La figura mediàtica del politòleg Pablo Iglesias ha provocat que la major part dels focus es tornen cap a ell a l’hora de referir-se a la candidatura Podemos, de manera que molts dels activistes i militants que l’envolten han quedat, encara que en part voluntàriament, eclipsats. Una d’ells és Teresa Rodríguez (Rota, 1981), responsable de participació ciutadana de la Plataforma i sindicalista amb una llarga trajectòria de lluita social a les seues esquenes.
Rodríguez va començar la seua militància política fa ja més de 15 anys, en la protesta contra les bases de l’OTAN a Andalusia -una d’elles situada en el seu poble-, per a continuar en el moviment estudiantil i en la defensa dels drets dels immigrants. Després de passar per Izquierda Unida, bastant desencantada, va ingressar en les files de Izquierda Anticapitalista, on milita hui, a més de ser membre actiu de la marea verda i del sindicat USTEA.
– Per què va decidir fer el pas i formar part de la candidatura Podemos?
Va ser un procés col·lectiu. Ho valorem com una iniciativa interessant en el moment en el qual estem, en una situació d’absoluta guerra social, d’excepció. I va nàixer un procés nou, il·lusionant, que està recolzat per les dades. Ja hi ha uns 50 cercles de Podemos, d’espais en les xarxes socials per a generar assemblees constituents, en tot l’Estat espanyol i l’estranger. I ara per ara portem més de 83.000 signatures arreplegades. Açò correspon tant al procés de remobilització que estem vivint des del 15-M com a una cosa més antiga, que és la desafecció pels processos col·lectius i les seues organitzacions tradicionals i l’aparició de nous subjectes. La iniciativa sembla que està responent de moment a les expectatives. Ara toca que ens posem a escoltar, a debatre i a elaborar un programa i uns processos de participació que responguen a les expectatives que s’han generat a nivell mediàtic, que és la part més complicada.
– En la presentació de la candidatura a Madrid, vostè va afirmar que la lluita en els carrers estava aconseguint “victòries parcials i febles” i que calia generar “il·lusions noves”. Hi ha molt de màrqueting en la política actual?
Ara com ara, en la societat de l’espectacle en la qual vivim, efectivament la política té molt a veure amb el màrqueting, però jo feia referència més aviat a processos no solament electorals, que estan molt mediatitzats, sinó a la necessitat d’agrupar les lluites parcials que es donen. Sóc activista social des de l’any 98, amb el moviment antiglobalització, i he viscut molts repunts, però hui estem en una situació que té condicions objectives particulars, com és aquesta forta crisi.
Dia a dia visc amb gent que lluita per coses concretes, que tenen a veure amb l’ocupació, amb els desnonaments, amb els acomiadaments, amb els atacs al medi ambient o amb els drets de les dones però que, quan aconsegueixen victòries, aquestes són febles i fugaces. No hi ha un plantejament global, una necessitat d’unificar totes les lluites, de fer un tsunami de totes les marees que hem intentat sempre potenciar.
També des del punt de vista polític hi ha necessitat de generar propostes a contraatac, que no solament siguen la defensa dels drets que ens queden, sinó de plantejar una altra manera d’eixir d’aquesta crisi. Bàsicament es tracta d’animar la gent dels moviments socials i de resistència en tots els espais a participar en política i a parlar sobre quin model de societat volem construir junts per a intentar convèncer la majoria social que hauria de ser la beneficiària d’aquests canvis profunds que es poden i s’han de donar.
Crec que estem en un moment d’experimentar i que cal ser valents i audaços. Per a mi, Pablo Iglesias, en aquest cas, en la roda de premsa de presentació ho va expressar amb bastant honestedat. S’ha fet d’aquesta manera com a fruit de les febleses dels processos que estem intentant construir a pas de formiga des de fa anys. Tots aquests processos des de baix, que són fonamentals i que cal tenir en compte, són una mica l’esquelet del que podria ser Podemos, i cal carregar-lo de múscul, i aquest no sabem molt bé d’on ve. No tenim clar què és el que activa la fibra muscular del moviment per a fer-se fort i gran.
En aquest cas, deia Pablo que fruit de les febleses de les organitzacions de l’esquerra tradicional i de tots els seus processos de confluència, que tenen anys, sorgeix la necessitat de generar des d’a dalt una llum i un missatge d’esperança, que es pot unificar tot, de moment entorn d’un discurs mediàtic. Que ara, ja dic, ve el moment dur però també il·lusionant i bonic de construir-lo per a baix.
– En definitiva, consideren que a nivell de base la cosa està estancada.
És una mica com les resistències socials; es donen en espais molt concrets, es veuen poc entre si, es coordinen de forma molt precària. El mateix va ocórrer amb el mateix 15-M, que era capaç de generar per baix un moviment absolutament massiu però després era incapaç de coordinar-se a nivell estatal. Les coordinacions eren sempre complexes i difícils, fruit també de la desconfiança que s’ha generat durant molts anys cap als processos col·lectius. I bé, si premem la tecla en aquesta ocasió, segurament serà per un procés d’assaig-error, però sembla que, de moment, almenys les expectatives ens diuen que anem pel bon camí.
– Quant a la seua labor de responsable de participació ciutadana, què s’està fent?
Afortunadament de moment la cosa va quasi sola. S’estan generant els cercles, aquests cercles van a donar lloc a assemblees constituents, aquestes aniran prenent decisions que tenen a veure tant amb el programa com amb la candidatura. I gran part del treball s’està duent a terme des del punt de vista tècnic, de les eines informàtiques amb les quals expliquem. El programa participatiu es farà a partir d’una wiki.
I bé, ens vam donar fins al 8 de febrer per a arreplegar les signatures i el procés va molt més avançat del que esperàvem. A poc a poc, quan la cosa estiga més consolidada per baix, amb els cercles que es generen ja de forma efectiva, començarem a coordinar la presa de decisió col·lectiva sobre programes i candidatures.
– Defensen que Podemos no és un partit, però amb aquesta creació dels cercles s’està generant també una espècie de militància. Al final, acabaran transformant l’estructura en un partit?
La veritat és que, de moment, no està escrit el final de la història. Estarem generant aquest procés fins a les eleccions europees i entre tots decidirem si efectivament volem presentar aquesta candidatura. Després ja veurem. Les expectatives i el punt de partida no era ni un partit ni un front de partits, sinó generar un procés i després amb el que ens quede entre tots veure què fem, veure amb qui podem comptar.
El nostre objectiu és un moviment més ampli. Per això la fórmula de partit no responia a aquest model. Primer és un mètode, un procés de participació i debat polític de la gent que lluita i no troba en l’oferta de les organitzacions existents el seu espai de participació, i després ja decidirem què fem amb el projecte. Si aquest procés té una característica indiscutible és que és obert.
Insistisc en les declaracions bastant honestes de Pablo dient que el procés s’obri entorn d’una persona per la pròpia feblesa de les organitzacions ja existents. Si alguna cosa hem de ser els que formem part d’aquest procés, és honests i sincers. Efectivament, és un procés que no respon a la forma idíl·lica en la qual haguérem pensat a construir un procés de convergència, que haguera sigut des de baix, amb les lluites socials coordinant-se entre si i començant a preocupar-se pels problemes i les lluites dels altres, per a després donar un salt al polític. Per a mi açò hauria sigut l’itinerari perfecte.
No ha sigut així la història perquè partim una feblesa forta tant en el camp social com en el camp polític. Si és obrint el procés d’aquesta manera com es conformen iniciatives noves i il·lusionants, i que puguen d’alguna manera generar majories socials noves, benvingut siga. En aquest cas, cal agrair a Pablo Iglesias aquesta iniciativa, aquesta generositat a l’hora de prestar-se.
– Podemos li ha tirat el guant a IU per a confluir en llistes obertes però la reacció del seu coordinador federal, Cayo Lara, ha sigut bastant freda. Com valora vostè la resposta d’IU?
No hem fet encara una valoració col·lectiva dels posicionaments d’IU. A mi personalment no m’estranya gens. Des del meu punt de vista, té a veure amb les seues pròpies dinàmiques internes des de fa moltíssims anys, on es prenen decisions en espais concrets. D’altra banda, estan les altes expectatives de vots que tenen per als processos que vénen.
M’haguera estranyat i alegrat un canvi de dinàmica, però no solament en allò que té a veure en la participació de la configuració de les candidatures, sobre llistes obertes o no. El debat no està només ací, sinó a delimitar una estratègia que responga al moment perquè de debò siga creïble el que deia Alberto Garzón en el document que han presentat per una revolució democràtica i social, per a trencar d’una vegada amb el bipartidisme i amb el Règim del 78.
Per a ser creïble dient açò, un ha de poder dir que no col·labora ni apuntala el bipartidisme en cap de les seues versions. Jo, particularment, visc en una Comunitat Autònoma, a Andalusia, on açò en concret no es veu. En els moments en els quals menys coses hem d’aconseguir a través de les institucions i de la negociació, en moments d’austeritat inqüestionable i de retallades, és el moment en el qual de debò aquestes forces que haurien de presentar una alternativa estan adquirint més espais de gestió de l’austeritat.
Per això, entenem que hi ha una contradicció important que han de solucionar. Jo personalment sempre anime la gent d’IU que conec a posar-se a lluitar a aquest costat de la barricada. Cal ser honest quan un diu que s’enfronta a l’austeritat i tot tipus de retallades, mentre es col·labora amb les forces del règim, amb el bipartidisme del 78.
– D’altra banda, hi ha una lluita interna dins d’IU per a canviar-la. S’han plantejat en algun moment entrar en la Federació per a canviar-la des de dins?
En el meu cas, igual que en el de molts dels qui formen part d’aquest procés, ja he tingut aquesta experiència i en els moments en els quals vivim, tan durs, la gent té coses més urgents a fer que intentar canviar l’estructura d’una organització que difícilment és modificable. Cal parar desnonaments, impedir acomiadaments, lluitar contra retallades. Em sembla més urgent que intentar canviar les estructures de partits i no estar donant resposta a açò.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
