
-Volterà, tot i ser un poble imaginari, ens fa pensar en qüestions d’actualitat. És una casualitat?
-Sí, perquè el llibre el vaig acabar fa un any i mig, per tant les últimes coses que han passat, òbviament, no poden sortir al llibre. Potser sí era una premonició que les coses anaven a posar-se pitjor. Però vaja, aquella carretera ominosa que parteix per la meitat el poble també és un símbol que cadascú pot interpretar conforme vulga. Per exemple, podria ser la frontera de Catalunya amb França, que és artificial; o podria ser, senzillament, el poder de l’estat o el poder del poderós. Saps que estàs en mans d’altri, i si creues però resulta que no et toca creuar, possiblement reps un càstig. Pot tenir moltíssimes interpretacions. Com deia Umberto Eco, la interpretació és oberta, no és infinita però és oberta.
-Al llibre també es recullen reflexions al voltant del món de la política. Per tant, com veu vosté la situació política a l’actualitat amb tots els casos de corrupció que estan eixint a la llum?
-Doncs ho veig amb preocupació. Per una part no pots deixar de sentir una certa alegria, perversa alegria, de veure que han estat desemmascarats alguns dels més corruptes, sobretot alguns dels més enlairats, com els de la família reial. Però tot i això posar en evidència els que han repartit en confeti vora cinc mil euros, això és una cosa tan enervant, i més quan la gent està patint gana, quan la gent no pot comprar medicines, que et fa sentir una certa revenja davant de tanta bestiesa que ens envolta.
Però al costat d’això hi ha una enorme preocupació, primer perquè no hem trobat els mecanismes per a evitar-ho i no portem camí de trobar-los, ja que els grans poderosos s’haurien de posar d’acord, però com que són els beneficiaris no s’hi posaran. La societat demanda una llei de transparència de debò, que facen llistes obertes o un finançament de partits preestablert, però tots sabem que es resisteixen com a desesperats a aplicar-les perquè va en detriment d’aquest poder absolut.
Però la preocupació més important és qui ha passat les filtracions. Ha de ser algú de dintre, hi ha de ser algú de dintre que no surt a les llistes i a mi se’m posen els pèls de gallina. Perquè si hem aconseguit descobrir la merda que trepitgen uns quants poderosos, al final els perdedors serem el invisibles una altra vegada, perquè el que vindrà és un govern que eliminarà les autonomies, posarà un govern civil i farà intervenció miliar si li dóna la gana, és a dir, una dictadura disfressada de democràcia i no se’ls arrugarà el bigot per fer-ho així. No sols som les víctimes de la corrupció, sinó que serem les víctimes de la superació de la corrupció. Ho siga, que ho tenim molt negre.
-En aquest sentit, com veu el procés sobiranista a Catalunya?
-El procés sobiranista a Catalunya el veia amb un gran optimisme fa un any. Després de les eleccions anticipades que va fer el govern de Catalunya, el poble sobirà, -perquè és l’autèntic sobirà, res de reis ni de presidents, el sobirà és el poble- ens ha dit que no, que no vol el camí d’una independència molt marcada i molt immediata, sinó al contrari, ens ha apaivagat, ens ha dit tranquils, que la cosa no és així. Cosa que demostra que el poble no ho tenia tan clar com nosaltres pensàvem. Continuem sent una gran majoria, els que volem la independència, però no la majoria que nosaltres ens pensàvem.
De tota manera, he de dir que m’ha sorprés que el president Mas tinga una posició tan radical, no m’ho esperava de Convergència. Convergència ha sigut sempre d’una timidesa política extraordinària i ara sembla que el president Mas, almenys verbalment, és més agosarat, però molt em temo que tot això acabarà en petites concessions, una mica de balances fiscals corregides, potser sí que acaben recaptant els impostos, no tots, però sí una bona part, Catalunya anirà un poc millor… Esperem una mica a vore què passa.
-Vosté ha dit en alguna ocasió que la gran assignatura pendent que té l’Estat espanyol és acceptar d’una vegada la pluralitat. Continua pensant el mateix?
-Ara més que mai. La pluralitat la tenen encallada ací en la tràquea i no hi ha manera que es hi cole cap avall. No els entra en la mentalitat del poder espanyol, de l’administració espanyola. Aquests tenen una autèntica incompatibilitat en entendre què és la democràcia, és a dir, què és la pluralitat. Això del bipartidisme és molt espanyol. Polítiques de coalició, les detesten, les critiquen, ‘el tripartito ese de Cataluña’, és a dir una manca d’idea del que vol dir una coalició, que hui en dia són gairebé imprescindibles. La situació de l’Obama amb minoria al Senat, els sobrepassa, no ho entenen i per això viatgen pel món amb aquella cara d’astorats, no parlen cap llengua perquè ‘para qué, si tenemos el español’. Aquella incapacitat de comunicació, d’entendre als altres, amb el temps ho superaran, però tenen un zero total en l’assignatura.
-Aplega a València, coincidint amb la pròxima commemoració de la Primavera Valenciana. De fet, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic va convocar dissabte una manifestació per a protestar contra la Llei Wert. Comparteix les seues reivindicacions?
-Òbviament. Jo crec que el senyor Wert és un desgraciat, no sé si açò és motiu de judici, no sé si em poden jutjar per descriure la realitat. Jo crec que és un home que s’ha fet una fantasia de si mateix, que creu que serà el gran salvador ‘españolizando a los niños de Cataluña’, i és ridícul! Jo crec que és d’aquelles persones del poder espanyol que no sols volen que siguem espanyols, sinó que volen que ens sentim orgullosos de ser espanyols. I és que demanen molt! Perquè si ara diguérem, nosaltres no som espanyols, no en tindrien prou. Volen que diguem ‘que contents estem de ser espanyols, quin orgull tan enorme!’ I això és el que ens demanen, qualsevol cosa que no siga això és ‘el problema catalán’ . És eixa sospita permanent que som diferents.
Però fixa’t-hi que el País Valencià ha aconseguit una cosa insòlita, que la llengua sobrevisca. És gairebé impossible, en els Congressos de Lingüística et diuen els lingüistes internacionals que no s’entén. Perquè tots els ítems per a la destrucció d’una llengua els té el País Valencià, Catalunya també, però sobretot el País Valencià que té una frontera tan llarga amb Castella, per tant a sobre té el problema del préstec lingüístic. Doncs és un país absolutament assimilat, absolutament domesticat, absolutament ocupat i absolutament colonitzat i, tanmateix, la llengua sobreviu. I dius, si ens hem burlat de la llengua oral, si hem fet cançonetes infantils, si hem dit que és un patuà, com es que surten aquests escriptors? Perquè poetes hi ha en totes les llengües, en les orals i en les no orals, les modernes i les antigues, les de progrés i les que no són de progrés, però narrativa no. I en canvi, el País Valencià, que no tenia narradors, que ha estat dos segles sense narradors, de sobte surten, jo diria que almenys dos dotzenes de grans narradors, de la mateixa altura que els francesos o els italians o els alemanys i no se sap d’on ha sortit tot això. Per tant, el País Valencià té alguna cosa viva, amagada per l’autoodi, però que està en algun lloc viu i això ho va despertar Joan Fuster, però caldrà més despertadors.
Llavors aquesta Primavera que m’anuncies és el detonador final i per fi el poble valencià es posa a caminar també i deixa de ‘ofrendar nuevas glorias a España’, que falta ens fa.
-Aprofitant que ha parlat del País Valencià i és el nom del nostre diari, La Veu del País Valencià, parlem-ne una mica. Com veu la situació del valencianisme polític i cultural?
-Amb preocupació en determinat àmbits. Que Compromís haja entrat al Parlament és una molt bona notícia, que el Bloc haja sortit de l’ajuntament del meu poble (Alcoi) és molt mala notícia. Jo crec que encara estem en una fase municipalista, que és el terreny en el qual ens hem mogut més còmodament en els últims 20 anys. Però per a assolir el poder, el poder de debò, això ho tenim encara molt cru i si vosaltres els periodistes que es dediqueu a aquesta branca de l’agitprop, perquè la xarxa és un agitprop, a veure si podeu posar un granet de sorra, sinó un grapat de sorra ben gran i fer una empenta perquè només necessitem despertar-nos. I és que la por a la llibertat ens té garratibats i algú ens hauria de sacsejar. Necessitem una elit cultural que ens sacsege, perquè totes les revolucions del món s’han fet a partir d’unes idees que manen unes elits intel·lectuals.
Doncs necessitem aquesta elit cultural i els periodistes formeu part d’aquesta elit, sou els que porteu la notícia, per tant ens hem d’unir una miqueta i empènyer. Jo faré novel·les, vosaltres fareu revistes i un altre farà un discurs en públic o farà una simfonia…
-Parlem ara del seu ofici. Una periodista, o més bé, columnista i escriptora. Realitat i ficció. Com ho conjuga?
-Són coses diferents. A mi, de fet, el periodisme m’ha donat ofici, perquè clar, quan et diuen, necessite un article per a demà de matí, ha de tindre dos mil espais i ha de tenir un principi, un cos i un final; ha de tenir estructura d’article i això et dóna molt d’ofici. T’obliga a buscar l’adjectiu precís, t’obliga a evitar aquella oració subordinada que no et feia falta, t’obliga a estructurar… Però jo sóc de les que creuen que no és el mateix. El periodisme és l’univers de la realitat i la narrativa és un univers imaginari, alternatiu al món real i, per això, li fa tanta por al poder. Perquè el poder el que controla és el món real, pot controlar la premsa, com ho està fent, però, la imaginació com la controles? Com la gent llegeix poc, no es preocupen massa, però si la gent llegira més, de segur que sorgirien problemes envers els escriptors.
-S’ha definit en moltes ocasions com una feminista, però creu que parlar de literatura ‘femenina’ és una fal·làcia. És així?
-Literatura femenina, entre cometes? Ni pensar-ho! És una cosa de ʹquè mones que som i quin vestit ens posarem’. És Sexo en Nueva York, que té bona factura i té uns guionistes bons, però en definitiva aquelles dones sexualment lliures, ‘lo que buscamos es el amor’. Aquest és el missatge final. Perquè és veritat que hi ha hagut una revolució sexual, fruit de la decadència de la religió, i sí que és cert que les xiques d’ara no tenen problemes de repressió sexual. Però el preu que s’ha pagat és que continuen sent igual de ximples, la immensa majoria.
-La literatura escrita en català té el mateix ressò que l’escrita en castellà?
-De cap manera! Nosaltres estem mancats completament d’altaveus i per això és miraculós que ho fem mitjanament bé. Un escriptor de cinquena fila espanyol té molt més espai en la premsa que un de primera fila que escriu en català. I si ve d’Estats Units… això ja és la repera, aleshores en agenollem i tot per a escoltar-los. En canvi, nosaltres tenim escriptors magnífics que no els hi fem ni cas, la gent ni els coneix pel carrer, cosa que és impensable. Tu t’imagines a un Paul Auster passejant per Nova York? L’atura tothom. Ací es passeja un gran escriptor, un Jordi Coca, un Silvestre Vilaplana, un dels nostres bons i no els coneix la gent.
Des del punt de vista comercial, a Catalunya, de cada deu llibres que es venen, tres són en català i set són en castellà, per tant no tenim la més mínima paritat. Del País Valencià no tinc xifres, però m’imagine que el percentatge encara és més baix.
-Com està afrontant la crisi el món de la literatura?
-Ens està afectant molt, perquè el món literari és una indústria. La veritat és que és una llàstima perquè les indústries culturals en els nostres països funcionen molt bé i som molt competitius. Jo sempre dic una cosa, la cultura catalana és única al món i aprofitant açò, com a indústria, podríem ser més enginyosos, més imaginatius i no estar sempre flagel·lant-nos, dient que tenim una literatura de segona.
-No sé si coneix el nostre diari, La Veu del País Valencià…
-A partir de hui segur (riu).
-…un dels nostres propòsits és donar veu a la gent que no en té. Podem dir què donarem veu als invisibles?
-Sí senyora. Ho acabes de dir molt bé. Doncs, per tant, la meua felicitació perquè ja veieu que la meua preocupació és què fem amb aquells invisibles, alguns dels quals són extraordinaris i tanmateix no existeixen. Per tant anem a donar-los veu. La veu.
Entrevista Isabel-Clara Simó
